Religió i comunicació, de Lluís Duch
Lluís Duch
Fragmenta Editorial, 2010
El pensament de Lluís Duch comença a tenir reconeixement entre nosaltres, tot i que les seves nombrosos publicacions no sempre han estat objecte de l’atenció que mereixien ni les seves idees no han influenciat de manera significativa la nostra manera de pensar. En el número 444 del suplement Culturas de La Vanguàrdia hi apareix, amb el títol de “Lluís Duch, maestro heterodoxo”, una entrevista realitzada per Albert Chillón i una breu ressenya del seu pensament, a càrrec de Joan-Carles Mèlich, que porta per títol “Una antropología de la ambigüedad”. L’antropologia de Lluís Duch és, en efecte, una antropologia de l’ambiguïtat i de la complementarietat. Ambiguïtat perquè som éssers finits amb desitjos infinits i no tenim altre remei que resoldre els dilemes que ens planteja el món “en situació” i, per això mateix, qualsevol resposta només pot ser provisional. Complementarietat perquè l’ésser humà sempre serà mític i lògic, ja que necessita aquestes dues formes per a orientar-se en el seu món i, al mateix temps, eludir el caos.
Segons Lluís Duch, la resposta a la pregunta pel sentit de l’existència no es pot donar acudint només al mite o només al logos, perquè és la tensió entre ambdós la que deixa sempre obertes les preguntes fundacionals. Duch adverteix del perill que posseeixen els finals de trajecte canònics: teories, sistemes o institucions que pretenen donar una vegada per totes una resposta concloent a la pregunta pel sentit. Un dels nuclis al voltant dels quals pivota el seu pensament és precisament el que ell anomena la logomítica, terme encunyat a Mito, interpretación y cultura. Aproximación a la logomítica. L’Antropología de la vida cotidiana, per la seva banda, constitueix una extensa reflexió –sis volums– sobre la condició simbòlica de la vida humana. Els éssers humans som éssers excèntrics, que estem permanentment en recerca de punts de referència que ens serveixin d’orientació però que, al mateix temps, mai no podem arribar a dominar. Som animals simbòlics, segons la formulació d’E. Cassirer, amb infinites mediacions. El símbol està vinculat intrínsecament a tot el que és humà, però sempre que hi ha humanitat existeix l’amenaça d’allò inhumà. Aquesta idea és central en Lluís Duch. Allò humà no sorgeix amb el triomf i la desaparició d’allò inhumà, sinó tot el contrari. Si som humans, és perquè mai no som plenament humans; per això cal estar alerta enfront dels qui ens prometen estats paradisíacs, en què la provisionalitat i l’ambigüitat queden definitivament superades.
Precisament perquè els éssers humans som animals simbòlics, és a dir, finits, vulnerables, fràgils, sotmesos a incessants i inacabables processos de contextualització, perquè no podem eludir la historia, perquè som hereus d’un món que no hem escollit i perquè desitgem l’infinit, perquè vivim exposats a l’atzar i a la contingència, per tot això necessitem ser acollits i reconeguts. Aquesta és la funció que realitzen les “estructures d’acollida”: la família, la ciutat i la religió, a les quals s'hi ha d’afegir una quarta –la comunicació mediàtica? que serà objecte d’una futura obra en procés d’elaboració. La gran crisi que fustiga el món contemporani pot explicar-se, segons Duch, per la fractura de les transmissions que sempre i en tot moment han dut a terme les estructures d’acollida.
Religió i comunicació planteja la problemàtica de la comunicació religiosa en la nostra cultura com una crisi en la transmissió dels continguts religiosos deguda a la fractura d’una d’aquestes estructures d’acollida. La finalitat principal d’aquesta obra consisteix a subratllar algunes de les facetes de la transmissió-comunicació de les religions. D’una manera molt explícita, la llarga història de la humanitat posa en relleu que la destrucció irreversible de les cultures o, almenys, la seva profunda desestructuració s’esdevé quan les transmissions, que haurien d’assegurar-ne la supervivència, es col·lapsen i, aleshores, esdevenen insignificants per a la plasmació de la vida quotidiana dels individus i dels grups humans.
