Una crítica a la historiografia de l'art del S.XX

Existeix un cert desconcert en l'àmbit de la historiografia i crítica d'art del segle XX – o sigui, de l'art que encara ens ocupa i que és el principal agent de les actuals galeries. Aquest desconcert es deu a dues causes, bàsicament. La primera és fruit del nul interès de la historiografia actual en plantejar-se seriosament l'evolució i les conquestes de la plàstica contemporània. La segona es deu a la tendència de la crítica vers l'ultim succés, encadenant-se de manera incondicional a la promoció publicitària i comercial.

Estic convençut que els llibres d'història de l'art que es llegiran i estudiaran d'aquí a uns anys –deu anys, cinquanta anys, cent anys– i referits al segle passat, no tindran res a veure amb els llibres que ara tenim. I això, a causa de la fragmentació del procés històric basada en els petit grups que han impulsat aportacions i canvis lingüístics. En efecte, encara ara fragmentem el segle XX en grups o moviments com els futuristes, els cubistes, els dadaistes, els surrealistes – per esmentar els quatre moviments més innovadors i radicals de la primera meitat del segle, i fixem el seu estudi en els termes que van establir els propis artistes en els seus escrits i manifestos i, encara pitjor, els fixem en el temps que han marcat els seus promotors. Així s'inicia una historiografia fonamentada en la literatura dels propis artistes, en allò que són les seves pretensions i intencions, sense qüestionar realment allò que afirmen i sense, quasi mai, contraposar els seus escrits teòrics a la pràctica i resultats de les obres. Respecte a la periodització dels moviments, aquesta forma de crítica ha donat dos exemples prou clars. Per començar, sembla com si immediatament després de Les senyoretes d'Avinyó de Picasso, el món plàstic es convertís al cubisme, sense tenir en compte que l'esmentada obra no surt del taller de l'artista més que avançats els anys vint i que, en qualsevol cas, no va ser fins molt més tard que es va reproduir públicament – i encara en un diari nord-americà, en format petit i en blanc i negre. De manera que l'obra clau, aquella que trenca l'art occidental de manera decisiva, durant molt anys, era desconeguda per quasi tothom. De manera semblant, en els manuals establim que el surrealisme s'acaba, de manera definitiva, quan André Breton dissol el seu grup històric. Però aquesta afirmació no és més que el resultat de la nostra actitud de considerar els moviments artístic com un fet reduït a unes persones concretes, als personatges fundadors dels grups, i no com l'espurna inicial d'una àmplia manera de fer, d'una manera d'entendre l'expressió plàstica i la vida.

Per contra, la historia de l'art dels segles clàssics es planteja d'una altra manera: enfront a la fragmentació de l'actual, impera la síntesi i la integració. Veiem-ne un exemple. Quan diem època romànica establim un llarg període de temps, dins del qual situem obres tan diferents com les esglésies de Sant Climent de Taüll –peça rural de petites dimensions i d'enorme senzillesa tècnica, Santiago de Compostela –catedral d'enormes dimensions i gran complexitat estructural, amb un esclat impactant d'escultura, Santa Maria de Poitiers –amb les seves perfectes cúpules de mitja esfera, d'influència bizantina. No cal que ens allarguem. Aquestes obres tenen ben poc en comú, són tan diferents, que només les pot relacionar una historiografia culta, elaborada, de visió profunda: aquella que ha sabut arribar a l'essència d'un temps. Si ara agrupéssim en un mateix conjunt els quatre moviments avantguardistes que hem esmentat abans (futurisme, cubisme, dadaisme, surrealisme), serien pocs aquells misericordiosos amb nosaltres que no ens tractarien d'excèntrics – per dir-ho amb un paraula poc violenta. Ben certa però és la gran proximitat entre quatre moviments – proximitat que cada vegada es farà més evident. En general, la historiografia actual ha profunditzat poc. S'alimenta de nombroses cites de textos teòrics, en part brillants, però no tan sòlids com aparenten. A la historiografia actual li manquen l'anàlisi i la reflexió sobre l'obra artística, i també, cal dir-ho, una certa perspectiva temporal, més àmplia. Un dia ens adonarem que Picasso, Miró i Dalí només es diferencien en petits aspectes i que contribueixen, cadascú a la seva manera, a l'aportació de nous elements i plantejaments per a una estructuració de l'expressió plàstica diferent i innovadora.

