The Godfather, de Francis Ford Coppola
Estats Units, 1972 / 1974 / 1990
Segons el dret canònic –canon 872– el padrí és aquell que assisteix a la cerimònia d’iniciació a l’Església d’un nounat, amb la comesa d’esdevenir-ne el guia del seu creixement espiritual a mesura que es vagi fent gran. És com un segon pare i ha d’aportar un model de vida cristiana en el qual es pugui emmirallar el menut. És evident que un model de vida cristiana, tant Vito Corleone, com, després, el seu fill Michael, no ho són. El padrí entre els grups de la màfia siciliana s’acosta més a la figura de l’antic pater familiae romà. Algú que té un poder omnímode dins l’àmbit privat de la família i a qui se li deu un profund respecte perquè la vida dels qui l’obeeixen és a les seves mans. Protegeix la dona i els fills de la violència del món públic, exterior, i protegeix també a tots aquells que, per la seva condició social, no es poden defensar per si mateixos i busquen en ell la seva seguretat. En l’antiga Roma aquests eren els clients. Famílies de pagesos o d’artesans que en les assemblees de ciutadans –els diferents tipus de comicis que en aquella època es celebraven– li oferien suport.
Clients són en la pel·lícula un cantant vingut a menys, Johny Fontane, un pastisser, Nazorine, i el propietari d’una funerària, Bonasera, els quals, aprofitant la festa de casament de la filla de Dom Vito, s’entrevisten amb ell. Mentre la gatzara i la diversió és al jardí, al despatx del Padrino, acompanyat del seu fill Sonny, el capo o braç executor, i del seu Consigliere i afillat, Tom Hagen, es tanquen foscos acords. Tot és molt privat: entre les notes de la música que es filtren pel forat de la porta cada vegada que s’obre, es ventilen les converses. Es reclama l’ajut que les lleis i òrgans de l’estat no poden oferir. L’un vol el paper per a una pel·lícula el director de la qual li ha negat, l’altre que el seu fill gaudeixi d’un permís que l’eviti de retornar a l’exèrcit, i l’últim vol simplement venjança. Venjança perquè la seva filla ha estat salvatgement colpejada després de resistir-se a mantenir relacions sexuals amb dos nois. Aquest és Bonasera. El seu fill és fillol de la senyora Corleone, amb Dom Vito l’uneix, per tant, un lligam familiar. S’equivoca, en la manera de fer la seva demanda. No apel·la al sentiment d’amistat que lliga les famílies, si no als diners. No entén la litúrgia, ni el fons d’aquesta, i Dom Vito el reprendrà per això. Demanar l’assassinat d’algú és una cosa molt greu. No se’t pot requerir per un assumpte d’aquesta naturalesa el dia que se’t casa una filla! L’home ho acabarà entenent, s’ajupirà, li besarà la mà i el tractarà com correspon, de Padrino, altrament dit, de pare o pater. I, el pare, respondrà a la demanda de l’afillat, com sempre, i, com sempre, a canvi d’un favor. Aquesta escena és impressionant. En el contrast entre la música i els silencis de les converses, el moviment i la quietud, la llum del defora i el clarobscur de l’interior, junt amb el contingut del que es diu i les formes que s’adopten, en tot aquest entramat d’elements es troba el quid de la pel·lícula. Com si el director, Francis Ford Coppola, d’origen italià, per cert, hagués volgut d’entrada donar l’avís: “ep!, la cosa va d’això”.
Ara, les famílies poden tenir interessos confrontats. Un, d’entre els caps que es reparteixen els barris de la ciutat de Nova York, demanarà la convocatòria del consell. Es tracta de la reunió de tots els representants per a debatre qüestions que afecten a tots. El clan dels Tattaglia ha obert una nova línia de negocis, diferent del joc i la prostitució habituals, amb un tal Sollozo. Volen introduir la ciutat en el circuit de la droga. La reunió ha de servir per a convèncer la resta de mafiosos dels beneficis que els comportarà participar en aquest negoci. Necessiten molt especialment el vistiplau de Dom Vito, a qui tots semblen admirar. A més, Dom Vito és qui té els contactes amb les autoritats (advocats, jutges i fiscals) per tal que aquests no fiquin el nas i no hi hagi entrebancs. Hi són tots amb els seus corresponents consiglieri. Cadascun comanda un districte, on gaudeixen del monopoli de les activitats prohibides i ofereixen protecció als qui hi tenen alguna botiga o comerç. Un veritable consell de poderosos –de potentiores o barons–, en suport dels quals hi ha una banda de pistolers i, en darrer terme, tots aquells qui estan en deute amb ells.
