Un camí per a l'Església del nou mil·leni, de Carlo M. Martini
Carlo M. Martitini
Editorial Claret, col·lecció Els daus, 204
Barcelona, 2000
Un camí per a l’Església del nou mil·leni és el conjunt de les quatre cartes pastorals que el cardenal Martini dirigí als cristians de la seva arxidiòcesi de Milà com a preparació per al jubileu de l’any 2000.
Adreçades a una diòcesi i per a una circumstància concretes, l’abast d’aquestes cartes va més enllà dels límits de la seva diòcesi o del gran jubileu.
Partint de “les preguntes que són al cor de cadascun de nosaltres”, el cardenal Martini, amb un llenguatge sapiencial –lluny de conceptualismes–, “s’esforça a oferir un itinerari creïble i transitable de resposta al seguiment de Jesús”, un camí “dòcil a l’acció de l’Esperit” i que troba en la Paraula de Déu “el primer mirall on aprendre a llegir el veritable rostre de Déu Pare-Mare”.
Aquestes quatre cartes pastorals. Parlo al teu cor; Tres narracions de l’Esperit; Retorn al Pare de tots; Quina bellesa salvarà el món?, són una proposta i una aposta per a la renovació de l’Església. (De la contraportada del llibre)
Aquest llibre del cardenal Martini, és d’una peça. No està escrit amb les mans. Surt del cor. I d’un cor treballat. Per l’estudi, el silenci i la pregària. Sobretot emana bondat. I saviesa. Aquesta bondat i saviesa tan difícils de trobar (o a mi m’ho sembla) de capellans per amunt. Aquest cardenal, o molt m’equivoco, és una “rara avis” dins la nostra jerarquia.
Martini explica en la introducció el que pretén amb aquest llibre. Sent les expectatives dels qui voldrien, a pesar de la proliferació de documents d’Església, una paraula de bisbe. Vol destil·lar la Regla de vida del cristià. Diu exactament del cristià ambrosià.1
Aquesta Regla voldria oferir una síntesi de tot el que cada batejat adult hauria de tenir present i hauria d’esforçar-se a viure.
La Regla parteix de les preguntes que són al cor de cadascun de nosaltres, i s’esforça per indicar un itinerari creïble i transitable de resposta al seguiment de Jesús a través del triple moment de la Tradició (els dons transmesos a nosaltres en l’Església), de la Recepció ( l’acolliment i el conreu d’aquests dons) i de la Redistribució d’aquests dons als altres.
I. La Interrogació
La inquietud del cor, s’adreça a Escoltar les veritables preguntes. Una “Regla de vida”, és la indicació d’un traçat a través del qual cal cercar i trobar respostes veritables. Algunes de les veritables preguntes per Martini són: La mort, el silenci de Déu, La invasió del jo, La pèrdua de la ingenuïtat,...
II. La Tradició
Els dons de Déu que ens són transmesos en l’Església.
L’evangeli i l’Esperit, El Baptisme, La tradició viva i la simbòlica, Les escriptures, El silenci contemplatiu, l’Eucaristia, El sentit de la vida.
III. La Recepció
L’acolliment dels dons rebuts.
La pregària, la Paraula acollida, la vida sacramental, la vida segons l’Esperit, la Missa, el discerniment vocacional, el valor del dolor, la manera de ser Església avui,...
IV. La Redistribució
La restitució dels béns acollits.
Comunicar el que ens ha estat donat, fer-se proïsme, consciència vigilant de la societat, el camp social i polític, l’espiritualitat del treball, restituir els béns educant, la Família, l’estil de la Sobrietat,...
Un cop fet un repàs simplificat de l’index del llibre, he pensat que si la meva pretensió és donar a conèixer el pensament del Cardenal Martini, què millor que en tingueu una mostra que us sigui suficientment suggeridora perquè acabeu comprant el llibre. No cal dir que us el recomano. Que és un text que l’he llegit i rellegit. Que cada cop hi descobreixo més matisos i més idees. Que està carregat de pensament. I pensament que a estones a mi se m’ha fet feixuc. Perquè qui escriu és un teòleg, i malgrat el seu estil sincer i planer a estones es fa difícil per la persona del carrer. Però sens dubte el resultat final és molt dolç. No m’estranya que la gent jove de Milà que vaig conèixer a la darrera trobada de Taizé a Barcelona estiguessin “ a partir un pinyó” amb el seu Bisbe. Quina enveja!
Aquí van uns retalls del llibre. Una mostra ja sé que sempre és subjectiva. Però l’espai d’una notícia de llibre crec que ha de ser curta, i jo tampoc estic preparat per a fer una anàlisi amb més profunditat. Com els cuiners que preparen un bon plat, sols em queda dir-vos: que us vagi de gust! Ah, i permeteu-me la llicencia d’haver possat uns encapçalaments i subratllats a les frases. M’ha semblat endreçador.
Ser Deixeble. Ser Creient.
