Sobre l'actualitat urbanística a Barcelona

Aquest article és una reproducció de l’original, publicat el passat mes de juliol a la revista INDE (Informació i Debat) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. La importància del tema que se suscita en ell, així com la capacitat professional i honestedat intel·lectual del seu autor, ens ha decidit a publicar-lo. Pensem que la reflexió dels temes relacionats amb la “ciutat”, (per a molts, la nostra, i si més no la capital de Catalunya per a tots) ha de sortir del reduït nucli dels “professionals” i fer-se present en el debat de les idees avui al nostre Pais.

Manuel Ribas i Piera és Doctor arquitecte i Llicenciat en Dret, professor universitari i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Dedicat al treball professional en les seves diverses facetes, ha estat Catedràtic d’Urbanisme de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, i ara Professor Emèrit.

La impetuosa i equilibrada eufòria urbanística dels anys preolímpics –i en un primer moment, també dels postolímpics–, l’ha succeït a Barcelona una eufòria gratuïta molt poc equilibrada. Mancada d’equilibri amb l’ambient físic i sobretot social, com si tot seguís sent igual que en aquells anys i a més en un crescendo il·limitat i abusiu, creient que hom apura ara una tesi que en els anys 80 era vàlida.

Al miracle de la transformació física de Barcelona dels 80, el més important després de l’ensulsiada de 1714 i del feliç naixement del pla Cerdà, sembla que hauria de seguir un punt de reflexió per a la renovació d’objectius a partir de noves i garantides premisses.

Vull dir amb això que si a la dècada de la democràcia incipient tantes coses estaven per fer, eren totes d’una mesura fàcilment abastable; les actuals assignatures pendents són ben bé d’una altra mena en mesura i abast. Quan això passa, la prèvia reflexió s’imposa.

Els meus crèdits per dir el que dic no estan únicament basats en la freda teoria acadèmica sinó que alhora estan contrastats amb l’experiència obtinguda en els planejaments realitzats.

A la base de tot, crec que el principal crèdit que ostento sense mèrit per contemplar i jutjar la realitat barcelonina és precisament el barcelonisme de tota la vida i mai tan exactament dit.

Que em perdonin els meus benvolguts lectors si creuen que amb això marco un senyal distintiu, que no és classista, racista ni exclusivista; sinó una fonda realitat difícilment explicable. No significa cap preeminència ni tampoc cap menyspreu, però sí la necessitat d’un esforç constant per tenir- la sempre ben present.

Dic això, perquè veig en l’actual situació –sense ànim d’ofendre aquells que hi creuen.

a) Un afany mimètic d’“être a la page” respecte a les grans ciutats del món, sense comprovar si els diversos contextos casen o no amb el nostre. b) Una pèrdua o potser l’oblit voluntari d’això que n’he dit un xic més amunt barcelonisme; en locució més erudita seria sentir i respectar el “genius loci”.

Arribat a aquest punt, em sento obligat a explicar-me.

Amb la primera nota negativa denuncio –amb greu risc de ser contraatacat com a reaccionari–, que l’actual política urbanística d’ençà d’uns anys es preocupa més de figurar que de ser.

No crec que la reacció visceral sigui mai positiva però sí que ho és el progrés sense trair els orígens.

Pensant i sentint Barcelona hom es pot preguntar quin èxit poden arribar a tenir els recents encàrrecs internacionals i la febre dels edificis en alçària.  Vaig escriure no fa gaire que un no arquitecte em va preguntar si el que volíem fer de Barcelona era una Atlanta en petit. No parlava de Manhattan ni de Chicago ni de Sydney, sinó d’Atlanta i l’esment irònic em va colpir. Òbviament reconec la bellesa dels gratacels sublimada per Le Corbusier en el projecte per a la ciutat de dos milions d’habitants, però conec també les contradiccions que aporten a la ciutat mediterrània en l’aspecte urbanístic.

Aquesta imitació –que jo estimo forassenyada– em porta a pensar en un afany de vistositat, aconseguida per vies ràpides i poc pensades, que correntment s’anomena provincianisme; hom vol marcar el pas, al preu que sigui, amb les grans capitals mundials. Però sense adonar-se que sovint són incomparablement més agressives i despersonalitzades que no ho és la nostra Barcelona.

