The social network, de David Fincher
L’estrena mundial de la pel·lícula sobre el fundador de Facebook –The Social Network (La Xarxa Social)– va tenir lloc el passat 24/9/2010, en la sessió inaugural del Festival de Cinema de Nova York. Dirigida por David Fincher (Zodiac, 2007; El curiós cas de Benjamí Button, 2008), està basada en la novel·la The Accidental Billionaires (Multimilionaris per accident), de Ben Mezrich i realitzada a partir del guió cinematogràfic de Aaron Sorkin (L’ala oest de la Casa Blanca, 1999-2006; La guerra de Charlie Wilson, 2006). Es tracta d’un fragment de biografia –no autoritzada– del creador de Facebook; una ficció cinematogràfica sobre la seva personalitat i les circumstàncies que van envoltar la invenció, el projecte i la fundació de l’empresa.
Facebook –que vol dir, literalment, “àlbum de retrats”– és el nom amb què la comunitat universitària americana designa els directoris –arxius d’identitats amb dades personals i fotografies dels integrants d’un grup determinat: classe, facultat, club, etc.; i The Facebook és el nom amb què va ser batejat, en primera instància –més tard es reduiria estrictament a Facebook, sense article– en el moment de la seva creació, el mes de març de 2004, per Mark Zuckerberg, un jove estudiant de vint anys de la Universitat de Harvard (USA).
Ben Mezrich suggereix en la novel·la que l’origen de Facebook es troba en el ressentiment de Zuckerberg per haver estat refusat, en octubre de 2003, per una companya de Harvard –Erica Albrigth–, després d’una estranya conversa privada entre ells dos, mantinguda a la cantina de la Universitat. Aquesta diàleg, encaixat entre les primeríssimes escenes de la pel·lícula – abans, fins i tot, dels títols de crèdits -, es considera el desencadenant de tot el procés; i, juntament amb l’última escena, la clau interpretativa del drama personal del protagonista i del possible missatge moral del film.
Mark Zuckerberg, amb aparença de jove friki, obsessionat i gens convencional, explica a la seva amiga Erica, a tota velocitat i quasi sense respirar, els seus greuges, projectes i ambicions. Li confessa que se sent profundament frustrat per viure en un país que potencia sistemàticament els diners i la mediocritat, descuidant el talent i la intel·ligència; un país que permet l’existència de dificultats i entrebancs, insuperables per a un jove com ell, per a ingressar en determinats clubs de Harvard, reservats –de facto– a estudiants d’alt nivell social i econòmic; i un país en què misteriosament totes les noies acaben sempre interessant-se únicament pels cossos atlètics dels regatistes i els estatus socials i econòmics dels seus pretendents.
Erica li aconsella, molt amistosament, que, en lloc de queixar-se i fer-se la víctima, tracti de treure a la llum pública la seva millor versió amb totes les seves autèntiques qualitats; però ell, sense escoltar-la i seguint el propi fil, li comunica solemnement que lluitarà fins al final per poder oferir-li un selecte i exclusiu cercle social, on podrà relacionar-se el dia de demà amb gent de màxim valor intel·lectual i prestigi social.
Quan ella escolta aquesta extravagant declaració d’amor, s’indigna, s’espanta i trenca radicalment la conversa i la incipient relació existent entre ells dos. Desenganyada per la contumàcia de Mark Zuckerberg en defensar valors negatius i, segons ella, autodestructius, el planta: “Si no agrades a les noies, no és per ser un friqui, sinó per ser un cretí!”. I abandona la cafeteria deixant Zuckerberg assegut a la cadira amb cara de sorpresa i incredulitat.
Uns instants més tard, una vegada degudament sedimentada la vivència i molt conscient de la magnitud de la catàstrofe que acaba de caure-li a sobre, surt enfurismat de la cafeteria i a córrer, com un atleta fantasmal, fins a la seva residència amb un únic pensament al cap: venjar-se.
Segons aquesta tesi, sustentada tant en la novel·la com en el film –però mai demostrada ni confirmada per els seus protagonistes– aquella mateixa nit Zuckerberg va hackejar el servidor de la Universitat per a copiar el directori d’estudiants i penjar en un portal les fotos de totes les noies de la Universitat –Erica inclosa–, animant els estudiants a comparar-les i puntuar-les, segons els valors actualitzats dels seus encants femenins, mitjançant una parodia on line de subhasta virtual.