Aquesta fragmentació del discurs històric en les petites parcel·les de cada moviment o grup, cenyida al dictat dels propis artistes, els quals actuaven, amb freqüència, a partir de la negació de tota plàstica anterior, ha tingut una conseqüència nefasta: ara es viu sota la impressió que cadascun d'aquests petits ismes sigui un estil de llenguatge ben diferenciat i autònom. Pot semblar que quan diem cubisme o surrealisme estiguem dient un mot equiparable a romànic o rococó. Però la historiografia actual no té en compte que un estil o llenguatge no és creació d'una persona, sinó que és el resultat de la síntesi de nombrosos elements. Ningú no va crear el romànic; va ser la unió de molt diferent elements i aportacions que van anar concretant una nova manera d'expressió i d'estructuració d'un edifici, d'una pintura, d'una obra d'art en definitiva. Per tant, hem de tenir present que la historiografia del segle XX no és sinó periodisme, narració d'allò que va succeint, renunciant a una anàlisi històrica global i, així, oblidant-se d'anar a l'essencial.

Tots els estils s'han configurat a través de nombroses aportacions, així, allò que aporta el cubisme, allò que aporta el surrealisme, allò que aporta l'informalisme i tots els altres moviments, s'anirà fusionant en allò que finalment identificarem com el veritable estil nou. Al capdavall, allò que ha fet el segle XX ha estat potenciar l'aparició de nombrosos camins que, en el seu recorregut arítmic, condueixen a un mateix resultat. El segle XX, l'expressió plàstica del segle XX configurarà una època semblant al temps del preromànic: un temps en el qual, de manera dispersa i inconnexa, van apareixent propostes i elements, la utilitat dels quals és fondre's per servir al naixement d'una nova expressivitat.

La crítica, realitzada bàsicament des de la premsa diària i a través de revistes especialitzades, ha col·laborat en gran mesura a sacralitzar la situació actual, del tot absurda. La crítica ha defensat sempre l'últim moviment com la culminació d'un pensament sublim, tot impulsant-ne els creadors com els revolucionaris que implanten un nou ritual. Així, ha impulsat cada isme o moviment com un trencament radical, com una invenció que no té res a veure amb els moviments anteriors. L'individualisme i l'afany de singularitat, que ha impulsat el segle XX, ha fet creure que cada artista era un gegant que creava un nou llenguatge, un nou estil, un nou món. Mai no s'ha intentat establir nexes i connexions amb rigor. De fet, és ben possible que qui llegeixi aquest escrit pensarà que no n'hi ha de connexions i nexes –i així seguirà fidel a la postura que intento denunciar. Poso un exemple. En arquitectura, l'historiador del segle XX ben ensenyat i prou assenyat defensa l'oposició radical entre el racionalisme i l'organicisme, o sigui, entre un Mies van der Rohe i un Frank Lloyd Wright. Malgrat tot, si comparem el Pavelló de la República Espanyola de l'Exposició de Paris del 1937 amb la mítica Fallingwater, veurem que, a pesar de les teories dels seus creadors (enormement diferents i allunyades), l'ús de l'espai per part dels dos grans arquitectes és molt similar i, en tot cas, molt més proper d'allò que sembla.

La crítica del segle XX, i molt particularment la de la segona meitat de segle, s'ha arrenglerat sempre a allò que ha cregut com l'última aportació. Ha militat amb la pretesa avantguarda, mostrant-se bel·ligerant contra els anomenats tradicionalisme i academicisme, fins al punt que l'ha aniquilat, negant-li el seu lloc a la història. La crítica no ha fet quasi cap anàlisi, s'ha limitat a lloar qualsevulla excentricitat. No ha actuat com a crítica, sinó com a element publicitari d'un nou producte: el producte més nou del més agosarat dels artistes. Contràriament a allò que pensen els propis crítics, ells han servit només per fer publicitat dels anomenats nous valors. Amb la seva inconsciència i, sobretot, amb el seu temor de quedar arraconats al camp del reaccionarisme, el crítics han defensat allò indefensable i han conduït l'expressió artística a una banalitat. Han servit per a accelerar la descomposició de l'expressió plàstica, tot exaltant moviments i presumptes artistes dels quals, amb el temps, ni se'n parlarà. La crítica no ha creat nous artistes, sinó que ha servit com a reclam publicitari dels noms que certs galeristes i directors de museus i mostres internacionals han impulsat i presentat. Enquadrada al camp de la publicitat, la crítica de les últimes dècades s'ha mostrat ineficaç i inútil.

El fracàs de la historiografia i de la crítica artístiques actuals és evident – potser millor que fracàs, hauré de dir ineficàcia i desconcert. Cal que aviat reprenguem el valor de començar a mirar de nou, el valor de tornar a pensar en valors. Llavors tornarem a parlar planerament i abandonarem aquesta mena d'escrits i assaigs tortuosos, conceptuosos i inintel·ligibles que no fan altra cosa que subratllar la pròpia impotència.