En cada moment històric, les comunitats religioses, de la mateixa manera que totes les altres comunitats humanes, són el que són en funció de la qualitat o de la manca de qualitat de les seves transmissions. La forma d’existència pròpia de les religions és la comunitat, que és la conseqüència d’aquella comunicació en comunió propiciada per uns processos de transmissió que són portadors de vida i esperança no sols per als fidels d’una determinada religió, sinó per a tots els homes i dones de bona voluntat. Les religions són factors de comunió malgrat que, en el passat i en el present, moltes vegades han donat lloc a confrontacions cruels i sagnants i a múltiples formes d’intolerància. Els tres termes –comunitat, comunicació i comunió– són tres facetes constitutives d’una mateixa realitat: el relligament amb tota alteritat –Déu i tot altre.
Lluís Duch subratlla la diferència fonamental que hi ha entre informació i comunicació. Les nostres societats mostren un enorme dèficit de comunicació, mentre que la informació de què disposem mai en el passat havia estat tan abundosa i accessible a la gran majoria de la població. Les religions, almenys a Occident, sofreixen al mateix temps una profunda crisi de la comunicació i de la informació. Aquesta darrera provocada per l’agut col·lapse de la classe de religió a l’escola. La crisi informativa de la religió no afecta en exclusiva, com creuen alguns representants de l’obsolet laïcisme vuitcentista, l’àmbit religiós en un sentit estricte, sinó que col·labora directament al desenparaulament del conjunt de transmissions culturals que hauria de fer l’escola –religiosa i laica– en un règim de llibertat de consciència i de religió. En el moment present, en relació amb la transmissió-comunicació, la qüestió més vidriosa i segurament de més difícil solució que tenen plantejades les religions –molt especialment el cristianisme a casa nostra– és, en sectors cada vegada més amplis de la nostra societat, la ruptura cada vegada més profunda de la confiança en l’Església. La confiança és un estat d’ànim compartit que és imprescindible perquè la informació es converteixi en comunicació.
En els començaments del segle XXI, les dificultats per formular les dimensions del futur de la humanitat i, molt especialment, de la religió han augmentat d’una manera que senzillament ens resulta inimaginable. Duch creu que les causes decisives que provoquen tanta incertesa davant l’esdevenidor són dues. La primera té a veure amb l’augment vertiginós i creixent de la velocitat en tots els àmbits de l’existència humana. Aquest augment constant i frenètic del tempo vital implica que totes les previsions que es puguin formular en el present, tot seguit esdevinguin obsoletes, superades per la sobreacceleració dels nostres modes de relació mentals i tècnics, per la presència en el dia a dia de controls electrònics cada vegada més exhaustius, sofisticats i anònims, per la pèrdua quasi completa dels punts de referència religiosos, polítics i morals. El futur, que en altres temps era el dipositari de les esperances, les sorpreses i els somnis dels éssers humans, s’ha convertit en una entitat previsible i calculable, amb una data de caducitat a tocar de la mà. Hi ha una segona causa que incideix fortament en la dificultat de preveure el futur, la qual, de fet, és una conseqüència molt directa de la primera que s’ha esmentat. Fa referència, seguint una formulació de Niklas Luhmann, a l’augment incessant de la complexitat dels sistemes i dels subsistemes socials que operen en les societats postindustrials del segle XXI. L’augment de la complexitat comporta un enterboliment creixent del sentit que pot tenir el món que ens envolta i nosaltres mateixos que, amb molta freqüència, ens convertim en unes simples peces intercanviables del mastodòntic sistema social i tecnològic cada dia més complex, anònim i independent de la voluntat humana, en el qual anem sobrevivint amb penes i treballs.
