Tot superat, res solucionat
Amb el nou tripartit Catalunya ha quedat en mans de polítics que, d'entrada, no tenen un altre objectiu comú que foragitar ben lluny el nacionalisme de Convergència i Unió, un nacionalisme que durant més de vint anys -amb les seves virtuts i els seus defectes- ha estat socialment integrador, creador de valors individuals i col·lectius i punt de referència de la recuperació nacional de Catalunya.
Aquesta maniobra ha estat possible gràcies al revifament assistit del dilema esquerres/dretes que tan nociu ha estat històricament per a Catalunya com ambigu és en l'actualitat per a tot Europa.
L'anomenat nacionalisme socialitzant no és res més que un subproducte virtual de la publicitat política evanescent, que tracta d'anunciar el paradís associant dos conceptes amb pedigrí. És com la famosa espurna de la vida, però amb la llauna buida. Aquestes són les nostres coordenades actuals.
Per una banda, pluja fina i persistent insistint que ara el nacionalisme no toca i, per l'altra, promesa grandiloqüent d'una gestió eficient i moderna de la Generalitat, entesa com a entitat política freda i sense ànima, lleugerament més gran que un Ajuntament i no gaire més complexa que una Diputació.
Quina és la finalitat de tanta pulcritud i simplificació mental sobtada?
Adormir com sigui les legítimes reivindicacions nacionalistes catalanes per tal de no pertorbar l'estratègia socialista de recuperació en tot l'Estat del seu lideratge del nacionalisme espanyol, que ha anat perdent a poc a poc al llarg de l'exercici els darrers anys de les rivalitats frenètiques entre els dos grans partits nacionalment idèntics, centralistes i carpetovetònics.
La tercera hora de castellà? La llei de dependència? Cap problema! No passa res! Les reivindicacions nacionalistes ara no toquen! L'ànima de Catalunya, l'esperit del país, de la comarca i del barri poden perfectament esperar-se ben asseguts els anys que calgui. Cal ser pragmàtic. L'important és l'AVE i el tren de Puigcerdà. Continuar insistint en frivolitats nacionalistes només aconseguirem que arribin més tard encara o que no arribin mai.
Aquesta és la consigna assignada a tots els catalans. Fer el mínim soroll i mirar cap a una altra banda cada vegada que algú ens trepitgi el nostre ull de poll més preuat, no fos cas que el Tribunal Constitucional, emprenyat per tanta reivindicació tan justificada i tant ben documentada, arribés a prohibir les sardanes a les places i la festivitat de Sant Esteve, advocat del mal de morros.
Els nostres polítics governants són lúcids i autèntics. Estan totalment convençuts que aquesta és la tàctica correcta per mantenir-se en aquest gran poder compartit i per gestionar aquest petit país fragmentat. I ja arribarà l'hora de les estratègies profundes, de demanar excuses i d'autogestionar l'autocanvi en funció de les necessitats de cada moment. Mentrestant, cal que ningú no molesti a ningú ni qüestioni res de res. Tots hem d'anar a favor del que és realment important: les necessitats imperials del partit per guanyar totes les eleccions i, sobretot, les estatals més properes, que són les que poden donar més de si.
Aquest és -segons ells- el deure cívic primordial de tots els ciutadans de Catalunya: estar sempre pel progrés i la governabilitat de l'Estat i del país i sempre en contra de les dretes cavernícoles cada vegada més intransigents i retrògrades. I oblidar-se de tota reivindicació, tant si és justa com injusta.
Però -oh, sorpresa!- les esquerres i les dretes espanyoles, que estan en desacord absolutament en tot, estan absolutament d'acord en una sola cosa: en la unidad de la patria, entesa -totes dues, la unitat i la pàtria, juntes i per separat- de forma caricaturesca, decimonònica i encarcarada.
Així, doncs, el que ens toca ara és fer d'espectadors enfadats i educats davant l'espectacle imminent de la loapaització de l'Estatut i de tota cosa associada, ja sigui amb eines polítiques -ara d'esquerres, ara de dretes- o bé amb eines legals -tribunals, més tribunals i tots els tribunals.
El president Maragall va tenir un somni un dia. Ho va formular, ho va propiciar i finalment ho va aconseguir: l'única forma de trencar la força hegemònica d'un cert poder nacionalista moderat a Catalunya era revifant la disjuntiva esquerra/dreta. ERC hi va caure encantada en el seu parany preferit. ICV, amb el seu nou sistema antisistema dins el sistema, va trobar el sistema de participar-hi i esperar a veure què passava.
I l'oposició...? L'oposició no fa res, perquè va quedar literalment perplexa, de pasta de moniato. El senyor Mas va aconseguir que el seu partit fos el més votat en les darreres eleccions sense deixar de ser el que era. No era fàcil. Ara ha fet bé de no acceptar l'estatus de cap de l'oposició al Parlament, perquè no és hora d'afegir més confusió a la confusió, sinó hora d'una oposició col·lectiva, transversal, cívica, individual, utilitzant no només les institucions democràtiques, sinó també els drets que rauen en la persona, drets inalienables i, per tant, predemocràtics.
La qüestió majoritària que és a la base dels sistemes democràtics no resol la qüestió de les essències ètiques del dret i de les coses que són irrevocablement justes.
La nació no és simplement un terme de dret administratiu o de dret positiu; és, sobretot, una realitat, un lloc comú de persones que amb convicció, constància, creença i esforç fan un camí comú no excloent i que és diferent a d'altres comunitats i, per tant, amb identitat pròpia, expressada amb el treball, la cultura i la vida diària dels seus habitants al llarg dels anys i dels segles. I aquest origen rau en el dret natural.
I això no ho poden reivindicar només els partits polítics, siguin de dretes o d'esquerres. Això reclama una reivindicació feta per un moviment cívic que no distingeixi entre dretes i esquerres, que actuï tant a nivell individual com col·lectiu, de forma integradora i transversal, proclamant el fet nacional, identitari i transmissible. Ser una nació obliga a ser efectivament una nació.
Catalunya no es pot permetre l'enfrontament ideològic autèntic o hipòcrita de dretes i esquerres en el nostre país, perquè ens juguem el ser o no ser de la nostra nació. I qualsevol acte polític que plantegi seriosament o frívolament aquesta disjuntiva ha de ser automàticament denunciada en nom de la pau, el progrés, l'harmonia i la nació, i no només a nivell polític, sinó també i sobretot a nivell cívic, utilitzant tots els mitjans que el dret dóna a tots els ciutadans catalans.