Unes conviccions pedagògiques

Havent escrit a la revista Relleu, temps enrere, algun article sobre educació em demanaren una entrevista per tal de precisar millor els plantejaments pedagògics que hi defensava i com s'havien originat. L'entrevista realitzada de forma cordial i sàvia per Joaquim Ferrer i Jordi de Nadal, que fou publicada en el numero 105, del juliol-setembre de 2010 entrepussà, però, a l’hora d’editar-se i em temo que haurà enterbolit i no pas aclarit.

Per causes absolutament fortuïtes el text que vaig enviar amb les correccions i matisacions a l’intercanvi d’opinions –no hi havia hagut gravació de la conversa sinó simplement presa de notes a mà i per tant calia una correcció posterior– no es traslladà a l’esborrany d’entrevista, de manera que sortí publicat aquest i no el text esmenat. Com que només hi ha bona voluntat en la revista m’acullo a tal bonhomia per mirar d'especificar breument l’essencial del que volia dir.

Primer, respecte la formació inicial, vull expressar la meva experiència personal que no tot havia estat dolent en l’etapa franquista, com a vegades es simplifica. A part de mestres estatals que s’interessaren activament pel meu futur, al Col·legi Sant Jordi de Lleida, dirigit per Enric Farreny, fill d’uns masovers de Francesc Macià a la seva finca de Vallmanya (Alcarràs), hi vaig trobar també magnífics professors, en especial Josep Solans.

Segon, respecte a les primeres influències pedagògiques, cal dir que en aquella època final de la dictadura tots teníem grans ideals de canvi. De pensar que a través de l’educació podríem fer que mai més es pogués donar una dictadura, que la societat seria millor, etc. Aquest ideal –que mantinc encara vigent– ens feia espavilar-nos i llegir tot el que podíem. A través de la finestra, que mai agrairem prou, de la cultura francesa vaig poder llegir l'any 1970, Libres enfants de Summerhill. L’experiència pedagògica que descrivia A.S. Neill, el seu director, em meravellà. I, entre les moltes coses que hi vaig aprendre, he triat aquesta: “Je n'ai jamais eu d’élèves favoris. Peut-être la réussite de Summerhill / est-elle due au fait que les enfants se sentent tous traités de la même / façon et avec respect. Je suis sceptique quant a l’efficacité d’une école / qui adopte une attitude sentimentale vis-à- vis de ses élèves” (Libres enfants de Summerhill, A.S.Neill. Ed. Maspero, 1970, pàg. 35) Aquesta convicció de la necessitat de tenir per l'alumne un respecte profund... però allunyat de l'actitud sentimental– em sembla més egoista que no pas en interès del nen–, la vaig reblar amb la lectura del Poema Pedagògic de Makarenko, publicat per l’editorial Planeta l’any 1967, però que no vaig conèixer fins al curs 1969-70. Parlant d’un monitor eixut de tracte de la seva colònia però admirat pels alumnes a causa dels seus coneixements, afirma: “A mí no me asombraba esa simpatía. Yo ya sabía que los muchachos / no justifican el axioma intelectualista de que los niños pueden querer y / apreciar sólo a quien los ama, a quien los trata con ternura. Hacía ya tiempo / que estaba persuadido de que los muchachos profesaban el mayor respeto y / el más profundo amor a otro tipo de gente. [...] Podeís ser secos con ellos / hasta el máximo grado, exigentes hasta la quisquillosidad [...], pero si brilláis / por vuestro trabajo, por vuestros conocimientos, entonces podéis vivir tranquilos: todos estarán de vuestra parte.” (Poema pedagógico, Makarenko, Ed. Planeta, 1967, pàg. 187) Aquestes idees força –necessitat de respectar l’alumne, anar ben preparat a classe (de fet, per poc que s’hi pensi, ja es pot observar que van absolutament lligades!) i, en conclusió, ser exigent amb l’alumne– han marcat, per bé o per mal, tota la meva activitat docent.

No és estrany que aquest meu capteniment pedagògic –fruit segurament de la dificultat dels meus inicis– xoqués amb el que observava al moviment Rosa Sensat. El vaig viure relativament de prop, participant a l’Escola d’Estiu de 1968, on s’homenatjà Alexandre Galí, i essent mestre d’Escola Espiga de Lleida l’any 1973. Fruit d’aquests i posteriors contactes i lectures, expresso el meu respecte total per tal moviment i, especialment, per la persona de Marta Mata que el liderava. Discrepar no vol pas dir que no es valori positivament– i així és en el meu cas, insisteixo. És extraordinari l’esforç que va fer Rosa Sensat per enllaçar amb la pedagogia d'abans de la guerra civil, per crear alternatives a un ensenyament que si bé no era tan negre com a vegades s’ha explicat, no solament no responia a les necessitats nacionals de Catalunya sinó que estava massa instal·lat en la rutina.

Una a cosa és, però, considerar positiu el moviment Rosa Sensat i una altra diferent, mitificar-lo. No estic d’acord a pensar que més enllà de Rosa Sensat no hi ha vida pedagògica. Penso que hi ha alternatives vàlides. A l’entrevista esmentada deia que l’esforç extraordinari, magnífic, que va fer la Generalitat de Jordi Pujol a partir del traspàs de competències de 1981 per construir la seva Administració educativa, patí del defecte de viure un pèl acomplexada respecte al moviment Rosa Sensat.

I això tingué conseqüències pràctiques. Per exemple, en l'aplicació de la LOGSE és posà l'accent en l’“actitud sentimental” a que al·ludia Neill més que no pas en l’actitud d’exigència. I d'això encara en patim, però ja és una altra història.