Una llengua per ser, una llengua per viure

Resulta del tot sorprenent que algú pugui qüestionar la naturalesa fonamental que l’adquisició del coneixement del català ha de tenir per a qualsevol persona que hagi nascut al nostre país o que hi vulgui viure. I tanmateix encara sorgeixen de tant en tant veus que relativitzen o menyspreen la importància decisiva d’aquest aprenentatge i hi prioritzen el domini d’una llengua estrangera, com l’anglès. Aprendre anglès és convenient; és clar que sí! I també altres llengües, com el francès o l’alemany. És previ, però, assegurar el coneixement de la llengua pròpia del país. De vegades sembla que els primers responsables de la degradació de la dignitat humana siguin persones que, sota l’aparença de la modernitat, voldrien simplificar la diversitat i mecanitzar els nostres comportaments, llevant-ne l’ànima, el que dóna sentit i consistència a cada existència personal i a la col·lectiva d’una comunitat humana. I ho fan des de l’exaltació d’un individualisme exacerbat que desatén la pertinença o la integració en un grup i partint de la premissa que l’únic que de debò compta és la construcció d’una trajectòria individual, prescindint de qui ets i amb qui vius.

No naixem del no-res ni en el no-res. Formem part d’una cadena humana d’experiències, records i anhels que ens vincula a una tradició i a un projecte. Catalunya és el resultat d’una història on alternen, com en totes les nacions, els moments de joia i de dolor, l’expansió cap enfora i la resistència interior. Per això mateix, els catalans ni aspirem ingènuament a fer de la nostra identitat un paradigma immutable ni tampoc acceptem de renunciar-hi. La identitat per als catalans no és una qüestió d’arqueologia, una bandera desada en un armari que es penja als balcons un parell de cops l’any i de la qual prescindim en una vida quotidiana dominada pel pragmatisme on els senyals d’identitat poden fer més nosa que servei. No, cal integrar amb naturalitat, sense èmfasis ni exercicis retòrics, la identitat en el present, perquè, d’una manera o altra, quan actuem expressem el que som. De la mateixa manera que no cal que cada matí en veure’ns al mirall ens demanem o ens repetim qui som, tampoc no hem d’amagar-nos quan durant el dia algú ens pregunta el nom o crida el nostre nom per reclamar la nostra atenció.

La llengua catalana és fruit de l’evolució progressiva del llatí que es parlava en aquestes terres i que van dur-hi els romans que van entrar-hi per Empúries l’any 218 abans de Crist. Ben probablement, si hem fer de cas dels mots ja nítidament catalans, com conills, que trobem enmig de textos llatins –“novem parilios de conills vius”– ben antics, el català era ja una llengua parlada del tot independent del llatí quan l’any 801 es va produir l’ocupació cristiana de Barcelona, recuperada després de la invasió musulmana. I no trigaran gaires segles a aparèixer textos redactats en català, com els Greuges de Guitard Isarn, dos fragments de sengles traduccions catalanes d’un codi jurídic, el Forum Iudicum, o les conegudes Homilies d’Organyà. I dins el segle XIII s’escriuen directament en llengua catalana obres d’una gran extensió i ambició com el Llibre de les Costums de Tortosa o els primers volums de l’obra de Ramon Llull. Des del segle XIII el català s’estén a les Balears i a les terres valencianes i posteriorment arribarà a altres contrades, com l’illa de Sardenya, on perviurà si més no fins a la guerra de la Successió i on encara avui roman a la ciutat de l’Alguer. Però, deixant de banda el seu origen i la seva àrea lingüística, el que cal tenir ben present és la continuïtat, superant tota mena de vicissituds i persecucions, de l’ús del català com a llengua viva entre el poble, que no hi ha renunciat mai ni en els moments més adversos. Catalunya, a més, ha estat, com han estudiat magistralment la professora Anna Cabré o el professor Jordi Nadal, un país marcat d’una manera profunda per les successives onades immigratòries procedents d’Occitània, de diverses regions espanyoles, d’Amèrica Llatina, del continent africà... I aquests processos immigratoris, que han renovat la nostra vitalitat demogràfica i han influït en el progrés econòmic, han demostrat, a més, la nostra capacitat d’integració, perquè han incorporat a Catalunya persones que l’han acabat estimant i defensant des d’un inequívoc arrelament, consolidat pels seus descendents.