L’èxit social d’aquesta iniciativa va ser –dins la xarxa universitària– clamorós; l’escàndol majúscul i els comentaris, de taverna. La invenció es va propagar com la pólvora per altres universitats d’Estats Units. La tempesta desencadenada va complaure de tal manera la vanitat del seu autor que excità la seva imaginació i despertà totes les seves energies.
The Social Network no es només un spot publicitari camuflat, sinó també una moderna narració cinematogràfica sobre dos processos judicials simultanis dins una molt bona història dramàtica i, al mateix temps, un valuós testimoni de diversos temes que pul·lulen dins les nostres rabioses i caòtiques societats.
The Social Network parla del desig bàsic que origina i justifica la creació i utilització massiva d’un artefacte informàtic orientat a potenciar les relacions i els contactes entre els éssers humans i, simultàniament, dels conflictes que esclaten entre els diversos protagonistes, durant el procés complet d’intuïció, creació i fundació de l’empresa.
I parla de moltes més coses, de l’èpica de grup, de l’amistat entre companys, de la soledat individual; de les pulsions autodestructives i de les difícils relacions de lleialtat entre amics, quan la vida els col·loca ben a prop dels diners, de la fama i del poder; de màscares i aparences, de trinxeres i distàncies, de violència i menyspreu, d’odi i de perdó, de llum i de foscor. Parla, en definitiva, de les relacions humanes amb tots els seus vicis i virtuts i del catàleg dels conflictes associats, tant de primera com d’última generació.
La pel·lícula narra com Zuckerberg, commogut per l’entusiasta reacció del cercle d’amics i companys davant el seu improvisat experiment de comunicació massiva, descobreix personalment una nova veritat fonamental: a la gent li encanta ficar-se en la vida dels altres.
Efectivament, a tothom li agrada obrir calaixos, explorar interiors, detectar intimitats i divulgar secrets, però, com que és temptació de caràcter bidireccional, li encanta també, en justa reciprocitat, fer-se present en les vides dels altres, obrir porticons, penjar cortines transparents, crear misteris, causar impacte, admiració i addicció. Es tracta del desig atàvic de ser reconegut, acceptat i admirat; de la necessitat d’estimar i ser estimat, d’afectar i ser afectat.
Zuckerberg decideix crear un artefacte informàtic amb una nova i potent càrrega explosiva: un arxiu en moviment, en contínua actualització, amb les coordenades bàsiques dels individus que acceptin entrar en joc. Qui vulgui ingressar en el club –obert a tothom– haurà d’aportar, legal i voluntàriament, la informació sol·licitada o suggerida: fotografia, perfil, grau de soledat, situació sentimental, interessos culturals, nivell so-cial, estudis acreditats, formació no acreditada, llista de personalitats fictícies més utilitzades en somnis privats, enemics reals o inventats i altres dades diverses que, a criteri del nou soci, puguin ser d’interès per conformar el seu públic definitiu.
Els homes i les dones sempre han volgut entrar en contacte, els uns amb els altres, intercanviar informació, negociar, pactar i debatre idees; programar activitats conjuntes, mirar-se a la cara, fer-se companyia, tocar-se i, fins i tot, fusionar-se en una sola carn o única empresa.
Els altres, és a dir, tots aquells que no són exactament hom mateix –una multitud descomunal d’essers humans– tenen, per passiva o per activa, un paper molt important en les vides de tothom, perquè, per gràcia o per desgràcia, els altres sempre pesen més del que semblen i sempre –poc o molt– contaminen, mentre tothom dissimula començant per les autoritats psico-sanitàries que sempre miren cap a una altra banda.
Zuckerberg, a la vista de la demanda detectada i l’oferta existent en el mercat –exigua i obsoleta–, pren la decisió de crear, d’amagat i en silenci, un accelerador de partícules contagioses: és a dir, una nova xarxa social per satisfer el desig de ficar-se en la vida del altres i, al mateix temps, donar satisfacció a les ànsies de donar a conèixer la pròpia. I ho fa, curiosament, seguint el camí marcat per un avantpassat –Dale Carnegie– que va publicar, allà pels anys 40 o 50 del segle XX, un manual d’autoajuda, animant venedors i viatjants de comerç a fer amics i influir sobre les persones.
