Una mica d’independència? 

Catalunya, nou estat d’Europa!??

Evidentment Catalunya forma part d’Europa i en cas d’assolir la independència seria un nou estat d’Europa. Una altra cosa és si seria membre o no, i des de l’instant zero, de la Unió Europea (UE). Sembla que hi ha no pocs independentistes que pensen que si no és segura la continuïtat a la UE i a la zona euro, ja no interessa la independència. És a dir: independència condicionada. Una mica d’independència.

S’ha emprat el símil de l’emancipació del jove que se’n vol anar de casa dels pares o, en aquest cas, seria millor parlar de la madrastra maltractadora. Però hi ha diferents maneres d’emancipar-se. Fer-ho plenament: abandonant la casa de la madrastra per anar a viure independentment, amb totes les conseqüències. Afrontant les incomoditats i els riscos que això comporti. O fer-ho parcialment, a mitges: marxar de casa dels pares, però anant-t’hi a dinar o sopar, portant-hi a rentar la roba o acceptant que els pares paguin el lloguer o certes despeses del nou habitatge. Emancipar-se una miqueta.

Voler una miqueta d’independència no és propi d’una societat madura mereixedora de ser independent. Si un poble vol la independència, ha d’aspirar a la independència plena, assumint-ne totes les conseqüències. Desprès, un cop aconseguida, ja farà les renúncies que convinguin. Assolir la independència hauria de ser un objectiu en si mateix, el primer pas necessari per obrir la porta a molts altres objectius. Sense condicionar-ho ni a la pertinença a la UE i a la zona euro, com fan alguns, ni a l’establiment d’un determinat model o sistema polític, com pretenen altres.

Primer cal ser independents, anar-se’n de casa de la madrastra maltractadora, i després ja decidirem com moblem la nova casa i si hi instal·lem calefacció i aire condicionat o ens adaptem a passar fred a l’hivern i calor a l’estiu. Ja farem unes eleccions constituents i redactarem una constitució amb el màxim consens entre les forces polítiques que hagin sortit de les urnes, però essent conscient, cadascuna, del seu volum de suport social. Perquè una cosa és respectar les minories i una altra que les minories vulguin imposar el seu model de societat. Ja decidirem, també, si ens convé o no seguir a la UE i a la zona euro. És cert que això ho podem analitzar i discutir ja ara, però no s’haurà de decidir fins que no hàgim assolit la capacitat de fer- ho.

Seria un drama no pertànyer a la UE? Personalment crec que no. Primer cal analitzar de quina UE estem parlant. Una cosa és aquella imatge ideal que ens fèiem de la UE fa vint o trenta anys i una altra, ben diferent, la realitat de la UE.

Què és la UE? És pertinent recordar que Europa ha estat un camp de batalla gairebé permanent i que el seu territori geogràfic està amarat de sang. Podríem esmentar, sense pretendre fer una llista exhaustiva, la Guerra dels Cent Anys, del segle XIV al XV, la Guerra dels Trenta Anys al segle XVII, la Guerra de Successió a la corona espanyola i la dels Set Anys al segle XVIII, les guerres napoleòniques, la guerra de Crimea i la franco–prussiana al segle XIX, per acabar amb les dues terribles guerres mundials en la primera meitat del segle XX.

Cal tenir en compte que els intents d’unir, totalment o parcialment, els diversos pobles d’Europa són tan antics com l’Imperi Romà. Imperi que intentaren reconstruir, successivament, Carlemany i el Sacre Imperi Romà, els Habsburg i Napoleó. Intents generalment violents i de duració variable. Serà la UE un intent fallit més? No hauríem d’oblidar que en l’arrel de la UE hi havia un pacte per a evitar que es tornés a produir un altre enfrontament bèl·lic entre dos grans estats: França, un vencedor en última instància, que havia estat prèviament vençut i ocupat, i Alemanya, el vençut que havia estat vencedor i ocupant de França.

