Sobre la pastoral “Al servei del nostre poble”
La continuïtat de les “Arrels Cristianes de Catalunya”
El 27 de desembre de 1985 els bisbes del Principat feren pública una Carta Pastoral amb un títol important “Arrels Cristianes de Catalunya”. Ara, en complir-se el vint-i-cinquè aniversari d’aquell document els bisbes han publicat una nova Carta Pastoral adreçada, segons indica el títol, “Al servei del nostre poble”. Els dos documents són importants perquè raonen l’arrelament del Cristianisme en les terres catalanes i ho fan responent al marc en el qual han estat escrits. Són un esforç que mereix una lectura, una reflexió i una valoració.
La Carta Pastoral “Arrels Cristianes de Catalunya” (1985)
Aquest document, que aconseguí una àmplia difusió, fou escrit amb una voluntat clara de manifestar qüestions importants dels cristians catalans que durant la llarga dictadura franquista havien de difondre’s sense comptar amb els grans mitjans de comunicació. Així doncs, en l’apartat “El fet de la nacionalitat catalana”, diuen: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia perseguir-los, destruir-los i assimilar-los a una altra cultura majoritària. L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l’ordenament civil”.
La Carta Pastoral, en l’enunciat dels diversos apartats descriu el moment en què fou signat i difós: “Amor i servei a Catalunya”, “El fet de la nacionalitat catalana”, “Una cultura”, “Una època de canvi”, “L’Església a Catalunya”, “Pluralisme”, “Recordar les nostres arrels”, “Justícia social”, “Els que han vingut de fora” i un epíleg en què es diu: “...la nostra ciutadania en la pàtria d’ací baix és un camí, un pelegrinatge i un tast provisional de la futura ciutadania benaurada i eterna. Ben mirat, les dues pàtries no s’oposen, sinó que es complementen. El cristià no viu a la terra per salvar-se ell sol, desentenent-se de les realitats humanes dels germans, sinó que espera i desitja que l’exercici correcte de la seva ciutadania ajudi la dels altres i la de tota la comunitat”.
El 1985 feia deu anys que s’havia iniciat el restabliment de les llibertats democràtiques i de l’autonomia. Una Constitució havia estat aprovada el 1978 i un Estatut d’Autonomia de Catalunya el 1979, s’havien constatat grans obstacles a l’autogovern, però existia intacta la convicció d’anar-los superant. A partir de 1980, el Parlament i el Govern de la Generalitat funcionaven en la direcció de la reconstrucció nacional de Catalunya.
En aquest marc, el document recorda vivim unes hores de crisi i d’inestabilitat econòmica que té la seva expressió més dramàtica en la xifra de treballadors en atur, ja a la ratlla del 22% de la població activa, ens cal més que mai un esforç de solidaritat”. Malgrat tot, aquella primera etapa després de la “llarga nit” es manifestava en un afany per explicar-se i en el diàleg per avançar. Espriu era en el fons dels debats i en les expectatives en el sentit de reafirmar la catalanitat i de construir ponts amb els altres pobles i llengües. Una anecdota: el 1985, la primera vegada que com a Conseller vaig adreçar-me a la gent que treballava al Departament de Cultura de la manera més natural del món vaig dir-los, ho recordo perfectament, que en aquell moment tenia molt present el poema 24è de “La pell de brau”...
L’aportació dels bisbes el 1985 amb aquesta Carta Pastoral fou important d’immediat i ho seguí essent en anys posteriors i de fet ha esdevingut una referència positiva que s’ha invocat sovint.
La continuïtat: “Al servei del nostre poble” (2011)
El 21 de gener de 2011 novament els bisbes signaren un document que té la voluntat de continuar les conviccions i preocupacions expressades vint-i-cinc anys enrera. Aquesta vegada el text és encapçalat amb el títol “Al servei del nostre poble” i en les primeres pàgines afirmen: “Com a pastors de l’Església, manifestem el nostre profund amor pel país i ens posem al seu servei perquè sentim la urgència d’anunciar-li la persona de Jesucrist i el seu Regne que són per a nosaltres el tresor més gran que tenim. Reiterem la crida a projectar aquest amor social en els deures cívics envers les institucions i organismes de govern, així com en el compromís d’impregnar d’esperit cristià tota acció amb projecció social. Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d’acord amb la doctrina social de l’Església”.