La negativa dels Corleone a beneir la proposta dels Tattaglia iniciarà una guerra entre les dues famílies. Guerra en la qual en sortirà greument ferit el mateix Dom Vito i que es cobrarà la víctima del seu fill Santino, l’impetuós Sonny. És en aquest context extrem de guerra que, com sovint passa en els afers humans, destacarà la persona de qui menys s’hauria dit. Els Corleone tenen quatre fills. El ja esmentat Sonny, el gran. Home visceral, valent, però sense cap, cosa que el portarà a caure en una ensarronada i a morir a mans dels seus enemics. En Fredo, que és el segon. Feble i insegur, necessita sempre algú que el guiï i li aporti fermesa. La Connie és la noia, tercera en l’ordre de naixement. Inconscient i disbauxada, un mal matrimoni l’ha convertit en una dona desgraciada. I, finalment, hi ha en Michael. En Tom, l’advocat calculador i cerebral, és un fill adoptat. En Michael és diferent. Demostra ser intel·ligent, posseeix estudis i sembla compromès amb els deures i obligacions que implica ser un ciutadà dels Estats Units. Ha anat a lluitar al Vietnam i just acaba de tornar pel casament de la seva germana. Els seus germans i el pare el respecten, com a membre de la família que és, però estan convençuts de la seva manca de capacitat per a desenvolupar-se en el món del crim. La seva formació l’ha fet adquirir uns escrúpols que li impedeixen convertir-se en el líder de la família. Tot pinta que el lideratge hagi de recaure en el fill gran, l’arrauxat Sonny. I, no obstant això, serà en Michael qui es posi al capdavant de la família. Veure el seu pare ajaçat al llit d’un hospital, a les portes de la mort, operaran una transformació al dedins de la seva persona. Abandonarà l’ideal de convertir-se en un ciutadà d’èxit, honrat i reconegut en el món de la legalitat, per a esdevenir el nou Padrino. Serà ell l’encarregat d’acabar amb Sollozo i els seus. Havent demostrat el seu valor, només faltarà que el seu germà gran Santino, Sonny, mori, perquè sigui ell el designat pel pare com a nou Dom. Abans de morir cal designar el successor. És l’autoritat qui traspassa en un altre la mateixa autoritat. Res de càrrecs electius al si de la màfia. Només d’aquesta manera el nou Dom es pot assegurar el respecte dels germans i familiars i dels clients. Posar la família, la família del pare s’entén, per damunt de tot li costarà car. Estem en una societat patriarcal i de filiació, que dirien els antropòlegs, patrilinial. En Michael, mentre ha viscut allunyat dels seus, s’ha enamorat d’una noia, la Kay, a la qual ja ens hem referit. És la dona amb qui es casarà. Seguint els esquemes de filiació patrilinial serà ella la que haurà d’abandonar els vincles amb la seva família per a integrar-se en la del marit. Ara, la Kay és una jove nord-americana, desperta, amb inquietuds i personalitat. Per això se n’ha enamorat en Michael. Li serà impossible d’entendre la manera de viure del seu marit i la seva família. Cinc anys li dóna perquè es desfaci dels negocis que el fan estar al capdavant dels seus com a Padrino. N’hauran passat deu, i encara no se n’haurà alliberat. Se l’estima de debò, però el deixarà. En el seu model de vida no hi encaixa tenir un marit, i pare dels seus fills, que es guanya la vida en el món del crim.
