Urga
Aquest es el cas d’Urga, la pel·lícula de Nikita Mijalkov que us proposo revisar.
L’acció passa a les estepes mongoles del nord de la Xina. Pagma, un mongol, que viu amb la seva família en un campament pràcticament aïllat de la civilització, veu com la seva dona rebutja les relacions sexuals amb l’argument que ja tenen tres fills, més del que el govern xinès permet. L’home, profundament tradicional, se sent hereu de la cultura de Gengis Kahn que, segons diu la tradició, tornarà algún dia. La seva perplexitat davant la situació creada amb la seva parella es absoluta: “Gengis Kahn va ser el quart dels germans” diu. La seva dona el convençarà per anar la ciutat a comprar preservatius.
Urga és una pel·lícula que sota una història aparentment senzilla amaga una seriosa reflexió sobre la pervivència de les cultures tradicionals davant l’empenta de la modernitat. Aquest tema, eix vertebrador de la pel·lícula, trascendeix l’anècdota local i esdevé clau per entendre part dels problemes de la nostra època: el dret de les persones i cultures a viure segons les normes que creuen justes però també les dificultats d’adaptació a la internacionalització dels països del tercer món que encara conserven fortes estructures tradicionals. Allunyant-se però dels grans discursos ideològics Mijaikov té l’encert de centrar la pel·lícula en l’esfera íntima de la parella i la família, en els anhels i les il·lusions dels personatges, en definitiva, en el lloc on realment hi ha la lluita diària de l’adaptació als canvis i el qüestionament de la pròpia acció.
Amb Mijalkov ens trobem davant d’un d’aquests rars cineastes que saben extreure del paisatge i de la qualitat de la llum, una visió que traspassa la simple descripció transformant-se en símbol. El paisatge d’aquesta regió de Mongòlia esdevé metàfora de la senzillesa i claredat de la vida que ha generat. És una immensa planura de suaus turons, on només hi creix herba i un riu que demora el seu viatge cap a altres terres en incomptables meandres. Fora d’això res més, o potser, com diu Espriu, “l’ombra viatgera d’un núvol”. La simplicitat absoluta d’un món ordenat.
Però la vida dels homes mai és tant senzilla. En aquest riu que no té pressa hi va a parar un rus que sí que en té.Mig adormit al volant del seu camió, després d’haver conduït tot un dia per la monòtona estepa, se surt del camí i es fica de cap a l’aigua. Haurà de passar la nit amb la família mongol. Serguei és l’home desorientat, l’home que ha perdut les seves arrels per culpa de la modernitat (el comunisme de l’URSS), fins el punt que s’ha fet tatuar a l’esquena la partitura d'Els cims de Manxúria per a recordar els seus orígens.
Amb Sergei la pel·lícula fa un pas endavant, apareix un testimoni aliè a aquell paisatge i aquella gent que, com nosaltres els espectadors, mira amb ulls sorpresos la realitat que se li ofereix davant. Aquesta crec que és el gran encert de la pel·lícula: amb una habilitat poc freqüent Mijalkov ens proposa oblidar-nos del punt de vista neutre i distant, i mirar l’acció a través dels ulls dels l’altres a través d’un subtil joc de mirades. La família la veiem amb orgullosos ulls de nen, i amb els mateixos ulls àvids descobrim fins els més petits insectes de l’estepa. Amb la mirada de la mare contemplem la relació entre pare i fill, i com aquest l’educa en les tradicions mongols. Però les escenes més minuciosament descrites, aquelles que fan de la pel·lícula quasi un document etnogràfic, són les que l’autor té més cura de fer-nos veure amb els ulls de Sergei, o sigui de la modernitat. I no és estrany que el que menys comprèn el foraster és la relació que té la família amb la mort: el cadàver que troba abandonat i mig menjat pels carronyaires resulta ser “el tiet, que va ser un bon home i per això els ocells l’estimen”, o el moment que maten i esquarteren un xai per honorar el visitant, que esdevé festa familiar i iniciació del fill en la matança, mentre el convidat es nega ni tan sols a mirar.
L’última mirada de la pel·lícula és la del protagonista que trasbalsat per un món cada cop més complex veu la necessitat de conèixer-lo millor. Pagma farà el viatge a la ciutat a comprar preservatius però s’acabarà comprant un televisor, el símbol de la visibilitat del món modern. Finalment aquesta última mirada, la que fa Pagma i la seva família al televisor acabarà fonent els seus problemes.
Malgrat el reconeixement internacional que va rebre, crec que Urga no és la pel·lícula més representativa del seu autor.
L’obra de Nikita Mijalkov està molt lligada a la reflexió sobre la història del seu país, i des de la desfeta del règim comunista a la necessitat de recuperar una identitat nacional russa. El cinema de Mijailkov ha anat evolucionant cap a produccions molt més ambicioses com El barbero de Siberia (1998), l’ultima pel·lícula estrenada al nostre país i la producció més cara del cinema europeu.
Fitxa Tècnica
Direcció: Nikita Mijalkov
Producció: Michael Seydoux, sobre una idea de Nikita Mijalkov
Diàlegs: Roustam Ibraguimbekov
Directors de producció: Catherine Jaques, Sophie Ravard i Wang Wei
Música: Eduard Artemiev
Nacionalitat: França/Rússia
Any de producció: 1991
Actors:
Pagma .... Badema
Combo .... Bayaertu
Sergei .... Vladimir Gostukhin
Bajartou .... Baoyinhexigue
Bourma .... Bao Yongyan
Bouin .... Wurinile