Efectivament, el 1950, el ministre d’exteriors francès, Robert Schuman, va fer una declaració, basada en el projecte de Jean Monnet, que fou acollida favorablement per Konrad Adenauer. La declaració proposava establir un pacte, entre França i Alemanya, sobre el carbó i l’acer, com a símbols de primeres matèries imprescindibles per a la guerra. Un any després se signà el Tractat de París, al qual s’afegiren Bèlgica, els Països Baixos, Itàlia i Luxemburg, i que donà lloc a la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), embrió de l’actual UE.

Per tant, què hi ha en l’arrel de l’actual UE? Un pacte entre dues potències continentals, França i Alemanya, històricament en brega, que han constituït l’eix de la UE. Amb el decurs del temps s’ha esdevingut que aquests dos pols de l’eix europeu han canviat: França s’ha anat encongint i arrugant com una pansa i Alemanya ha adquirit un pes i un protagonisme creixents.

D’uns anys ençà, Alemanya és el líder de la UE. Imposa les normes i se les salta quan li convé. Es va annexionar, el 1990, un estat, la RDA, que no solament era fora de la CEE sinó considerat enemic per l’OTAN. Ho va batejar com a “reunificació” i tothom va dir amén. Això sí, amb l’operació va augmentar el seu pes demogràfic, polític i econòmic. Actualment representa el 15,9% de la població de la zona euro i el 28,6% del PIB d’aquesta. Amb la reunificació va aconseguir un bon contingent de mà d’obra barata procedent de la RDA, on els sous eren la meitat dels de la RFA. Alemanya va incomplir en catorze ocasions, des del 2001 al 2010, els criteris de convergència acordats en el Tractat de Maastricht. Tant superant el deute públic del 60%, com el dèficit del 3%. Però no va passar res.

L’euro ja es va fer d’una manera que ha perjudicat molt les economies del sud d’Europa. No és el mateix emprar un factor de poc menys de 2 o poc més de 0,5 per fer les conversions d’euro a marc alemany o a l’inrevés, que recórrer, com en el cas d’Espanya, a un factor 1.000/6 per passar d’euros a pessetes o 6/1.000 per passar de pessetes a euros. L’adopció de l’euro per part de l’Estat espanyol va significar un augment automàtic de preus, una assimilació de l’euro a 100 pessetes en el subconscient de la gent. Només cal recordar l’exemple de la premsa diària, que va passar, de la nit al dia, de costar 100 pessetes a un euro. La gent va acabar trencant la referència a la pesseta perquè havien de fer incòmodes càlculs mentals per passar d’euros a pessetes. Aviat vam renunciar a fer la conversió. Cal pensar en euros, se’ns deia... i així hem anat perdent el sentit de preus i costos que havíem desenvolupant al llarg del temps. Ara ens costa determinar si un producte és car o barat, més aviat ens semblava barat, per una raó purament aritmètica.

Ens podem preguntar: perquè els estats del sud d’Europa van acceptar tan alegrement entrar en la zona euro, sense analitzar-ne els inconvenients? En economies, com l’espanyola, habituades a superar les crisis periòdiques de demanda interna recorrent a l’increment d’unes exportacions impulsades per les devaluacions monetàries competitives, perdre la sobirania monetària comporta haver de recórrer a la devaluació interna, és a dir, a la reducció de salaris, que és el que hem hagut de fer. Possiblement, tant les elits com els treballadors d’aquest països estaven cansats de les contínues devaluacions de les seves respectives monedes i de la permanent inflació que es menjava les millores salarials aconseguides pels sindicats. Els feia il·lusió tenir una moneda “seriosa”.

