Situació atlàntica i via europea
La via europea és un camí que passa per un moviment intens de formació dels ciutadans europeus en la clara consciència que, com a tals, tenen deures i drets.
No ens enganyem: avui l’espai atlàntic és sobirà sobre l’espai europeu: la crua realitat és que Europa Occidental, i també –d’una manera cada vegada més important, Europa Central, continuen essent un protectorat nordamericà, amb uns estats aliats que recorden els antics vassalls i tributaris. Això no és bo ni per als Estats Units ni per a les nacions europees. I no s’hi val a queixar-se massa, perquè les potències europees es destruïren mútuament en un segle de bogeria que acabava l’any 1945.
No ens enganyem: l’Islam mou els seus fidels més joves amb una intensitat de vida major que la de l’equivalent europeu com ideal de vida que se li vulgui comparar. Un qualsevol intent de definir aquest equivalent europeu donaria lloc a un galimaties considerable en què guardians de no se sap ben bé quines quintaessències de pluralismes, llibertats i espontaneïtats es veurien obligats a vigilar tota la resta, oblidant tots plegats que un ideal de vida més que predicar-se es transmet en un estil que impregna la quotidianitat.
A l’hora actual del món l’única contribució europea que es fa notar és l’escepticisme covard i elegant d’un munt de comentaristes i experts molt coneguts, sempre a escala molt local, que aconsellen i renyen tothom en un joc imprecís d’equilibris verbals i autocomplaences.
Si únicament de càlculs es tractés alló més segur és que el futur europeu consisteix en no tenir-ne. No podem dubtar, doncs, que el futur de Catalunya, i d’Europa, passa per l’acció ciutadana, per la fortalesa política, i, per tant, per la formació dels ciutadans per tal de poder existir responsablement en la consciència del compliment d’alguna missió. Europa és un espai ple de cicatrius on tothom ha fet mal a tothom alguna vegada. Europa és una esperança filla de la nit de destrucció de les nacions europees en les seves guerres imperials. Cal treballar doncs amb cura, cosint cicatrius i amb un marge de maniobra ben petit.
Els protagonistes de la vida europea som molt diversos i aquesta diversitat que ens ha fet enfrontar tantes vegades és al mateix temps la nostra riquesa. Però hem de tenir presents dos fets: el primer, la homogeneïtat que ens recobreix en forma de McDonald’s, Coca-Cola, Donuts, Carrefours i altres grans superfícies, música rock, parcs temàtics com Port Aventura o Terra Mítica, el cine de les distribuïdores americanes, la xarxa d’ Internet, la NBA... i tot el que vulgueu afegir a una llarga llista que domina d’una manera molt feixuga la nostra quotidianitat. D’altra banda, donem des de fora la justa impressió de ser “un conjunt de societats turbulentes, desenfocades i confortables –per bé que socialment agitades– que no comparteixen cap visió més ampla”.
El professor Rémi Brague escriu al final del seu assaig “Europa, la via romana”: “ignoro si Europa té un futur. En canvi em penso que sé com pot aconseguir de no tenir-ne cap: una Europa que es posés a creure que allò que transporta només val per a ella, una Europa que cerqués la seva identitat replegant-se en els propis particularismes no tindria cap futur a esperar”. Què vol dir “allò que transporta”? El que és estrany d’aquesta expressió constitueix l’enigma sobre el qual ens convé reflexionar: si som conscients que transportem alguna cosa de vàlid per a la humanitat de tots els temps i de tots els llocs i que com a bons europeus tenim el deure i la responsabilitat de venerar-ho, de no fer-ho malbé i de transmetre-ho enriquit tant com puguem a les noies i nois més joves encara és possible que alguna cosa com el goig de viure ens somrigui i ens empenyi a horitzons d’esperança...
La via europea està oberta, com una via d’escalada per fer un cim..