Religió, escola i lliure elecció de centre
La llibertat d'elecció de centre és un dret difícilment conculcable. Si aquesta llibertat d'elecció no ho és per a tothom no és llibertat sinó privilegi.
Un dels problemes hispànics que més tensió i crispació social han comportat en els darrers mesos i que sembla que continuarà estan en tensió és la presència de l'ensenyament religiós a l'escola i el dret a la lliure elecció de centre. En les pàgines que vénen a continuació fem un seguit de consideracions sobre aquesta qüestió sense cap mena de pretensió d'exhaurir, ni de bon tros, la seva problemàtica. Vagi, per endavant, que qui signa aquest article és catòlic i manté la voluntat de viure i morir en el si de l'Església catòlica.
APUNT HISTÒRIC PREVI
Sobta que la qüestió de l'ensenyament de la religió a l'escola constitueixi un problema entre nosaltres quan en el nostre context europeu no ho és i on, a més, no genera l'agressivitat verbal entre uns (confessionalistes) i altres (laïcistes). Per entendre aquest problema, crec que hem de recórrer a la inèrcia d'una memòria col·lectiva marcada per la història recent. Potser la diferència entre nosaltres i la resta d'Europa sigui el fet que a cap país del nostre entorn occidental no ha existit un conflicte civil bèl·lic com l'hispànic del 1936 al 1939. Tampoc cap país no ha viscut la continuació d'aquest conflicte en un format de dictadura com ho ha estat el franquisme.
Els catòlics hem de reconèixer que l'Església catòlica, en la seva aclaparadora majoria, es va posar al costat d'un dels bàndols durant aquesta lluita fratricida i, un cop acabada, va donar un suport a la dictadura, fet que, vist des d'avui, resulta del tot escandalós. Aquest suport, a més, es va traduir en la imposició de la religió a l'escola i en una participació substantiva en el poder polític, social i cultural d'un estat dictatorial que per la seva naturalesa era excloent. És cert que, a Catalunya, hi va haver algunes persones, com el cardenal Vidal i Barraquer o el prevere Carles Cardó, i institucions, com el monestir de Montserrat, que es van distanciar críticament de la dictadura. També és cert que hi va haver moviments catòlics de base lligats al moviment obrer i que les esglésies van aixoplugar trobades de la resistència antifranquista com, per exemple, el naixement de Comissions Obreres (parròquia de Sant Medir), l'Assemblea de Catalunya (parròquia de Maria Mitjancera) o la reunió del sindicat democràtic d'estudiants (caputxins de Sarrià). Però el gruix de la jerarquia va continuar al costat del règim franquista malgrat algunes personalitats rellevants al final de la dictadura (cardenal Tarancón a Madrid o el bisbe Añoveros, al País Basc).
Crec que, humanament parlant, és comprensible i explicable que l'Església es posés del costat franquista atesa la violenta repressió i el cúmul d'assassinats perpetrats contra els seus clergues i creients en el bàndol republicà (només a Catalunya 1541 sacerdots i 896 membres d'ordes religiosos van ser assassinats i això sense comptar l'alt percentatge de laics també assassinats simplement per ser "gent de missa"). Això també explica que l'opinió catòlica catalana que no havia participat en el cop d'estat militar franquista s'anés posant al costat de Franco. El prestigiós historiador català Josep Termes així ho interpreta: "des del 20 de juliol, l'Església catalana fou una església clandestina, que tornava a les catacumbes. Immolats, perseguits o exiliats els sacerdots; cremades, destruïdes o confiscades les esglésies, el culte públic inexistent, i el privat realitzat sota perill de la vida. A poc a poc s'anà refent un culte minoritari, clandestí, des de finals del 1936. L'opinió catòlica catalana fou aculada cap el franquisme1."
