Un nou relleu

Passem aquests mots en català en una forma lliure. “Si jo moria, pensa sols això de mi, hi ha un parrac de terra estrangera que és ja per sempre Catalunya”.

Va per aquest camí el relleu? Certament. Llegiu tot sencer el poema*. De generació en generació, els nostres majors han configurat, amb el fang de la seva carn i els ossos, l’esperit i la materialitat física de la nostra terra. Els nostres cossos, ja retuts per la mort, no es poden separar dels nostres somnis, el somriure, la conversa entre amics. La pau dels cors sota els cels catalans.

L’acte del relleu fa present la pàtria. Com el relleu del sentinella dóna fe de l’exèrcit.

Què és una pàtria? Quelcom pastat al llarg dels segles amb el fang dels nostres cossos i dels nostres somnis. El nostre somriure i el plor li han donat la plena dimensió humana. La pau dels nostres cors ha fet els cels més amples. Perquè som capaços d’estimar més enllà de la mort. I la mort, testimoni vivent, durable, que ha pastat el fang i la pedra dels nostres pobres cossos, que en vida donaren testimoni de l’esperit.

Què és una pàtria? És una comunió de ciutadans solidaris en aquest misteriós aiguabarreig de l’esperit i la matèria en la construcció de quelcom que depassa la nostra vida individual.

La pàtria té una dimensió d’eternitat. Altrament, què voldria dir fer el relleu? A qui transmetre el sant i senya del sentinella?

La pàtria té una dimensió d’eternitat. Altrament, la paraula comunió és una cosa buida. La comunió dels sants i la comunió dels ciutadans ens apareix ran de terra com una simple analogia. Però guardeu-vos de dissociar-les. Res no tindria sentit.

La pàtria té una dimensió d’eternitat. Una comunió enclou els morts i els vivents. Els qui ja som un xic grans no podem separar els uns dels altres. Jo parlo cada nit amb en Xandri i els meus morts. Malauradament no puc fer-ho cada dia amb el meu company de taula.

Pàtria, comunió, relleu, ens fa veure la vida “sub species aeternitatis”. Trencar aquesta seqüència vol dir cercar un sentit a la vida i a la mort que no és el nostre... No perdem el temps. Per fortuna, el relleu no compta el temps. Durant la meva vida he rebut i transmès per quatre vegades el relleu. És molt? És poc? És llarga o curta la meva vida? Bah! Què té a veure això amb transmetre el relleu? Quan el donaré de debò? Amb la meva mort o bé vivent encara? Què importa!

El que sé segur és que quan passi el relleu seré cristià. Només la nostra transmissió del relleu és capaç, per la seva gràcia de Jesucrist, de fer etern dins els altres allò que en nosaltres és immortal.

Cert que la vida terrenal comporta que els homes i les pàtries sofreixin unes tràgiques desconnexions durant les quals el relleu es fa impossible. Ja ho va veure bé en Péguy quan deia que la sort més gran d’un home era morir jove en un combat per la pàtria.

Ell va tenir aquesta sort, com el coratjós Rupert Brooke, com el nostre Andreu Xandri i tots els companys de 1936-39. En la plenitud de la derrota i de l’oprobi també l’hem desitjada nosaltres. Donem la paraula a en Joan Sales. De retorn a la casa pairal, dins la pàtria abandonada, escolta el gemec del vent pels passadissos i ens encomana a tots l’enyorança de la mort amb els companys caiguts.

Flautes que fa sonar el vent d’un altre món,
les tíbies escampades dels teus companys, on són?
Ja no hi ha vora seu ni clarins ni banderes!

Ombres evaporades, rosada del matí
que no coneixerà l’angoixa d’envellir,
vau beure d’un sol glop totes les primaveres.

Sobre els erms oblidats ossos al sol recuits,
jove i alegre estol un dia ple de vida!
El feix dels anys estèrils, més pesants com més buits,
no us farà ajupir mai als peus de la Mentida.

Aquests ossos al sol recuits són la fita espiritual d’una Catalunya eterna que es negà a ajupir-se als peus de la Mentida i la derrota. Són el testimoni viu de l’esperit. Parlem del relleu gràcies a aquells. La realitat vivent d’un poble és un miracle permanent entre els morts i els vius.

Jo no sé si algú de vosaltres s’ha trobat, de sobte, mort en plena vida. Jo sí. I continues viu: impossible. Un any passa... després un altre... més de vint! Però tot el misteri de la pàtria rau ací. Viu o mort, un bon dia totes les pedres de la Porta daurada de Poblet reflecteixen de nou el teu sofriment i el teu servei a la pàtria. I retrobes tots els companys morts encara vius. Sou tots vosaltres! Hem fet el relleu.

* El soldat

Rupert Brooke (1887-1915, Diada de Sant Jordi)

If I should die, think only this of me:

That there’s some corner of a foreign field
That is for ever England. There shall be
In that rich earth a richer dust concealed;
A dust whom England bore, shaped, made aware,
Gave, once, her flowers to love, her ways to roam,
A body of England’s, breathing English air,
Washed by the rivers, blest by suns of home.

And think, this heart, all evil shed away,
A pulse in the eternal mind, no less
Gives somewhere back the thoughts by England given;
Her sights and sounds; dreams happy as her day;
And laughter, learnt of friends; and gentleness,
In hearts at peace, under an English heaven.

Si jo moria, pensa sols això de mi;

Que una llenca de terra estrangera
És per sempre Anglaterra. Aquella terra fèrtil,
Secreta sepultura d’una pols més rica encara;
D’un fang que Anglaterra llimava, feia viu i modelava,
Amb flors per estimar i camins per descobrir,
Un cos d’anglès que aire Anglès respirava,
Arrossat pels rius, pels sols de la pàtria beneït.

I pensa, aquest cor, tot mal després enfora,
Batec, no res menys, de l’Etern pensament,
Retorna a algun lloc els amors que Anglaterra li dava;
Paisatges i sons: somnis feliços d’un dia;
I el somriure après dels amics; i la gentilesa,
De cors en pau, sota d’un cel anglès.

(Traducció: Raimon Galí)

Febrer de 1983