Per aquest camí arribo a establir la segona premissa, que fonamento en tantes afirmacions de persones estrangeres, col·legues o no, que no es cansen de lloar el to i la qualitat del paisatge urbà i de la vida barcelonina; to i qualitat que certament no podran ser mai substituïts amb avantatge per un paisatge d’edificacions en alçària.

Cohesió i continuïtat són les característiques de la ciutat meridional, més que no pas la disgregació i la discontinuïtat que comporten exagerar la tercera dimensió, per sí mateixa tan poc natural.

Barcelona, després de Cerdà i després de la recent reconquesta del litoral nord és encara una ciutat amable i envejada, abocada al mar i a la muntanya, de mesura assenyada i d’habitabilitat proporcionada en els seus diversos usos, ben equipada –fins i tot en el límit de la redundància–, que gairebé ha aconseguit superar les grans diferenciacions, que és oberta i acollidora, polinuclear però unitària a l’hora de les grans decisions.

Posar en perill tot això amb la pretensió de “modernitzar-la” –ho escric entre cometes–, és una gran responsabilitat de la present generació, la dels nostres dies. L’ànima d’una ciutat, ja que és d’això que estem parlant, és una realitat delicada però d’un abast extraordinari. Si la ciutadania no encerta de fer-ho bé en els moments de canvi que estem vivint, les pèrdues seran notables.

Fer-ho bé vol dir tocar de peus a terra i defugir tant les veus de globalització urbanística com les del nefast ja està bé! Poso com a exemple la recent història urbanística del Poblenou perquè m’apassiona com per dir tot el que estic dient: per la via de la imitació megalòmana s’ha aprovat un conjunt tan poc encaixable –independentment de la seva qualitat intrínseca– com és Diagonal-Mar. Alhora, el Poblenou necessita bastant més que resoldre encertadament i amb èxit el desafiament del 22@. Encertades o no, el Poblenou no es pot tractar urbanísticament amb accions temàtiques singulars com les que s’ha dit; o bé amb accions locals –port del Besòs i nou zoològic, per exemple–, lloables si tenen present el conjunt i la ciutat, a la qual pertanyen.

Però el procés segueix i cal afanyar-se per seguir-lo amb solucions globals, d’estructura urbana, que recol·loquin el Poblenou com el més important potencial de Barcelona, tant per ser l’únic sector marítim amb entitat com per ser el més nou de tots.

L’exemple em fa pensar –i tant de bo estigui equivocat!–, que no tot va per bon camí. El repte, tan positiu, del Fòrum 2004 es pot desaprofitar i pot servir per esguerrar abans de néixer la que hauria de ser exemplar Barcelona del 2002.

A tot això s’afegeix lamentablement la prepotència de les grans empreses i molt en particular de les de serveis (recentment, un article de Ll. Cantallops ho denunciava des d’aquestes mateixes pàgines). A títol d’anècdota, tots els urbanistes sabem com és de difícil avui fer seure a la taula de negociacions prèvies per a qualsevol Pla, els representants de les Companyies: no hi van, perquè no els cal, ja que no pensen pactar res. Per afirmacions que he sentit de boca d’alts tècnics municipals de Barcelona, ells –que vol dir nosaltres– també pateixen les conseqüències d’aquest fet; i l’opinió dels veïns tan mimada en els anys de la democràcia avui es esquivada per incòmoda. La preeminència del vianant sobre el vehicle comença a ser passada de moda, quan va ser una constant a les operacions dels anys precedents. A tots plegats ens ha agafat la pressa. Ens n’hem adonat?

No estic prou informat per poder desxifrar el significat de la recent retirada de projectes com el del carrer Llacuna i el de la plaça Lesseps. Si fos el resultat de descobrir que les coses han d’anar per un altre camí o fins i tot un penediment, encara estaria més content d’haver escrit el que he escrit.

Als dissidents i contraris els demano disculpes per la possible parcialitat amb què m’he expressat. Les meves motivacions són certes i escrites honestament amb un xic d’angoixa, no ho negaré, pel que llegeixo i veig cada dia que passa. Dolgudament, pretenc però col·laborar.