I tanmateix els catòlics, sense oblidar la legítima memòria d'aquestes persones immolades per la seva fe, hem de reconèixer que l'Església, si bé humanament s'entén que es posés del costat de qui li defensava la vida i en contra de qui l'assassinava, no va estar a l'alçada de les circumstàncies des d'un punt de vista cristià. Ni un cop d'estat en contra de la legitimitat republicana podia ser batejat com a croada, ni era tampoc cristià beneir els cànons que obrien pas a l'evangeli. També ens cal recordar que, a la banda dels "croats", també hi va haver una repressió sagnant per simple pertinença a un sindicat o a un partit polític d'esquerres, per haver-ne estat simpatitzant públic o simplement per haver escrit en català (el cas de l'escriptor gironí Carles Soldevila). Amb l'agreujant que aquesta repressió va ser majoritàriament institucional i de caràcter venjatiu, repressió que significativament va arribar fins a l'afusellament del líder d'Unió Democràtica, Carrasco i Formiguera, persona que no havia comès cap mena de delicte i que va ser agafat quan fugia, precisament per catòlic, de la persecució anarquista.
Les fonts històriques no ens parlen pas d'una Església que durant la guerra o durant la postguerra parlés de pau, de reconciliació o de perdó; o bé que intervingués per assuaujar o intercedir per les persones i famílies reprimides. Ben al contrari, l'Església es va presentar durant molts anys al poble com la guanyadora de la guerra, un suport important del dictador i de la seva política de repressió tot participant en els poders de l'estat i imposant la religió catòlica a tota la població. Crec que no cal buscar arguments per confessar que, cristianament parlant, l'Església no va ser fidel al missatge de Crist. És més: en els seus fonaments jurídics l'Estat franquista es declarava confessional i afirmava que inspirava les seves institucions, les lleis i la seva aplicació en els principis immutables de la religió catòlica. ¿És estrany que avui en una llista de 18 institucions l'Església ocupi a Espanya el darrer lloc de preferència per darrere de l'Exèrcit i l'OTAN? ¿No estem pagant els catòlics la penitència del compromís de la jerarquia amb el règim franquista, especialment a través de la influència crítica dels mestres i pares dels joves que ho van veure i viure2?
Mort el dictador (1975) la posterior transició democràtica va consagrar un estat no confessional (1978). En una democràcia i en un estat no confessional no sembla que hi hagi lloc per privilegiar una confessió religiosa. Tot i que durant la transició no es va produir cap revengisme i es van procurar integrar totes les sensibilitats en el nou projecte d'Estat, l'Església no ha demanat fins avui públicament perdó pel seu pecat públic durant la guerra civil i el franquisme i, per contra, a hores d'ara, continua reclamant la presència de la religió a l'escola pública. Fins i tot insinua que està perseguida... Potser si comencéssim per reconèixer els nostres pecats i per no desconfiar sistemàticament de l'Estat podríem trobar vies de solució a la tensió que genera la presència de la religió a l'escola. Hem de reconèixer, a més, que fa mal d'ulls veure bisbes i religiosos en manifestacions contra una Espanya de bracet de l'altra Espanya, l'hereva en bona part de les sensibilitats que va aplegar el franquisme. No crec que aquest sigui el bon camí per resoldre el contenciós de la presència de la religió a l'escola pública. Cal reconèixer que mitja Espanya no vol la presència de cap religió a l'espai públic encara que d'altres considerem la possibilitat dels seus valors formatius en nens i adolescents, sense afany de proselitisme, més encara en els temps que corren.