L’artefacte de Zuckerberg està orientat, emperò, a una multitud inquieta i excitada de venedors especialitzats en productes exòtics digitalitzats: les seves pròpies, úniques i singulars personalitats i els subproductes obtinguts per destil·lació fraccionada dels egos inflamats.
Facebook no proposa que ningú es reinventi una personalitat autèntica; és suficient que sigui creïble, perquè Facebook no és un confessionari ni la consulta d’un psiquiatre, sinó simplement una pàgina web en la què diversos milions de ciutadans privats creen i ofereixen als altres identitats públiques, autèntiques o fictícies; és un directori de persones o entitats que, per diverses raons, han decidit registrar-se voluntàriament per tafanejar i mostrar al món la seva millor imatge, real o inventada.
Creada el mes de març de 2004, va arribar –segons informació de la mateixa companyia– als 300 milions d’internautes inscrits el setembre de 2009; cinc mesos més tard, febrer de 2010, arribava als 400; i al juliol passat va anunciar que havia sobrepassat els 500 milions i que, probablement abans de 2011, tindrien 600 milions d’individus registrats. Si això és realment així, més de una tercera part dels internautes actuals del món tenen compte obert a Facebook. En qualsevol cas, controladors fiables de tràfic de serveis informàtics avalen aquesta informació i situen a Facebook entre la segona i la setena pàgina d’Internet més visitada del món.
Des del moment de la intuïció primera del seu creador fins a la comercialització final del producte, les millores i perfeccionaments del sistema, per una banda, i les queixes i els problemes, per una altra, han anat en progressió ascendent. S’hi acumulen millores i problemes per motius tècnics, jurídics, de privacitat, de seguretat, de censura, d’autoria, etc.
Però concentrar en un mateix espai virtual a empreses, entitats, institucions, etc., i identitats particulars amb biografies detallades, comentaris, correspondència i converses privades; imatges, ubicacions, estats d’ànim, situacions sentimental, opinions diverses i tota classe de fantasies editades i actualitzades voluntàriament cada dia per un exèrcit de més de 500 milions de internautes no deixa de ser un fenomen espectacular, fins i tot circense, que, com a mínim, fa pensar.
Part de la informació dipositada en cada pàgina oberta està reservada exclusivament als internautes designats pel titular com a amic; una altra part, pot ser visitada pels amics dels amics; i una tercera està les 24 hores del dia oberta a qualsevol que vulgui entrar-hi. Cadascú es pot crear la imatge pública que més li interessi, classificar els seus amics per grups o categories, crear el seu públic i assenyalar amb el dit els seus enemics i, fins i tot, ficar-li el dit a l’ull, tot i que, de moment, només virtualment.
En realitat Facebook és un espai on es pot fer el que qualsevol persona ha fet al llarg dels segles en els llocs de reunió habituals: la caverna, l’àgora, el casino, en un descampat o en l’interior d’un ascensor, sense necessitat de cap artefacte, simplement parlant, gesticulant, interactuant a velocitat normal i dins un radi d’acció relativament petit, sense deixar –això sí– de contaminar els que es trobin a prop mirant o escoltant.
Ara, en canvi, la interrelació es pot efectuar en un espai immens i a tota velocitat, en l’univers sencer i a la velocitat de la llum, assegut tranquil·lament davant un ordinador, sense haver de donar la cara, ni aixecar la veu, ni posar-se vermell com un tomàquet davant segons què; ni s’està obligat a reaccionar en directe i a la vista dels altres contra les interpel·lacions poca-soltes d’interlocutors contraris ni a suportar les mirades impertinents que, com tothom sap, n’hi ha –bastantes– que maten.
Resumint: Facebook ofereix a tots els seus clients un tros màgic de paret on penjar la seva millor foto, de cara i de perfil, en un multitudinari escenari digital, il·luminat per cent milions de llumetes de color i accés lliure, universal i gratuït?Permet que tothom pugui fer el mateix que fan els polítics amb els electors, les cadenes de televisió amb les audiències i els anunciants amb els pobres que esperen un senyal per anar a comprar: propagar alegrement la seva veritat i la seva mentida, juntes i agafades de la mà, a l’espera de comandes i resultats. Una manera com una altra de sentir-se viu, d’anar fent i anar dient coses pel món, d’avançar cap a no sap exactament on, però sempre endavant.
