Retorn de la política?

El quatre de gener d’enguany, després d’un cert “farciment” que sembla suggerit per una tertúlia televisiva, a propòsit de la banalització de les festes del solstici d’hivern, o de Nadal, si voleu, Ramon Valls diu finalment, en un article periodístic, el que em penso que “vol” que quedi dit:

“L’exigència de propagar la pau i el benestar en el món passa necessàriament per la política. Només aquella política que, ai!, disciplina l’economia i sap dirigir-la a objectius de drets humans i dignitat humana. En fi, perdonin que en unes festes tan assenyalades parli d’una cosa que, amb raó, està tan desprestigiada; però és que és cert que només les societats políticament aconseguides poden realitzar el bé en el món”.

Podríem posar en paral·lel aquestes paraules amb les del cardenal Martini, l’any 1993:

“La política és la més alta de les activitats humanes, la que cerca de posar en acte les condicions per al veritable bé i el veritable progrés de tothom”.

Davant d’aquests dos textos que vénen de qui vénen, em sento com aquell “hidalgo ilustrado” a qui li varen fer una pregunta comprometedora; només va ser capaç de contestar: “Son tantas y tantas las cosas que acuden a mi mente, que no acierto a coordinallas”.

Sense cap intent de “coordinallas”, doncs, em permeto de fer la següent sèrie de preguntes: Per què, doncs, la política té tan mala premsa? És la “premsa”, potser, qui li fa mala premsa? o els poders econòmics? o és que les dues coses en fan una?

Per què tants “savis” i “intel·lectuals” (sobretot els que s’autoanomenen “politicòlegs”, raríssimes vegades algun economista), han deixat anar la brama que la política no és més que una tapadora d’interessos econòmics, fins a aconseguir que molta gent s’ho cregui? Els ho paguen? Qui? 

Quin efecte té aquesta creença en la despolitització de les nostres societats? Quines altres causes pot tenir aquesta despolitització?

Qui remou i per què les campanyes de menyspreu contra el “sistema”? És que potser els detractors sistemàtics dels sistemes enyoren el d’en Franco?

(No puc deixar de pensar en aquell germà llec que va escriure a la primera pàgina del seu diari: “Personas a las que tengo que tener manía: 1.El abad, sea quien sea”)

Però, ja que parlem de “sistemes”, com és que el sistema de partits ha evolucionat tan poc en tant de temps, malgrat les seves manifestes deficiències, que van ser analitzades i denunciades d’una manera ben rigorosa i clarivident a principis del segle XX?

Aquest sistema, aquí a Catalunya, no contribueix a mantenir-nos encara més en la desestructuració mental secular que arrosseguem?

Es poden contestar aquestes preguntes, i moltes altres “que acuden a mi mente”, des de la banalitat i l’immediatisme televisiu? No requereixen precisament meditació i reflexió, mirar les coses per tots els caires i sota tota mena de llums, és a dir, exactament el que no cap en una tertúlia televisiva?

És que una resposta mínimament correcta a aquestes o altres preguntes pot reduir-se a una “fórmula” que llancem com una pilota de “paddle” o una carta de pòquer per a intimidar el pròxim o demostrar que hom és “algú important o famós”? O bé comporta una “actitud” que no pot ser més que pacient, humil, tenaç, esperançada i gens cridanera?

Des que A i B varen decidir que C tingués autoritat per dirimir els seus conflictes (cito un article anterior del mateix professor Ramon Valls), cosa que segons els entesos es va teoritzar el segle XVII, quelcom molt important ha succeït en la història humana:

Sobre el pacte i la ciutadania universal com a fonaments, comença la “polis” moderna. Potser aquest fet és la mateixa essència d’això que en diuen “la modernitat”. Sigui com sigui, em penso que de cap manera podem renunciar a aquesta conquesta que eleva la dignitat de la política i la dignitat de l’ésser humà. S’ha caminat molt, en aquest camí, però queda molt per caminar. I hi ha hagut retrocessos. I n’hi pot tornar a haver.

Hi ha una pregunta que de fa temps em ronda, a propòsit, precisament, de la situació actual:

I aquell que no vol ser ciutadà, què?

No tinc pas una resposta unívoca i clara a aquesta pregunta. Però sí que al voltant d’ella no puc deixar de fer-me una reflexió; i és que la majoria dels que actuen contra el “sistema” fan, pura i simplement, trampa: des dels que maten fins als que cremen contenidors d’escombraries. Uns i altres diuen que ho fan en nom d’un “ideal” que ha d’acabar amb una determinada farsa política. Potser sí: de fet, però, ho fan aprofitant-se dels benifets que al llarg de molts cents anys els ha proporcionat l’esforç de molts i molts que han cregut i s’han sacrificat per la ciutadania i per la política. Ho fan aprofitant-se precisament d’allò que en Jordi Sales en diu “mediacions racionals”, i que ells no han creat: pistoles o llumins, per exemple.

L’ordre i el desordre, com diu molt bé el professor Grimaldi en un llibre que aviat publicarem, són els enemics reals de l’esperit... i de la política. No serà que la ciutadania, entre la temptació de l’ordre i la del desordre (o entre la temptació del bé i la de l’absència del bé, com diu el professor Bénéton), aquesta ciutadania que està, essencialment, guanyada en abstracte, ha de ser guanyada en concret per cada un dels que volem ser ciutadans, i serà sempre una conquesta fràgil a renovar a cada moment?