Però Alemanya no només va influir poderosament en la determinació de la paritat de l’euro, sinó que, degut al seu volum demogràfic i econòmic, va adoptar un paper predominant en el Banc Central Europeu i en la política monetària d’aquest. Les presses d’Alemanya, com a gran exportador als països perifèrics d’excedents de béns i capitals, ens van portar a crear una moneda comuna sense dissenyar simultàniament una política fiscal i laboral comuna. Vam pecar de precipitació. I, davant l’oferta de capital barat, vam caure en el parany de l’endeutament. L’any 1998 el deute públic d’Espanya era només del 64,10% del PIB i encara va baixar fins al 36,30% el 2007. Però les empreses, volent reconquerir l’Amèrica del Sud a crèdit, i les famílies, caient enlluernades per la bombolla immobiliària, van iniciar un procés d’endeutament privat galopant, al qual s’hi va afegir el del sector públic. La cobdícia encega els homes. Aquests deutes en han deixat en mans dels creditors.

Ara bé, interessa a Catalunya formar part d’una Europa dels estats, dominada per un gran Estat, davant del qual els petits tenen el trist paper de palmeros o de claca, per emprar un mot més nostrat? Thomas Mann ja va advertir, el 1953, a la Universitat d’Hamburg, que “calia lluitar no per fer una Europa alemanya sinó una Alemanya europea”. Però en els últims deu anys anem en sentit contrari. Continuar a la zona euro i dintre de la UE és una necessitat tan dramàticament vital que recomanaria renunciar a la independència en cas de no tenir garanties de continuïtat? O seria raonable fer una anàlisi de pros i contres, sense precipitar-se? Qui ens garanteix que l’euro no acabarà anant-se’n en orris? O que la UE no es desintegrarà? No seria la primera vegada que la supèrbia alemanya posa en greus dificultats Europa. No estem sentint parlar sovint de l’Europa a dues velocitats o d’expulsar de l’euro determinats estats del sud d’Europa??

L’escriptor i dissident rus Vladimir Boukovski va publicar, el 2005, L’union européenne, une nouvelle URSS? Un títol d’impacte. Una obra en què ve a dir que l’antiga URSS estava governada per quinze persones no elegides per ningú que es nomenaven mútuament pels càrrecs, sense retre comptes a ningú. Certament hi havia un Parlament, el Soviet Suprem, que aprovava automàticament les decisions del Politburó. La UE està configurant-se, segons ell, d’una manera similar: dues dotzenes de tecnòcrates, no votats per ningú, es reparteixen els càrrecs entre ells, no reten comptes a ningú, es reuneixen i decideixen discretament, assistits per centenars de buròcrates, i sempre condicionats pel poder d’Alemanya i els seus satèl·lits. Tenim un Parlament amb molts escons i poc poder legislatiu i de control, encara que ara en tindrà una mica més. Un Parlament on les intervencions dels parlamentaris no poden superar el minut. Evidentment, diu Boukovski, l’URSS es va crear per coacció i ocupació militar i la UE no s’ha creat per la força de les armes, però sí per coacció i prepotència econòmica. Continua Boukovski dient que l’URSS va iniciar la seva decadència quan deixà d’expandir-se. I sempre va tenir com a objectiu anihilar les nacions integrants i engendrar el nou ciutadà soviètic. Aquest objectiu no es va arribar a assolir i quan es va esfondrar l’URSS van renéixer amb més força els problemes ètnics i econòmics. Possiblement Boukovski, dissident perseguit i empresonat, exagera i veu gegants on només hi ha molins de vent, però és cert que la UE pateix una crisi de legitimitat democràtica. I, deixant a part el seu funcionament intern, la forma en què ha imposat canvis de primers ministres a Grècia i Itàlia o de polítiques econòmiques a molts països membres, n’és un exemple més.

Aquest govern de tecnòcrates i buròcrates, amb escassa legitimitat democràtica, alimenta en diversos estats europeus els partits populistes i euroescèptics que pretenen fer explotar la UE. En trobem, a França, amb el FN; a la Gran Bretanya, amb l’UKIP; a Holanda, amb el PVV; i no faré la llista més llarga, perquè n’hi ha a pràcticament tots els estats membres. L’UKIP va aconseguir un 25% de vots a les municipals del 2013, pràcticament en igualtat amb els conservadors i els laboristes. Aquests partits suposen una amenaça que no convé menystenir.

