Viure i morir a Poblet

Aquest article fou publicat al diari Avui, 25 d’abril del 2004.

Benvolgut Jaume:

El meu amic va escriure el 1992. “S’ha de treure importància a la mort. (...) Això sí: viure m’entusiasma. Tot m’agrada! I penso en la meva mort amb naturalitat: de la mateixa manera que m’alço quan toca el despertador, quan toquin a morir-me em moriré”. En Lluís, que va canviar el seu nom civil pel d’Agustí quan, el 1946, va entrar a Poblet, s’acaba de morir.

Sota la nau gòtica del monestir, vaig ésser present, dimecres, per primera vegada a l’acte d’enterrament d’un monjo. La cerimònia resulta impressionant per la seva sobrietat, mesura i profunditat. Primer, a la capella de sant Esteve, la comunitat, amb uns pocs amics i familiars, sota la imposant presidència del pare abat, acomiada el seu germà en un acte íntim, en el qual les pregàries són cantades.

Al mig de la petita capella, a tocar dels presents, jau, sense caixa, el cos de l’amic amb els hàbits que va portar durant gairebé seixanta anys. En acabar els cants, a coll dels companys, quan ben just s’ha esvaït el fum de l’encens que embolcalla l’ambient, comença una petita processó que entra per darrere de la nau de l’església i va fins a l’altar major. Per arribar-hi ha calgut travessar una ala del claustre i altres espais exteriors. L’aire és fresc, però no pas gaire. Recordo, en aquell moment, allò que l’Agustí va escriure el 1979, en l’article Viure, avui, a Poblet : “Hi ha un aspecte poc funcional de Poblet que resulta avantatjós: em refereixo al fet que el monestir estigui format per un seguit d’edificis coordinats però separats. Això, que obliga a transitar sovint per l’aire lliure (amb fred, a l’hivern), té l’avantatge de no topar-se, a cada moment, amb les mateixes cares. I això és important quan trenta persones conviuen en un mateix lloc, perquè, així, malgrat que visquin plegades, es conserven les distàncies: la granja es troba a uns centenars de metres de la impremta, la biblioteca a cent metres de l’església, etc.”

Tot i que, com a membre que era de diverses acadèmies científiques i com a professor que va ser de la universitat de Tarragona, va fer, per motius diguem-ne professionals, nombroses sortides fora del monestir, la qual cosa no és habitual –ho era molt menys fa vint o trenta anys– en un monjo, l’Agustí va conservar sempre una lleialtat sense cap esquerda a la institució monàstica que, quan tenia vint-i-cinc anys, el va acollir. Va ser un defensor aferrissat de la vida monàstica. La seva vocació va ser de pedra picada, i va lloar amb una humilitat, sovint un xic provocativa, tot s’ha de dir, els treballs poc lluïts que li corresponia fer, com als altres companys, aquells que no van publicar estudis tan cabdals com els que ell va fer sobre la història de Catalunya.

El 1987, en un article que va titular De quina manera vaig aprendre a escombrar, va descriure la poesia que pot haver-hi en la tasca d’escombrar “el gran dormitori, el sobreclaustre i la petita sala que hi ha al damunt de l’atri”, si això es fa de manera relaxada i sense presses. Va comparar aquesta feina a la que fan els executius quan juguen al golf i es preparen per a la seva tasca més important. La d’un monjo és “estar amb Déu”.

En una altra ocasió, el 1986, va fer una combativa, i no menys provocativa, defensa de la vida monàstica, amb una sorprenent i profunda afirmació, la que donava títol a l’article: Els monjos no servim per a res. Deia: “Els monjos mai no hem intentat ser productius. Déu ens en guard! Els monjos no hem fet res en tota la vida. Ens limitem a servir Déu, que, a més a més, no ho necessita. Succeeix que vivim en una civilització en la qual no produir, no fer res, no és valorat. Però no ens importa. Nosaltres servim Déu, i en paus”.

Agustí Altisent, l’amic de la universitat, va fer un bellíssim retrat de la vida monàstica, ell que va entrar a Poblet quan ja sabia del món tot el que li corresponia saber a la seva edat: “A la gran ciutat moderna, no hi ha lloc per passar, ni temps per viure, ni silenci per escoltar les veus veritables i els sons autèntics. En un monestir,
sobretot en un monestir gran, la vida està organitzada a partir d’uns criteris segons els quals sobra espai, temps i silenci per tal que l’ànima trobi unes dimensions pròpies, humanes”.

Adéu, Lluís. No sé si ens tornarem a veure. I per a tu, Jaume, una abraçada.