LA DIMENSIÓ RELIGIOSA: ENTRE EL CONTINGUT DISCIPLINARI I LA VIVÈNCIA ESPIRITUAL
Ningú no nega que per entendre la nostra civilització, des del codi visual de l'occident en particular passant per les expressions lingüístiques i els temes de la literatura fins a les dimensions ètiques de la nostra cultura, cal conèixer el contingut, les fonts i la història de la religió cristiana en tots els seus vessants així com la dimensió religiosa la qual sembla ser un element constitutiu de l'ésser humà. I cal reconèixer que en els darrers 25 anys el retrocés en aquest coneixement ha estat espectacular. Sovint el professorat d'història de l'art o de literatura ha de recórrer a l'explicació subsidiària dels continguts religiosos cristians amb la mateixa intensitat, o més encara, que el que ha d'utilitzar per a les referències de la mitologia clàssica. Fins i tot a França, on la religió no és present en el currículum escolar des de la reforma de Jules Ferry de finals del segle XIX, hi ha hagut un debat social important a la passada dècada dels 90 sobre la necessitat de reintroduir l'ensenyament del fet religiós a l'escola pública. Curiosament com a arguments per reintroduir aquest ensenyament s'assenyalava la progressiva 'desherència collectiva', la ruptura de les baules de la memòria europea, la incomprensió de fets culturals importants la lectura del timpà de la catedral de Chartres, La Crucifixió de Tintoretto, La Divina Comèdia de Dante, el Don Joan de Mozart o La Setmana Santa de Louis Aragon i que les festes (Nadal, Pentecosta, etc.) esdevinguessin un pur atzar del calendari.
Era particularment interessant que l'argumentació francesa entrés de ple en raons de caire instructiu. Reconeixia que els vehicles de transmissió tradicionals les esglésies, les famílies, els costums, les bones maneres s'havien ensorrat o, en el millor dels casos, s'havien erosionat seriosament. Aquesta ensulsiada traslladava al servei públic és a dir a l'escola pública les tasques elementals d'orientació espai-temps que la societat civil ja no podia garantir. La pèrdua de cultura religiosa no es considera tant un fet aïllat sinó que es presenta com un símptoma més de la pèrdua d'una cultura de caràcter més ampli. Régis Debray assenyala, respecte del retorn de la religió a l'escola, que no es tracta en cap cas de tornar Déu a l'escola sinó de prolongar l'itinerari humà de camins múltiples, en tant que la continuïtat acumulativa, que també s'anomena cultura, distingeix la nostra espècie animal d'altres menys afortunades. Les tradicions religioses i el futur de la Humanitat són al mateix vaixell. No es pot reforçar l'estudi de les religions sense reforçar l'estudi a seques. Més endavant el mateix Débray concedeix que l'universal religiós present en les confessions té un potencial valor per canviar a millor l'educació cívica3.
Crec que el contingut d'aquesta reflexió i d'aquesta crítica poden ser compartides àmpliament. Hi ha molts més arguments que es podrien afegir: interculturals, sociològics, lingüístics, etc. El problema rau a com reintroduir la religió a l'escola. Una assignatura més de cultura religiosa? Qui la imparteix? A França han optat per canviar continguts dels currículums de filosofia, literatura, geografia i història per introduir-hi el coneixement de la dimensió cultural de les religions, posant un èmfasi important en el cristianisme. I són els mateixos professors d'aquestes matèries els qui han assumit el repte d'impartir aquesta docència. És una solució plausible. També es pot contemplar l'existència d'una matèria de cultura religiosa a banda en la línia del que proposa l'UNESCO4
En contrast amb aquesta dimensió més fredament cultural amb què ha obrat França, al Quebec han optat per un altre model. Des de començaments del 2002, i amb un gran èxit, han substituït a l'escola pública l'animació pastoral catòlica i l'animació religiosa protestant per un Servei d'animació espiritual i de compromís comunitari, ofert a tot l'alumnat. Sobta, en les nostres latituds, que als quebequesos no els faci cap mena de vergonya reclamar la dimensió espiritual en la formació dels adolescents. Sense cap mena de dubte defineixen "espiritualitat" com un camí individual situat en una col·lectivitat que s'arrela en les qüestions fonamentals del sentit de la vida i que tendeix cap a la construcció d'una visió de l'existència coherent i mobilitzadora en constant evolució. A més, la dimensió espiritual de la persona es concep com internament relligada a l'acció social. Es forma l'espiritualitat per tal de fonamentar un compromís comunitari que és definit com una contribució de l'individu a la vida col·lectiva fonamentada sobre el reconeixement del valor i de la dignitat de les persones i orientada cap a la construcció d'una societat més harmoniosa i més solidària5. Aquest servei l'imparteix un professorat especial, de formació filosòfica, que ha de tenir un perfil determinat.