Facebook –com era d’esperar– ha rebut tot tipus de critiques; en especial per la inducció a la seva utilització descontrolada per part dels menors, pels estranys efectes psicològics detectats i per l’alarmant i arbitrària política de privacitat dels continguts.
La pel·lícula no és una critica a la Tecnologia que pretén suplantar la Humanitat; ni és una exaltació heroica d’un David friqui i mig anarquista que planta cara a Goliat (The Establishment) amb una fona a la mà i una web com a única munició. The Social Network vol ser un conte moral, però suficientment ambigu per no deixar escapar, en temps de crisi, d’eclecticisme i de desorientació, el gran èxit comercial que probablement li espera.
Comença –com ja hem dit– amb el diàleg entre Mark Zuckerberg i Erica Albright, en una cafeteria plena de gent i soroll; i finalitza amb la imatge del mateix jove quatre anys després–ara ja famós i milionari–, esperant –sense desviar la mirada de la pantalla de l’ordinador– sentència per una de les demandes judicials interposades. La jove advocada de l’equip de la defensa de Mark, amb qui ha establert una incipient relació d’amistat, li torna a repetir, abans d’abandonar les dependències, el no gaire delicat missatge femení que el segueix per la pel·lícula: “No, no ets un cretí, Mark; el teu problema és que t’esforces al màxim per semblar-ho.” Ella se’n va i Zuckerberg continua impassible assegut davant pantalla, fent clics infructuosament sobre la icona que temps enrere el connectava a la vida –a través de Facebook– d’Erica Albright; però ningú respon.
S’ha volgut veure en aquesta darrera escena una representació simbòlica de l’home davant la tristesa i la nostàlgia del seu paradís perdut, a l’estil del famós Rosebud, de la pel·lícula Ciutadà Kane, on un gran potentat en procés avançat d’autodestrucció contempla amb infinita nostàlgia el petit trineu kitsch que simbolitza la felicitat de la seva infància irremeiablement perduda.
Entre la primera i l’última escena de The Social Network veiem un jove estudiant esgarriat i entusiasta, amb molta energia, que viu immers en el brogit d’una colònia d’essers humans excitats i efervescents –mig reals, mig fantasmals–, composta per amics, desconeguts i ex-amics esdevinguts enemics, que volen créixer i triomfar, entrelligats íntimament amb múltiples i simultànies interrelacions basades lamentablement en l’interès, l’orgull, l’enveja, la traïció, la hipocresia i la degradació moral.
Mentre la trama del film té una gran fluïdesa de narració i un cert suspens a causa dels resultats incerts de tots els conflictes oberts i pels dubtes morals que suscita la personalitat de Zuckerberg, els detalls concrets de la història, en canvi, són presentats de manera deliberadament fosca i ambigua, sense voler definir-se sobre si aquests comportaments són bons o dolents i si els artefactes creats són positius o negatius. El film suggereix que potser són neutres, com podrien ser neutres les places dels pobles, els focs de campament, les sobretaules familiars, etc., on la gent es reuneix, parla i interactuen. Depèn sempre de tots i cadascun dels participants, dels seus actes i de les seves intencions.
Una cosa, emperò, no és ambigua. Zuckerberg apareix des del primer moment com un jove dolgut i ressentit, violentament i decididament enfrontat al món. Si el ressentiment –tal com diuen– és la passió moderna per antonomàsia, hem d’acceptar que Zuckerberg és un home molt modern, un ressentit profund i que, probablement, és aquesta sensibilitat, ferida i mal gestionada, la que li facilita intuir encertadament el que agrada i el que no agrada als altres, el que necessiten i el que no, el que fa mal i el que encara pot fer-hi més mal.
Zuckerberg no reconeix cap valor en ningú. Es limita a denunciar incompetències intel·lectuals, desemmascarar simulacions i a admirar la potència intel·lectual d’algú altre excepcional; i a instrumentalitzar companys i amics mentre camina desmanegadament pel món amb una displicència olímpica. Del seu ressentiment n’extreu el sentit de la seva vida i tota l’energia necessària per fer coses, afectar els altres i brillar entre les estrelles.
