Sobre la identitat col·lectiva

Curs d'Estiu del GEN Història i política
Barcelona, 17 de juliol de 1999

0. Introducció

Permetin que comenci el parlament agraint als organitzadors la invitació a participar per segona vegada en els Cursos d'Estiu del GEN (la primera va ser fa cinc anys, a Cabrera de Mar). Ho considero un honor i una mostra de confiança que procuraré no decebre mirant de no cansar-los excessivament compartint amb vostès el resultat d'una reflexió que desitjo que desperti el seu interès.

Després de confirmar la meva intervenció en aquest acte la temptació de desdir-me va ser forta. Tal vegada m'havia precipitat. En un curs versant sobre Història i Política, què podia aportar una persona com jo, que no és entès en cap d'ambdues matèries? Al capdavall, però, van pesar més la il·lusió de retrobar antics amics, així com certa dosi de temeritat que m'impulsava a aprofitar l'ocasió per reflexionar sobre algun dels problemes que m'inquieten. Només calia trobar una qüestió que, a més de l'interès personal, se'm pogués atorgar una mínima competència en tractar-la, tingués relació amb un problema real i fos coherent amb la temàtica del curs.

No vaig haver de cercar gaire. De seguida se'm determinà el tema de la identitat col·lectiva (IC), sobre el qual vinc donant voltes fa algun temps i, indirectament, està relacionat amb la investigació que realitzo a la Universitat.

La determinació no era infundada. El tema és actual, segons es desprèn de la publicació d'articles i llibres recents que en tracten. A més té molt a veure amb la política i la filosofia, com posen de manifest, per exemple, les afirmacions d'un cert grup d'opinió: "La identitat només es pot predicar de les persones individuals" i "Quan el nacionalisme converteix una pretesa IC en limitadora dels drets individuals dels ciutadans (…) està Contravenint els principis de llibertat i d'igualtat que legitimen tota democràcia". D'altra banda, sobre la IC sovintegen afirmacions que la fan aparèixer com una noció àmpliament desconeguda. Finalment, la pregunta per la IC, malgrat que pugui resultar enutjosa i molts prefereixin eludir-la, és imprescindible per acarar amb rigor les crisis d’identitat nacional que comporten processos com els d’immigració i de globalització.

Sense cap altre apriorisme que el resultant d'una reflexió personal motivada per un interès conceptual, metodològic i polític, les tres parts de la present exposició volen contribuir a desfer l’interrogant que molestament pampallugueja darrere el nom d’IC. A la primera defensaré la tesi de la manca de proporció entre l'ús i la claredat de la paraula 'identitat' alhora que assentaré les bases lexicals i filosòfiques imprescindibles per poder tractar, a la segona part, de la IC pròpiament dia. A la tercera part faré un esbós de proposta política on confluirà el que s'haurà dit amb anterioritat.

I. Sobre la identitat

Si un conferenciant declarés que la identitat de la defensa és més important que la defensa de la identitat sospito que el significat de la frase a penes seria qüestionat per l'auditori. Gairebé tothom creuria haver-lo entès. La majoria de les interpel·lacions versarien sobre la prioritat asseverada i si de cas alguna es referís al terme 'identitat, ben segur que la resposta aniria acompanyada d'un maneig accentuat.

Amb aquest exordi vull ressaltar que 'identitat' forma part d'un grup de mots pregonament arrelats al llenguatge quotidià i d'una gran ambigüitat alhora, la qual impregna de vaguetat les frases que integren provocant un discurs altament incomprensible.

No obstant això, la identitat està de moda. No penso en camps especialitzats com ara la lògica, la filosofia o les teories de la consciència, sinó en pràctiques més ordinàries. A través d'articles als diaris, declaracions als mitjans de comunicació, cançons, cartes de responsables de clubs de futbol o de gestors universitaris, propagandes electorals, etc., se'ns informa, en general, sense circumspecció, que la identitat, sola o seguida d’un adjectiu com representativa, civilitzadora, plural, local, complexa, global, postmoderna, no volguda, assassina, desitjada, etc., atribuïda a ens diversos com persones, pobles, països, institucions, nacions, llengües, sentiments, cultures, etc., ha d'ésser preservada, reforçada, potenciada, defensada,… Se'ns informa, però rarament se'ns fa saber res.

Des del moment que sostinc que hi ha una gran desproporció entre la pràctica i la claredat espero concitar un ampli desacord, si no la desproporció seria minsa. Per tant, hauré d'argumentar la meva opinió. Hom usa profusament el mot 'identitat’ perquè el seu sentit es dóna per conegut. Això vol dir que, en el millor dels casos, es té una idea més o menys completa de les significacions que recullen els diccionaris. Atesa la vaguetat de la majoria d'aquestes, el discurs i el coneixement que en resulten també ho són. En conseqüència, l’ús col·loquial de l’esmentada paraula comporta una confusió gairebé inevitable.

La clau del raonament es basa a afirmar la vaguetat d'algunes de les significacions lexicals. Deturem-nos-hi. El Diccionari de la llengua catalana (IEC, 1995) registra tres grups d'accepcions d’“identitat“. Dos dels grups tenen a veure amb les connotacions matemàtica i lingüística i podem saltar-los. El primer conté quatre accepcions que distingiré amb subíndexs.

Identitat₁ (I₁): Qualitat d'idèntic. [Idèntic: “Exactament igual, sense la més petita diferència”]. Per tant, ‘I₁’ expressa la qualitat que tenen els éssers de ser exactament iguals a ells mateixos. Vist per sobre tenia raó L. Wittgenstein quan deia en el Tractatus (5.5303): “(…) dir de dues coses que són idèntiques no té sentit i dir d'una que és idèntica a ella mateixa és no dir res".

Identitat₂ (I₂): Fet d'ésser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o cerca. D'entrada la definició no presenta problemes, però tampoc no es correspon amb les expressions a les quals he al·ludit més amunt.

Identitat₃ (I₃): Propietat de l'individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat. Al primer cop d'ull és una propietat força misteriosa. Si moguts pel desig d’aclarir-la prenem en consideració la definició de personalitat com "allò que fa que un ésser sigui una persona i no una cosa o una abstracció; (…) allò que caracteritza cada persona", potser conclourem que la I₃ indica la propietat de l'individu de mantenir la pròpia identitat.

Identitat₄ (I₄): Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. La indefinició és considerable i suscita una allau de qüestions. Quant a les característiques, quines són? Llur nombre és constant o variable, finit o infinit? Qui i com les determina? Quant al conjunt, és únic per a cada persona o comunitat? Pot haver-n'hi més d'un? És aplicable a objectes?

