Terra lliure. La temptació armada a Catalunya, de Ricard Vilaregut
Ricard Vilaregut
Columna. Barcelona, 2004.
Aquest llibre posa en els seus justs termes l’organització Terra Lliure. Com el seu títol indica, tot i els 150 atemptats realitzats durant els prop de 15 anys d’existència, la seva teorització de la violència política no va passar de tenir fins propagandístics. Per això, el subtítol del llibre aclareix que la vida d’aquesta organització no va suposar cap plantejament militar.
Per a l’autor, des de la fi de l’organització el 1992, ja ha passat prou temps com per abordar frontalment la clau de volta de l’existència de Terra Lliure: el sentit de la violència política. I curiosament, la resposta no existeix, ja que no hi ha fonts, d’origen català i contemporànies, que donin satisfacció a la demanda formulada. Llevat de dos o tres intel·lectuals (Pedrolo,...), no hi va haver una formulació teòrica sobre la justificació de l’activitat armada. Aquest “descobriment” no fa sinó emfatitzar el subtítol del llibre: sense una bona base conceptual, qualsevol acció violenta organitzada no passaria mai d’una simple temptació. I així fou.
I doncs, llavors, per què van succeir-se els prop de 150 atemptats, amb explosius, trets i estralls de diversa consideració? En base a què es van voler fer? Per respondre a tot això, l’autor analitza l’estratègia, plena d’errors de gran dimensió, que l’independentisme revolucionari va cometre, durant els anys 80. Segons aquesta estratègia, succintament, Terra Lliure havia d’ésser l’avantguarda política, i per alguns, militar, del MCAN, o Moviment Català d’Alliberament Nacional, i per
assumir aquest paper, havia d’usar les accions violentes com elements dinamitzadors d’aquest procés, gràcies a l’efecte dominó que provoca la propaganda armada.
En certa mesura, com l’autor comenta, aquest objectiu es va assolir, i a poc a poc, es va anar consolidant, i per omissió, fins i tot, justificant (!), l’organització armada Terra Lliure. Per molts dels seus membres, entrevistats per l’autor, això sol ja és un èxit. Els referents independentistes, que gràcies a la propaganda armada es van introduir en l’imaginari català, com l’estelada roja o les consignes d’agitació, són els gens menyspreables rèdits d’aquells anys de l’organització ecologista i socialista, de tàctica revolucionària, anomenada, mig per casualitat, Terra Lliure.
El component ecologista, durant els primers temps, va tenir molt de pes, ja que l’oposició a la implantació de quatre centrals nuclears al Principat va deixar totalment impotent la societat civil catalana. En aquest sentit, les seves accions contra les empreses elèctriques eren totalment tolerades, però gens justificades, per la població. Una cosa similar va passar en relació als seus postulats socialistes revolucionaris. Mentre les accions de Terra Lliure eren tocs d’atenció (propaganda armada), sembla que la població catalana, en general, hi va donar suport i, fins i tot, secretament, les admirava.
Però va durar poc. L’eclosió d’ETA en territori nacional català i d’altres factors interns molt complexos dins del MCAN (que el llibre destria amb cautela), van desmembrar l’incipient teixit de suport social que qualsevol organització clandestina necessita per sobreviure.
La frescor de l’autor per tractar un tema que és seriosament espinós fa, fins i tot, atractiva la lectura del llibre. Una frescor que ratlla una ingenuïtat totalment desacomplexada, a la qual posen un límit taxatiu els antics presos de Terra Lliure, tots ells absolutament convençuts de la validesa de la seva postura en el passat.