Testimoni de càrrec

En aquesta ocasió toca comentar un clàssic del cinema, una veritable obra mestra. No hi ha giragonses amb la càmera, tampoc enfocaments originals, ni escenes d’impacte o diàlegs estripats, és a dir, res que pugui enterbolir la història que se’ns explica i el treball dels actors. I quins actors! Potser una de les virtuts de la direcció de Wilder en aquesta pel·lícula és la seva capacitat per deixar que els intèrprets puguin desenvolupar tot el seu potencial. El mateix Wilder, comentant les vicissituds del rodatge, explica com preparava amb Charles Laughton les escenes en què havia d’intervenir. L’actor entrava al seu despatx i, amb total desimboltura, el feia còmplice de les idees que se li havien acudit per tal d’enriquir la seva interpretació. No cal dir que les aportacions de l’actor –de qui no s’ha d’oblidar la faceta de director– eren molt ben acollides per Wilder. Segons aquest, Laughton “era capaç d’oferir vint versions d’una escena sense canviar ni una sola paraula del text”. A l’hora de parlar del treball interpretatiu i del marge de llibertat que el director concedia als actors, no podem oblidar el fet que, si la pel·lícula va tirar endavant, en bona part va ser gràcies a la iniciativa de Marlene Dietrich. Va ser ella qui va proposar dur a terme l’adaptació de l’obra de teatre d’Agatha Christie, en la qual ella havia de ser l’actriu protagonista, i per a la qual demanava la direcció del mestre Wilder. Dietrich havia col·laborat anteriorment amb el director, a Berlín Occident i, a més de professar-li una sincera i gran admiració, sembla que també se l’estimava. En fi, ja se sap que les pel·lícules les fan persones! Wilder tenia el do de gents, sabia com tractar les persones i això es demostra ben vivament en aquesta pel·lícula. A això hi deuria ajudar el seu sentit de l’humor: “Si hi ha alguna cosa que odiï més que el fet que no em prenguin seriosament és que em prenguin seriosament en excés.”

Aquest do de gents a què ens hem referit llueix d’una manera especial en el dibuix de cadascun dels personatges que intervenen en la trama. Tots tenen la indefectible petja de l’estirp humana. I, potser, més que ningú el protagonista, l’heroi encarregat de desvetllar la intriga al voltant de la qual s’organitza la història: el vell advocat, Sir Willfrid Roberts. A punt de jubilar-se, amb problemes de cor que l’impedeixen de gaudir d’aquells plaers que fan més estimable l’existència en aquest món, a saber, fumar-se un bon havà i degustar una copa de conyac, a ell que, ja va de tornada, la vida, una vegada més, el sorprendrà amb un dels seus misteris. Tot i les limitacions que li imposa la seva fràgil salut, i a pesar del control implacable a què el sotmet Miss Plimsoll, la seva infermera i fidel acompanyant –l’esposa de l’actor Charles Laughton en la vida real–, Sir Willfrid es deixarà dominar pel seu esperit adolescent. Acceptarà el repte d’ocupar-se de la defensa d’un cas criminal. Es tracta d’un cas impossible, en què totes les circumstàncies apunten cap a la condemna de l’acusat, Leonard Vole –personatge brillantment interpretat per un esplèndid Tyrone Power. Res no sembla anar en favor de la seva innocència, excepte una cosa: la prova del monocle a què l’intuïtiu sir Willfrid sotmet els seus clients per saber si diuen la veritat. Vole sembla respondre amb sinceritat a les preguntes incisives que li adreça l’advocat mentre l’enlluerna amb el reflex de llum de la seva lent. Sir Willfrid no es refia de les circumstàncies, dels mers fets objectius. Com el bon metge davant el seu pacient, ell mira d’inquirir en l’interior de l’ànima humana abans de prendre una decisió que pot resultar decisiva per al destí del seu client. Leonard Vole és un vividor, un jove seductor i irresponsable, d’acord, però la seva mateixa frivolitat i immaduresa el desacrediten als ulls de l’advocat com a responsable d’un acte tan greu com és un assassinat. Se l’acusa de la mort d’una vídua rica amb qui mantenia una interessada relació d’amistat, la qual, vés per on!, li ha suposat rebre en herència una no gens menyspreable suma de diners. En la narració dels fets que envolten aquesta relació Wilder emprarà per primera vegada la tècnica del flash-back, com un capbussament en la història del personatge, que n’ha d’ajudar a discernir els trets del seu caràcter.