La consulta al diccionari és decebedora. A excepció de la I₂ ens trobem davant d'una noció que si no és supèrflua, és fosca o bé imprecisa. Atès que les dues últimes accepcions no figuren en "el Fabra" cal ressaltar que els redactors del Diccionari de l'IEC han aconseguit reflectir perfectament la vaguetat de l'ús quotidià de la identitat.

Crec, doncs, haver raonat que la confusió esdevé inevitable amb frases com: “potenciar la identitat de tots els membres de la Universitat”, “reforçar la identitat de la Facultat”, “en el nostre temps la identitat de cada ciutadà és alguna cosa composta per ordres diversos”, “la dignitat personal és el senyal més profund d'identitat de la cultura cristiana”, “el Barça com a confluència d'afluents sentimentals a una identitat col·lectiva”, "Hitler va combinar l'amargor de la desfeta amb la recerca d'una identitat nacional", "la Carta social europea és un element d'identitat civilitzadora", "la nostra identitat sempre està referenciada al PSOE", “es demana als partits comunistes que es dissolguin o que renunciïn a la seva identitat”, etc.

L'anàlisi és massa superficial? És possible. Nogensmenys penso que té prou força com per a fornir de consistència la tesi de la desproporció entre l'ús i la claredat del mot 'identitat'. Tot i això, farem una segona repassada. Confio que dissiparà alguns dubtes. D'altra banda, un aprofundiment prudencial en el garbuix de la identitat és indispensable a fi de, més endavant, poder tractar de la IC d'una manera constructiva.

Identitat₁

Entesa com a qualitat d'idèntic, la I₁ representa un caràcter, com pot ser-ho "semblança", i es designa per mitjà d'un terme singular abstracte relatiu¹.

Se'ns planteja una primera qüestió: és la I₁ un caràcter de grau? Això és, pertany 'idèntic' a la mateixa categoria que 'semblant' i pot anar precedit d'etiquetes lingüístiques com 'més o menys', ‘bastant’, ‘molt’, etc.? La resposta és no. La I1 és un caràcter categòric. Mentre que "bastant semblant" no exclou "semblant", "bastant idèntic" sí que exclou "idèntic". Una cosa és idèntica a ella i aleshores hi ha identitat, o bé hi ha diversitat, és a dir, pluralitat. En rigor verbs com "potenciar" o "reforçar", que admeten la semblança com a complement directe, manquen de sentit quan accionen sobre la identitat.

Una segona qüestió neix de si la I₁ estableix una relació entre signes o entre objectes. W. O. Quine ha remarcat que moltes de les dificultats entorn de la identitat provenen de la confusió sobre aquest punt. Segons Quine, allò que fa de la identitat una relació i de '=' un terme relatiu no és el fet que ‘=’ relacioni objectes distints, sinó que fixa un vincle entre concrecions distintes de termes singulars, resultant un enunciat d'identitat veritable si i només si denoten la mateixa cosa².

Vist així la I₁ es defineix: "a = b si i només si els ens denotats per a i b són el mateix". En conseqüència, per esbrinar si un enunciat d'identitat no trivial és vertader haurem de fixar-nos en la denotació Oi dels termes que hi intervenen. El procés el podem esquematitzar:

Dir que O₁ = O₂ requereix saber allò que la cosa és. La pregunta és: com puc determinar que O₁ = O₂, quines condicions s'han d'acomplir? La definició anterior és merament nominal si no es desfà l'interrogant que se'ns palesa quan volem aplicar-la.

De sobte topem amb una tercera qüestió, que transcendeix el pla lògic i constitueix el genuí problema de la identitat. Una allau de preguntes s’acumulen al seu voltant. Els més grans pensadors han intentat respondre-les, havent produït un ampli ventall de teories que òbviament no podem aturar-nos a comentar.

Si ho féssim no podríem defugir les dificultats que planteja la naturalesa òntica de la relació d’identitat: és un ens de raó, sense més realitat que el ser pensada? és un mode, un accident, una propietat de cada ens (arribant així a la I₃), ja que la identitat s'estableix de l'objecte amb sí mateix?, és una relació substancial, substancialitzant? Igualment, no podríem eludir les disputes sobre el principi d'individuació: en els ens existents, com ara els aquí presents, com assegurar que som qui érem? n'hi ha prou amb denominacions extrínseques com l'espai, el temps, o en calen d'intrínseques? per a la identitat dels agregats, quina funció té l'organització, la continuïtat física, la finalitat, la transfiguració? per a la identitat personal, quin paper hi juguen la memòria i la consciència?

Certament, em ficaria en un bon embolic si aprofités l’ocasió per desembridar la vocació especulativa i volgués determinar la realitat de la relació d’identitat i de les condicions sota les quals els diferents ens són ells mateixos o deixen de ser-ho.

Tampoc no ens cal. De moment el sol fet d'haver reconegut el problema de la identitat, haver-ne detectat els dos vessants i llistat algunes de les intricades qüestions que li són connexes, ja representa un progrés. Si més no ara disposem d'una certa contextualització filosòfica que podrem fer servir més avall. També hem vist que no és possible tenir una idea clara de la I₁ sense recórrer un camí sinuós, i que la idea, sigui la que sigui, dependrà d'una certa posició metafísica que no tothom ha de compartir.  Per tant, el terme ‘I₁’ no sols és vague quant al significat sinó també quant a l’ús. La complexitat sobreafegida corrobora la tesi que vinc sostenint.

Identitat₂

Les preguntes per la I₂ són clarament discernibles. Si hom demana per la identitat de l'assassí de J.F. Kennedy és probable que vulgui informar-se sobre el subjecte de l'enunciat que expressa el fet que algú va ser l'autor de l'homicidi. La pregunta fa referència a la I2 i té la forma: quin x (de la classe X) és tal que F(x)? Aleshores es tracta d'una equació que, segons el valor assignat a la x, ‘L. H. Oswald’ per exemple, donarà lloc a una resposta que serà veritable o falsa. En canvi, si preguntem per la identitat d'en Oswald, o si l'adult acusat de l'atemptat és idèntic al nen quan va complir deu anys, la informació requerida és d'una altra mena. Cap d'ambdues qüestions no es pot reduir a una equació. La “res incògnita” ja no és una x el valor de la qual desconeixem. En la primera quelcom haurà suscitat el desig de saber com és el personatge, què en defineix la personalitat, la seva I₃, per bé que tinguem una vaga idea de la vaguetat tant de la pregunta com de la possible resposta. En la segona la indagació agafa un caire altament especulatiu i, en el context de la I₁, pretén esbrinar quines són les condicions que fan del nen i l'adult la mateixa persona.