En Michael es mantindrà fidel al pare, però aquesta fidelitat el durà a haver de viure amb el pes de dues grans contradiccions. Ell, ja ho hem dit, no és com en Sonny, en Fredo o la Connie. Ha estat fora. Ha conegut els beneficis de la racionalitat política i sap de la necessitat que hi ha d’acatar les decisions dels qui estan al capdavant de les institucions, escollits per mitjans públics i oberts. Però això no és la seva família. Per a ell, la vida ja no serà mai més plena. És el preu de la seva fidelitat, de la seva pietat si fem cas dels antics de Coulanges. Aquest és el tema de la segona part de la trilogia. Si la primera ens mostra el món –el cosmos podríem dir i la dinàmica que l’anima–, de la família Corleone, amb el traspàs de l’autoritat que n’ha de garantir el seu manteniment; la segona ens presenta la gènesi d’aquest cosmos i les contradiccions que provoca en una ànima imbuïda de racionalitat i de llibertat moral. Excel·lent el flashback utilitzat aquí pel mestre Coppola. El seu ús adquireix un sentit ple si es té present que la història del seu pare quan era nen a Sicília i l’arribada (a principis del segle XX) i primers anys a Nova York se’ns explica com a element de contrast amb les contradiccions morals que viu en Michael. La vida del pare és filla de l’assassinat i del desig de vendetta. Vito Corleone, Andolini és el seu veritable cognom, es va fer gran exercint la venjança sobre aquells qui li van voler mal, els Dom Ciccio i Fanucci de torn, i així es va guanyar el respecte. Ara li toca a ell fer el mateix, a en Michael.
Actuar d’acord amb el Bé no sempre ha de coincidir amb allò que la família diu que s’ha de fer. En Michael s’estima la Kay perquè és la Kay, perquè justament no és una dels seus. Té una altra manera de fer i de veure les coses, per això s’hi sent atret, per la seva diferència, i no perquè sàpiga esdevenir la perfecta senyora Corleone, cosa que n’esborraria la seva personalitat. La perdrà perquè la vida de la màfia no dóna marge a eleccions: o s’és amb uns o no s’hi és. I, amb ella, perdrà també els fills. Voluntàriament, en Michael donarà la potestat a la seva ex-muller. Ell sap que el model de vida bona, aquell que cal inculcar als seus fills, no és el seu. Davant la innocència dels infants es sincera, aposta pel bé que suposa el concepte de vida de la seva dona. Ho fa pensant des de la llibertat d’esperit de què és capaç. Ja ho hem explicat, és intel·ligent, gaudeix de formació i ha viscut un temps fora. Tanmateix, els lligams invisibles persisteixen, sap que, sense ell, el vell cosmos familiar desapareixerà. La segona part comença com la primera. Se celebra una festa, la de la Comunió dels seus fills i ell, com el seu pare, atén al seu despatx, junt amb en Tom, els clients que el vénen a veure per a demanar-li favors.
Quina és la segona contradicció que turmenta l’ànima d’en Michael?: la mort del seu germà Fredo. Ell en dóna l’ordre. Per què? Ha comès el pitjor crim que es pot cometre en aquest mont de fidelitats i venjances. Ha incorregut en un acte de traïció contra la seva pròpia família, contra els de la seva sang, contra ell, la seva dona i els seus fills. Espectacular l’escena del tiroteig sobre l’habitació on dorm amb la Kay. Aquells a qui més estima posats en perill de mort. La seva vida, que en el fons sap repugnant, a tocar dels més innocents. No hi pot haver clemència per al culpable del fet. I, qui s’ho podia esperar?, ho és el seu germà. Necessitat de fer-se valdre en aquest món que li ve gran, s’ha deixat enganyar per un mafiós. En Michael el coneix bé, són germans de sang, sap que no pot ni fer-se respectar per la seva pròpia muller. En el ball de nit de la festa de comunió la seva dona, sota els bafs de l’alcohol, es mostra excessivament amable i complaent amb un jovenet ben plantat, i ho fa, a sobre, davant dels seus nassos. Fins a quin punt és, doncs, en Fredo responsable d’haver donat una informació a l’hàbil i astut Hyman Roth? Un Hyman Roth que, una mica més, i l’enganya a ell mateix, per cert. Aquest crim llastarà per sempre la seva ànima. És que ha traït el seu món privat, fet a base de fidelitats de clan, en nom del món exterior, que representen la Kay i els fills, fonamentat en una moral totalment diferent, individual, dèiem, i de caràcter universal? I a més a més, com ho ha fet? Utilitzant els mitjans propis del món de les famílies de la màfia. Què és el que ha fet exactament? En Michael trencarà amb la seva muller, perdrà els seus fills i ordenarà l’execució del seu germà, perquè no és capaç de sacrificar el vetust sentiment de respecte al nou de l’amor. Ell mana, governa, exigeix cap a si la mateixa pietat que ell sent cap al seu predecessor. Just quan perd la dona i els fills, i entra en conflicte declarat amb el món que l’ha criat, paradoxalment assoleix el lloc més alt entre els clans mafiosos. Descobreix les argúcies d’en Roth, el derrota a Cuba, la corrupta Cuba del dictador Batista, hi expandeix els seus negocis i es queda amb el monopoli del joc a Las Vegas. Digne fill del seu pare.
