Tres coses que no tenen importància (febrer 1928)

Entre tanta munió de coses que ens obturen la percepció n’hi ha tres que no tenen importància: la petitesa material, el fracàs del moment present i la manca d’altaveu.

Que no té importància la petitesa material, i per consegüent tampoc la grandària, hi ha fets que ho adveren. Hi ha, en primer lloc, el gra de mostassa de l’Evangeli. ¿Recordeu? El regne de Déu és semblant a un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors, però quan ha crescut esdevé el més gran de tots els arbustos: tots els ocells del cel caben sota el seu aixopluc. Els filòsofs de la Grècia –comenta Sant Jeroni– anaven trompetejant amb galtes inflades les seves filosofies pomposes, riques de fullam atractívol, però la modestíssima llavor evangèlica, a l’abast dels més rústics, s’apoderava del món. Plató, Aristòtil, Pitàgores són honorats acadèmicament. Jesucrist és amat i obeït cordialment. Hi ha, en segon lloc, el fet de Roma i la seva llengua. El llatí era una llengua comarcal, tancada dintre els límits del Laci. A penes hauria pogut arribar a regional. Tanmateix, aquell dialecte arribà a conquerir mitja Europa i a plasmar-hi les llengües de l’esdevenidor, tot restant ell mateix la llengua immortal de la Religió i el Dret. ¿Què compten aquí els milions de boques, que, per si cas, serien una bona base per calcular la potència consumidora de productes alimentaris?

El predomini de l’animalitat, és a dir, dels instints primaris, això és, en definitiva, de la força material, porta l’home a amidar els afers d’esperit amb sistemes de pesos i mesures. I tanmateix, sota l’enorme objectivitat del món material, hi ha, invisible a ulls de carn, el món de l’esperit, l’únic món real en darrer terme. La Realpolitik, entestada a no tenir compte sinó fets econòmics i les xifres calculables, semblava haver fracassat en la gran guerra, que no fou més que una explosió d’imponderables. Semblava haver fracassat, però la radicalment inguarible animalitat de l’home l’ha feta redreçar, amb la paradoxa de ser els ahir proclamadors dels imponderables els que avui els menyspreen i volen regir el món amb sistemes mètrics, aplicant la mateixa concepció materialista que portà els seus enemics a la desfeta.

Ser petit no té cap importància, quan es tanca dins la pròpia entranya un esperit capaç de desplegaments magnífics. El que té importància és la tendència vital a créixer o a minvar. No sols una joventut, ni una adolescència, sinó àdhuc una infància és molt més interessant que una grandor material corbada en terra per la feixugor d’una decadència irredreçable.

D’infàncies així el món n’és sembrat, i són elles les que donen naixença als corrents de l’esperit que governen realment el món i en preanuncien els canvis. D’elles parteixen les lentes evolucions, de primer inapercebudes, després pintoresques, més tard suspectes, i en la darrera fase quasi sempre capgiradores. Si els poders responsables no saben veure el pregon finalisme que les mena i la trajectòria pacífica a traçar-los, si s’entesten a menysprear-les com a coses petites, o a tancar-les en les catacumbes on revinclen totes les forces germinatives del planeta, la darrera fase de l’evolució és sempre una revolució. El millor servei que en tals casos pot fer-se a l’ordre etern és obrir camins perquè l’ordre vell es deixi substituir ordenadament pel nou.

Per això, la manca d’èxit immediat és una altra de les coses que no tenen importància. La manca d’èxit immediat és, aleshores, la condició d’èxit definitiu. Un fruit esverdegassat o madurat artificialment amb èxits procurats fora saó manca de dolçor i de virtut nutritiva. Esmussa les dents, irrita l’estómac i perjudica la salut. Qui no ha perdut mai, no pot tenir clemència, condició necessària de l’encert, ni pot resistir les adversitats, condició encara més necessària. Si la humanitat estigués dividida en els qui sempre guanyen i els qui sempre perden, la vida fóra irresistible per a tots.

Considerant aquestes coses, hom diria que la Providència ha establert un torn entre els imponderables (que, bé que reduïbles a poques categories, són molt nombrosos) perquè vagin arribant successivament al desplegament exterior de la seva potència informadora de les energies humanes. Adés hi arriba l’un, adés l’altre, però el que en cada moment hi és arribat cal que tingui present la gran munió d’imponderables no reconeguts que el sotgen i li espien l’herència. La gran força de tots és que tots influeixen alhora i que un dia o altre tots coneixen la pompa de les mitologies humanes, a condició que els homes que els representen no se’n facin indignes, o no se’n facin ineptes –defecte no massa inferior a l’altre, si tant és que, en aquest cas almenys, arribi a ser-ho–. L’hora en què brilla cadascun és cosa absolutament indiferent, i ells ho saben. Per això la veritat ni coneix les fiblades de la impaciència. La característica més albiradora i inconfusible de l’home que té raó és que sap esperar. I és que la raó, com la divinitat, és eterna. El triomf de demà és triomf d’avui.

Hi ha una tercera cosa que no té importància ja a penes. L’imponderable que està de torn disposa de fortíssims altaveus. Se n’aprofita, i fa bé. El perill és que un maneig rutinari de l’aparell no li arribi a fer creure que aquella potència de veu és pròpia, o, i això seria molt pitjor, que és de l’aparell d’on surt la força que endega les coses. Els imponderables que encara no s’han creat una mitologia no tenen altaveu. No en necessiten. És més penetrant la veu fina que es filtra com un aire d’esperit ànima endins que la veu forta que eixorda l’ambient i fa trontollar solemnement els vidres.

La llei natural, per exemple, no té l’altaveu que té la llei positiva. ¿Què hi fa? Tots els mitjans de difusió i de promulgació de què disposen els poders terrenals no valdrien res si no despertaven aquella veu fina i tallant com un espasí de vent amb què la llei natural promulga l’obligació en la consciència de l’home.

Moltes fonts han revingut que semblaven definitivament estroncades; on ressonava el plany o la befa han esclatat clarins de victòria llargs segles inesperats i damunt la terra sequívola i pedregosa on ni la molsa no podia clavar la seva arrel menudíssima han sorgit esplèndides esponeres de civilització, i àdhuc jardins ornats i retallats amb arquitectura d’imperi.

Sant Agustí veia el caos primitiu fecundat per milers de raons seminals. Bé podríem elevar aquesta bella intuïció a l’ordre de l’esperit, i contemplar el món humà sembrat de mil turgències en cerca de l’esclat vital, dintre les quals s’amaguen aquella paraula nova, aquella esperit inèdit, aquell ideal nonat, adorables de silenci, formidables de simplicitat, prenys de les més llargues eficàcies.