La didàctica quebequesa d'aquesta matèria se centra en una tensió acció-reflexió i gira al voltant de les grans qüestions de l'existència en tres fases: en primer lloc tot vivint diverses facetes de la vida espiritual i del compromís comunitari a través d'activitats (la fase "viure"); a continuació una reflexió sobre les experiències viscudes (fase "rellegir"); finalment una tercera acció de compromís social ben fonamentada (fase "refer"). En tot aquest procés cal mantenir un respecte escrupolós per la llibertat de consciència de l'alumnat; ara bé, entre les activitats de la primera fase s'ofereixen, per exemple, estades en un monestir, al costat de reflexions a partir de qüestions ètiques o d'interiorització de la sensibilitat a partir de contes o al·legories, o de contactes amb religions i altres creences, etc. Certament aquest model és més nou i força atractiu. És impensable en el nostre context? Probablement seria impossible si es volgués generalitzar. Però es podrien anar fent experiències i avaluant-ne els resultats. Fa poc vaig veure un reportatge televisiu de la visita dels alumnes d'una escola pública de Catalunya al monestir budista del Garraf. Un dels actes de la visita va ser passar per una experiència de meditació a la qual van assistir tots els alumnes. A mi em va semblar normal. Però, hauria estat possible una visita a un monestir cristià on l'experiència proposada hagués estat una introducció a la meditació cristiana?
LA RELIGIÓ A L'ESCOLA DELS ESTATS EUROPEUS
Proposo, per distanciar-nos una mica del nostre context, fixar-nos, a grans trets, en la presència de la religió a l'escola als estats europeus. No deixa de ser sorprenent que els dos únics estats europeus en els quals no hi ha religió confessional a l'escola pública siguin França6 i Turquia. En relació als altres estats es poden establir quatre grups pel que fa a la presència de la religió confessional a l'escola.
| L'ensenyament confessional de religió a l'escola pública europea: (Font: elaboració pròpia7) | |
|---|---|
| Obligatòria | Suècia / Grècia / Àustria |
| Obligatòria (amb petició d'exempció) | Noruega / Dinamarca / Alemanya / Luxemburg / Regne Unit / Polònia |
| Obligatòria al centre i opcional per a l'alumne | Espanya / Portugal |
| Lliure sol·licitud de l'alumnat | Finlàndia8 / Bèlgica / Itàlia / Holanda / Irlanda / Lituània / Bulgària / Croàcia |
| Sense presència en el currículum escolar | França / Turquia |
Queda, doncs, palès que l'ensenyament de la religió des d'un punt de vista confessional, i no només com a informació cultural, és present a l'escola pública de tots els països d'Europa. A la majoria de països per impartir docència cal l'autorització de les autoritats de la confessió religiosa amb algun tipus de titulació acadèmica que és diferent en la majoria dels estats. També és diferent el nombre d'hores a la setmana que estan prescrites així com el contingut del currículum.
LA RELIGIÓ A L'ESCOLA CONFESSIONAL
No crec que ningú pugui negar als pares el dret que tenen a inscriure els seus fills en una escola confessional a fi que aquests puguin rebre una instrucció i educació religiosa d'acord amb les seves conviccions. De la mateixa manera que els pares no han demanat permís als seus fills per donar-los la vida, no sembla que tampoc els hagin de demanar permís, mentre són menors d'edat, per instruir-los d'acord amb una religió concreta en la mesura que aquesta dimensió religiosa els dóna una cosmovisió i una plenitud de sentit en la seva vida. Aquest dret no sembla pas que sigui conculcat a Espanya ni per la LOE ni per cap altra llei.
Aclarit això, cal que anem més endavant i ens preguntem, ¿quins resultats s'obtenen pel que fa a l'ensenyament de la religió en els centres confessionals? Sembla que en aquest punt també tenim elements de reflexió seriosa tant pel que fa a les dificultats d'instrucció com pel que fa als resultats obtinguts.