Identitat₃

Dues vegades l'anàlisi ens ha posat en contacte amb la misteriosa propietat de l'ésser humà de mantenir constantment la pròpia personalitat. Això permet establir la relació existent entre la I₃ i les altres dues classes d'identitat. Respecte a la I₁ n'és un cas particular, ja que és una resposta a la pregunta per la naturalesa òntica de la identitat restringida a les persones. Respecte a la I₂ la diferència es fa evident amb la pregunta quin x és tal que F(x)?: mentre que la cosa interrogada per la I₂ és la variable individual x els valors de la qual són ens concrets designats per termes singulars concrets, en la I₃ la interrogació apunta a la F, a un caràcter designat per un terme singular abstracte.

Tanmateix, encara no discernim la presumpta propietat que la I₃ denota, el principi d'invariància de la personalitat de l'ésser humà³. Les nocions de "substància", "esperit", "mònada", "ànima", "jo", "força, o "essència" em temo que poca llum aportarien dins un context col·loquial. Fins i tot en camps especialitzats la qüestió és summament abstrusa. No és en va que es correspon amb l’espinós problema de la identitat personal. Els grans temes de la responsabilitat, la immortalitat i el lliure albir hi estan implicats i, òbviament, la filosofia, l'ètica i la religió.

Hi ha més disciplines que tracten del problema: el dret, la psicologia, la ciència cognitiva, àdhuc la física i, és clar, la ciència-ficció. El cinema i la literatura han relatat històries colpidores, protagonitzades per homes llop, vampirs, zombis, fantasmes i altres, que si fossin reals capgirarien tots els esquemes i teories de la identitat. A la vida real, però, ningú no té motiu per amoïnar-se: no són més que pures elucubracions, fantasies, de la mateixa manera que per molts ho serien doctrines pertanyents al món de les hipòtesis filosòfiques com ara la transmigració de les ànimes. Ara bé, casos de somnàmbuls homicides i de desdoblament de la personalitat sí que són verídics i tenen conseqüències pràctiques d'ordre legal (vg. W. Seager, Theories of consciousness, Routledge, London, 1999). I no s'acaba aquí: des de l'àmbit de la Intel·ligència Artificial es preveu l’”equivalència humana" entre l'ordinador i l'ésser humà abans de l'any 2030. L'anunci ha motivat l'interès dels juristes per una qüestió que fa poc no hauríem dubtat catalogar-la com a una mera especulació: els robots, podran tenir responsabilitats o drets legals? Quan la qüestió es debati necessàriament s'haurà d'encarar el problema de la identitat personal. R. Penrose (Shadows of the Mind, 1.11; 1994) ho expressa amb les següents paraules:

"La qüestió legal de la «responsabilitat» sembla implicar que hi ha realment dins de cadascun de nosaltres algun tipus de «jo» independent, amb les seves pròpies responsabilitats, les accions del qual no són atribuïbles a herència, ambient o atzar. Si això és alguna cosa més que una mera conveniència del llenguatge (…) aleshores ha d'haver-hi algun ingredient absent en la nostra comprensió física actual. El descobriment d'un ingredient d'aquesta classe alteraria de forma profunda la nostra perspectiva científica."

Ara per ara aquest ingredient no s'ha descobert. El mateix Penrose es resigna a no respondre "qüestions tan profundes". Tot i que confia a poder obrir una escletxa, el cert és que la propietat que fa que jo sigui sent jo segueix sent un misteri.

Identitat₄

La I₄ (conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa) es distingeix de la I₃ perquè admet una pluralitat de trets i transcendeix el pla personal. Podria confondre's amb la I₂ si prenguéssim les característiques com a elements identificatius de la persona incògnita x. La comparació no va més enllà i el supòsit que la basa no sembla respondre al sentit que se li vol assignar a la I₄, on les característiques fan pensar en “atributs essencials” abans que en “modes” o “accidents”. És a dir apunten a les condicions al·ludides quan comentàvem la I₁, el desconeixement de les quals obria les portes al problema de la identitat. Tornem així al punt de partida.

Hem tancat el cercle. Amb la I₄ retrobem un dels dos vessants de l'esmentat problema: sota quines condicions els ens són els mateixos o deixen de ser-ho? L'altre, la naturalesa òntica de la relació d'identitat, sembla quedar exclosa. 0 potser no és així i resulta que no hi ha altra realitat que la d'un conjunt del qual abans havíem preguntat quins són els seus elements, qui i com els determina, si és únic o no, si és finit o infinit, si a més de persones i comunitats és predicable d'objectes?

A la filosofia trobaríem respostes per tots els gustos. Segons G. W. Leibniz el principi d'individuació és la noció completa de la substància individual, i aquesta ha d'incloure absolutament tots els seus predicats. El conjunt aquí seria infinit.J. Locke només demanava el temps i el lloc per a singularitzar. D. Hume, al final del capítol que tracta de la identitat a A Treatise of Human Nature, conclou: "All the nice and subtile questions concerning personal identity can never possibly be decided, and are to be regarded rather as grammatical than as philosophical difficulties." I no acabaríem.

De la filosofia passem a la literatura. El llibre testimonial Les identités meurtrières (1998, trad. Identidades asesinas, Alianza Ed. 1999) d'Amin Maalouf aporta dades per a la reflexió. L'autor, nascut al Líban l'any 1949, país que va deixar l'any 1976 per a instal·lar-se a França, en el primer paràgraf explica que totes les vegades que li pregunten si se sent "més francès" o "més libanès" respon el mateix: «les dues coses!» I afegeix:

"Allò que fa que jo sigui jo, i no un altre, és aquest estar als llindars de dos països, de dos o tres idiomes, de vàries tradicions culturals. És això precisament el que defineix la meva identitat. (…) La meitat francès i la meitat libanès aleshores? De cap manera! La identitat no està feta de compartiments, no es divideix en meitats, ni en terços o en zones estanques. I no és que tingui vàries identitats: només en tinc una, producte de tots els elements que l’han configurat mitjançant un dosatge singular que mai no és el mateix en dues persones."

La identitat en la diversitat, la unitat en la varietat, en la multiplicitat. La I₃ en la I₄. Leibniz?

