Tres aniversaris

Aquest any 2001 fa cent anys d’unes importants eleccions a l’Ajuntament de Barcelona i de la Lliga Regionalista de Catalunya. També fa setanta anys del 14 d’abril de 1931, de la República i de l’Esquerra Republicana de Catalunya. I finalment fa trenta anys de la constitució l’any 1971 de l’Assemblea de Catalunya. La confluència d’aquests tres aniversaris no hauria de passar, certament, amb la nostra indiferència; però tampoc amb una commemoració eufòrica, sincrètica i confusa com si poguéssim celebrar tres fites clares d’una vertebració espiritual i política els efectes benèfics de la qual ens arribessin fins avui.

Únicament amb la nostra imaginació podríem forjar-nos la il·lusió d’una tradició contínua d’una mínima definició nacionalista, catalanista, o com es vulgui anomenar-la. Sovint el que hom imagina és el que manca. Fer gestos potencials d’una unanimitat retòrica sobre la significació d’aquestes dates per al conjunt del poble català fóra encara més penós que el silenci. Ens cal des d’una noble perplexitat ben oberta a l’extraordinari moviment de la Renaixença, considerar el misteri de l’horitzó de violència, el sofriment, la por i la covardia que ben sovint ens han acompanyat al llarg del segle XX i, saltant més enllà del confinament en les dimensions més estrictes d’una pretesa identitat i resistència cultural, fer una doble reflexió amb una real i ben sincera vocació d’universalitat, això és, adreçada a totes les vides i memòries reals de tot el poble de Catalunya. No s’hi val a persistir en el guirigall confús de lobbys molt immediats d’interessos a la curta, afanys de protagonisme amb disfresses de traça política i retòriques de càlcul prudent que semblen guiades per esforços d’ideals de regeneració. Aquesta música ja està cansant el país més que el seu propi cansament; aquest espectacle comença a avergonyir el país més que la seva vergonya de poble desconcertat, mancat de nord i ben sovint derrotat.

La doble reflexió que és molt urgent i que des de les planes d'aquesta revista ja hem començat té com a objectius a) reformular i difondre els eixos de la totalitat de la nostra memòria amb un llenguatge net i clar. b) promoure vocacions que treballin durant l’espai de tota la seva vida per una vertebració de l’espai central de la nostra vida col·lectiva, sense retrets mutus ni culpabilitzacions còmodes, i sense la repetida exclusió de compatriotes que fan nosa sobretot a aquells que, sense cap sacrifici real de les seves vanitats i sense cap renúncia efectiva, disfruten o pretenen disfrutar dels avantatges de pretesos lideratges.