Les principals dificultats didàctiques neixen del nou context social9. Bona part de l'alumnat dels centres confessionals viu en un món divers, relativista i fragmentat. Sol tenir abundància de béns i moltes possibilitats d'entreteniment i de comunicació. Tot plegat el fa espavilat per aconseguir el que vol però no està gens predisposat ni a l'esforç, a la perseverança o a enfrontar-se amb les dificultats ja que sovint ha estat sobreprotegit. Sovint té dificultats per contenir l'ansietat si la recompensa es demora i tendeix més al zàping que no pas a la lectura seqüencial i està més seduït per la imatge que pel text i per l'acció que no pas per la reflexió. Té facilitat, a més, per viure un doble discurs a dins de l'aula i a fora i durant el cap de setmana.
El missatge cristià vol ser un missatge de salvació. Doncs bé, en general, l'alumnat dels centres religiosos no sembla sentir la necessitat de ser salvat, ni explicita necessitat de sentit, ni tan sols de Déu. La necessitat d'ajut, de sentit, de consol que tots experimentem en algun moment de la nostra vida no creu que tingui res a veure amb la dimensió religiosa. Això és en bona part degut en coincidència amb el que també s'afirma des dels ensenyaments de l'Ètica i de la Filosofia a centres públics per la dificultat que manifesta d'accedir al món simbòlic i, per descomptat, a la interioritat i a l'espiritualitat. A tot plegat cal afegir que presenta moltes dificultats per entendre conceptes com gràcia, sacrifici, pietat, salvació, filiació divina o pecat.
D'altra banda, l'alumnat actual manifesta clarament les dificultats que se li apareixen per creure, dificultats que també admeten tenir alguns adults. Així, les dificultats d'entesa o de comprensió en temes com els miracles de Jesús, la resurrecció, la comunió amb el cos i la sang de Crist a l'eucaristia, la intermediació de l'Església entre Déu i les persones són plantejats com a dubtes sense cap escrúpol. Fa tres decennis encara els nois i noies creien en les respostes donades o no preguntaven. Ara ja no accepten que es digui simplement que una afirmació és dogma de fe o que ja ho entendràs quan siguis gran. Crec que això té una dimensió positiva en la mesura que ens estimula a saber dir l'essencial de la fe en un llenguatge comprensible en el món d'avui. Però no deixa de ser un repte difícil per al professorat de religió catòlica.
Amb relació al contingut i pràctica cristiana, els alumnes de les escoles confessionals solen acceptar la creença fins a finals de segon d'ESO. Durant el 3r d'ESO es dóna el punt d'inflexió a partir del qual solen anar abandonant la referència religiosa. De vegades, aquells o aquelles que continuen mantenint referències cristianes són subtilment tractats com els "bons", cosa que els desprestigia en el marc de la colla. Tots sabem que la tensió de transgressió que té tot adolescent fa que sovint s'identifiqui més amb els "dolents" per afermar la seva personalitat.
El professorat de centres confessionals religiosos reconeix que en certa mesura tenen dificultats per poder relacionar amb experiències personals significatives tota la instrucció sobre dogma, litúrgia i moral cristianes. Resulta molt difícil presentar el nucli dramàtic de la mort i resurrecció de Jesús a uns joves que saben poc de carència física, gana, dolor, fracàs o limitació d'alguna mena. En l'ensenyament de la religió a l'escola confessional el professorat està segur de la llavor que escampa a la qual dedica esforços ben generosos en temps i dedicació però tenen dificultats o mancances en les tècniques de sembra, el tipus de sembradores, i, sobretot, en el treball de la terra que ha de rebre la llavor10.
El que més ens ha de fer pensar, potser, són els resultats que s'assoleixen. Certament, des d'un punt de vista catòlic això no ens hauria de preocupar ja que la llavor llançada amb bona fe i dedicació d'alguna manera ja grifollarà en l'ànima de cadascú. Ara bé, si baixem als indicadors tradicionals els resultats no semblen ser massa galdosos.
