Tres coses que tenen importància (febrer 1928)

La primera de les tres coses que tenen importància és viure. Viure vol dir tenir aquell impuls intern que, tot i ser fortíssim, no surt enfora del subjecte impulsat; potser diríem millor que és tanta la seva fortitud, que té en si mateix el terme del moviment. Qui ha de menester que el mogui un altre, no és viu. Qui es mou per perfeccionar un altre ésser, no és viu. L’ésser vivent obra aquest prodigi d’impulsarse ell mateix, recórrer el món extern i tornar a ell mateix per heure profit de les coses de fora, tant les plaents com de les desplaents, tant de les favorables com de les adverses. Quan es té vida veritable, es pot sofrir, però no es pot morir. El plaer i el desplaer són incidents passatgers que assenyalen allò que voldria ser favorable i allò que voldria ser advers, però és pura ficció, perquè no hi ha res d’advers a la vida quan aquesta no és una il·lusió, ni una limitació, sinó una veritat.

La mort, doncs, és inexistent. Tot allò que és verament viu, és immortal. No es mata sinó allò que ja era mort. ¿Us semblen exagerades aquestes expressions? És que confoneu la vida amb les seves imitacions o amb les seves participacions que, per juxtaposició, s’anomenen com ella. Moren els cossos, perquè la seva vida no és pròpia, sinó participada de l’ànima, veritable vivent i, per tant, immortal. L’ànima no mor, ni tan sols l’ànima dels irracionals. Mor el seu cos, i perquè l’ànima no pot funcionar sense ell, deixa d’existir per un fenomen molt diferent de la mort, tan diferent, que el nostre Balmes dubtava si, en tota realitat, queien de l’existència.

Quan no es passa de ser un organisme que menja, beu, engendra, té fruïcions i sofriments diversos, però no transcendents a l’ordre sensible, es pot morir i es mor indefectiblement. Quan una col·lectivitat no té altres problemes, ni altres interessos, ni altres aspiracions, ni altres productes que els econòmics, els referents a la vida orgànica, pot morir i mor indefectiblement. Però no es mor quan es té una ànima. Per a l’ànima no hi ha bales, ni metzines, ni microbis.

No creure això, no veure això, és condemnar-se voluntàriament a mort. És adoptar el no-res com a fita suprema de les nostres aspiracions a la justícia eterna, a la immortalitat, a la benaurança. La glòria del cel és més necessària a la vida terrena que el pa i l’aigua.

Si mirem història enrere, veurem moltes coses vives i moltes coses mortes, però veurem que les vives són tan velles com la humanitat i tan joves com l’infant nat avui, i les mortes, fet i comptat, no visqueren mai. Solemnes carcasses, bellament drapejades, que a força de maquinàries complicades i costoses arribaven a imitar la vida i donar-ne la impressió, un lluc que clivellà la terra al seu costat creixé i estengué branques i arrels fins a ofegar-les. No caldria dir que fou preciosíssima la col·laboració de la maltempsada freqüent perquè, amic lector, sense la flingantada de l’adversitat no hi ha fortitud possible.

Tenim, doncs, un criteri magnífic per saber què viurà i què no viurà temps a venir. Viurà allò que ha viscut sempre, amagant el cap o aixecant-lo, no viurà allò que començà a rutllar un cert dia. Allò que és viu és immortal en tots dos sentits: el del passat i el de l’esdevenidor. La vida és un reflex de l’eternitat.

El que importa, doncs, més que aixecar el cap, més que fer brogit de passes, més que eixordar l’aire a crits, és viure.

La segona cosa que importa és tenir raó. No en té tothom qui vol ni tothom qui s’ho pensa. Entre el pensament i el desig es posa la passió, és a dir, l’amor propi, que devia la llum intel·lectual i la dispersa per revestir del color simpàtic de la raó allò que es conforme a l’interès egoista. Quasi sempre, el lloc de la raó és usurpat per l’urc, o per la cobejança, o per la peresa, o per qualsevol forma de l’endormiscament en el jaç de les comoditats personals. Llavors s’acaba sempre perdent, encara que es comenci guanyant, perquè la passió té, entre molts enganys, aquest, que no és el menor, que comença afalagant amb èxits i acaba esllavissant-se-li la terra que trepitja.

Desconfieu de les grans fortunes ràpides i immerescudes. Més val posseir menys del que es mereix que merèixer menys del que es posseeix, perquè la possessió immerescuda és un llevat immancable de la fallida i, en canvi, el mèrit sobreïxent és lletra de canvi de venciment incert per a nosaltres, però determinat per Déu i improtestable.

Qui té raó, guanya. Heus aquí un gran conhort dels qui tenen raó. Qui té fam i set de justícia, vindrà dia que serà saciat; si és en assumpte d’ordre purament moral, potser fins a l’altra vida, però si és en assumptes on juguin interessos purament terrens, en aquesta vida. Podrà ser que qui té raó perdi, però llavors serà per enfortir-se en l’adversitat i esdevenir millor i més savi per aprofitar l’èxit el dia que vingui. La derrota de la raó és, doncs, un element de la seva victòria futura.

Per creure-ho així, només caldria creure en la justícia i en la providència de Déu, però també pot ajudar-nos-hi l’experiència. La qual ens diu que la diferència que hi ha entre la raó i la falòrnia és que la raó és sempre la mateixa, tant si guanya com si perd, però la falòrnia canvia contínuament. Totes les falòrnies passen, però no hi ha cap raó que passi. Vindrà, doncs, un dia en què totes les falòrnies que treuen urc avui dia hauran passat, però la raó no haurà passat, ans s’haurà enfortit i preparat per a la possessió del seu regne.

Importa moltíssim, doncs, de tenir raó, de tenir-ne sempre, de tenir-ne pertot, de no deixar-nos seduir per una petita victòria aparent i fugaç a canvi de sacrificis de la raó.

La tercera cosa que té importància és servir la raó amb honestedat.