Suspens general en les eleccions per al XV parlament federal d'Alemanya

L’empat entre els dos grans partits assenyala una desconnexió entre l’electorat i l’oferta política

Les eleccions alemanyes per al XV Parlament Federal (Bundestag) han estat molt sorprenents amb la rivalitat entre CDU/CSU i SPD fins a altes hores de la matinada, però els resultats no han sorprès ningú. Són un fidel termòmetre de la política alemanya actual.

Una anàlisi assossegada dels resultats assenyala com a única sorpresa l’avançament dels ecologistes (Verds/Aliança 90), arrossegats per la gran popularitat del seu líder i ministre federal d’Exteriors, Joschka Fischer. Quan tothom pronosticava per a aquesta agrupació una posició d’última força parlamentària (en què se suposava que els neocomunistes no hi entrarien), les urnes els van situar com el tercer partit del Bundestag i com a autèntics salvadors de la continuïtat en el poder del Govern que havia sortit guanyador.

A l’esquerra de l’esquerra, però a la dreta del comunisme

Però fins i tot aquesta sorpresa no ho és tant si es considera que els verds són un partit amb una mica d’ecologia i amb molt de protesta sociopolítica. Sis lustres enrere, la raó del seu naixement fou la defensa del medi ambient, però la seva saba política la constitueix l’esquerra socialista que considera massa acomodatici el Partit Socialdemòcrata (SPD). El 1990, amb la unificació d’Alemanya, els verds federals es van fusionar amb el partit d’esquerra anticomunista de la RDA, motiu pel qual s’hi afegí el nom d’aquests, “Aliança 90”. Aquesta segona branca és la menys acomodatícia ideològicament del partit, però quant al nombre va a la saga dels occidentals.

Com que el naixement dels verds federals tenia una base fortament intel·lectual i una militància majoritàriament universitària, s’esperava que el pas del temps hauria debilitat molt el partit i que ara, el 2002, com a conseqüència, el suport electoral dels verds hauria quedat darrere del Partit Liberal (FDP). Això era concretament el que les enquestes d’intenció de vot semblaven confirmar. Però els errors dels liberals, d’una banda, amb les seves dissensions internes i, d’altra banda, les manifestacions antisemites de Moellemann (vicepresident de l’FDP) i la bel·licositat de Bush van acabar donant peu als homes de Fischer.

Fischer no solament representa per al públic apolític l’Alemanya que no volia tornar a prendre les armes, sinó que també era el polític que seguia enarborant la vella bandera de “l’altra política”. És a dir, el partit dels que s’havien fet elegir diputats, alcaldes i regidors i introduït en la direcció de la cosa pública per convicció i no per professió, per prosperar amb menys esforç, com ho feien –segons un sector de l’opinió pública– bona part dels altres polítics. Evidentment, això és el parer d’una part de l’opinió pública, però d’una part suficientment important perquè els verds obtinguessin el 8,6% dels vots en aquests comicis.

L’estirar més el braç que la màniga dels liberals

L’FDP ha estat el partit clau de la política alemanya fins al començament dels anys vuitanta. Van ser els liberals els qui van forçar els canvis parlamentaris de Govern en la RFA (l’únic canvi aconseguit en les urnes va ser el de Schroeder fa quatre anys) i van ser els prohoms liberals com Heuss, el comte Lambsdorff, el periodista Flach, Genscher i altres, els qui van reaccionar davant els canvis socials, econòmics i polítics del país. D’altra banda, la seva funció de partit frontissa, que donava el poder al partit més gran amb el qual s’aliava, atreia els caps més inquiets del món empresarial i de les professions liberals a les seves files.

Però, a poc a poc, el partit va anar perdent vitalitat i sintonia amb el parer del país. La seva funció parlamentària es va deixar de percebre al carrer com alguna cosa beneficiosa per al seu país. Per a l’opinió pública, l’FDP va esdevenir la bandera d’un petit sector social… i poca cosa més. Per a grans mals liberals, la irrupció dels verds en l’escenari polític va acabar de desviar de l’FDP un important sector de la joventut universitària i idealista.