No podem estendre'ns-hi més. Sense negar que les preguntes anteriors tenen una resposta, atès que no és fàcil determinar-la, que de fer-ho no tothom hi convindrà, i que, com diu Hume, és possible que les qüestions siguin indecidibles, la conclusió que en trec és que la I₄ és una noció fosca i imprecisa a la vegada. I això sense haver ultrapassat el nivell individual.

Després de la segona repassada moltes qüestions resten obertes. El sol intent de tancar-les ens allunyaria de l'objectiu de la conferència. En aquesta primera part només he pretès justificar que l'entesa esdevé molt difícil quan el discurs versa sobre la identitat. Espero haver dissipat qualsevol dubte al sobre aquest punt i que tindrem en compte l'ensenyament que ha rebut l'Amin Maalouf de la seva vida d'escriptor:

“(…) a desconfiar de les paraules. Les que semblen més clares solen ser les més traïdores. Un d'aquests falsos amics és precisament 'identitat'. Tots creiem que sabem què significa aquest mot i seguim fiant-nos d'ell fins i tot quan, insidiosament, comença a significar el contrari.”

II. La identitat col·lectiva

No podíem tractar de la IC sense una mínima contextualització lèxica i filosòfica. Ja estem en disposició de fer-ho. Abans, però, encara hem de fer un parell d'observacions.

En primer lloc, unes precisions semàntiques addicionals. El mot ‘col·lectiva’ és un adjectiu que junt amb el terme singular abstracte 'identitat' forma el terme singular abstracte compost ‘IC’ que restringeix l'entitat abstracta "identitat" a conjunts o classes. La referència a una classe es pot fer mitjançant un terme general (predicat) que denoti a cadascun dels seus elements, o el terme singular que l'anomena. Així serà IC tant la identitat del barcelonista (dels barcelonistes) com la identitat del F. C. Barcelona, nom amb el qual designem la classe els elements de la qual són els afeccionats al Barça, sense entrar a considerar si el conjunt està ben definit o no.

Cal evitar un possible error: confondre un ens concret amb una classe. El terme 'Catalunya', per exemple, s'usa per designar coses diferents: d'una banda, un país o territori, ens concret com pot ser-ho una persona, un arbre o una muntanya; de l'altra, una societat, un conjunt d'individus. En conseqüència, l'expressió 'identitat de Catalunya' és ambigua. Només el segon cas es referirà a la IC.

Fins i tot després de feta aquesta precisió segueix havent-hi motiu de confusió, ja que tota societat, en particular la humana, es pot interpretar de tres maneres diferents segons l'enfocament que s'adopti: individualista, globalista o sistèmic (M. Bunge, Epistemologia, c. 12, 1980). La idea de la IC diferirà en funció de si hom creu que la societat és només un conjunt d'individus (com qualsevol altra totalitat), o una totalitat amb una entitat real que ultrapassa les seves components, o bé un sistema d'individus interconnectats⁴. Cal distingir, doncs, les quatre interpretacions possibles d'un nom com, posem per cas, ‘Catalunya’. Resumidament:

La segona observació té a veure amb el caràcter d'aquesta secció. Atès que la noció d'IC està inclosa dins la d'identitat no haig d'insistir a assenyalar-ne una vaguetat que, per altra part, les consideracions anteriors no fan més que reforçar. Si a més tenim present que la majoria de les frases recollides més amunt s'hi refereixen, implícitament o explícita, el garbuix està més que garantit.

Això no obstant, cal ser prudent. Les persones que han escrit o pronunciat aquelles frases són instruïdes i dono per suposat que també "han après a desconfiar de les paraules". Ximplejaria si m’instal·lés en el cofoisme absurd de qui es pensa que pot anar alliçonant arreu. Imagino el desacord d'uns i la recança d'altres amb l'anàlisi efectuada, amb els arguments adduïts, amb la tesi defensada. M'he cregut potser que gent competent i de merescut renom desvarieja quan toca el tema de la identitat? Potser estic proposant deixar de parlar-ne?

Em prenc molt seriosament el desacord i la recança alhora. Crec que, per regla general, les declaracions sobre la identitat són incomprensibles; però amb això no vull dir que no tinguin o no se'ls hagi volgut donar un sentit. No proposo que deixem de parlar d’IC, sinó que ho fem amb propietat.

Fa poc l’historiador J. Tusell explicava que va introduir la paraula 'angoixa' en el títol del llibre España, una angustia nacional perquè veia “angoixa per no saber a quina identitat pertany un o per repudiar la de l’altre”. Tinc molt present l'advertiment de B. Pascal: el cor té raons que la raó no coneix. Com sigui que sobre la IC es fan afirmacions i es treuen conseqüències que afecten actuacions personals, a vegades àdhuc d'una manera malaltissa, el cor segur que hi té alguna cosa a dir. No basta, doncs, amb fer d'enderrocador. Cal veure si darrere la superfluïtat o la vaguetat s'amaga una realitat que hom intueix i vol expressar, però no s'acaba d'aprehendre. Per tant, si l'anàlisi realitzada ha produït runam, convé cercar-hi vestigis d'aquella realitat.

Fetes les observacions, tornem-hi. Ja no caldrà considerar totes les accepcions. En podem descartar dues: la I₃ perquè predicant-se només de l’ésser humà és incompatible amb la IC; la I₂ perquè si ens hi paréssim hauríem de repetir-nos sense aportar nous elements d'interès.

Identitat₁

Haurem de veure com afecta la I₁ que les denotacions O1 i O2 dels termes a i b intervinents en la relació a = b siguin classes, la qual cosa requereix una breu consideració de clara influència leibniziana sobre la unitat i la classificació dels éssers.

El principi de la convertibilitat entre l'ens i l'un (ens et unum convertuntur) implica que si no hi ha una veritable unitat tampoc no pot haver-hi un veritable ens, i sense un veritable ens no hi pot haver, en rigor, ni individuació ni I₁.

L'enunciat ‘l’ordinador que he fet servir per escriure aquesta frase és el que vaig comprar fa quatre anys’ és vertader si el fet que descriu és real. L'ordinador, és el mateix? Avui dia el disc dur té més memòria, però deixem-ho estar. Encara que no hi hagués fet cap canvi, seria el mateix? Les seves components han sofert alteracions, triga a encendre's, la disquetera s'encalla… No puc dir que és el mateix, en tot cas semblant.