....Viure com a deixebles de Jesús vol dir, en particular, viure el sermó de la muntanya a partir de les benaurances. Això és el que es demana que practiqui el cristià. És un estil de vida que no exclou ningú, que no rebutja ningú, sinó que atrau per la seva indiscutible bellesa moral. Ser pobre en l’esperit, purs de cor, misericordiosos, disposats a perdonar, a pregar pels enemics, etc., significa proposar a tothom el camí de Crist, valorant allò que hi ha de més profund i veritable en cada persona i en cada religió. (p. 111)
...Al capdavall, el creient és, en certa manera, un no-creient que s’esforça cada dia per començar a creure, un fill que ha de conquerir continuament l’actitud de l’obediència filial,... Si no fos així la fe seria una ideologia, una presumpció d’haver-ho entès tot, i no pas el continu retorn i la sempre nova confiança vers l’Altre, que és acollidor i fidel en l’amor.
El deixeble pot reconèixer llavors en el no-creient conscient, que pateix per l’absència de Déu al seu cor i viu la inquietud de la recerca, una part de si mateix, potser precisament la part que més l’estimula a cercar en el Pare el port de salvació i pau a què ha de tendir a arribar. Aleshores esdevé possible un encontre profund, extrínsec, entre creients i no-creients, units en el cansament de la recerca, disposats a aguantar el pes de les veritables preguntes; l’un comença a escoltar a l’altre i pot retrobar en aquest l’altra part de si mateix, pot purificarse a si mateix en l’escola de les inquietuds que l’altre viu i de les llums que brillen en el seu cor inquiet. (pp 113-114)
Testimoniatge
...Més que no donar respostes a l’altre, mirarà de suscitar-li les preguntes amagades o sepultades, de manera que sigui el cor de l’altre el qui s’ncamini vers el Misteri. L’autèntic testimoniatge del creient es posa com un escàndol, com una pedra d’ensopec que no fa pensar a dispensar certeses fàcils ni preguntes que no incideixen en profunditat, sinò acostar-se d’una manera respectuosa i alhora inquietant, com a “amic ino
portú”, disposat a destorbar i a escoltar les preguntes del cor inquiet que hi ha en la intimitat de cada persona.
En aquesta acció de testimoniatge, cadascun dels deixebles haurà de ser ell mateix, sense pretendre uns resultats esclatants ni sentir-se enviat a empreses que superin les seves forces; amb humilitat i amor, cadascú sembrarà com podrà i on podrà, amb la certesa que el primer d’actuar en el cor de tots és el mateix Pare, que atrau tothom vers ell en el seu Esperit i que dóna a cadascú dolcesa permetent la veritat i creienthi, si s’enfonsen les excuses que la llibertat humana pot donar i les defenses que pot oposar davant la seva acció.
Pobresa
...Certament la pobresa no és per si mateixa una condició suficient per trobar Déu com a Pare; sobretot quan manquen els béns necessaris, materials o espirituals, la pobresa pot portar a la desesperació i a la rebel·lió contra el Pare.
... Consegüentment, el retorn al Pare implica –amb la conversió de cor– un compromís seriós i perseverant dels qui creuen en ell per a crear unes condicions de dignitat per a tothom, de manera que a ningú no li manqui el conjumt de les condicions mínimes per a reconèixer i adorar el Pare en esperit i veritat.
...en aquest sentit es comprèn la urgència que tenen els cristians de denunciar situacions en les quals la dignitat de la persona és trepitjada i ofesa a causa de la injustícia i misèria, o de pretensions que semblen irrealitzables en allò concret de la vida dels pobres.(117-118)
Immigrants
La grandesa d’una civilització es mesura també per la seva capacitat d’acollir i de compartir els propis recursos amb aquells que ho necessitin. Acollir els inmigrants, amb la corresponent vigilància en el respecte de les lleis, és una de les maneres de reconèixer la igual dignitat de tothom davant l’únic Pare, com també ho és la solidaritat envers els més febles i els més oblidats en la nostra complexa societat.
Contra el racisme
Així mateix refusar tancaments particularistes i mentalitats discriminatòries és fruit del reconeixement del Pare de Tots. No hem de dubtar a reconèixer el risc d’un gran pecat d’egoisme i de blasfèmia contra Déu com a Pare comú en aquestes actituds, que van enverinant ací i allà la nostra cultura.
Les actituds de recordar el compromís de caritat i justícia, i d’apel·lar a superar qualsevol sectarisme i racisme, sigui del signe que sigui, corresponen a la invocació del Parenostre, que ens fa demanar que la voluntat del Pare s’acompleixi en la terra, com en el cel. (P. 119)
La Fraternitat
La fraternitat cristiana és molt més que un sentiment vague o una dimensió espiritual sense conseqüencies en les relacions històriques: com testimonia l’escena de la primera comunitat cristiana en els Fets dels Apòstol, l’anunci de la bona nova de Déu Pare fonamenta una nova praxi que supera les solituds i s’esforça per aplanar els conflictes, per crear unes condicions de dignitat i de desenvolupament per a tothom segons el designi de Déu. (p. 119).
Notes
1. L’any 1997 s’esqueia el setzè centenari de la mort de sant Ambrós (patró de la diòcesi de Milà d’on ell era bisbe). Ara, des de fa poc, en complir els 75 anys, Martini està jubilat.