En canvi, Facebook –l’altre subjecte de la pel·lícula, encara que tingui un paper secundari– apareix com un giny viu i complex, molt més que el personatge principal. És una eina pràctica i seductora i, al mateix temps, una mena d’arma secreta dissenyada per a la propagació massiva de virus fantàstics que, mutatis mutandi, són els nostres virus de cada dia: els virus portadors del nostre desig bàsic: el desig de tenir contactes amb els altres.
No hi ha res més satisfactori ni que doni més consol que un bon contacte, ja sigui físic, espiritual; real o virtual. L’home és un animal de contacte, està fet pel contacte i s’alimenta de contactes; sense contactes no és res i encara que ningú en parli, els contactes són els contactes i deixen sempre seqüeles.
Gràcies a Facebook i altres xarxes socials semblants, el virus del desig de contacte es pot expandir i practicar actualment per tot el mon a la velocitat vertginosa; únicament es necessita un ordinador, un cervell formatejat i una dosi de curiositat i una altra de soledat.
Abans de començar el rodatge, Mark Zuckerberg es va assabentar de l’existència de petits contactes entre Ben Mezrich –l’autor de la novel·la– i Eduardo Severin –el soci estafat i expulsat– que no presagiaven res positiu pels interessos de l’empresa, i va tractar de reconciliar-se urgentment amb aquest últim oferint-li un acord monetari milionari, accions de la companyia i la restitució de la titularitat en la capçalera de la pàgina Facebook. Tot va ser acceptat el 2007 i van signar la pau, sense que es coneguin els detalls.
La pel·lícula –segons diuen– va ser realitzada sense adquirir prèviament els drets d’imatge de Zuckerberg ni dels altres personatges que apareixen en el film, la qual cosa està generant nous litigis. També es diu que la productora havia negociat el guió amb els directius de Facebook en previsió de reclamacions posteriors i que es van pactar determinats canvis, però, quan els homes de Facebook van tornar a veure la pel·lícula acabada, no els van complaure les modificacions efectuades. Més conflictes i més plets a la vista.
El procés de creació de Facebook i la fundació de la companyia apareixen en la pel·lícula tenyits de traïcions i disputes per la propietat intel·lectual de la invenció. Zuckerberg, que és presentat en el film com un personatge cool, un antiheroi no gaire de fiar i amb una profunda necessitat d’acceptació social, es converteix en el creador d’un producte que, segons paraules del mateix Aaron Sorkin, ofereix als seus usuaris la idea il·lusòria d’aconseguir les dues coses: èpica friki i èxit global.
La pel·lícula, que es projecta actualment en milers de sales de cinema de tot el món, ha estat rebuda amb gran èxit de crítica i de públic i es postula com la gran candidata als Oscars de Holywood.
El New York Times, en la seva crònica cinematogràfica la definia com una història per a l’era digital, amb detalls propis dels relats morals, amb el desig de triomf com potent leit-motiv de la acció del protagonista i inspirada en el nou evangeli: els geeks heretaran la Terra.
Nota: Els geeks són joves fascinats per la tecnologia i la informàtica; els frikis, persones extravagants i obsessionades per temes estranys o poc habituals, com la ciència ficció, els videojocs, els còmics, la informàtica, etc., i sembla que fa referència a un fanàtic i popular personatge anglosaxó que tenia l’obsessió d’arrencar els caps dels pollastres.
Les dues paraules –geek i friki– van tenir, fins l’any 1990 aproximadament, una connotació clarament pejorativa, que han anat perdent poc a poc –a contracor de les mentalitats més tancades i tradicionalistes– perquè la cultura dominant s’ha tornat més dependent de la tecnologia i de les capacitats tècniques i han obtingut finalment respecte cultural i un cert prestigi.
Fitxa Tècnica:
Títol original: The Social Network
Direcció: David Fincher
País: Estats Units, 2010
Duració: 122 min.
Repartiment: Rooney Mara, Andrew Garfield, Jesse Eisenberg, Rashida Jones, Brenda Song, Justin Timberlake, Joseph Mazzello, Malese Jow, Caleb Landry Jones, Max Minghella
Guió: Aaron Sorkin
Distribuïdora: Sony Pictures
Productora: Columbia Pictures, Scott Rudin Productions, Trigger Street Productions, Relativity Media, Michael De Luca Productions.