La tercera és una part el guió de la qual ja no és basa en l’obra homònima de Mario Puzzo. Aquest i Coppola varen haver d’improvisar un guió a requeriment de la productora, la Paramount, que volia continuar explotant l’èxit obtingut amb els dos anteriors lliuraments, tant de premis i reconeixements com, sobretot, de taquillatge –la cosa, pel que fa a això, ja no els anà tan bé–. En aquest darrer treball el tema suposa una mena de tancament als desenvolupats en la primera i segona parts: el cosmos de la família Corleone, en una; la seva gènesi –exposada, com hem dit, amb un ús magistral de la tècnica del flashback– i la contradicció que aquest cosmos suposa en la consciència d’en Michael, en l’altra; i ara, en la tercera, la revisió del passat des de la serenor de la vellesa. El Dom desitja purificar la seva ànima i la de la seva família. No només de manera aparent, sinó sincera. Pretén adquirir les accions d’una empresa que pertany al Vaticà, International Immobiliare, i abandonar tots els negocis que el vinculen amb la màfia. Sincera és la seva confessió davant del cardenal Lamberto. En Michael no és un delinqüent nihilista. Actua d’acord amb uns principis que van més enllà d’ell mateix i que li limiten la capacitat d’acció. Admet, per tant, la influència de la transcendència en la seva vida. Amb el cardenal Lamberto es produirà una entesa vital immediata. Esdevindrà la principal basa per aconseguir que el seu capital sigui acceptat pel consell que dirigeix l’empresa Immobiliere. El cardenal en poc temps accedirà al màxim honor dins de l’Església catòlica. Serà nomenat Papa amb el nom de Joan Pau I i, per tant, gaudirà de tot el poder per a decidir sobre aquest assumpte. La referència als rumors que va generar la sobtada mort d’aquest Sant Pare en la vida real, l’any 1978, i els esdeveniments de l’any 1982 amb la fallida del Banc Ambrosià, del qual el Banc del Vaticà (l’Institut per a les Obres de Caritat) n’era el principal accionista, són evidents en la pel·lícula i posen de manifest el canvi en la base del guió, que ja no és el llibre. El banc Ambrosià correspondria a l’empresa Immobiliere de la ficció, i els diners de la família Corleone vindrien a tapar el forat financer que el primer va patir.