Quines alternatives té Catalunya? Diverses. A Europa es confeccionen vestits a mida. Per exemple:?• Formar part de la UE i de la zona euro com a membre de ple dret. Encara que automàticament en sortíssim, cosa que està per veure, és molt probable que en un curt termini de temps hi tornéssim a entrar, si ens convingués. I Espanya, si pensés per primera vegada amb criteris d’interessos econòmics, en lloc de fer-ho amb màximes metafísiques o ancorada a somnis imperials, seria la primera interessada perquè així fos, ja que en cas contrari quedaria bastant dificultada, per raons logístiques, la seva relació comercial amb Europa, atès que Catalunya és la via de connexió més ràpida, còmoda i econòmica amb la resta d’Europa. Al productes espanyols no els convindria gens haver de passar dues fronteres amb aranzels: Espanya-Catalunya i Catalunya-França.

• Formar part de la UE, però conservant la moneda pròpia, o sigui sense integrar-se a la zona euro, com és el cas del Regne Unit, Suècia, Dinamarca, Bulgària, Croàcia, Hongria, Lituània, Polònia, Txèquia i Romania. Recuperaríem així la sobirania monetària amb la possibilitat de fer devaluacions competitives per afavorir el turisme i les exportacions, sense haver de recórrer a devaluacions internes. Ens deslligaríem també dels interessos econòmics d’Alemanya. Aquesta opció, però, és més teòrica que pràctica, atès el volum de deute de les famílies, les empreses i el deute públic propi i la part del deute del Regne d’Espanya que ens toqués assumir. Deutes, gairebé tots nominats en euros.
• No integrar-se a la UE, però establir tractats bilaterals com és el cas de Noruega, que forma part de l’Espai Econòmic Europeu (EEE), o de Suïssa, que és membre de l’Associació Europea de Lliure Comerç i ha signat diversos tractats bilaterals amb la UE.
• Emprar l’euro, com Andorra, sense integrar-se a la UE, però signant acords d’Unió Duanera, amb clàusula de nació més afavorida, tenint un tracte d’estat membre en determinades matèries comercials.

Catalunya no té per què descartar d’entrada cap de les alternatives anteriors. Al contrari, convé analitzar-les fredament i sense perdre de vista que es pot començar per una situació com la d’Andorra o Noruega i acabar amb una integració plena. Però és important fer-ho sense presses ni precipitacions. Tenint en compte que el futur immediat de la UE, amb l’ascensió dels euroescèptics en diversos estats, no és per tirar coets. Més encara si no s’aconsegueix mitigar la supremacia d’Alemanya, assolint una estructura política i financera més democràtica. Una Europa dels ciutadans, més que l’actual Europa dels estats.

És cert que sempre hi haurà desigualtats regionals quant als excedents i s’haurà d’arbitrar un sistema d’anivellament d’aquestes desigualtats si no es vol escanyar l’economia europea. Si Alemanya colla excessivament els països del sud, no tindrà on col·locar els seus excedents i a la llarga les pedres cauran sobre el seu propi terrat. Especialment ara que els països emergents estan en dificultats, la Xina ha moderat el seu creixement i els EUA estan fent el cim del deute. Tampoc pot continuar el flux de capitals cap als països deficitaris, ja prou endeutats, per continuar venent a crèdit. Ni exigir la devolució del deute d’aquests a base de destruir les seves classes mitjanes, perquè així està destruint també la demanda dels seus manufacturats. Més aviat o més tard, com abans millor, haurà de consentir en una quitança com a compensació de la seva temerària política de crèdit. En realitat, tan irresponsable és la conducta de qui s’endeuta per sobre de les seves possibilitats de retorn, com de qui concedeix crèdits excessius a deutors d’escassa solvència.