Sembla, doncs, clar que la classe de religió no produeix cristians. Les adhesions més fermes a la referència religiosa provenen més d'altres interaccions com ho poden ser els recessos o les relacions personals (l'acompanyament en la recerca personal de cadascú). Davant d'aquests resultats és bo que ens preguntem, ¿realment val la pena que maldem per fer present la religió confessional a l'escola si la transmissió de la fe potser ja no va per aquests camins sinó per d'altres, en especial pel testimoni més que no pas per la paraula?
A PROPÒSIT DEL DRET A LA LLIURE ELECCIÓ DE CENTRE
Com he dit més amunt, no crec que ningú pugui negar als pares el dret a elegir escola per als seus fills. En aquest sentit crec que la llibertat d'elecció de centre és un dret difícilment conculcable. Dit això, però, cal que diguem també, des del punt de vista cristià, que la majoria de drets no són absoluts sinó relatius. És el mateix que s'esdevé amb el dret de propietat: té una funció o fins i tot una hipoteca social. Vull dir, amb això, que si la llibertat d'elecció de centre no ho és per a tothom no és llibertat sinó privilegi.
D'altra banda, la lliure elecció de centres té uns límits de contingut. Els pares no tenen pas dret a educar els seus fills a càrrec dels pressupostos públics en una escola on no hi hagi immigrants, gent d'altres ètnies o d'altres classes socials... I és una dada contrastada que hi ha més alumnes immigrants a les escoles públiques (70%) que a les concertades. Amb tot, aquesta afirmació s'ha de matisar perquè sovint les admissions estan limitades per la localització geogràfica (el barri o barris on hi ha l'escola) i resulta que sovint la majoria d'escoles concertades són en zones amb escassa o nul·la immigració. Valgui l'exemple de l'escola de les Germanes Vedrunes al Raval: el 52% de l'alumnat és immigrat o fill d'immigrat d'un total de 36 països diferents!
La llibertat d'elecció de centre no s'estén tampoc a coses que no siguin imprescindibles en l'educació, és a dir, activitats extraescolars, esport, llengües complementàries, etc. I, finalment, cal recordar que el dret a l'elecció de centre no és una delegació en d'altres persones de la responsabilitat d'educació dels fills; és més aviat l'obligació dels pares d'educar els fills d'acord amb els seus propis valors i visió del món. És d'aquesta obligació que brolla el dret que res no els impedeixi de realitzar-la.
Finalment, també cal dir que si bé és possible que hi hagi centres concertats que hagin abusat en el cobrament de quotes, cal que l'Administració reconegui, sense estigmes previs, que el concert no finança les despeses de manteniment, personal no docent, i costos d'infraestructura. I cal recordar que el professorat dels centres concertats treballa més hores lectives que el dels centres públics i cobra menys no només per la mateixa feina sinó per fer-ne més. Aquest sector professional està desatès econòmicament i no deixa de ser escandalós que alguns dels sindicats més cridaners, davant d'aquesta realitat, mirin cap a un altre costat.
CONCLUSIONS
És cert que els pares tenen dret a la llibertat d'elecció de centre, sempre que aquest dret sigui universal i no estigui sotmès a condicions que no siguin possibles per a la majoria. També proposaria que s'acabés d'una vegada l'oposició públic-privat o concertat pel que fa les titularitats dels centres docents. Precisament perquè no hi ha una única solució per als problemes que suscita l'educació, cal que sumem els esforços, en especial quan actuem sobre una zona determinada. Caldria afavorir els contactes entre directors/es de centres públics i privats d'un mateix àmbit territorial a fi de crear sinergies que potenciessin la col·laboració i la recerca de solucions als problemes comuns.
Ningú no dubta que la informació de la cultura religiosa és indispensable en la formació dels ciutadans del demà. És urgent reintroduir el seu ensenyament, sigui com a matèria a banda o com a part important dels currículums de les anomenades "matèries del sentit" (literatura, filosofia, història, geografia). En canvi, la introducció de les religions en els centres públics des d'una perspectiva més confessional encara que no sigui catequètica és objecte de debat. Hi ha sectors importants de la societat que creuen i postulen que no hi ha de ser. En canvi hi ha altres sectors de la societat i no només religiosos sinó també laics que opinen que l'ensenyament de la religió a l'escola pública pot ajudar a la formació de la ciutadania com no ho fa cap altra matèria encara que no "converteixi" aquells qui la cursen. Ja hem vist que a Europa l'ensenyament de la religió hi és de manera generalitzada llevat de França i Turquia. Cal reconèixer que la conferència episcopal espanyola no demanava cap monopoli per a la religió catòlica i en la seva documentació reclama la presència de les religions impartides des d'una perspectiva creient, sigui quina sigui la seva confessió11.
