Senders de glòria forma part de la filmografia inicial d’Stanley Kubrik –és el seu quart llargmetratge–. A pesar del caràcter primerenc del film, aquest constitueix un treball certament representatiu de l’obra del director. En ell hi trobem aspectes que més endavant es repetiran, i es desenvoluparan, en pel·lícules com 2001: odissea de l’espai (1968), La taronja mecànica (1971) o la Jaqueta metàl·lica (1987), per citar algunes de les més conegudes. En tots aquests treballs el director posa de manifest una gran cura en el tractament dels aspectes formals, en la posada en escena i en els moviments de càmera, i, d’una altra banda, una preocupació pel caràcter destructiu de la naturalesa humana. A Senders de glòria el director ens conta una història basada en uns fets reals, esdevinguts durant la I Guerra Mundial. El regiment 701 francès rep l’ordre de prendre una posició ocupada per l’exèrcit alemany. Es tracta d’una ordre arbitrària i inhumana, ja que l’operació és a totes llums irrealitzable, però, tanmateix, es duu a terme. El resultat no només serà la mort inútil d’una bona part del regiment, sinó la realització d’un consell de guerra per a jutjar tres soldats acusats de covardia. El caràcter destructiu de l’home, en aquest cas, es mostra en la manca d’humanitat de les ordres donades i del judici, el veredicte del qual suposarà l’execució de tres innocents. Des d’aquest punt de vista, la pel·lícula ha passat a la posteritat com un al·legat en contra de la guerra i una defensa dels valors pacifistes.
En relació amb els aspectes formals, es bo de recordar el pas de Kubrik pel camp de la fotografia –ja de ben jove va treballar per a la revista nordamericana Look–. A Senders de glòria aquesta experiència té una influència innegable, així com en la resta de la filmografia del mateix autor. En veure-la, l’espectador, a més a més de sentir-se atret pel contingut de la trama, es veu atrapat per l’estètica amb què aquest es presenta. Fins al punt que el llenguatge estètic arriba a adquirir una relativa independència respecte del fil narratiu. L’ús del contrast entre blanc i negre, il·lustra la diferent manera de viure la guerra dels alts comandaments respecte de la tropa, les situacions d’alleujament –diria de frivolitat– en relació amb les d’angoixa i patiment, físic i moral; la magnificència i la lluminositat de la sala –una sala de ball– on es celebra el consell de guerra fa destacar l’arbitrarietat de la situació que s’hi produeix; els travellings, amb què es filma els passeigs de revista del general Mirau i del coronel Dax, permeten veure la sinuositat física de les trinxeres, però també la distorsió espiritual que pot produir en l’home la contínua convivència amb la mort i la indigència material. Dos són les seqüències de la pel·lícula en què l’atenció pels aspectes formals és més pronunciada. Un és el de la realització del judici sumarial, l’altre el de l’atac. En la filmació del judici, Kubrik, després d’oferir-nos un plànol de l’entrada dels acusats, des d’un dels angles de la sala, es centra en cadascun dels personatges implicats en l’afer –reus, tribunal, testimonis, defensor i advocat–, i clou la posada en escena donant una visió del tot, de dalt a baix. Utilitza brillantment els recursos cinematogràfics per a donar a l’espectador una detallada composició del lloc. Cada peça ocupa l’espai que li pertoca. En la seqüència de l’atac, l’atenció al detall i al just enquadrament de l’avenç de les tropes, s’aconsegueix gràcies a la utilització d’un sistema de rails que permet moure les càmeres –sis en total, disposades una a continuació de l’altra–.
