Work hard, be nice, de Jay Mathews
Jay Mathews
Algonquin Books, 2009
L’autor d’aquest llibre és el redactor sobre educació del Washington Post i, per tant, coneixedor en principi de l’estat de l’ensenyament i el sistema educatiu als Estats Units. El llibre està dedicat a explicar la història de dos mestres novells de cinquè de primària, reclutats a través del programa Teach for America, que acaben, després d’uns anys, organitzant una xarxa escolar de més de cent centres de primària i secundària en els barris més desfavorits dels Estats Units.
El fonament de les escoles KIPP (Knowledge Is Power Program) es basa, com és natural, en un conjunt divers de pràctiques educatives. Destaquen especialment l’allargament de la jornada lectiva per a mestres i alumnes (recuperant alguns dissabtes com a lectius), la disponibilitat telefònica del professorat fora de classe per ajudar els alumnes quan fan deures, l’escola d’estiu de tres setmanes –tant per a mestres com per a alumnes–, i, en general, la supeditació de qualsevol manera de fer a l’escola a la comprovació del seu èxit d’acord amb els resultats obtinguts pels alumnes. La major part dels alumnes d’aquestes escoles hi entren amb resultats molt pobres, però sembla que molts d’ells acaben l’estada escolar podent accedir a estudis posteriors.
El llibre escrit per Jay Mathews és de lectura francament irregular, barrejant de manera no sempre satisfactòria aspectes biogràfics dels dos protagonistes amb la seves trajectòries professionals. En principi això no és una mala pràctica, encara més donada la importància que el compromís personal té en aquestes escoles, i, en general en qualsevol ensenyant. Però quan no es posa en relleu com determinades anècdotes o fets de la seva vida privada incideixen en els seus assoliments com a mestres, es tracta d’una pràctica fallida.
Una paradoxa interessant del llibre és el contrast entre la justificació del programa KIPP, basada en els resultats de proves estàndards, molt més habituals als Estats Units i en el món anglosaxó que a casa nostra, i el que acaba essent l’essència del projecte d’aquestes escoles: la dedicació absoluta del professorat i, encara que l’autor no ho expliciti, l’ensenyament per l’exemple, d’altra banda l’únic ensenyament que mereix aquest nom, fins i tot etimològicament. El contrast és paradoxal perquè una pràctica objectiva –les mesures a través de proves estàndard– vol mesurar l’assoliment d’un conjunt de pràctiques que depenen fortament del vincle d’exigència entre el mestre i l’alumne. Com tota paradoxa, la contradicció és aparent: mesurem allò que podem mesurar sense pensar que la mesura ho és tot, i aconseguim els objectius de maneres molt poc donades a ser mesurades.
Les escoles KIPP són un exemple més, tot i que amb els seus propis problemes, de les iniciatives que es prenen en altres llocs del món per fer de l’ensenyament una activitat que mereixi aquest nom.