Sigui com vulgui, l'ensenyament de la religió a l'escola només es pot resoldre mitjançant un pacte. Una via podria ser la d'incorporar-la dins de les franges optatives amb la mateixa categoria que qualsevol altra matèria. Els pares de l'alumnat la podrien demanar per als seus fills sense cap mena de problema. Estaria bé, però, que els catòlics recordéssim, d'una banda, que les classes de religió no fan cristians i que la religió no té el monopoli del sentit. I d'altra banda també cal tenir en compte que la progressiva multiculturalització de la nostra societat demandarà la presència no només de catòlics i protestants, sinó també en pla d'igualtat la presència de l'islam, del judaisme, del budisme, etc. ¿No pot ser que aquesta multipresència introdueixi un desordre en els efectes? És a dir: ¿no és previsible que l'enquadrament de l'alumnat en diverses confessions a l'hora de cursar religió des d'una perspectiva creient a l'escola pública no provoqui més fonamentalismes d'identitat? ¿No introduirem, potser, en el temps a venir més elements de distorsió que no pas de respecte i convivència? ¿No fóra millor pactar un ensenyament sòlid de cultura religiosa amb presència del contingut de les principals religions amb un petit èmfasi sobre la cristiana atès que és la que es troba a l'arrel de la nostra cultura?
Sigui com vulgui, tot plegat no és menor i crec que s'ha de pensar i debatre amb una actitud de respecte i de serenitat.
Notes
1.Dirigida per Pierre Vilar, Josep Termes: De la revolució de setembre a la fi de la guerra civil (1968-1939.) Volum VI de la Història de Catalunya. Edicions 62. Barcelona: 1987.
2. AA.DD.: Joves i valors. Els joves catalans en l'enquesta europea de valors. Desembre 2002.
3. R. Debray, op. cit. Pàgina 2.
4. Associació UNESCO per al diàleg interreligiós: Cultura religiosa per als ciutadans de demà. Maig de 2001. [consulta efectuada el 23 d'agost de 2006]. http://granat.boumort.cesca.es/index.php?option=com_docman&task=doc_download&gid=10&Itemid=82
5. Ministère de l'Éducation: Pour aprofondir sa vie intérieure et changer le monde. Document de travail. Québec. 2001. Pàgines 7 i 23. [Consulta efectuada el 23 d'agost de 2006] http://www.mlq.qc.ca
6. A França, excepcionalment, hi ha religió confessional a les regions de les antigues Alsàcia, Lorena i la Vall del Mossel·la. Es deixa mitja hora setmanal a disposició de les confessions religioses. A les escoles privades es pot impartir l'assignatura de religió.
7. Elaborat a partir de Ministerio de Educación, Cultura y Deporte: Boletín CIDE de temas educativos (desembre de 2001, número 8). Pàgines 2-7 i de l'adreça: http://www.vozclasereligion.org/relieuropa.html [consulta efectuada el 23 d'agost de 2006]
8. Ja que sembla que Finlàndia és un referent de la "comprensivitat" bo serà tenir en compte que el nombre d'alumnes que fan religió s'acosta al 95%.
9. La informació d'aquest apartat està extreta fonamentalment del document no publicat de Lluís Ylla: Debat sobre el fet religiós a l'escola. Febrer de 2005. Aprofito l'ocasió per agrair-li la seva generositat i les idees i documentació aportades.
10. Lluís Ylla: op cit. Pàgina 14.
11. Comisión episcopal de Enseñanza y Catequesis: Orientaciones pastorales sobre la enseñanza religiosa escolar. Madrid, 1979.