Última notícia de Jesús el Natzarè, de Lluís Busquets i Grabulosa
Lluís Busquets i Grabulosa
Proa. Barcelona, 2006
Que hagin aparegut recentment en català algunes obres dedicades a Jesús de Natzaret no té res d’estrany, si tenim en compte que, d’una banda, la persona de Jesús ha estat sovint objecte d’estudi al llarg de la història, i, d’altra banda, que s’està produint un increment d’estudis sobre temes religiosos en àmbits diversos, tal com se n’ha fet ressò la premsa diària, amb un rigor desigual i amb intencions molt diverses. Mentre que algunes es dediquen únicament a alimentar la curiositat morbosa dels lectors amb pretensions d’historicitat i amb gran difusió editorial –com El Codi da Vinci, per exemple– d’altres representen un intent sincer d’aportar llum sobre un personatge únic en la història de la humanitat. El llibre de Lluís Busquets està en aquesta línia.
Que es doni aquest fet pot ser símptoma d’una nostàlgia –per utilitzar l’expressió de Horkheimer– d’alguna cosa que la raó moderna no ha donat i que la cultura actual no ofereix. És per aquest motiu que el renaixement d’allò religiós, lluny de ser casual, és més aviat símptoma d’una mancança. Si no s’orienta bé la recerca d’aquesta mancança, fàcilment serà omplerta per falses credulitats o fanatismes, com passa sovint en l’actualitat.
Centrant-nos més directament en l’aproximació històrica a la persona de Jesús de Natzaret, el problema és sempre el mateix. Ens trobem en front d’una doble aporia: d’una banda, no es pot posar en qüestió la seva existència històrica; d’altra banda, no disposem d’elements suficients per a reconstruir la seva biografia. La persona de Jesús l’hem vista sempre a través de “mediacions” –anomenades també “fonts literàries”, no a través de “fonts històriques”. Els evangelis, com sabem, no són “cròniques”, sinó documents teològics. Per aquest motiu, tots els intents de reconstrucció històrica de la vida de Jesús resulten problemàtics, la qual cosa no significa que qualsevol intent de clarificació en relació a la seva vida sigui inútil o superflu. S’hauria d’aplicar a la investigació històrica sobre la persona de Jesús de Natzaret allò que Kant deia de la raó pura en la dialèctica transcendental: que no li va servir per a descobrir noves veritats, sinó únicament per a evitar errors. El mateix es podria dir – mutatis mutandis – de la investigació històrica sobre Jesús de Natzaret: més que descobrir coses noves, ens permeten evitar les falsedats i les impostures, del passat i del present.
El llibre de Lluís Busquets no pretén una reconstrucció històrica de la persona de Jesús a l’estil de la que va proposar Armand Puig –Jesús de Natzaret. Un perfil biogràfic– sinó que vol ser una reflexió madura de la seva fe en Jesús a la llum de les aportacions de les diverses disciplines –arqueologia, exegesi, teologia, etc.– en els darrers temps. L’autor, seguint un procés de desconstrucció-reconstrucció de Jesús el Natzarè, confessa que al final li apareix un Jesús encara més polièdric de com el concebia a l’inici, perquè s’adona que sempre hi ha hagut diferents Jesusos històrics, de la mateixa manera que sempre hi haurà diferents Crists, originats a imatge d’aquells.
El llibre de Busquets està estructurat en cinc grans capítols que es corresponen amb cinc qüestions hermenèutiques que enllacen el present i el passat: Què s’esdevingué amb Jesús el Natzarè i què segueix esdevenint-se avui? (què). On va aparèixer Jesús i on segueix avui? (on). Quan va tenir lloc la deïficació de Jesús el Natzarè i quan va tenir lloc la documentació escrita d’aquesta creença (quan). Per què s’ha arribat a considerar Jesús el Natzarè una persona divina trinitària, amb dues naturaleses, per què s’originaren documents amb els continguts d’aquesta creença i per què se li va retre culte i se li segueix retent? (perquè). Qui va ser Jesús el Natzarè i qui és avui? (qui)
Tots els capítols i les seves divisions són encapçalats amb fragments escollits dels evangelis o d’altres escrits neotestamentaris. En les explicacions hi ha intercalades comparacions d’esdeveniments actuals amb els de l’època de Jesús, no sempre reeixides, per tal d’ajudar a l’actualització de la lectura, així com abundants quadres sinòptics que il·lustren l’exposició.
Es pot observar, tanmateix, una certa pretensió de desmesura en l’obra de Busquets, suggerida pel mateix títol del llibre: Última notícia de Jesús el Natzarè. La reconstrucció històrica de la vida de Jesús i dels inicis del cristianisme és una qüestió difícilment resoluble. Els documents dels quals disposem, no només són relativament tardans, sinó que, a més, no són, com ja hem indicat, cròniques històriques, sinó reflexions teològiques. D’altra banda, la utilització de la documentació històrica de la qual se serveix Busquets és poc discriminada. Els escrits neotestamentaris, els concilis o la reflexió teològica posterior no sempre es ponderen de manera adequada.
Per a Busquets “el cristianisme eclesial s’ha entestat a acoblar la presència immediata del fenomen diví en la realitat humana de Jesús, un procés tan inefable per als nostres llenguatges com difícil d’entendre per al nostre cervell. Si la intel·lecció de Jesús com el Messies, Fill de Déu vivent, no va ser cap traïció, ... tampoc no hi va haver cap traïció a l’hora de transformar en el Crist el Jesús històric”. Tota aproximació històrica al Crist de la fe és sempre problemàtica, no perquè el Crist de la fe no tingui a veure amb el Jesús de la història – Jesús de Natzaret – sinó perquè la mirada de la fe és una mirada d’un altre ordre – l’ordre de la caritat, com diria Pascal. I el procés és sempre del Crist de la fe al Jesús de la història, i no a la inversa.
Més que allò que diu el llibre, el to en què es diu pot resultar problemàtic. No perquè l’autor no estigui informat, sinó perquè pretén ser massa concloent on només es pot ser prudent. Finalment, el Credo que professa l’autor al final del llibre és força eclèctic, més propi d’una espiritualitat new-age que d’un cristianisme renovat, una barreja de cristianisme, romanticisme i il·lustració, elements ecologistes i teologia de l’alliberament. L’autor del pròleg, Pere Casaldàliga, i de l’epíleg, Ramon Ma. Nogués, confirmen aquesta percepció.