Un any i una altre, fins als vuitanta, que Déu n'hi do, de Josep M. Ballarín
Josep M. Ballarín
Editorial Planeta
Barcelona, 2000
No sé pas com em vaig embolicar a parlar d'aquest llibre. Tot plegat ve, em penso, d'una conversa amb en Josep Monserrat. Vàrem comentar l'extraordinària penetració teològica del mossèn i com els “de l'ofici” no li feien cas per la senzilla raó que no parlava com ells. Un cas clar de la doble dicotomia divertit-avorrit i seriós-frèvol. El mossèn és divertit i seriós. La gran majoria dels llibres de teologia són avorrits i molts d'ells frèvols.
Recordo el seu darrer sermó de Nadal. Estava consirós. Algun “savi” havia dictaminat que la seva afirmació que Déu Pare era el personatge principal de la Passió no estava prou bé. "Déu és un bon home", anava repetint. I record dins d'un record, penso en el que va dir el meu sogre ben poc abans de morir, quan pràcticament no es movia del silló i amb prou feines parlava: més o menys: “és molt fort que un pare permeti que el seu fill mori a la creu”.
Amb en Josep comentàvem que una certa teologia insisteix tant en què l'únic que realment podem saber de Déu ho sabem a través de Jesucrist (Sant Pau no opina pas així), que el resultat és que Déu el Pare ("o theos" Nou Testament, com ha estudiat Karl Rahner), queda de fet en una nebulosa llunyana i inassequible. D'altra banda, Jesucrist es va convertint en “aquell home que ha arribat a ésser Déu" (i ja m'explicareu com es menja això), i per molt que l'aixequem, no és homoousios" amb el Pare; durant molt de temps havia pensat que llegir el Credo llarg a la missa era un absurd, però ara crec fermament que no ho és i que les seves repeticions "Déu de Déu, llum de llum…” no són pas sobreres. Però em sembla que alguns teòlegs "de punta" les han oblidades o les consideren escolàstica morta o “ritual” (paraula que aquests senyors acostumen a menystenir). En resum, Jesucrist és “el Senyor” i d'aquí aquest criptoarrianisme que posa a cent mossèn Ballarín en la "paraula del Senyor" de després de I'Evangeli i que (sento haver-ho de dir perquè I’Ésglésia és la meva mare), trobo simplement grotesc. Un d'aquells brètols que trobem en l'Antic Testament demana cent prepucis com a botí de guerra, i resulta que això és "paraula de Déu”. En canvi, les benaurances són "paraula del Senyor”. Molt bél!! Però és que les coses no s'acaben aquí de “Jesucrist l’home que assoleix la divinitat” passem insensiblement a “la humanitat que aconsegueix la divinitat” i d'aquí a “jo, que assoleixo la divinitat” la transició és imperceptible i el joc de mans ja està fet: ja som “moderns” i hem sabut veure els “signes dels temps”.
Un cristià “progre” es reconeix perquè farà tota mena de capitombes possibles per no dir que Jesucrist és Déu (com les farà per no utilitzar la paraula pecat i alguns altres “detallets” d'aquesta mena).
I mossèn Ballarín ens diu: “un pare tenia dos fills”, “Déu és un bon home”.
M'he embalat una mica, però, oi que aquest era el fil de la conversa, Josep?
Suposo que va ser el record inconscient d'aquesta conversa el que em va fer cometre la imprudència de dir que faria la recensió d'aquest llibre. I ara, després de fer-hi la segona volta, no sé pas com posar-m'hi.
És el llibre d'un arquitecte. Molt ben cosit, molt ben construït. Te'l miris per on te’l miris, fa bonic. Els temes, moments,
intermezzos, anuncis, no trobo ben bé la paraula exacta, queden perfectament situats: el Pregó de Pasqua Granada, les Benaurances, la Terra de Mar menuda, el Càntic dels Càntics, el Plany de Raquel, el Via Crucis, la Pregària de Festa Major. Equilibrada l'alternança entre la ironia i l'humor, i els moments que la paraula penetra el fons de l'esperit com un glavi: l'Ànima, la Basi i en Jordi, les despedides, els desconhorts inconhortables... i tot és de veritat. Dibuixos inclosos.
Poques vegades una construcció tan equilibrada es combina amb una llibertat d'esperit tan lliure. I no hi fa res que retornin els grans temes: la guerra, el país, Verdaguer, els “teus”, la ciència-ficció. Sempre es veuen amb alguna mena de nova perspectiva.
Però per què he de parlar més? No convenceré cap dels que són incapaços de llegir-te perquè no poden trencar les rigideses del propi esperit, i els convençuts, ja estan convençuts. Suposo que en aquests rebuigs viscerals i aquestes
adhesions vitals deu jugar-hi algun d'aquests 40000 gens que diuen que tenim (qui els ha comptat? De sobte passen de 100000 a 40000, per obra i gràcia d'una notícia de premsa).
Mentre esperem el descobriment del gen ballarinesc, doncs, que em penso que té ben poc a veure amb el GEN, tu, mossèn, endavant: en vas aprenent… quan siguis gran, ho faràs molt bé.