Abandonar la vida del passat, però, no li serà gens fàcil. Els altres doms volen participar del que als seus ulls no deixa de ser un negoci més dels Corleone. Pensen que es tracta d’un mètode fàcil i eficient de blanquejar diners, quan, per a Michael, constitueix la via per tal d’abandonar definitivament el seu món fosc. Si en la primera, Dom Vito s’enfronta als Tattaglia per negar-se a entrar en el mercat de la droga; si en la segona Michael ho fa amb Hyden Roth pel monopoli del joc a Las Vegas i l’expansió dels negocis a Cuba; en la tercera s’haurà de fer valdre davant les argúcies del també vell Altobello, que pretén aprofitar l’ocasió per eliminar tots els caps de les famílies de Nova York per passar a exercir un control absolut sobre els negocis de la màfia en aquesta ciutat. El tiroteig des d’un helicòpter sobre la cúpula de vidre que cobreix la sala del restaurant, on es troben tots els caps de la màfia reunits, entre ells el mateix Michael, és certament espectacular. Recorda l’escena del tiroteig sobre el seu dormitori de la segona, fins i tot el del seu pare de la primera. En tots tres casos el desplegament de la trama dels fets agafa embranzida a partir d’aquest mateix fet. A una acció, es produeix una reacció. Potser, però, el millor de la pel·lícula, que, concordant amb moltes de les crítiques que se li han fet, cal reconèixer que no està tan aconseguida com les altres, és la seqüència final. Repeteix l’esquema dels assassinats en cadena que es produeixen a Cuba en la confrontació amb el totpoderós Hyman Roth. També aquí cal eliminar els nusos de la xarxa que ha anat teixint la guineu de l’Altobello per a expulsar del tauler de joc els Corleone. També ell sospita que la seva aposta per la societat pietosa és una juguesca per a tenir una posició de privilegi respecte de les altres famílies. Tot es desencadena en el decurs d’una representació d’òpera al teatre de Palerm. S’hi interpreta Cavalleria Rusticana, amb el fill d’en Michael i la Kay com a tenor debutant. Ells dos hi són presents, evidentment. Escolten el seu fill des d’una llotja, acompanyats d’en Vincent, encarregat de la seguretat del seu oncle –i nou Dom per decisió del seu oncle, és clar–, la Connie i la dolça i tendra Mary, la filla. Altobello ha mogut fitxa. Ha contractat un sicari perquè en el transcurs de la representació assassini el que ell suposa que és el seu competidor. En el mateix temps que s’ha de produir això, en Michael ha planificat el seu contraatac per a desarticular els plans del seu contrincant, eliminant tots els seus contactes dins i fora del Vaticà. Una tragèdia en el decurs de la representació d’una tragèdia. Tot acaba a les escales del teatre. En Michael haurà de pagar el més elevat preu per la seva voluntat d’abandonar el camí del mal. Cridarà fora de si, mirant a l’infinit, mentre la Kay abraça el cos ensangonat de la seva filla entre les seves mans i en Vincent s’ho mira consternat. L’Altobello ja reposa, després d’haver-se afartat de pastissets. Regal de la freda i madura Connie.
Impecables, en general, les interpretacions, sens dubte s’ha de destacar la d’Al Pacino com a Michael. Broda el paper en les seves tres versions, jove, madura i vella. Sòlid i convincent, sap transmetre a l’espectador la profunditat del seu personatge. A més a més, però, de la interpretació d’Al Pacino, també constitueixen bons treballs els de Marlon Brando, com a Vito Corleone, a la primera pel·lícula, cosa que li va merèixer un Oscar; el de Robert de Niro, protagonista del flashback, interpretant el paper de Dom Vito de jove; el de John Cazale, com a Fredo, i també els de Robert Duvall i Diane Keaton, com al consigliere de la família i la Kay, la dona d’en Michael, respectivament. Es diu que al llarg del rodatge ells també van arribar a formar una família, de la qual en Coppola era el capo. Qui sap si la seva interpretació esdevé tan humana i creïble precisament per aquest motiu? Un no pot deixar de recordar quan li ballen pel cap les escenes d’aquesta impressionant trilogia les notes de la tarantel·la amb què s’obre la primera part. A l’alçada està també la música, en la qual es nota la mà del destre Nino Rota, de la tragèdia que es desplega davant dels ulls. Un dia o altre se n’ha de gaudir!
Fitxa tècnica
Títol: The Godfather I, II i III
Director: Francis Ford Coppola
Guió: M. Puzo i F. Ford Coppola
Fotografia: Gordon Willis
Intèrprets: Marlon Brando (Dom Vito gran), Al Pacino (Michael), James Caan (Sonny), Diane Keaton (Kay), Robert Duvall (Tom), Talia Share (Connie), Robert de Niro (Don Vito jove), John Cazale (Fredo), Andy Garcia (Vincent) i Sofía Coppola (Mary)
Música: Nino Rota a la I i la II, Carmine Coppola a la III.
Durada: 175, 200 i 163 min.