Igualment pel que fa als agregats. Sense un principi d'unitat, d'individuació, no hi ha un veritable ésser i, per tant, O1 no pot ser idèntic a ell, no hi ha I₁ sinó semblança. La identitat, com la unitat, és aparent. Detectem l'error: hom creu entendre en què consisteix la identitat individual i, a partir de considerar l'agregat com a unitat, sense fonament ontològic, li assigna també una IC, incorrent en una extrapolació inadmissible.

La lògica del raonament porta a concloure que les classes mancades d'una veritable unitat no poden tenir identitat. Es comprèn que segons quina concepció filosòfica s'adopti la IC sigui ficció o pugui tenir una realitat. Debats polítics sabre la IC no es poden entendre sense el rerefons filosòfic que els sustenta o, si més no, els envolta. Per bé que cal fer alguna cosa més que tenir present aquest rerefons. Si no ultrapassem els límits que ens imposa una ontologia rudimentària ens veurem menats a optar entre dues doctrines inconciliables i igualment insatisfactòries, l’una perquè és insuficient des que no considera els graus de complexitat en els agregats, l'altra perquè necessita d'un principi d'individuació la determinació del qual endinsa en una discussió metafísica irresoluble. Llavors la dicotomia dels éssers esdevindrà esterilitzadora i la nostra reflexió entrarà en una via morta. Sortim-nos-en doncs.

Tinc una doble certesa moral: no m'han canviat l'ordinador i la seva "unitat" difereix de la d'un grapat de sorra, un collar de perles, un ramat d'ovelles, una munió de gent, un eixam d'abelles, un ecosistema, una societat o un organisme.

La primera de les certeses, basada en l’evidència, m'indueix a admetre l'existència de certa mena d’”identitat” la qual, tot i ser metafísicament discutible, m'assegura més enllà de qualsevol semblança que l'ordinador no ha estat substituït per un altre. La segona certesa m'emmena a prendre en consideració una escala d'éssers compostos amb ordres de complexitat creixent, ordres que es correspondrien amb graus d'unitat accidental.

El punt de vista sistèmic és compatible amb aquesta visió: hi ha conjunts d'individus que no són ni mers agregats ni ens supraindividuals, sinó sistemes amb dues classes de propietats: emergents, que no es poden definir o explicar només en termes de les propietats dels components del sistema, i resultants o integrals, que també posseeixen alguns d'aquests components.

Concebre les classes d'individus com a sistemes comporta l'ús de nocions properes a la biologia com "organització", "emergència", "estructura", "adaptació", "informació", etc., fet que no treu que la diferència conceptual i metodològica amb l'organicisme sigui insalvable. Aquest punt no és pertinent analitzar-lo aquí. Sí que ho és comprovar de quina manera la jerarquització dels éssers i l'enfocament sistèmic poden ajudar a sortir de la via morta.

Vam dir que la I₁, com la veritat, no admet graus. En canvi, podem considerar graus de proximitat a la I₁, a l’igual dels graus de proximitat a la veritat, que donen una resposta conceptual al fet que no tots els enunciats falsos estan igualment "allunyats" de la veritat. Per tal de transcendir la pura intuïció, la noció de proximitat a la identitat demana una mètrica o distància per mesurar-la i la prèvia definició d'una relació de semblança. El grau de proximitat, d'una manera anàloga al grau d'unitat accidental, seria màxim (u) només en els organismes, mínim (zero) en els purs agregats. Entremig qualsevol valor representant el "grau d'entitat". No veig que una concepció gradualista de la identitat pugui tenir una interpretació sòlida diferent.

Desconec si s'ha abordat la definició d'una mètrica com la que proposo. La seva sola consideració il·lumina molts usos de la paraula 'identitat' en els quals la foscor és la nota dominant, per exemple com a complement directe dels verbs “reforçar” i “potenciar”. Fóra interessant mesurar el grau de proximitat a la identitat d'una societat concebuda com un sistema complex que aprèn, recorda i s'adapta. Caldria una societat referencial tipus de la mateixa manera que la proximitat a la veritat d'un enunciat té com a referència el fet que denota.

La noció de fractal és idoni per un tal fi. Com a suggeriment proposo la societat màximament fractal, de parts amb propietats semblants a la de l’estructura global, característica que ens dispensa de parlar d'ànimes i d'esperits i mostra clarament que la IC no és determinada per l'espai i el temps, sinó per l'organització i la finalitat. El grau de proximitat a la identitat forniria un indicador valuós per estudiar l'evolució d'una societat concreta i analitzar, posem per cas, els efectes dels processos migratoris sobre la "identitat" d'un poble. Historiadors i sociòlegs determinarien si una nació està més o menys allunyada de la societat màximament fractal ara que fa n anys. La corba de graus de proximitat podria oferir resultats sorprenents, oscil·lacions, revolts, tendències insospitades.

A partir d'un cert llindar, el grau de proximitat a la identitat serviria per a definir el grau de “consciència col·lectiva”, la que, en paraules de T. X. Thuan (Le chaos et l'harmonie. La fabrication du réel, Fayard, Paris, 1998), "(…) resulta de l'experiència de la societat en conjunt (…), està en l'origen de la religió, de la cultura i afaiçona les obres artístiques, literàries, científiques, les institucions socials i polítiques." La proximitat a la identitat pot, sense caure en l'organicisme, modelitzar perfectament el fet que la consciència d'un ésser vivent individual, amb independència del nom que adopti, no forma el vèrtex de la piràmide de l'organització i la complexitat de la Natura.

En fi, hom pot pensar que tot això són elucubracions. Jo tinc per bastant cert que la majoria de les polèmiques sobre la identitat deixarien de ser un diàleg de sords si s'emmarquessin dins un esquema conceptual semblant al que acabo d'exposar.

Un tractament alternatiu, compatible i fins i tot complementari, concorda amb l'enfocament de W.O. Quine (1960, Word & Object) basat en una concepció del temps que li atorga un tractament igual al de l'espai i en una ontologia del món espai-temporal de quatre dimensions on els objectes físics no han de distingir-se dels esdeveniments ni dels processos en el sentit concret del terme. Des d'aquest punt de vista la qüestió de la identitat agafa un altre caire. De l'ordinador que vaig comprar fa quatre anys en tinc ara una idea diferent perquè el considero com un procés, en el seu esdevenir, dinàmicament i no estàtica. Per tant, el pas del temps no ha d'afectar la seva identitat, com tampoc ho fa l'espai que ocupa.