Els pronòstics de declivi dels verds en aquests comicis va acabar fent perdre els estreps al vicepresident nacional del partit i cap de l’FDP renà, Moellerman, el qual va muntar pel seu compte i desafiant el president del partit, Westerwelle, una sèrie de maniobres electorals que van sortir malament. Van ser declaracions contra Sharon i la política palestina d’Israel; anuncis als quatre vents que l’FDP obtindria el 18% dels vots; i atacs visibles contra els seus col·legues de direcció del partit. El resultat va ser demolidor si se’l compara amb el 18% anunciat, però en realitat el partit continua essent on era: entre el 5% i el 6% en l’àmbit nacional i amb oscil·lacions molt més grans en parlaments estatals i ajuntaments, on en moltes ocasions queda per sota de la clàusula del 5%.

Desastre neocomunista i empat dels de “sempre”

L’únic partit que va acomplir amb les prediccions demoscòpiques va ser el neocomunista, PDS; tota la resta van deixar en evidència els analistes. Ni va guanyar el CDU/CSU, ni es va enfonsar l’SPD i dels verds i dels liberals, ja n’hem parlat.

El resultat del PDS ja es veia venir des que el nucli dels “purs” van prendre les regnes del partit. Gent nostàlgica, obcecada per la doctrina decimonònica de la lluita de classes, els actuals dirigents no volien ni podien entendre que s’hagués relegat Marx en nom d’un patriotisme local. Perquè si el PDS, que any rere any té menys afiliats, no va ser eliminat de l’escenari polític és perquè Brie, Gisy i un grapat de dirigents van saber presentar els hereus de la dictadura com el partit dels alemanys de l’Est, d’aquest terç de la població alemanya actual que viu millor que abans, durant la dictadura comunista, però pitjor que els germanooccidentals.

Quant al PDS, va abaixar la bandera victimista i reivindicadora, la massa de votants que els assegurava el 5% dels vots se’n va anar a altres partits i els neocomunistes només van obtenir dos escons pel vot directe, un menys dels necessaris per entrar en el Bundestag per l’altra via. La llei electoral alemanya és de sistema mixt: la meitat dels diputats són elegits directament, mentre que l’altra meitat entra proporcionalment en el percentatge obtingut en cada districte per la llista dels partits en lliça. Com que l’èmfasi es posa en la votació directa, els diputats elegits d’aquesta manera entren sempre, encara que els seus partits quedin molt per sota del 5% i els candidats estiguessin molt enrera en la llista dels seus partits, fet que no els hagués permès entrar pel segon criteri. Això dóna peu al fet que molts Bundestag tinguin més escons dels previstos per la Constitució. I, finalment, si un partit en queda fora per no arribar al 5%, però obté tres escons directes, entra igualment al Parlament. Amb un diputat més d’elecció directa, el PDS hauria entrat al Bundestag amb una trentena de diputats.

L’empat inesperat de percentatge de vots entre SPD i CDU/CSU (però no d’escons, ja que els socialdemòcrates van obtenir 5 diputats supranumeraris pel vot directe), té força en comú amb l’ensopegada neocomunista: concretament, la desconnexió amb l’electorat. Si els dos partits s’han aixecat amb el 38,6% dels vots és perquè Alemanya és essencialment un país bipartidista. Però el fet que per a la gent tant li fos un com l’altre es deu a la convicció de la majoria que des de fa cinc lustres cap govern federal, realment, ha intentat fer les reformes de tot tipus que el país necessita de manera cada vegada més urgent. Fins i tot els llecs s’adonen que el benestar i desenvolupament del país està en joc si no s’agilitzen i modernitzen els sectors laboral, seguretat social, competències de les càmeres, Administració pública i món empresarial.

És una cosa que han promès tots, que salta a la vista que és necessària i que té un enorme cost d’enfrontaments socials i polítics interns per al partit que es llanci a fer-ho. I com que ningú no s’ha atrevit fins ara, l’electorat ha qualificat –jo gairebé diria: desqualificat– per un igual les dues grans agrupacions polítiques del país. Com el nostàlgic i anquilosat partit comunista!