The full monty
L’argument gira al voltant d’un grup de treballadors en atur de la ciutat de Sheffield. La indústria de l’acer, que havia estat el motor econòmic d’aquesta ciutat, ha hagut de tan- car, deixant un bon nombre dels seus empleats sense feina. Allò que havia estat uns anys de prosperitat i optimisme, es torna temps de restriccions i pessimisme. La decadència després d’un període de glòria que s’ha demostrat efímer. Aquest és el context, el rerafons, sobre el qual es desenvolupa i s’estructura la trama de la pel·lícula. El director pauta les seqüències, en què s’explica les vivències dels protagonistes, amb plànols generals de la ciutat, tot remarcant-ne el seu caràcter inhòspit i fred. És, doncs, amb aquest teló de fons que els sis treballadors esmentats decideixen tirar endavant una empresa. Veient que l’oficina de desocupació de torn no els ofereix cap sortida –porten mesos a l’atur–, i assabentats dels elevats beneficis que reporten els nous espectacles d’streaptease d’homes, ells que, què carai!, també són homes, es proposaran fer el mateix. Només hi ha un problema: normalment els espectacles d’streaptease els duen a terme joves d’esplèndida figura i amb un cert do per al ball. Els nostres protagonistes, en canvi, o bé van mancats d’una cosa, o bé de l’altre, i, en el pitjor dels casos, de totes dues.
La història, que se’ns conta en la pel·lícula, es munta a partir d’aquesta idea absurda. En virtut d’això, hom podria pensar que es tracta d’una boutade, o d’una atzagaiada sense solta ni volta. I, no obstant, la pel·lícula no hi cau. Més aviat passa a la inversa. L’estirabot de la idea dóna un to entre divertit i irònic a la història, la qual cosa facilita una aproximació equilibrada, allunyada tant de falsos triomfalismes com de visions apocalíptiques, a una realitat, humana, i, per tant, complexa: feta a base de desil·lusions, però també d’esperances. Aquesta dimensió humana queda ben recollida en la personalitat dels diferents personatges. Cap d’ells no és allò que en diríem un heroi, i malgrat tot tampoc no són uns covards. No són exemples de virtut. Tots tenen alguna cosa que amagar o de la qual se n’avergonyeixen, però tampoc són ànimes perdudes, reconeixen quan una cosa és autèntica i mereix un respecte.
Gaz (Robert Carlyle), el qui proposa la iniciativa de l’streaptease, és un cal·lavera, un tabalot sense remei; tanmateix, s’estima el seu fill, Nathan (William Snape). Està separat de la seva dona, que viu amb un altre home; tot li va en contra, però relativitza les dificultats quan es tracta de mantenir el lligam amb el fill, del qui n’arriba a perdre la custòdia. El seu amic Dave (Mark Addy) és gras, i se sent terriblement insegur davant la seva dona, Jean (Lesly Sharp), pel seu físic i pel fet de no tenir feina és la viva imatge del fracàs. Dave només es decidirà a despullar-se en públic, vencent la seva vergonya, quan Jean, a l’amor de la qual no està disposat a renunciar, l’encoratgi a fer-ho. Gerald (Tom Wlkinson), antic capatàs, és un home preocupat per l’aparença i la posició. Oculta a la seva muller, addicta a la targeta de crèdit, que d’ençà a sis mesos no té feina. Quan es destapa l’engany, el fa fora de casa. Gerald veu caure tot allò que li havia donat l’aparença d’honorabilitat, però descobreix el sentit de l’amistat en el suport que li ofereix la resta del grup. Semblant és el cas de Lomper (Steve Huison). Carn de suïcidi, la seva perspectiva sobre la vida canvia en adonar-se que té amics –no molts, ni tampoc exemplars, però amics a fi de comptes–. És ben divertida la conversa que mantenen Gaz, Dave i Lomper en un petit turó, i amb la ciutat als peus. Quan Lomper explica els motius que l’han impulsat al suïcidi, Gaz, l’insensat taba- lot, l’escomet amb un contundent “t’acabem de salvar, així que no diguis que no tens amics.” I el mateix es podria dir del vellet negre, Horse (Paul Barber), ballarí a l’ús antic, i de Guy (Hugo Speer), un lampista matusser, els quals acaben de completar el grup de tant “temerari” propòsit. Treballant junts, en una empresa comuna, es mostraran tal com són, despullats –mai més ben dit– de tota convenció i buit formalisme, cosa que els farà adonar-se d’allò que d’autèntic i veritable hi ha en les seves vides.
Cal dir que la pel·lícula va ser escollida per a competir a quatre òscars el 1998, a la millor música, al millor director, a la millor fotografia i al millor guió, dels quals aconseguí el primer. A més de l’esmentat òscar, destaquen, entre molts d’altres premis, els concedits per l’Acadèmia de Cinema Britànica el mateix any.
Fitxa tècnica