Quine (W&O, 5.36) aplica aquest enfocament per resoldre el problema heraclitià de la impossibilitat de banyar-se dues vegades en un mateix riu i també les perplexitats de la identitat personal: “(…) no hi ha cap raó per la qual el meu primer i cinquè decennis no hagin de comptar, com el meu cap i els meus peus, com a parts del mateix home, per poc semblants que siguin. No hi ha cap necessitat que existeixi un nucli immutable per fer de mi el mateix home en els dos decennis, de la mateixa manera que no hi ha necessitat de cap qualitat estructural quiniana comú al protoplasma del meu cap i dels meus peus, encara que ambdues coses són possibles.”

Les darreres paraules expliquen que abans hagi dit que aquest enfocament és compatible i complementari amb l'anterior. Quine eludeix la qüestió cabdal: què fa que l'ordinador sigui el mateix, que jo sigui el mateix? D'altra banda, trobo discutible l'ontologia dels temps que a servir Quine. En tot cas, com que ara per ara no ho tinc clar, no seguiré per aquest camí.

Identitat₄

Sigui C = {c₁, c₂, …,, c_n} el conjunt de característiques que fan que una comunitat sigui ella mateixa. C defineix la I4 en el vessant col·lectiu; els elements c_i són els signes d'identitat, expressió que fora d'aquest context no té cap sentit.

Els signes d'identitat no els hauríem de confondre ni amb la "identitat", com sovint es fa, ni amb signes d'identificació, el conjunt dels quals representarem per S i s'associen a la I₂. Alguns trets distintius de l'ordinador em permeten “identificar-lo”, basen la meva certesa que és el mateix que vaig comprar fa uns anys; però no per això Són signes d'identitat. Aquests, com molt bé recull la definició lexical, fan que una cosa sigui ella mateixa, confereixen “identitat” i a més, també fan possible la identificació, El conjunt C està inclòs en S.

El problema és com determinar c_i. De segur convindrem que les muntanyes de la Mola, Pedraforca i Montserrat són signes d'identificació de Catalunya. És més dubtós si totes tres muntanyes són signes d'identitat i en el mateix grau. Així com la paraula 'muntanya' és indeterminada perquè hi ha casos que no sabem si un accident geogràfic és turó o muntanya, igualment l'expressió 'signe d'identitat' és indeterminada perquè algunes vegades no sabem si un signe d'identificació és d'identitat o no. El predicat “signe d'identitat (relatiu a un ens)” és imprecís. En termes lògics diríem que és no-fregeà, ja que no puc particionar S en dos subconjunts, C i -C, que separi els signes que inequívocament són d'identitat dels que no.

Els exemples de l'ordinador i Catalunya els he pres en qualitat d'ens individuals, tot i que també haurien pogut ser conceptuats com agregats. El mateix val a dir tractant-se de persones. Tot seguit passaré al pla col·lectiu i examinaré el cas paradigmàtic de la identitat de Catalunya, és a dir, la societat catalana, dels catalans.

La primera cosa que ens trobem és que el conjunt de signes d'identificació del poble català, SC, és tan imprecís com pot ser-ho el conjunt dels signes d'identitat CC. Podem provar de fer una llista dels elements de SC: l'idioma català, l’idioma castellà, el dret, la religió, l'ètnia, l’estalvi, la raça, jocs, les tradicions, la “feria de Sant Adrià”, la literatura en català, la literatura en castellà, l'arquitectura, la sardana, la música rock, les seques amb botifarra, la gastronomia, el gaspatxo, el pactisme, el sentiment,... SC és vague no per ser indeterminat sinó per ser indefinit: no sabem quins són els seus límits i quan els ultrapassem, de la mateixa manera que no sabem quan transcendim els límits d'una muntanya i entrem a la vall.

La indefinició no representa un greu entrebanc. No fóra difícil precisar un conjunt maximal de signes d'identificació acceptat inequívocament per tothom. Donem-lo per fet. El conjunt l’hauríem de referir a una època determinada, ja que la seva composició és dinàmica. El F.C. Barcelona és avui un signe d'identificació de Catalunya i fa cents anys no ho era. A cada època correspondrà, doncs, un conjunt SCe. El dinamisme de SC es pot traslladar al conjunt CC encara que no necessàriament. Són possibles la hipòtesi de la invariància i la contrària ensems. L'autèntic problema és com determinar CC, quins signes d'identificació són d'identitat i quins no, si entre els elements de SC hi ha graus de pertinença a CC diferents d'u i zero, si els graus de pertinença canvien amb el temps, en definitiva, si CC és o no convencional.

Si CC tingués un únic element seria I₄ = I₃ = I₁ el discurs el podríem mantenir en un terreny filosòfic. Altrament, no veig la manera d'evitar el caràcter convencional, que no arbitrari, i també plural de CC. Aleshores la I₄ és una noció relativa, depèn de qui defineix CC. Els uns definiran un CC₁ on no hi figuri cap altre idioma que el català, els altres un CC₂ que inclourà també el castellà. I així successivament.

La convencionalitat de CC afecta el conjunt Cat els elements del qual són els catalans. Qui és català? El qui pertany al conjunt Cat. Qui pertany a Cat? El qui viu i treballa a Catalunya. I qui acaba d'arribar o és nascut a Catalunya i viu fora? A més de viure i treballar, és català qui se'n sent. I això què vol dir? Que fa seus els signes d'identitat de Catalunya, dels catalans. Ja hi som: quin és el conjunt que fixa aquests signes? Si tothom hi estigués d'acord no hi hauria cap problema. La qüestió és que l'acord no existeix.

En aquest context prenen sentit les disputes sobre “la identitat plural de Catalunya o dels catalans”, sobre si l’x% se sent només català, o més català que espanyol, les referències a "les identitats múltiples i complexes que avui dia constitueixen els individus" (com si no hagués estat sempre així!). Context que, tinguem-ho present, no és el de la I₁ o la I₂: de la diversitat i convencionalitat de CC no se’n poden treure conseqüències ontològiques sobre la identitat, entitat, essència, unitat d'un poble o una nació. Estarien fora de context. Situació en la qual s'incorre quan molt sovint s'oblida que els termes singulars (noms) abstractes, a diferència dels concrets, no admeten plural a menys que modifiquin la seva significació (bellesa, belleses, personalitat, personalitats, amistat, amistats).

El caràcter convencional i relatiu del conjunt C comporta el seu possible control amb fins ideològics o polítics. Tractaré aquest punt des d'una perspectiva connexionista.