El guió de la pel·lícula es basa en una novel·la de Humphrey Cobb, escrita el 1935 amb el mateix títol. En la novel·la l’autor narra la seva experiència com a soldat en la coneguda com a Gran Guerra. La trama de la història, tal i com la van reelaborar els guionistes, es desenvolupa al voltant de quatre personatges: els generals Mirau i Broulard, d’una banda, el coronel Dax, el protagonista de la pel·lícula, d’una altra, i els soldats duts a judici, com a representants de la tropa. El personatge del general Mirau és el més galdós de tots. A banda de demostrar no tenir cap mena d’escrúpol, està mancat d’intel·ligència. Es ven per un plat de llenties, acceptant una missió per als homes sota el seu comandament, tot i saber, com ell mateix fa notar al principi, que és “una missió impossible”. Això sí, quan hi hagi en joc la possibilitat d’un ascens, la seva opinió canviarà. Si Mirau desperta una certa commiseració, perquè fins a cert punt és ingenu; aquest no és el cas de Broulard, a pesar que en aparença no sembli tan responsable com l’anterior. És ell qui proposa a Mirau de ser l’encarregat d’executar l’ordre, a canvi del benefici esmentat. L’encegament del primer farà que perdi tota consciència sobre les conseqüències dels seus actes –arribant a ordenar de disparar sobre els seus propis soldats, quan una companyia d’aquests es negui a sortir de la trinxera–; el segon, en canvi, Broulard, excel·lentment interpretat per Adolph Menjou, és en tot moment conscient del que fa. És un esperit maquiavèlic i retorçat. Al darrera de la seva actuació, hi ha l’interès dels polítics i la pressió de la premsa perquè l’exèrcit francès aconsegueixi un èxit espectacular. És evident que la institució militar no surt gaire ben parada! Pel que fa al coronel Dax, l’inefable Kirk Douglas, cal dir que el seu és el paper de l’heroi, el de l’home pur. Com en les tragèdies gregues, representa la lluita de l’individu enfront d’unes forces que no controla i que el depassen. Constitueix l’exemple de cap proper als seus homes, comprensiu amb les debilitats i defensor de les seves virtuts. Serà ell qui, després del fracàs de la batalla, s’oferirà per a patir el càstig exemplar degut al comportament “poc honorable” dels seus homes. En negar-se-li, assumirà el paper d’advocat defensor dels acusats. Tres, escollits de forma totalment aleatòria. És igual sobre qui recaigui el càstig!, argumentaran els generals, la qüestió és que aquest es realitzi i pugui servir d’exemple a la resta de la tropa. Finalment, les víctimes innocents: els soldats rasos. Sobre ells recauen l’odi i els baixos interessos d’alguns dels oficials que aprofiten l’avinentesa per a treure-se’ls del mig. Tot plegat molt sòrdid. Sòrdid, i que voleu que us digui, desesperançador. Ni tan sols la cançó que entona la noia alemanya al final de la pel·lícula, que parla de la fidelitat d’un oficial hússar envers la noia que estima, no em treu la idea que la pel·lícula, a pesar de la seva excel·lència formal, falla en relació amb el contingut humà. I és curiós perquè precisament és una cinta recomanada als professors d’història –i el que escriu n’és un– per a tractar amb els alumnes qüestions referents als valors humanitaris. Miraré d’explicar-me. A pesar que la pretensió del director, i guionista, és el de reflectir amb realisme les situacions que es viuen en una guerra, i defugir del buit patriotisme de les pel·lícules més genuïnament holliwoodianes, el cert és que els personatges que ens presenta són, com aquells, poc, o molt poc creïbles. No n’hi ha cap, ni tan sols el protagonista, que doni mostres d’una mica de sentit comú. Són ànimes solitàries, incapaces d’obrir el seu món a l’altre, perquè estan massa ocupades en elles mateixes. D’un costat, hi ha el món del soldat ras, d’un altre el de l’oficialitat, i el cap de pont que hauria de ser el coronel Dax resta inoperant perquè la seva acció és ineficaç. Un detall, al respecte: mentre els soldats rasos escolten, i canten, la melangiosa tonada de la noia alemanya, Dax s’està a la porta escoltant des de fora. No es barreja amb els seus homes. El seu idealisme, en lloc de portar-lo a unir-se amb ells, el separa. Potser no hi ha crítica més subversiva i ferotge del valor d’uns ideals que aquesta. Ja per acabar, només afegiré que, malgrat això, Senders de glòria és una pel·lícula que val la pena de veure. Ofereix un punt de vista sobre la realitat de les coses, en aquest cas una guerra, que ens diu moltes coses sobre el pensament modern.
Fitxa tècnica:
Director: Stanley Kubrik Productor: James B. Harris Guió: Stanley Kubrik, Clader Whillingham i Jim Thompson Fotografia: George Krause Vestuari: Ludwig Reiber Música: Gerald Fried Repartiment: Kirk Douglas (Coronel Dax), Ralph Meeker (Caporal Paris), Adolph Menjou (General Broulard), George Macready (General Mirau), Waine Morris (Tinent Roget), Joseph Turkel (soldat Armaud) i Timothy Carey (soldat Maurice Ferol) Nació: Estats Units Any: 1957 Durada: 85 minuts
