Schopenhauer, la tragèdia de la voluntat
La tragèdia de Schopenhauer, a la qual no és aliè tot el pensament romàntic, neix d’un quid pro quo amb antecedents procedents de la Reforma i del Renaixement.
A partir de la restauració posterior a 1815 s'estengué a Europa una corrent que, tot allunyant-se de la confiança en el progrés de la consciencia i de la història, alimentava una concepció antifinalista, centrada en els temes de la finitud, la corporeïtat i l'existència. Mirava de salvar de l’última gran embranzida metafísica, la víctima presumpta del sistema hegelià: l'ésser individual. O apel.lava al desenmascarament de les il·lusions idealistes, en el doble sentit, metafísic i moral, que en consumar la història d'Occident, obria el camí a la mort de Déu.
És en aquest context on trobem un pensador, Arthur Schopenhauer (1788-1860), les arrels del qual encara pertanyen al moviment idealista, per més que la seva actitud i el seu plantejament bàsicament se n'aparten. Membre d'una família socialment distingida a la ciutat lliure de Dantzig, avui Gdansk, heretà del seu pare l'admiració pels anglesos i de la seva mare, amb la qual va mantenir una hostilitat vitalícia, l'afició per les lletres. Quan el regne de Prússia s'annexà la ciutat el 1793, la família es traslladà a Hamburg i uns anys després, el jove Schopenhauer va passar dos anys a París i, més tard, una temporada en un internat britànic. Cursà, ja major d'edat, filosofia a Göttingen i a Berlín sota el mestratge de Fichte i es doctorà a Jena, el 1813, amb una tesi sobre la quàdruple arrel del principi de raó suficient. La seva obra de més envergadura, "El món com voluntat i representació", apareguda el 1819, a penes va tenir ressò, igual que la seva docència a la Universitat Berlinesa, on va cometre una considerable imprudència - posar les seves classes a la mateixa hora que les de Hegel. Ben aviat deixà la docència i es va retirar a Frankfurt on veié la llum "Parerga i Paralipòmera" el 1851, un text que li permeté assolir, per fi, l'èxit que fins el moment se li havia fet escàpol.
Schopenhauer fou un escriptor modern, amb un estil senzill i vigorós, pendent tothora del fenomen de l'art com a donació de sentit a una existència que, per tal de minvar el seu sofriment, hauria de suspendre la voluntat de viure. El seu discurs fa referència, a l’igual que el de Nietzsche i el de Freud, ambdós autors força influïts per Schopenhauer, al coneixement d'allò altre que la raó. Un discurs que col.loca l'home davant d'una realitat que no és la seva consciència, mentre tracta de comprendre racionalment, amb categories kantianes i en part platòniques, el caràcter il·lusori del món. Les tres fonts que reivindica pel seu pensament són Kant, Plató i les Upanishads i el seu punt de partença és una adaptació de la primera edició de la Crítica de la raó pura en una direcció oposada a la dels idealistes, que havien extret de Kant la metafísica de la raó, una vegada bandejada la noció de "cosa en sí" Schopenhauer va conservar la distinció kantiana de fenomen i noumen i va admetre el següent: mentre que l'univers experimentable es compon de fenòmens, allò que els causa és una voluntat infinita, inconscient i cega, per bé que en nosaltres esdevé consciència dolorosament esquinçada.