Recentment, s'ha proposat una teoria de la identitat (personal) basada en el connexionisme i emprant el model de les xarxes neurals artificials (cfr. W. Seager, op. cit. c. 2). Per la meva part fa uns mesos que estic considerant la idea d'utilitzar les xarxes anomenades ART (Adaptative Resonance Theory) per a explicar per què uns col.lectius es divideixen, s'atomitzen, i d'altres es mantenen. Em penso que l'assumpte guarda una estreta relació amb el tema que ens ocupa.

Les xarxes ART es caracteritzen per la seva capacitat d'aprendre nous patrons sense oblidar els antics. S'apliquen a sistemes competitius i pretenen "categoritzar" (clusteritzar) un conjunt de dades. S'han utilitzat per modelar, entre d'altres, processos biològics. Atès que són autoorganitzatives amb aprenentatge no supervisat, les categories les ha de crear la pròpia xarxa.

Tenim, doncs, entrades que s'han d'agrupar en categories i un sistema que procedeix a efectuar l'agrupació. L'ART consta de dos subsistemes: d'atenció i d'orientació. El primer incorpora dues classes de memòria: a llarg termini, que reté les informacions apreses, i a curt termini, que recorda aspectes més immediats. El segon detecta si la informació d'entrada pertany a una classe coneguda per la xarxa i, si és necessari, en crea de noves. Amb aquest fi calcula el grau de semblança “sim” entre la informació i el prototipus de cada categoria, l'emmagatzema en la memòria a llarg termini i el compara amb un valor ρ (0 ≤ ρ ≤ 1) anomenat paràmetre de vigilància.

Cal un parell d'observacions amb relació al procés descrit. En primer lloc, el valor de ρ el determina l'usuari i influeix en el nombre de classes que estableix la xarxa: com més proper a u sigui més es demana al sistema que discrimini, multiplicant-se el nombre de classes (si ρ = 1 a una classe només poden pertànyer patrons exactament iguals); d'altra banda, si ρ tendeix a zero el nombre de categories disminueix, ja que es relaxa la condició de pertinença a una classe o a una altra. En segon lloc, si per un patró d'entrada és ρ < sim el patró s'integra en la categoria amb la qual s'ha comparat. Aleshores la xarxa ajusta la memòria a llarg termini per adaptar el prototipus d'aquesta categoria, incorporant alguna de les característiques del patró d'entrada. Com sigui que la xarxa mostra una gran sensibilitat davant el soroll o distorsió, això pot ocasionar una gradual degradació dels prototipus corresponents.

Resumint: l’usuari pot controlar el nombre de categories en què es distribueixen els patrons d'entrada, pot inclinar-se vers la integració o vers l'esmicolament. Segons com ho faci, per, es produirà una degradació progressiva en els prototipus originals.

Veiem ara de quina manera es relacionen les xarxes ART amb la IC. Sigui C_e un conjunt que defineix la I₄ d'una nació X en una època e, acceptat no importa ni des de quan ni si inicialment fou admès de bon grat o no. C_e agrupa els habitants d'X en una categoria, el X-ans. L'adaptació dels forasters que han decidit romandre al país s'ha fet sense haver de modificar C_e; qui no s'ha volgut integrar resta aïllat i no altera C_e. A una època e' té lloc un procés d'immigració intens, de grups amb formes de cultura i d'organització social pròpies. L'estabilitat de C_e trontolla, la identitat d'X perilla. Què fer?

A National ldentity in the Democratic Multicultural State (1996; www.bsos.umd.edu/CSS97/papers/asencre.htm) J. Rex llista les polítiques alternatives que un estat pot adoptar respecte a aquests grups: (a) expulsar-los o atacar-los; (b) acceptar-los com a residents temporals sense drets polítics; (c) acceptar-los, però demanant alhora que abandonin les seves organitzacions i cultures; (d) procurar integrar-los en una societat que a sí mateixa es veu com a multicultural. La primera opció la proposen els partits de l'extrema dreta, Alemanya aplica la segona, França es decanta a la tercera i el Nord d'Europa a la quarta. Si convenim en considerar que la societat és un sistema adaptatiu i autoorganitzatiu, les opcions (c) i (d) es poden interpretar a la llum del model de les Xarxes ART: respondrien a l'elecció d'un valor de ρ proper a 1 i 0 respectivament. És en aquest ordre d'idees que cal situar l'afirmació que la identitat és controlable: ρ pertany al sistema, però s'introdueix des de fora. És un paràmetre de control que condiciona la manera com els individus s'agrupen. Qui determina el seu valor controla les polítiques a seguir mitjançant les lleis bàsicament, utilitzant-les com a regles tecnològiques.

III. A manera de conclusió.

Hi ha un doble fenomen, la immigració i la internacionalització, que els pobles perceben com una amenaça d'alguna cosa que senten com a pròpia i que es coneix amb el nom d'identitat nacional. El qui nega que la realitat d'aquesta cosa transcendeix el pla de la intersubjectivitat individual es troba amb greus dificultats quan vol explicar tragèdies d'arrels profundes com la de Kosovo. Són fenòmens antics. Simultàniament o bé per separat molts pobles els han experimentat en diferents èpoques històriques. Segons les circumstàncies uns s'han adaptat; altres que no han sabut o no han volgut fer-ho més tard o més d'hora s'han vist arrossegats al conflicte.

Actualment, els processos migratoris i d'integració s'han fet més intensos. A més ha aparegut la mundialització, que comporta haver d'acceptar institucions econòmiques i jurídiques supranacionals i contribueix encara més a l'aflorament d'una crisi generalitzada d'identitat. Estats d'Europa occidental i de Nord-amèrica, on fa uns trenta anys gairebé no es parlava d'identitat nacional, estan amoïnats, han apercebut que tenen un problema arduós i cerquen solucions. Altres països, les nacions sense estat, ja se n'havien preocupat des de temps llunyans perquè, a més dels processos esmentats, havien hagut de fer front a l’expansionisme de nacions veïnes i l'imperialisme, sent completament natural el desenvolupament i assentament en el seu si d'una cultura de resistència a les forces que amenacen la identitat nacional.

Aquesta cultura se sol adscriure ideològicament al nacionalisme i políticament als partits nacionalistes o independentistes. Seria un error, però, pensar que el seu espai d'implantació i de vivència es redueix als àmbits que representen la ideologia i els partits al·ludits. La biunivocitat  no respon a la realitat: els fets demostren que el sentiment d'identitat nacional i de resistència està present, manifestament o latent, pertot arreu, inserit en els plecs més recòndits de l'esperit de la gent.