És cert que les circumstàncies polítiques i militars han fet que el català no sempre hagi pogut mantenir una posició de prestigi com la que hem d’associar a l’època més brillant de la Corona catalanoaragonesa o al període en què va ser la llengua de la família Borja al Vaticà, i que literàriament podem exemplificar amb Bernat Metge, Ausiàs March o Tirant lo Blanc. Però també és veritat que la represa de la consciència de país i la reivindicació i la recuperació de l’autogovern del segle XIX ençà han estat relligades, d’una manera ben notòria, al rellançament del reconeixement públic, de la projecció social i de l’oficialitat de la llengua catalana, que viu a hores d’ara una etapa esplèndida des del punt de vista de la creació literària, però també d’una vitalitat indiscutible en molts àmbits.

Les llengües tenen una dimensió d’identificació i una altra d’instrumental. Ens uneixen a una comunitat humana a la qual ens sentim vinculats i són una eina de comunicació, de transmissió de coneixements, d’activitat professional... L’aprenentatge d’una llengua ens permet, doncs, plasmar un lligam amb els altres parlants de la mateixa llengua i alhora ens obre moltes oportunitats d’ús. Per als catalans, la llengua és un element essencial per explicar qui som. No ens definim per la singularitat d’uns trets racials ni per una confessió religiosa que ens singularitza. El catalanisme s’ha fonamentat volgudament en la llengua, en la cultura i en el dret, més que no pas en l’ètnia o la fe, que han estat sovint factors desencadenants de confrontacions greus entre pobles.

La llengua catalana no és pas una barrera o una frontera, sinó una porta oberta a la catalanitat, que dóna la benvinguda als qui s’hi acosten i que constitueix una realitat compromesa amb el present i amb la mirada posada en l’esdevenidor. Però, al costat d’aquesta funció d’arrelament, el català és una llengua útil perquè és expressió d’una societat creativa i dinàmica, inserida de ple en la contemporaneïtat, com ho demostra la tasca exemplar duta a terme pel Termcat, el centre de terminologia que constantment es troba empès a establir les formes catalanes per designar els conceptes que la innovació, la ciència o la circulació de coneixements generen i que cal que tinguin també una expressió en la nostra llengua.

Com s’ha afirmat amb bon criteri, aprendre una llengua no requereix oblidar-ne una altra que es coneixia. Incorporar-se al català no significa, com explicava sàviament Francesc Candel a Els altres catalans, haver de passar una goma d’esborrar pel passat de l’immigrant, a qui no es demana que deixi de ser qui és, sinó que a la seva condició prèvia, n’afegeixi una altra, de parlant d’una llengua que l’afirma com a ciutadà del país que l’acull. Catalunya es reconeix com una societat que no pretén cap mena de monolingüisme, sinó que aspira que els seus ciutadans dominin diverses llengües i tinguin una formació al més completa possible.

Considerar que el català és una limitació per dominar altres llengües és un error evident, perquè generalment són els monolingües a ultrança els més reticents i els més inhàbils a l’hora d’aconseguir expressar-se amb fluïdesa en altres llengües. Catalunya no vol ser una societat monolingüe, amb una mirada reduccionista, però entén que l’objectiu ha de ser un plurilingüisme que parteixi de la condició del català com a llengua pròpia i comuna de tots els catalans.

Vivim una època marcada pel risc de les simplificacions perilloses. L’aprenentatge del català ens incorpora a una història i a un projecte que aglutina milions de persones, però, a més, ens situa en un escenari idoni per entendre que les persones no ens definim per la nostra manca d’adscripció a una llengua, una cultura i un país, sinó que és precisament, a partir de l’afirmació del que som i del que anhelem de ser, que avancem.

El català és una llengua per ser i per viure. I volem que continuï essent així, des del que som i oberts amb ambició al món, aportant-hi la nostra pròpia mirada.