Els capítols que integren el document tracten: “Valoració de la nostra identitat col·lectiva”, “La contribució del Cristianisme i de l’Església”, “El testimoni d’Antoni Gaudí i la Sagrada Família”, “La fe cristiana i alguns reptes actuals i també una conclusió.
Respecte al capítol “La fe cristiana i alguns reptes actuals” és interessant ressenyar els temes a què es refereix, tots de gran actualitat: consolidació de la democràcia participativa, per una laïcitat positiva, la diversitat de valors, d’estils de vida i de creences, el fenomen polièdric de la globalització, els fluxos migratoris, la crisi econòmica tan greu que patim, la família i l’educació i l’equilibri ecològic amenaçat.
Hi ha molts altres temes d’interès, cada lector trobarà els seus. M’ha semblat molt oportú els paràgrafs dedicats a la “nova evangelització” que promou el Papa Benet XVI i que és una acció que tinc la impressió que està esperant projectes i accions que triguen a estructurar-se. Des de Catalunya caldria aportar-hi la capacitat innovadora que tantes vegades som capaços de desplegar.
A la conclusió d’aquest document s’hi troba una crida a una més gran exigència en la projecció de les conviccions, diuen els bisbes. “Tots necessitem viure amb més radicalitat i coherència el que prediquem, a fi que molts dels nostres coetanis puguin sentir-se atrets novament per Jesucrist i es descobreixin convidats a formar part activa de la comunitat dels seus deixebles”.
Així mateix és especialment interessant el paràgraf en què es reconeixen mancances però es fa una mirada esperançada cap al futur: “Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que ha tingut l’Església i el cristianisme en la història mil·lenària de Catalunya, i estem convençuts que els cristians, guiats per la llum sempre actual de la Bona Nova del Senyor Ressuscitat, podem continuar contribuint-hi decisivament en el present i en el futur”.
Una valoració
Segurament l’aspecte més positiu dels dos documents es troba en la continuïtat que representen per part de la comunitat de cristians catalans respecte a les seves conviccions i al testimoni que se n’espera. El primer és una clara sortida a la superfície després d’anys de dictadura política i en conseqüència de negació de les llibertats democràtiques, és l’aparició pública d’aquelles aspiracions teixides en el treball de tants i tants en parròquies i moviments, i el segon és un esforç per continuar amb aquelles aspiracions i subratllar els desafiaments a què ara cal respondre.
Durant els vint-i-cinc anys que separen un document de l’altre la societat catalana ha topat amb els límits de l’autonomia política tal com l’entén l’Estat espanyol actual ha generat un grau creixent de desencís i indignació que ens fan cercar nous plantejaments perquè el poble de Catalunya pugui desplegar les seves energies amb més llibertat. Aquesta constatació és un element que també hauríem d’haver trobat en el document dels bisbes i que no hi és o no s’hi troba recollir amb prou claredat. Mancança que no treu al document d’enguany tot el valor de la continuïtat i de l’anàlisi de la realitat fet amb humilitat i esperança.
D’altra banda, els cristians catalans que sovint ens mostrem crítics quan no hi ha posicionaments com els que reflecteixen aquests dos importants documents, ara que els tenim a l’abast el que seria una contradicció fora no aprofitar-los i fer-ne eina també per a la continuïtat de les conviccions personals i col·lectives i, sobretot, elements que han d’ajudar a projectar i realitzar noves accions que signifiquin més justícia social i fraternitat a partir d’un esforç específic en la “nova evangelització” que només pot fer-se realitat amb el coneixement del missatge cristià avalat pel testimoni donat amb convicció i intel·ligència.