Com en Kant, allò noumènic es trobaria fora de l'espai, del temps i de les categories, com les anomena amb una terminologia sorprenentment escolàstica. És un món infinit, intemporal, no diví però sí absolut, fonament suprasensible de tots els fenòmens o “principi d'individuació” , que són l'espai, el temps, la causalitat o el desdoblament subjecte-objecte. Teixits per l'enteniment, aquests constitueixen la il·lusió de la pluralitat, mai no poden arribar a la cosa en si mateixa. Al llindar del noumen, no només s'esvaeix la causa, sinó també la raó, perquè el fons de les coses no és l'intel·lecte, és la voluntat. La vida humana és dolor i neguit sense fi, puix l'essència de la voluntat remet a la pura arbitrarietat i l'absolut atzar, i l'arrel del mal inherent a l'existència és tot just la tenaç voluntat de viure, estretament lligada al nostre propi cos, experimentat com una activitat que ens vincula a tots els vessants de la realitat. El nostre voler, com una acció del cos, és l'únic que coneixem immediatament, i que no ens ve donat en la representació, l'únic datum vàlid capaç d'il·luminar totes les coses, el portell que ens condueix a la veritat. Nosaltres, que en la nostra pluralitat com a subjectes, som només la manifestació exterior d'aquesta voluntat noumènica, universal i única, quant éssers conscients comprenem la potència vital que resideix en nosaltres i, alhora, el món sencer dels fenòmens com la nostra representació o somni del nostre cervell, la vana aparença en què s'ofega la consciència humana, com expressava Antonio Machado. Serà des de la intuïció o coneixement intuïtiu com tractarà d'explicar el sentiment interior que tenim de nosaltres mateixos, en la mesura en què aquest sentiment ens revela, pel desig i el cos, la pròpia realitat del món i, a la vegada ens obre la porta d'accés del nostre mateix ésser. Això ens permet donar el pas des de l'univers de la representació fins a l'univers com a voluntat. Tan bon punt el subjecte ha fet el descobriment de la seva pròpia voluntat, ha obert el camí per tal de conèixer per analogia l'essència de tots els fenòmens i la naturalesa de tots els objectes. Els uns i els altres són objectivacions de la voluntat única, energia universal o força còsmica que es difon des de la naturalesa inorgànica, gravetat, magnetisme, electricitat, fins a la mateixa voluntat de l'home. Tota representació, tot objecte, no serà més que un fenomen, una exteriorització visible de la voluntat, allò més íntim a tot individu i al conjunt o la totalitat de les coses. Per tant, si som desig o voluntat de viure tan com intel·ligència mitjançant la qual podem percebre els cossos concrets, aquests no són més que objectivacions de la voluntat còsmica que tot ho abraça.
Més efectiva és la segona via d'alliberament, l'art, perquè mitjançant la contemplació pura, ens va lliurant dels sofriments que inevitablement comporta tota acció. Com en Schelling, i abans encara, en Plató, Schopenhauer veu en l'art el "medium" de la filosofia, les idees de les coses o graus d'objectivació de la voluntat. En la vivència desinteressada de les arts, de l'arquitectura a la tragèdia i a la música, la voluntat deixa d'exercir-se amb una gradualitat creixent i així, el subjecte, ni que sigui provisionalment, és capaç de gaudir, a través de la idea, de la més adequada objectivació de la voluntat del món. L' atenció ja no es trobaria més enterbolida per cap motiu de la volició. Ben al contrari, consideraríem les coses en quant són mera representació gratuïta, no, per tant, motiu d'això o d'allò. Pel que fa a la música, independent de tota imatge i de tota paraula, la considera el filòsof l'art superior, el cim de totes les arts, el més expressiu de tot sentiment. El seu llenguatge ens revela al cor "la imatge fictícia de la més pregona satisfacció dels desitjos, ignora completament el món fenomènic i, en certa manera, podria seguir existint encara que el món no existís."
Tanmateix, juntament a l'estètica, Schopenhauer va establir l'ètica com la seva coronació. Aquesta era, en essència, la doctrina de la conversió de la voluntat realitzada en la seva objectivació més elevada, l'home. Més enllà de l'alleujament passatger que proporciona l'art, el camí decisiu per tal d'alliberar-nos del sofriment individual ha de ser la negació o autonegació de la voluntat mitjançant la pràctica ascètica. D'ella han donat testimoni els místics al llarg de la història, des dels savis de l'hinduisme, pels quals expressa la seva oberta preferència, fins els monjos cristians i budistes. Han pogut arribar, en llur vida moral, al coneixement de l'absoluta identitat de totes les coses, recolzats en les virtuts de la castedat o renúncia de la generació, la pobresa voluntària i el dejuni, per ensopir la voluntat i assolir el màxim alliberament per l'absència creixent del desig.
Del que es tracta és per tant, d'escapar de l'infern d'aquest món atiat per la voluntat de viure, el moviment permanent i etern que mira de reproduir indefinidament les espècies i els individus. Una força sense causa, objectius ni fi, només relacionada amb ella mateixa, amagada rera el principi d'individuació, que separa il·lusòriament tots els éssers, punt de vista de l'egoisme natural, entregat en exclusiva a la persecució del propi bé, cec a l'engany de la pluralitat, al parany de la distinció entre el "jo" i el "tu".