Per altra banda, l’euro no ha aconseguit entrar en competència amb el dòlar USA, ni ho aconseguirà fàcilment, perquè els EUA, que continuen essent la primera potència militar, a gran distància de la resta, tenen molt clar que l’acceptació gairebé universal del dòlar com a divisa patró en les transaccions mercantils internacionals és el que els permet seguir augmentant el seu deute i estimulant la seva economia amb una política fiscal expansiva. I això, com deia Eduardo Inda, referint-se a parar Messi, ho defensaran “por lo civil o por lo criminal”. I la realitat és que en aquest món, i per molt que ens desagradi, la força preval sobre l’ètica.

Monnet va partir, entre d’altres, d’un idea senzilla: crear interessos compartits, dels quals brotarien espontàniament solidaritats i valors en comú que ens durien a la unió política. Però en l’evolució de la UE veiem que s’ha posat més èmfasi en els mitjans –seus i estructures arquitectòniques, tecnòcrates i buròcrates– que en el fi de la unió política, en la construcció d’una Europa dels ciutadans. Ara prevalen els interessos dels estats sobre els interessos compartits i els valors en comú. I quan hi ha lluita d’interessos estatals, el més fort, en aquest cas Alemanya, dicta la llei. Desoint el savi consell de Thomas Mann, Alemanya vol construir una Europa alemanya.

Catalunya, per situar-se intel·ligentment davant d’aquesta conjuntura, necessita assolir una independència plena, una emancipació total. Sense por. Amb confiança en ella mateixa. No una “miqueta” d’independència, ni una independència condicionada. El procés serà difícil, i més quan tanta gent diu: jo abans de posar-me a caminar vull saber cap on anem. Si no en tenim prou amb el fi de crear un estat lliure i independent, no anirem enlloc. Serem com el jove que diu: emancipar-me sí, però sempre que pugui anar a viure a Pedralbes amb calefacció, aire condicionat i amb una renda assegurada. Doncs, no. L’emancipació no és això. Certament no és l’opció més còmoda a curt termini, però és el primer pas necessari per poder construir un futur millor, o per no desaparèixer, o simplement per dignitat. Sense imposicions. I sense por. Fins i tot sense por de no ser automàticament dins la UE.

Suposant, que ja és molt suposar, que la majoria dels catalans ens decidíssim per una emancipació plena, sense condicionants, encara ens caldria superar molts obstacles. Les aspiracions de Catalunya no tenen el suport d’una gran potència que la defensi amb contundència, com és el cas, per exemple, de Rússia respecte a Crimea. Tots els arguments jurídico-constitucionals esgrimits per la UE en contra de la secessió de Crimea, i emfatitzats pel ministre Margallo, oblidant que la constitució ja havia estat violada pels manifestants de la plaça Maidan, se n’han anat en orris en quatre dies quan el dirigent rus ha posat els seus atributs damunt la taula. La UE ha fet, un cop més, el ridícul. Imposarà sancions... ja veurem en què quedaran davant del tsar que té l’aixeta del gas.

Com diu en Xavier Sala i Martín, és curiós que històricament s’hagin acceptat les secessions imposades per la força de les armes i es rebutgin les pacífiques, les basades en el resultat de les urnes.

No podem confiar que els estats europeus ens ajudin, perquè estaran condicionats per l’interès d’Alemanya, de França i del BCE per recuperar els crèdits concedits a l’Estat espanyol, cosa que si ja és difícil ara, amb un deute públic de gairebé el 100% del PIB i un 26% d’atur, seria pràcticament impossible amb una Espanya sense Catalunya. A més, tindran por que l’exemple d’Escòcia i Catalunya es generalitzi i afecti els seus territoris propis. És més factible que trobem suport en òrgans jurídics, com el Tribunal de Justícia de la UE o el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, que en les institucions polítiques de la UE i els estats integrants, egoistament interessats que Espanya no es trenqui per poder recuperar els crèdits. El que segurament no permetrà la UE és l’ús de la força per part de l’Estat espanyol, perquè Espanya no és Rússia ni té l’aixeta del gas o el petroli.