Taula rodona: l'art del segle XX a revisió
Taula rodona al XXVè Curs d'Estiu del Grup d'Estudis Nacionalistes
Fundació Relleu
Convidats: Francesc Mestre, Francesc Miralles, Francesc Vicens
Moderador: Jordi de Nadal
Comencem per la vostra opinió sobre la situació de l'art respecte la societat. ¿Fins a quin punt l'art del segle XX ha intentat ser una realitat allunyada de la realitat social i fins a quin punt ho ha aconseguit?
Francesc Mestre: L'art del segle XX reflecteix en principi l'evolució de la societat. Comença en un ambient d'eufòria, fins que topa amb la irrupció de la Primera Guerra Mundial. Llavors trenca amb l'optimisme i esdevé una revisió constant de totes les normes que fins aleshores l'havien governada. D'altra banda, aquest fenomen es combina amb l'època dels grans idealismes; especialment amb la revolució russa es radicalitzen totes les posicions. Catalunya està molt vinculada amb aquest procés, perquè l'intercanvi amb París és constant i molt més intens que a la resta de l'Estat. Però amb la Guerra Civil es produeix un gran trencament, de manera que les generacions posteriors, que es van trobar amb una frontera tancada, van haver de practicar una revisió de l'art molt autòctona, que gràcies a l'Institut Francès arriba a connectar amb la resta d'Europa i que, en un primer moment, treballa de manera molt seriosa i interessant. Més tard, cap als anys 60, l'art es veu dominat per la superioritat de la teoria sobre la pràctica i esdevé una pràctica bàsicament elucubrativa, molt basada en el joc de conceptes. Com em deia Cirici Pellicer: "l'art no té cap funció social, té una funció purament d'investigació". Aquest aspecte ha marcat l'inici del segle XXI, fins al punt que quan al 2002, van preguntar a Manuel Borja-Villel, director del MACBA, quin seria l'art del segle XXI, aquest va respondre: "Encara no es pot dir, però com serà ho determinarem els directors dels museus".
Francesc Vicens: Em dono per al·ludit, donat que vaig ser el primer director de la Fundació Miró. Per la meva part, haig de dir que crec que l'art del segle XX està dividit gairebé pel mig, partit per la fi de la Segona Guerra Mundial. Tot el que va passar abans, són el que els crítics en diuen les "avantguardes històriques": fauvisme, cubisme, surrealisme, dadà. Jo crec que els crítics del futur hi veuran un sol moviment, amb petits matisos diferenciadors. El que ve després de la Segona Guerra Mundial és el que s'anomena "art contemporani". Cal investigar les característiques d'aquest art postbèl·lic. Tenim, per exemple, que aquest art contemporani és una cosa de moda: actualment hi ha a Espanya 18 museus d'art contemporani i 3 més que s'estan construint. L'any 1975, quan vam obrir la Fundació, no n'hi havia cap: vam ser els primers. Però d'altra banda, al mateix temps, la gent no hi entén gens. Com pot ser això? Què volen dir aquestes pràctiques que han sorgit al costat de la pintura, com el body art, o totes aquestes tendències cap al que s'ha anomenat la "desmaterialització de l'art"?
Francesc Miralles: En tot cas, que l'art del segle XX s'hagi desentès de la societat només és veritat en part. La veritat és que neix d'una nova posició de l'artista: a mesura que l'Església i els poders polítics ja no encarreguen grans obres, l'artista es veu obligat a recloure's en el seu petit món. Podríem dir que passa a un individualisme, en el qual comença a plantejar-se tot un seguit de problemes vinculats a la seva realització. Desconnecta en part de la societat. Però també es donen grans moviments artístics que tenen un gran lligam amb el moment històric; per exemple, la Rússia del primer moment soviètic o la República a Espanya. En aquests casos, els artistes arriben fins i tot a plantejar-se cap a on volen que vagi la societat. Si bé és veritat que com més ens acostem al moment actual, més gran és la desconnexió, perquè en la pràctica artística entren a jugar-hi factors com la dimensió econòmica de l'art, que el converteixen en una mena de valor de borsa.
Francesc Vicens: Com deia, jo situaria l'autèntic trencament en el moment posterior a la Segona Guerra Mundial, amb moviments com l'informalisme de Rotko i Pollock, que proposen un art precisament sense formes. Només recullen les qualitats materials. En el mateix sentit, a partir dels anys 60 es parla de happenings, de body art, etcètera. Per exemple, a la Fundació Miró, Jordi Benito va fer-hi matar un toro -i la sang de l'animal regalimava per la rampa d'entrada. Això és ara art i té un mercat fabulós. No l'estic defensant, sinó només constato que existeix i que els governs hi dediquen sumes fabuloses.
