Trasbals intel·lectual

Aquest article va sortir publicat dilluns 3-2-03 a El 9 Punt. Tribuna

Encara estic sota els efectes de la sotragada. Escric això sense haver-me refet de la impressió, després d’haver assistit a la lectura d’una tesi doctoral sobre un dels diàlegs de Plató, presentada per un bon amic a la Universitat de Barcelona. M’imagino que molts lectors pensaran que quin interès pot tenir, escriure en un diari comarcal sobre el que algú diu sobre un tal Plató (qui és, aquest? amb quin equip juga? en quin conjunt toca el baix? per quin partit es presenta?). I no, no és pas de Plató, que jo vulgui ni pugui parlar, sinó de l’impacte que m’ha produït assistir durant més de dues hores a l’exposició d’una allau d’idees, més que velles, eternes, i per això rabiosament actuals, noves. No he pogut per més que recordar aquell consell que vaig llegir de Lytton: “Si vols tenir idees noves, llegeix llibres antics; si vols trobar velles idees, llegeix llibres moderns”.

Però, a part de la importància del contingut del discurs –fonamental–, una de les coses que m’ha meravellat és la manera com ha estat exposat. Sentir i seguir els raonaments ordenats i precisos ha significat un terratrèmol brutal, que m’ha retornat a temps molt reculats, quan assistir a una aula o a alguna sessió acadèmica volia dir aprendre, somoure’s, sentir-se transportat i captivat per una multitud de suggeriments i d’idees que t’implicaven vitalment. Si en feia, d’anys, que no sentia ningú que parlés sàviament –és a dir: clarament– del que sap! Llavors he enyorat aquells anys en què era habitual sentir parlar un professor amb un llenguatge precís, agradable, correctíssim, a vegades humorístic i planer, que de seguida remuntava el vol més enllà de les obvietats, que ens feia obrir camins de pensament que –oh, miracle entre els miracles!– parlaven de mi, de tots, de nosaltres, de la humanitat i del nostre viure quotidià i empenyien a descobrir el sentit moral i ètic de l’existència. En aquests temps de barroeria demagògica, de discursos de llenguatge pobre, desestructurat, mancat d’idees, ple de remor insistent propagandística, de soroll per disfressar l’encefal·lograma pla de les evidències recurrents i repetides, he assistit a una sessió d’humanització que m’ha arribat a emocionar i tot.

Ja no queda gaire gent –l’han avorrida, l’han feta impossible– capaç de parlar precisant idees, proposant hipòtesis de pensament. Ja no queda gaire gent –l’han bandejada i humiliada– capaç de fer allò tan denostat que s’anomena una “classe magistral”, en la qual el “magister” tingui realment alguna cosa nova a dir, un suggeriment intel·ligent a plantejar, que permeti sortir de la sessió amb el cap carregat de coneixements nous i de dubtes que forcin al pensament, a la inquietud intel·lectual. En alguns llocs, de manera potser semiclandestina, en reductes amb poc públic, sé que encara queden alguns genis irreductibles com el meu amic que, quan poden, exerceixen el seu poder de seducció intel·lectual i propaguen el virus de la cultura dinàmica. Potser sí, que això es dóna, però no pas massa sovint a les aules, perquè també es veritat que allí s’hi va a “fer cursos”, a “obtenir un títol”, no pas a aprendre ni a inquietar-se amb coneixements que obliguin a replantejar el viure de cap a peus. El més fotut, però, no és que això sigui desconegut per a molts, sinó que els qui ho hem tastat lleument, els que ho hem entrevist, ho enyorarem fins que ens enterrin.

La lectura positiva del fet, però, deu ser pensar que encara hi ha gent com el meu amic, que és capaç de lliurar-se amb cos i ànima, durant anys, a l’estudi de coses tan “improductives” com la filosofia i després sigui capaç, no tan sols de reeixir sinó de bastir un discurs admirable i entenedor per a la majoria dels mortals vulgars. Com s’ho ha fet? Quin “xollo” li deu haver permès abocar-se a la seva passió intel·lectual i menjar cada dia? El drama adquireix proporcions èpiques si es té en compte que aquest home ha de sortejar tota mena d’obstacles per treballar un cop acabades les classes de les quals viu, impartides a –anava a escriure “contra”– un públic adolescent que, lògicament, sent molt més interès per Gran Hermano o pels personatges de Crónicas Marcianas, de manera que resulta impossible fer que segueixin el fil d’un raonament més de trenta segons. I malgrat tot, en surt indemne! El seu cas és el cas de molta altra gent que conec, que tradueix, estudia, investiga i publica treballs fets fora d’hores, esgarrapant temps personal i familiar, després de lluitar contra adversitats, a vegades físiques i tot.

La pregunta definitiva deu ser “i per què ho fan?”. O, en termes de rendibilitat: “què en treuen?”. I aquí el drama passa a tragèdia esperpèntica, perquè no en treuen absolutament res (al meu amic, ara que és Doctor en Filosofia “Cum Laude” no li pagaran pas més, a l’institut; ni tan sols rebrà una felicitació oficial). Els motius que impulsen una persona adulta, que té un sou per fer el que fa tothom, per “assistir” a la feina les hores marcades i no fer res que sigui “massa” greu o descarat, a abocar-se a una investigació o un treball suplementari no són fàcils d’explicar, perquè no n’obté beneficis materials tangibles. Es tracta de gent estranya que cerquen confort moral en el coneixement, que no en tenen prou vivint una vida superficial i monòtona, que no creuen en el present immediat com a únic temps; es tracta de gent perillosa, convençuda que la cultura i el saber fan les persones lliures, vives, lúcidament felices –és a dir: inquietes, crítiques, dissidents!–, que entenen que se’ls ignori i fins que se’ls foragiti del ramat que volen esvalotar. Sigui com sigui, jo vaig assistir a la lliçó i ara sóc un altre. Per això ho he volgut agrair al meu amic Toni i a tots els que conec que, com ell, treballen amb l’esperança que no es perdi el rastre de l’autèntica cultura que ens fa humans. (Me’n vaig a rellegir Plató).