Allò que acabarà d’empènyer el vell Willfrid a assumir la defensa d’aquest cas és la coneixença de la dona de l’acusat, la senyora Christine Vole. D’origen alemany, ella és tot el contrari que el seu marit. La seva actitud és freda i calculadora. El seu capteniment sembla regit per interessos inconfessables. No és aigua clara, vaja! En les respostes que dóna a les preguntes dels advocats, Sir Willfrid i un company de bufet, en lloc de refermar el testimoni del seu marit, hi farà planar una gran ombra de dubte. Mala cosa quan d’ella depèn l’única coartada de l’acusat! La senyora Vole no superarà la prova del monocle, però no perquè Sir Willfrid l’agafi mentint, sinó perquè no s’hi deixarà enredar. Descobrirà l’argúcia de l’advocat, imposant-se amb la seva fina intel·ligència i la força del seu caràcter germànic. L’actitud insubornable d’aquesta dama seduirà el flegmàtic Sir Willfrid –i també l’espectador, ho certifica qui escriu aquestes ratlles–. “És vostè una dona notable” reconeixerà l’advocat davant seu. Reconeixement que no serà obstacle, però, perquè la consideri un problema per a la defensa del seu client.

El desenvolupament del judici constitueix una altra oportunitat per a gaudir d’una galeria de tipus humans. D’una banda, hi ha el jutge: un home experimentat dotat d’un sentit de l’humor que resulta proverbial a l’hora de salvar les situacions de tensió emocional que es produeixen al llarg del judici; d’una altra, la majordona de la difunta: una vella entranyable per a qui la mala impressió que l’acusat li produeix és raó suficient per a trobar-lo culpable; i, encara, l’inspector de policia: al contrari que la visceral majordoma, procurarà basar tots els seus dictàmens en l’anàlisi racional dels fets. I, malgrat això, coincidirà amb ella en considerar com a evident la culpabilitat del jove Leonard. Amb una argumentació plena de subtilesa i murrieria, l’advocat posarà de manifest com, rere l’abrandada acusació de la majordona i la freda racionalitat del raonament de l’inspector, en ambdós casos, s’hi amaga la flaquesa del prejudici. No puc deixar de notar el fet que les escenes del judici suposen un reconeixement a la intel·ligència de l’espectador i al bon sens. Poques vegades el cel·luloide ha sabut transmetre d’una manera tan transparent les misèries i les grandeses amb què es teixeix la vida de les persones.

És excepcional com, amb una posada en escena sense additaments ni recursos efectistes, Wilder aconsegueix mantenir el clímax de la intriga fins a la darrera seqüència. El director demostra conèixer en profunditat la màgia del setè art –i dic bé: màgia–. Juga, tant amb allò que es veu d’una manera explícita, com amb allò que només es deixa entreveure, o, que no es veu, però s’intueix. El film transpira un subtil erotisme i una fina ironia que captiven el públic. La resolució del drama gira al voltant de la impenetrable figura de Christine. Les seves dures declaracions durant l’interrogatori, trencant l’aparença d’esposa fidel, amaguen una absoluta i bella netedat de cor. De ben jove s’ha acostumat a lluitar per a tirar endavant, va viure l’horror de la guerra i la postguerra a Alemanya, i sap bé que l’amor demana estar disposat al sacrifici. No us l’explicaré, perquè així ho demana el mateix director, però el final de la pel·lícula és senzillament apoteòsic.

“Recorda? Quan vaig anar veure’l, em va dir que cap jurat no creuria en la coartada presentada per una amant esposa, per molt que jurés que el seu marit era innocent. Això em va donar la idea”. (Christine Vole)

Creieu-me, si us agrada el bon cinema, aneu sense perdre temps a qualsevol videoteca i gaudiu d’aquesta pel·lícula.

Fitxa tècnica:

Director : Billy Wilder
Productor: Arthur Hornblow
Guió: Billy Wilder i Harry Kurnitz
Fotografia: Arthur Hornblow Jr.
Música: Matty Malneck
Repartiment: Marlene Dietrich (Christine Vole), Tyrone Power (Leonard Vole), Charles Laughton (William Roberts), Elsa Lanchester (Miss Plimsoll), Una O’Connor (Janet McKenzie)
Nació: Estats Units
Any: 1958
Duració: 112 minuts