Francesc Mestre: Voldria reprendre la idea d'en Miralles, segons la qual l'artista ha hagut d'evolucionar perquè l'Església i les Monarquies l'havien abandonat. En realitat, això és una veritat relativa. El senyor Subirachs, per exemple, deu molt a Porcioles. I la classe política d'aquí sap que si s'encomana a Tàpies, no tindrà cap crítica. Respecte als museus contemporanis, només voldria dir que s'està fent un abús de la paraula contemporani. Sempre explico que maestro Palmero i Picasso són contemporanis. De fet, no vol dir res ser contemporani. El que sí puc dir, com a galerista, és que en el meu paper tradicional, d'intermediari entre l'artista que l'ha realitzat i el col·leccionista que el compra, trobo des de fa temps molts col·leccionistes que em diuen: "aquesta obra m'agrada molt, però el que passa és que no l'entenc". Aquest "no l'entenc" no es diu de res més: ¿per què hem fet tants esforços per fer l'art tan críptic? També és veritat que ben sovint només hi ha pseudocientifisme.
Aquesta evolució de l'art que apuntàveu, dominada per la desmaterialització, ¿fins a quin punt afecta una de les funcions tradicionals de l'art, l'educació del gust del públic i fins a quin punt el públic bota amb els peus davant d'una exposició d'art contemporani?
Francesc Vicens: Bé, una de les coses que més em sorprèn és que les exposicions que veig últimament no són ni de pintura ni d'escultura, sinó de fotografia i vídeo. ¿Què passa quan els artistes actuals abandonen les pràctiques fonamentals de l'art, vigents durant segles? ¿És que això té repercussió sobre la gent? Tenim per exemple Spencer Tennink, que fa fotografia de gent despullada i que aconsegueix, amb un anunci al diari, convocar a l'Avinguda de la Reina Maria Cristina de Barcelona 7.000 nois i noies despullats perquè els facin una fotografia, a les 7 del matí i fent fred. A d'altres llocs ha tingut un èxit semblant.
Francesc Miralles: La veritat és que els altres dos Francescs estan tocant un punt que em sembla central en aquesta discussió. De l'art, n'ha desaparegut l'ofici i fins tot l'element consubstancial, la matèria. A les altres arts no va ser així. A les últimes planes de l'Ulysses de Joyce ja no s'explica res, però després d'elles s'ha continuat narrant i escrivint llibres -no podia ser d'una altra manera, si no, hauria estat la fi de la literatura. En canvi, en les arts plàstiques s'ha arribat a la situació en què l'artista ja no sap pintar, no sap dibuixar ni sap barrejar els colors. Desapareix l'ofici i la disciplina. Per exemple, el cas del teixit: ja no es fa aquella biennal de Lausanne, perquè quan hi anaves, et trobaves una corda sostenint una gran roca -i d'això en deien "teixit sense teixit". En definitiva, el teixit es negava a si mateix. D'altra banda, crec que dintre d'un temps això ni es considerarà ni se'n parlarà, perquè simplement no és res de res.
Francesc Vicens: Sí, però no sempre. No tota l'avantguarda és risible. Per exemple, m'agradaria esmentar l'evolució del vídeo cap a l'art multimèdia, donant lloc a obres tan interessants com les Bill Viola i els seus Àngels de l'Apocalipsi.
Francesc Mestre: Estic d'acord que en l'art actual hi ha gent que s'ha de prendre seriosament. De la mateixa manera que hi ha gent que fa floreros per al rebedor: utilitzar el multimèdia no és garantia de res. En tot cas, la irrupció del poder polític en la consolidació de l'art comporta que s'estableixi un art oficial. El que em preocupa és el discurs, una mica efímer i superficial, al moment de presentar l'art. Per exemple, ARCO. ARCO és una fira que sempre m'ha cridat l'atenció, perquè cada cop que hi he anat, hi he vist uns 70.000 estudiants de Belles Arts que hi van -i en canvi no s'acosten als museus, ni tan sols als d'art contemporani- per veure què toca fer, a la manera del Avance de la temporada de otoño-invierno del Corte Inglés. Em preocupa la frivolització de l'art.
Francesc Vicens: Del tot d'acord. El que resulta notable és que les últimes tendències provoquen avorriment i cansament. Hi ha una reiteració contínua sobre els mateixos tòpics i sobre la decadència de l'expressió plàstica. Hi ha un plaer malaltís en allò que és podrit, pervers, provocador i dolent, per dir-ho en una sola paraula. Així en les fotografies de Robert Mapplethorpe: l'objectiu per expressar-se és la malaltia i la homosexualitat més degradada. Personalment, em costa reconèixer-hi un pas endavant en el camí per conquerir nous espais per a la sensibilitat humana. Hi ha a més una manca de sentit de la creativitat. Durant els darrers anys, no he vist res que es pugui comparar amb l'excitació que ens produeix trobar-nos amb una cosa nova, com passa amb les obres de Paul Klee o Joan Miró.