L'artista havia intuït allò que el savi comprèn però que només el sant practica: la consciència que l'ésser és un i la transformació consegüent de la virtut en ascetisme. Si la moral de la caritat bondadosa descansava en una metafísica de la identitat, de la qual Böhme, Schelling i Baader en serien notoris precedents, aquesta metafísica, basada en un coneixement intuïtiu i immediat, deixa a la vista la homogeneïtat del món, a partir de la qual els éssers singulars perden llur sentit en ells mateixos, en línia de la saviesa oriental.
D'acord amb el seu postulat metafísic d'una realitat immanent a totes les coses, se'n deriven les conclusions antropològiques d'aquest autor, d'un pessimisme que contrasta amb la tradició racionalista, de signe contrari, al llarg de quasi tota la història de les idees. Per a Schopenhauer, l'home no pot ser més que una voluntat irracional que plasmarà les seves diverses formes a través del caràcter. Pel que fa a la llibertat, a l’igual que Schelling, la desplaça senzillament des de l’operari a l’ésser , perquè és aquest qui precedeix i determina en tot cas l'obrar. Únicament el món fenomènic es trobaria sotmès a la llei causal. La veritable llibertat vindria entesa, però, al marge del lliure albir, com allò transcendental que brolla d'ell mateix sense obeir a raons, irracional per tant, pertanyent a l'essència del món, però mai als éssers individuals.
La intensa fascinació que Schopenhauer experimentava pels aspectes obscurs de la realitat, en la línia més pròpiament romàntica, fa més entenedora la seva atribució de llibertat a la dimensió noumenal de l'home, en terminologia kantiana que ell utilitza bastament, mentre li negava al seu vessant fenomènic, val a dir, a la seva realitat de subjecte individual. Impulsats pel voler incessant i absurd, tots aquests esdevindrien mer desig i carència tant permanent com insaciable. La condició humana vindria caracteritzada per dues dimensions ineludibles, el sofriment a causa de la privació, i l’avorriment o tedi. Abandonat a ell mateix, "incert de tot, menys de la seva indigència i necessitat", a l'home li és absolutament inabastable la felicitat. De fet, només podríem parlar d'una felicitat relativa, com l'havia pensada Epicur, com un anorreament del dolor o una suspensió provisional, momentània i efímera d'aquest sofriment. La seva fatalitat irremeiable ens porta a la resignació, apaivagadora de la voluntat de viure, sense altra finalitat que la negació de la vida que bull a tot arreu, la immersió en el no-res.
En el nirvana, cada ésser tornaria finalment a la identificació amb el tot i, per tant, a la supressió de la seva individualitat. En aquest silenci de la voluntat és on l'enteniment, per fi alliberat de l' esclavitud respecte d'ella, aconseguirà esqueixar el vel de Maia i comprendre que aquesta voluntat, considerada en general i en ella mateixa, es troba a la base de la identitat de tots els éssers. Aleshores, l'egoisme deixaria el pas a l'amor universal, tan bon punt es fes càrrec que els altres són jo mateix, no per dominar-los, sinó per tal d'evitar-los qualsevol sofriment.
A nivell empíric, la resignació i la indiferència són el més recomanable per tal d'abolir el desig. A nivell espiritual, la contemplació i el misticisme, com el Buda i els sants més entregats varen arribar a comprendre a temps. Aquesta curiosa forma de religiositat atea acaba per reduir el món i l'home al nores. Rere d'un semblant nihilisme es perfila després una bona part del pensament de Nietzsche i de la música de Wagner, determinats aspectes del pragmatisme de W. James i de les filosofies de Bergson i de Heidegger, qui farà de l'ésser autèntic aquell capaç de mirar cara a cara la mort i de dirigir la seva existència en relació a la més pròpia possibilitat, incondicionada, insuperable, inevitable, com ho és, en la descripció de l'ésser i el temps, la mort.