No és aliè a la naturalesa humana l'intent d'utilitzar les idees i els sentiments al servei d'interessos particulars. Els "poders fàctics” procuren que dins de les institucions hi hagi qui pressioni en aquest sentit. Si aterrem en el camp de la política no ens ha d'estranyar veure com els partits practiquen aquesta instrumentalització, sobretot de les idees i sentiments que diuen representar. De la IC no se'n fa una excepció.

El caràcter convencional i relatiu de C comporta la seva possible utilització ideològica i política. Al final són els grups socials, econòmics o religiosos dominants els qui acaben decidint o imposant quins signes són d'identitat i quins no. Els signes d'identitat passen de ser propietats emergents a ser elements normatius i prescriptius. Ha estat, és i serà així. No ens hem d'esquinçar les vestidures, cap institució no és perfecta. Per altra part, els partits amb vocació de govern han de procurar conciliar una amalgama d'interessos diversos i no poden supeditar l'acció a un únic designi. Ara bé, una cosa és instrumentalitzar la IC des del respecte a la noció que se'n té i una altra ben diferent és manipular-la, distorsionar-la, rebregar-la, ja sigui des de la ignorància o a gratcient. El grau de comprensió i d'indulgència no pot ser el mateix en ambdós casos.

A la llarga llista de qualificatius rebuts per la identitat cal afegir-n'hi un: maltractada. La idea d'IC se la tracta malament quan es pretén que el seu espai vivencial encaixi amb el d'uns partits, quan propietàriament se la vol "identificar" amb unes sigles, quan se li nega una realitat incontestable, quan se la caricaturitza o deforma, quan se la menysprea.

Durant la campanya electoral de les darreres eleccions municipals va aparèixer un anunci breu on els publicitaris, en una síntesi prodigiosa, van mirar d'estimular al votant amb l'oferiment d'un ajuntament progressista i eficaç, que sabés entendre's amb tothom per aconseguir recursos sense caure en el sucursalisme, i que defensés la identitat de Catalunya.

Defensar la identitat de Catalunya vol dir ajudar-la o protegir-la contra allò que l'ataca o pot danyar-la. Anuncis com aquest la danyen. La danya el rerefons polític que indueix o consent els experts en màrqueting que la utilitzin matusserament per guanyar vots en unes eleccions locals. La danya l'oportunisme que la converteix en objecte d'estratègies electorals⁵.

La reflexió sobre la IC referida a l'àmbit català em porta a fer un parell de consideracions programàtiques amb les quals clouré la present intervenció.

La defensa i enfortiment de la identitat nacional de Catalunya, país que no disposa de la potestat política pròpia dels estats, requereix actuar conjuntament, almenys, sobre cinc factors interdependents que l'afecten: (α) les manipulacions i els maltractaments abans esmentats, vinguin d'on vinguin, (β) la immigració, (γ) la mundialització, (δ) l'estatus de Catalunya en el marc espanyol i europeu, (ε) la confusió conceptual.

Per tal de projectar una acció política capaç de superar els esculls que ineludiblement plantejarà el dilema que mostren les xarxes ART entre crisi i decadència, fóra convenient redactar un llibre blanc sobre la identitat catalana que comprengués una anàlisi fina dels esmentats factors. Er tot cas, hauria de començar per l’últim, perquè d'ell en depèn tota la resta⁶. Perquè si la interpretació resulta molt complicada la raó queda indefensa, és desplaçada pel sentiment i aleshores és millor no parlar d'identitat o, en tot cas, fer-ho amb molta cura.

Penso sobretot en el camp de la política, on l'instint està sempre prest per a erigir-se en principi d'acció dominant i la IC es converteix en una noció potencialment funesta, especialment quan se l'utilitza demagògicament per a esperonar fanatismes que poden provocar fòbies incontrolades.

En definitiva, caldrà treballar plegats a fi que Catalunya tingui un grau de proximitat a la I₁ prou alt, és a dir, tingui prou cohesió, convivència, "identitat", per complexa que sigui, sense guetos educatius ni de cap altra mena, per a poder arribar a compartir una I₄, també per complexa que sigui, acceptada per tothom.

Això últim, tot i ser ara per ara un desideràtum, assenyala un camí que si s'hi transita amb rigor, sense caure en el parany de fútils discussions i rigideses obstaculitzadores, podrà conduir al desplegament i l'autoafirmació de la consciència col·lectiva catalana.

Moltes gràcies per la seva atenció.

1. Des d'un punt de vista lògic la predicació és la unió d'un o més termes singulars amb un terme general per a formar una proposició. Semànticament, els termes poden denotar ens (éssers), caràcters o modalitats. L'ens, actual o ideal, es designa per mitjà d'un terme singular concret. Els caràcters (qualitats), propietats abstractes dels ens, s'expressen per termes singulars abstractes, absoluts ("longitud") o relatius ("semblança"). Les modalitats són els estats possibles del caràcter en els quals es determina l'ens; es representen mitjançant termes generals concrets, absoluts ("blanc") o relatius ("semblant"), o termes generals abstractes absoluts (“rar”). Caràcters com "blancor" formats per l'abstracció d'una modalitat que pot presentar graus els anomenem caràcters de grau, en cas contrari categòrics.

2. La proposició de Wittgenstein abans esmentada incorre en aquesta confusió, ja que sí que té sentit dir que dos termes singulars desiguals denoten la mateixa cosa, per bé que l'enunciat 'a = a' sigui, per trivial, superflu.

3. La pel·lícula “Dark City” d'Alex Proyas (1998) serviria per organitzar una sessió de cine-fòrum respecte a aquest punt: allí es narren les peripècies de John Murdock per escapar de l'assetjament dels homes ocults, que cerquen allò que constitueix la identitat humana i volen imprimir-li els records col·lectius, l’única classe de records que tenen.

4. Notem que els objectes també poden ser concebuts com a classes, un ordinador com un encadellat de peces, per exemple.

5. L'endemà de les eleccions el president del Partit Popular a Catalunya ja tenia clar que havia de posar en primer terme les reivindicacions de tipus "identitari" i lingüístic. Altres partits encara dubten.

6. L'Amin Maalouf diu: "En l'època de la mundialització, amb aquest procés accelerat, vertiginós, d'amalgama, de barreja, que ens envolta a tots, és necessari -i urgent!- elaborar una nova concepció de la identitat." Allunyant-me d'algunes "revisions postmodernes de la identitat" preciso: més que una nova concepció cal aprofundir en l’antiga.