Aquest estat de coses, conseqüència negativa –segons Duch– de la modernitat europea, ha donat lloc, a una intensa i extensa “revolució del creïble”, seguint l’expressió de Michel de Certeau, a un qüestionament de tot allò que, en un altre temps, s’havia acceptat sense cap mena de discussió perquè pertanyia inseparablement al nostre “món donat per garantit”. Aquesta situació, iniciada tímidament a la darreria del segle XVII, ha afectat d’una manera molt directa i crítica la religió cristiana. Es pot detectar una crisi profunda de la confiança en la nostra societat, en general i, molt més en concret, en l’actual articulació eclesiàstica de la religió cristiana. Aleshores no pot sorprendre a ningú que assistim a una devaluació i a un desconeixement creixents de la tradició cristiana. Els dogmes, els sabers, la política, la tradició i els programes –tot allò que se sol col·locar en l’apartat del “creïble”– han perdut gairebé tota credibilitat o, almenys, aquesta s’ha esmussat fortament. En alguns casos fins i tot s’han esvaït gairebé com si mai no haguessin existit. Les institucions religioses que operen en la nostra societat han forçat sovint l’emigració d’un nombre important dels seus antics adeptes. En la nostra societat, amb molta freqüència, l’exili de l’Esperit ha provocat que els monuments materials i intel·lectuals que abans donaven suport a les institucions s’hagin convertit en simples “museus” o en un reguitzell de “béns culturals” explotats turísticament. Potser no estava tan equivocat F. Nietzsche quan afirmava que les esglésies s’havien convertit en les tombes de Déu ni U. Galimberti quan deia que les religions històriques s’havien convertit en les tombes del simbolisme religiós. Duch creu que la “museïtzació” que actualment té lloc a Europa ve a ser, al mateix temps, la constatació de la fugida de l’Esperit i una certa confirmació penosa de l’orfandat religiosa, política i social a què estem sotmesos els homes i les dones del segle XXI.
Enmig d’un conformisme ateu de molt baixa intensitat o, més sovint encara, indiferent, i a partir d’una interpretació i una vivència profètiques del cristianisme, Lluís Duch creu que caldria trobar una manera constructiva d’alliberar-nos de l’impacte negatiu de les modes i els models culturals vigents per arribar a ser creients. E. Fromm va analitzar com n’era de fàcil sotmetre’s al conformisme ambiental, i com n’era de difícil intentar ser un mateix vivint i comportant-se a contracorrent dels models imposats pels mass media o per l’opinió pública. Sant Pau espressa perfectament el caràcter contracultural de l’Evangeli quan escriu als corintis: “Mentre els jueus demanen senyals i els grecs volen saviesa, nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per als jueus i niciesa per a les altres nacions” (1 Co 1,23).
L’actual “revolució del creïble” no significa pas que l’ésser humà hagi bandejat totes les formes de fe i s’hagi convertit en un ésser totalment incrèdul, ancorat en la sola raó, exclusivament interessat per les dades objectives i matemàticament establertes. El que s’ha modificat en l’home dels nostres dies és l’objecte de la seva fe, o de les seves fes. Enfront dels colossals avenços científics i tecnològics, fins i tot és possible que l’home actual hagi esdevingut molt més crèdul que l’home d’altres moments històrics. Peter L. Bertger assenyala que, en l’actualitat, vivim en una època de profunda “credulitat”, és a dir, en una època mancada d’esperit crític i de claredat de judici.
En el moment present, la situació de les transmissions cristianes és molt deficient. A vegades sembla com si s’hagués produït un trencament de la tradició, una mena d’esfondrament d’un edifici monumental les restes del qual són cada vegada més escasses i marginals. Davant d’una situació d’aquesta mena, molt fàcilment pot irrompre una “cultura de la queixa i de les lamentacions” que pot precipitar molts dels qui encara es professen cristians a un estat de resignació apàtica, d’immobilisme desencisat i, fins i tot, d’un cert escepticisme. Tots aquests coneixements i reflexions, però, no ens haurien de servir per reforçar la temptació de precipitar-nos en una cultura de la queixa o del “no hi ha res a fer”, sinó que haurien de commoure les nostres fibres cristianes i forçar-nos a plantejar seriosament la pregunta cristiana per excel·lència que, en paraules de D. Bonhoeffer, és: ¿Qui és avui Crist per a nosaltres??El futur de la religió cristiana, afirma Duch, passa per tots els qui troben interessant això de ser cristià, sovint amb una baixíssima autoestima com a cristians. En el moment present, el futur de les religions són els creients de cadascuna d’elles perquè, davant la fallida gairebé completa de les transmissions religioses, de fet són els creients l’única transmissió possible de la Bona Nova de cada religió. El Déu cristià vol tenir necessitat dels éssers humans. Enmig de les incoherències i incerteses de l’hora present, l’únic imperatiu de Déu a tots els creients com a resum de la seva voluntat és, en termes cristians, el mateix que Jesús va imposar a Simó Pere: “Tu segueix-me”. Duch es confessa optimista sobre el futur d’un cristianisme profètic i relativament marginal, no sacerdotal com ho és ara.