Taula rodona: el futur de la Unió Europea
XXIIè Curs d’Estiu del GEN-Fundació Relleu Barcelona, 2 de Juliol de 2003
Escola Sant Gregori.
El dimecres 2 de juliol, i dins del XXI Curs d’Estiu Europa com a missió, tingué lloc la taula rodona: El futur de la Unió Europea, moderada per la professora de Dret Administratiu i Dret Comunitari de la UAB Ma Àngels Orriols, i en la qual intervingueren els ponents: Eduard Sagarra, professor d’Esade i de Dret Internacional Públic de la UB que ha estat President del Consell Català del Moviment Europeu; Joan Majó, assessor polític de la Unió Europea que va estar Ministre d’Indústria i Energia i impulsor de la societat de la informació i de la informàtica; i Manuel Milian, polític i escriptor, coneixedor de la política de defensa, representant del Parlament Espanyol a l’Assemblea de la OTAN.
El tema del futur de la Unió Europea va ser tractat en el moment de cruïlla en què Europa es troba davant el debat mediàtic produït pel projecte de Constitució Europea, l’ampliació a nous Estats Membres i els aspectes exteriors de la U.E. en política de defensa.
Joan Majó va iniciar la seva intervenció tot mostrant un pessimisme davant el panorama actual. Europa i el seu futur ja no depenen ara de sí mateixes sinó del futur planetari. L’entorn ha canviat. En els anys 50 Europa cercava la fi dels enfrontaments, objectiu que s’ha assolit a certs nivells com l’Orient, però no en els Balcans, el focus mateix del conflicte. El marc era el del sistema bipolar, marc en el qual Europa jugava a favor dels EE.UU. Europa volia ser una alternativa a l’Est comunista i es desmarcava tímidament del bloc americà, que era d’altra banda el garant davant el perill potencial del bloc de l’Est i permetia al mateix temps als europeus no despendre en defensa. En aquest context es va crear la Unió Europea, amb un sistema social molt més avançat que l’americà dins d’una economia capitalista liberal.
En els anys 90 el canvi d’entorn és notori. D’una banda no hi ha món bipolar en desaparèixer el perill de la Rússia comunista i el seu àmbit d’influència. Juntament amb aquesta minva però apareix un increment del perill a la resta del món, molt més obert. La globalització econòmica posa en dubte d’altra banda l’estat del benestar, ja no és tant evident que el liberalisme pugui ser compatible amb aquest, i el paper de l’imperi dels EE.UU basat en la primacia militar i el dòlar com a moneda de reserva es fa notori. Aquesta potència palesa en la seva política que està per sobre de les regulacions internacionals.
Amb el pessimisme que va encetar la seva intervenció la va cloure tot indicant que avui manquen polítics amb voluntat europea, com els creadors del projecte. Si el 9 de maig de 1950 Schumann i Monnet protagonitzaren el dia del naixement d’ Europa, el 30 de gener de 2003 els dirigents Aznar, Berlusconi i Blair, tot posicionant-se a favor de la política de Bush, van protagonitzar el dia de la mort d’Europa.
Manuel Milian va fer una interessant aportació posant de manifest diferents nivells de la problemàtica del futur de la Unió Europea. Va analitzar les mancances d’aquest projecte: manca un cert concepte clar de si mateix i si bé és innegable que Europa té una cultura comuna la política de defensa no ho és. D’altra banda els europeus no podem discutir sobre si hi ha arrels cristianes en Europa o no, això és un fet evident des del moment que tots descansem en diumenge, el model de família és el monoparental i la cultura dels drets humans, d’arrel personalista, és estesa i comunament acceptada. Quan el mercat i la moneda ja estan unificats i la cultura europea és superior a la dels EE.UU, la política d’Europa s’haurà de manifestar en la capacitat per generar una política comuna de defensa.
Actualment els fets històrics han posat en entredit els objectius de la Otan: hi ha hagut una divisió a Europa en la posició davant la guerra d’Irak que ha posat de manifest la mancança d’aquest element: la política europea de defensa comuna i la insuficiència d’uns pressupostos clars en aquesta matèria, el que comporta inevitablement una supeditació a la política dels EE.UU en matèria de defensa. Cal preparar la guerra si es vol la pau i per Milian cal conèixer els paràmetres de la nova situació. Va posar de manifest la font desestabilitzadora per la necessària noció de seguretat en les societats modernes que representa el terrorisme. No hi ha llibertat sense seguretat i al costat del terrorisme hi ha altres conflictes en l’actualitat com el de la immigració, que cal regular. Avui cal tenir en compte també el nou entorn geoestratègic. La tecnologia i l’abaratiment dels costos logístics de transport fan que la noció militar de frontera s’hagi diluït, des de la distància és més fàcil l’atac. Cal que el disseny de la defensa tingui en compte aquests elements que demanen recursos més elàstics o flexibles i menys nombrosos que en altres èpoques. La mida del territori a defensar és també una altre variable important en la recerca de l’eficàcia en la política de seguretat i defensa. Aquesta no és però un problemàtica única i exclusivament militar, sinó també de garanties d’estabilitat social i econòmica.
Milian va tractar també altres temes, com els conflictes intergeneracionals entre els europeus, la importància del factor de la financiació i la tecnologia tot indicant però l’avantatge que en aquesta dimensió ens porten els EE.UU.
La intervenció d'Eduard Sagarra va aportar elements complementaris a les intervencions anteriors. Va iniciar el seu parlament declarant-se europeista i afirmant com en el procés de construcció europea, a més dels aspectes econòmics i institucionals, la Constitució Europea reincorpora uns valors mínims de cada Estat entorn al concepte de ciutadania i tradició cultural dels pobles. Va parlar dels elements de la ciutadania i dels valors que determinades lectures menystenen i que aporten un element humanístic a la Unió Europea. El reconeixement de les arrels cristianes d’Europa ha de donar un nivell convivencial als europeus, ja que no és possible dissenyar una ampliació sense tenir presents els ciutadans, i la Convenció Europea ha de preveure i tenir presents els seus drets. Va reflexionar també sobre l’abast d’aquests drets, entre els que pertanyen als ciutadans de la Unió i els que són propis dels Estats Membres, en temes tan diversos com el de llibertat de circulació, el dilema entre la integració i l’assimilació dels immigrants, les polítiques d’asil i refugi basades en els drets humans, el foment de la tolerància i convivència com a valors, les polítiques de cooperació, etc. La seva aportació va ajudar així a centrar el debat sobre els drets de les persones, darrer beneficiari o objectiu de qualsevol model o construcció política com és el de la Unió Europea i el seu futur.
A les intervencions dels ponents s’hi afegiren diverses preguntes dels assistents, comentades i respostes pels tres convidats.