Una nació europea de ciutadans lliures

“El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”. Aquest fragment del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya parla de tres coses: d’un sentiment i voluntat de la ciutadania de Catalunya, d’una definició del Parlament de Catalunya i d’un reconeixement de la Constitució espanyola. Són com tres veus que no enllacen o no enllacen prou. En conseqüència queda com surant si els ciutadans de Catalunya a part de sentiment i voluntat entenen el que són o no ho entenen. El redactat permet plantejar un inquietant interrogant: no té enteniment la ciutadania de Catalunya? Potser la pitjor conseqüència de tot el rebombori sobre aquest Estatut haurà estat deixar una mica arreu la impressió que el que Catalunya és no s’entén gaire perquè Catalunya és una realitat molt complicada. El que aquesta sensació romangui com una dada constant de la vida catalana no pot ser una bona cosa.

Un de tants intel·lectuals amb opinió que circulen pel nostre país escrivia: Si se’m demanés quin és el meu resultat ideal del 18 de juny, el resultat polític millor, la decisió més pragmàtica i ideològica alhora, diria que és que guanyi un sí suficient però que no perdi el no, és a dir, que hi hagi un no també suficient. Un sí pragmàtic per consolidar-nos en un present millor i un no crític amb el resultat assolit que sigui un avís per dir que aquest Estatut és un pas, no satisfactori, en el procés que plantegem. Aparentment això és com una bona anàlisi i potser molts el subscriuríem en un primer impuls perquè estem com molt avesats al matís i la subtilitat, a combinar pragmatismes i idealismes, a narrar-nos contínuament processos i plantejaments. Si ens ho mirem més a poc a poc potser podríem adonar-nos que tot comença amb aquesta expressió que sembla ben innocent: “el meu resultat ideal”. L’un en té un, l’altre en té un altre n’hi ha molts, ens els discutim abans i ens els discutim després, ens els discutim sempre. Avancem el que hauria de ser la realitat, després renyem la realitat real. Com que el resultat real no coincideix gairebé mai amb les nostres formulacions ens trobem moltes més vegades renyant la nostra realitat que observant-la, respectant-la i estimant-la.

«Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt. 5, 37). La nostra realitat és de veritat tan complicada que no la sabem definir d’una manera ben senzilla? No serà que el joc superposat de submissions, pragmatismes, idealismes, processos narrats, plantejaments, aspiracions, reconeixements aliens, persecucions reals, victimismes imaginaris, resistències, covardies, mandres i esperances se’ns ha fet tan i tan complex que potser precisa alguna cosa així com una simplificació i purificació. Junt amb ella cal l’exercici diari de viure des del goig com el que som: una nació europea de ciutadans lliures. La densitat de la nostra vida és més decisiva que els crits, o silencis, de les nostres proclamacions; o la migradesa, o amplitud, de reconeixements aliens. La nostra veu en debatre els problemes europeus és la veu confiada de qui parla del que li és propi i s’esforça a portar llum al que és comú.