A Schopenhauer la mort se li presentava com la gran ocasió de no ser més el jo, la feliç oportunitat de poder deslliurar-se de la cadena dels motius, regida per la necessitat. La mort era també el moment de gràcia en què es palesava la dolorosa absurditat d'una vida petita i uniforme que, lluny de constituir la substància íntima del nostre ésser, més aviat representa una aberració. D'aquesta manera, la filosofia schopenhaueriana és a l'origen de les posteriors elaboracions existencials, literàries -de Pío Baroja a Ernst Jünger- i metafísiques, sobre la finitud i la tragèdia. El seu pessimisme ètic concordava amb el sentiment antirevolucionari d'una certa burgesia radicalment conservadora, molt allunyada, des del seu apoliticisme, de qualsevol sensibilitat democràtica. La naturalesa d'artista de Schopenhauer, també de psicòleg atent als vessants més foscos de la nostra subjectivitat, varen fer d'ell un autor modern, a despit del seu relatiu antihumanisme. Fou una persona erudita, profund coneixedor de llengües antigues i modernes, obert a l'estudi de les ciències, en especial de les ciències naturals.
És cert que el seu pessimisme es va mantenir respecte del món de la història –"el pitjor dels mons possibles"-, però cal recordar, per fer-li justícia, la seva teoria estètica, i en concret de l'art musical, com l'objectivació de l'infinit, i la seva doctrina de "l'ull etern de l 'univers", coneixedor de tot i per ningú conegut, que ens fan pensar en la seva filosofia com una metafísica de la caiguda, origen d'un món en discòrdia, i del posterior retorn de l'U a si mateix a través de l'home, finalment alliberat d'una voluntat fatalment destinada a negar-se.
Ara bé, la tragèdia de Schopenhauer, a la qual no és aliè tot el pensament romàntic, neix d'un quid pro quo amb antecedents procedents de la Reforma i del Renaixement: prendre la individualitat per la personalitat, de la qual cosa resulta un rebaixament correlatiu de la personalitat vertadera.
Tan bon punt es va separar la personalitat humana del seu centre, que no és pas l'home sinó Déu, el racionalisme amb Descartes i, finalment, sota la seva forma preromàntica amb Kant i Rousseau, va dibuixar la personalitat de l'home com una imatge altiva, infrangible, gelosa de la seva immanència i de la seva autonomia, i finalment bona per essència. Justament en nom dels drets i de l’autonomia d'aquesta personalitat, la polèmica racionalista va condemnar tota intervenció externa en aquest univers perfecte i sagrat. Segons un lloc comú, gens superficial per cert, l'home ha d'esdevenir allò que és, tot assumint riscos i dolors, a un preu dolorós i amb enormes possibilitats, tot guanyant en l'orde ètic i moral la seva personalitat i la seva llibertat i donant a la seva pròpia vida el segell d'una radical unitat ontològica.
Si el desplegament de la personalitat es realitza en la direcció de la individualitat material, s'adreçarà envers el jo odiós, la llei del qual és la de prendre, absorbir per a ell. Aleshores, la personalitat com a tal tendirà a alterar-se, a dissoldre's. Si, contràriament, el desenvolupament té lloc d'acord amb la personalitat espiritual, aleshores l'home caminarà en la direcció del jo generós, la norma del qual és el donar, la "tranquil·la modèstia i el silenci", com diu Shakespeare. L'home no serà veritablement persona més que en la mesura en què el seu capteniment ètic tradueixi en acció la realitat metafísica de l'esperit, en tant que la vida de la raó i de la llibertat domini en ell la dels sentits i de les passions. La llei pròpia és contrària a l'egocentrisme i de fet incompatible amb aquest.
Des de la tradició racionalista al voluntarisme romàntic, el centre de gravetat de l'ésser humà ha anat baixant a l'extrem que no hi ha per a ell, pròpiament parlant, personalitat, sinó únicament moviment fatal de les larves del món soterrani de l'instint i del desig, i tota la dignitat ben regulada de la nostra consciència personal es presenta com una careta mentidera. La dissociació de tots els dualismes de l'antropocentrisme racionalista i romàntic, naturalesa i gràcia, fe i raó, amor i coneixement, com també en la vida afectiva, de l'amor i dels sentits, tota aquesta dispersió que serà recollida per l'art del XIX i del XX, no són, certament, la responsabilitat d'Arthur Schopenhauer. La seva filosofia sí és, en tot cas, el símptoma i la conseqüència.