Un adéu a Ramon Juncosa

Altre cop, un cop fort. Tot i ser previsible des de feia poc –com qui diu només unes setmanes–, l’adéu a Ramon Juncosa no és pas menys dur d’encaixar. Hom voldria interpel·lar Déu, com Job a la gran Història i al seu Llibre, en aquest cas per la gran dissort no pròpia sinó de l’amic i família seva. Com si el patiment fos propi.

Aquest estiu del 2000, marcat de massa revessos, també s’endú l’empenta d’aquest bon amic, immillorable company i escadusser home just i bo, en plena maduresa activa i professional en tantes coses –el servei públic, l’educació, la política, la cultura, el pensament i passió per la persona i pel país, per Catalunya en definitiva. Potser quan, de tot plegat, més necessitem tremps com el d’en Ramon, serens i alhora combatius.

Catalunya, els qui hi treballem i la molta feina encara per enllestir trobarem a faltar l’emprenedor, planer i honest Ramon Juncosa i Ferret. Pensant en ell, no estic pas per afalacs ni per frases fetes. Tampoc ell no n’era amic. Ha estat sempre home sereny i d’anar per feina sense romanços. Del seu estar per la feina, sempre amb dignitat i destresa, i dels munts de dura feina feta i endreçada per ell, és molta i ben diversa la gent que pot ampliar-ne dades viscudes més a fons que aquestes quatre ratlles (que escric a retruc immediat de la veu i benvolença d’una bona amiga quan puntualment m’acaba de donar per telèfon la notícia trista).

Fóra bo que aquesta molta gent diversa, de plurals colors polítics amb aires de creença o descreença, tot d’una fessin glossa dels ferrenys i alhora encalmats ser i fer de l’amic comú Ramon Juncosa, mirant l’abans, l’ara i el futur del nostre país amb visió imparcial i distesa. Jo penso que ell, bastint arcs lligava solidesa arreu on tocava, i abans que tot deixava gruix i empenta de persona. I sense deixar-se’n, un cop la tasca era encetada. Em dol dir que, gent de tarannà com el seu, no abunda pas gaire. I és en proporció a aquesta escassetat, que ja maldem per ell i que l’enyorarem. Perquè em temo que deixa buit per molt temps, difícil de reomplir.

Ha defensat coses i causes molt concretes, cosa pròpia de convençut demòcrata com era. Però mai de mai s’ha instal·lat en res, que jo sàpiga. I això també em consta que ho creuen, així de ras, molta i diversa gent que l’han tractat al llarg del temps i en comeses molt vàries. Els qui més, ho saben prou bé els de casa seva. Amb una discreció, però, que corprèn.

Espòs i pare enamorat, patia silentment pel temps de més que volia –i que sovint se li escolava– per dedicar-lo a la seva família i singularment als seus fills en la creixença (oi Pilar i Sra. Dolors?...). Sempre amb cartera a coll i ordenat farcell mental, plens d’amples neguits i d’esperança, havia emprès fa molt un llarg viatge de per vida, lúcid d’afanys i també de l’aspror de certs terrenys que hauria de recórrer. Home, però, de pas segur i acompassat, sempre sabia d’on partia, on anava, i n’arribava a intuir imprevistos. Lluitador de primera línia, però mai enlluernat per l’escena ni per delers d’aparador. Amb reposat discurs, fos del que fos, (no en va gran part de la seva joventut exercí de pedagog activament), tenia aquella tan seva dicció clara i de to greu, amb cadència, pauses i sil·labeig que el delataven com a bon vilanoví no gaire made in BCN. Sense escoltar-se ell mateix, fàcilment sabia fer-se escoltar pels altres i així aconseguia centrar debats.

Acabaria en sec aquest adéu personal, d’amic i de company i res més, si no tingués ben a fil de memòria –d’ahir mateix tot llegint-la amb el record prop d’en Ramon– la forta pinzellada del “sempre, sempre mar endins” de Joan Maragall al seu Excelsior. El vers, doncs, és manllevat, però em ve al punt per cloure com cal un improvisat adéu a l’amic que ja enyorem: “No s’acaba el teu viatge, no s’acabarà mai més”.