Relectura d'España invertebrada
Els que critiquen el separatisme com quelcom artificiós no s’adonen d’aquest imprescindible joc entre forces d’independència i força central.
España invertebrada de José Ortega i Gasset té, en l’edició de Revista de Occidente, Madrid, 1963, 157 pàgines de format petit. És, per tant, un llibre breu, la qual cosa s’adiu bé amb el propòsit d’Ortega de tractar qüestions de gran calat però solament de forma esquemàtica. L’assumpte que vol desenvolupar, segons les seves pròpies paraules en el pròleg a la quarta edició, és “un panorama esquemàtic de la seva (d’Espanya) evolució i anatomia” (pàg. 17, traducció meva al català). El que l’obliga a fer-ho, diu ell, és la manca de llibres d’història capaços d’orientar “amb suficient agudesa sobre els secrets del camí que Espanya porta per la història” (pàg. 17).
Ara bé, aquest assumpte té prou complexitat per ser tractat en estudis llargs i saberuts amb el corresponent suport crític i bibliogràfic. Conscient d’això, Ortega gairebé s’excusa tot dient, en el pròleg a la segona edició (pàg. 3) que es tracta “d’un assaig d’assaig”, “una anotació privada, sense tot allò propi de l’important arquitectura d’un llibre” (pàg.3), que ha escrit perquè una sèrie d’idees s’havien anat formant al seu cap i necessitava alliberar-se’n.
Seria equivocat imaginar-se, però, que Ortega no se sent segur del seu llibre i de les tesis que sosté, o que té poca ambició. Més aviat és al contrari. Ja hem vist que al seu entendre no existeixen llibres capaços d’aclarir la història d’Espanya, cosa que ell es veu amb cor de fer; també esmenta com desventura d’Espanya “l’escassetat d’homes amb un talent sinòptic suficient per formar-se una visió integral de la situació nacional” (pàg. 5) encara que, naturalment, allà està ell per omplir el buit.
El llibre és de 1921 i el seu autor, madrileny, el va publicar per primera vegada al diari El sol, també madrileny. Des de llavors ha transcorregut bastant de temps, la qual cosa no impedeix que en aquests moments (meitat de l’any 2008) estigui disponible en, com a mínim, cinc editorials de llengua castellana.
España Invertebrada es divideix en dues parts. La primera és la que conté el més essencial de l’esquema històric d’Ortega i en la segona l’amplia però, sobretot, afegeix a la primera la seva idea sobre el paper determinant que, al seu entendre, té la relació entre majories i minories, idea que posteriorment desenvoluparà en La rebelión de las masas.
SUBMISSIÓ I INCORPORACIÓ
Ortega comença amb una cita de Mommsen, el gran historiador de Roma, en què aquest afirma que “la història de tota nació, i sobretot de la nació llatina, és un ampli sistema d’incorporació” (pàg. 24). Després de valorar aquesta afirmació com una llei històrica comparable a la més central de les lleis físiques, s’entreté a il·lustrar el procés d’incorporació portat a terme per Roma: primer, la comunitat del turó del Palatí s’uneix amb una altra comunitat assentada en el turó del Quirinal, després són sotmesos els pobles del Laci, després els etruscos i samnites i finalment el procés continua fora d’Itàlia.
La cosa més significativa de l’esquema general que està proposant Ortega, recolzant-se en una frase de Mommsen, no és tant l’esquema mateix com el fet de proposar-ho com a esquema únic. I a més ho proposa amb un gran èmfasi en equiparar, com hem dit, la “llei d’incorporació” amb les lleis físiques. Avui, aquesta equiparació resultaria més difícil de fer, ja que s’han acumulat bastants arguments en contra de la possibilitat de formular lleis històriques. L’ensulsiada del marxisme ens ha sensibilitzat al respecte i Popper fa temps que va escriure La misèria de l’historicisme. Però l’època en què Ortega va escriure era molt més propensa a un cert cientifisme historicista. Amb tot, la cosa no té especial importància considerada en si mateixa. El que voldria subratllar és que gràcies al seu pretès caràcter científic, la idea que les nacions es creen perquè una comunitat política sotmet i n’incorpora d’altres queda fixada rotundament com l’única vàlida, val a dir, no com el model que reflecteix més o menys bé la història de Roma o d’altres comunitats polítiques, sinó la de les nacions en general.
Ara bé, si l’esquema de “submissió i incorporació” tal vegada es pot aplicar raonablement a la història de Roma, no sembla que es pugui aplicar a d’altres nacions.
Posem per cas els Estats Units de Amèrica. Recordem breument la seva història. L’emigració bàsicament britànica va ser la base de las colònies de la costa Est. Per altra banda, en els territoris dels actuals EUA va haver-hi àmplies però poc consolidades zones franceses i de la corona espanyola. Uns i altres van acabar sent expulsats del continent, inicialment en la guerra de 1754-1760. En el període 1775-1781, els americans van lluitar contra Anglaterra en la Guerra de la Independència i al mateix temps van donar forma a la seva comunitat política: declaració d’independència (1776), constitucions de cada un dels tretze nous estats (1775-1780) i constitució federal (1787). L’expansió cap a l’oest va continuar i es crearen nous estats. Una nova guerra amb Anglaterra escombrà la presència d’aquest país al nord-oest. Louisiana va ser venuda per França als EUA i Espanya li va vendre Florida (1819). La Guerra de Secessió va sacsejar el país a meitat de segle i va seguir una gran expansió econòmica que va situar-lo com a primera potència industrial cap a 1894. L’any 1900 tenia una població d’uns setanta-sis milions d’habitants.
En el cas dels Estats Units no es veu clar quina nació és la que sotmet i n’incorpora d’altres ni quines són aquestes altres. Respecte a la primera, ens trobem amb una fracció d’un país, Anglaterra, que s’independitza i es fa gran, encara que no sembla que es pugui dir que és a base de sotmetre i incorporar ja que, probablement, seria desenfocat considerar que la formació dels Estats Units d’Amèrica es basa en la incorporació de les tribus indígenes.
És estrany que Ortega no faci cap esment dels EUA. A més de no adequar-se fàcilment al seu esquema, cosa que hauria valgut algun comentari aclaridor, diversos motius feien difícil, segons sembla, oblidar-se d’aquell país. Recordem que la intervenció americana va expulsar Espanya de Cuba, Puerto Rico i Filipines l’any 1898. Va ser justament la pèrdua d’aquestes últimes colònies la que va suscitar una onada de literatura que tractava de reflexionar sobre l’anomenada “decadència d’Espanya”, onada a la qual pertany l’obra d’Ortega. Recordem, per últim, que la independència dels americans va ser exemple i estímul per a les colònies espanyoles al sud del continent.
En determinats casos, la formació d’una nació és un procés totalment contrari al de “submissió i incorporació”. Això és així quan el sotmès i incorporat es treu del damunt el qui l’havia sotmès. Recordem el cas d’Irlanda. Durant els segles VIII a XI el país va lluitar contra els danesos i aviat va ser envaït pels anglesos. Enric II es va fer proclamar rei d’Irlanda (segle XII). Des d’aquest moment fins al principis del segle XX es van succeir els conflictes: confiscacions, intents d’imposar el protestantisme, carnisseries singulars a càrrec de Cromwell, rebel·lions i les conseqüents repressions i negació de drets als catòlics. L’any 1800 es dóna nom a la unitat política ampliada mitjançant la submissió i la incorporació: “Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda”. L’any 1923 el nom va haver de ser allargat en paraules i retallat en contingut i es va convertir en “Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord”. Gran part del territori irlandès havia assolit la independència.
Un altre cas poc o gens compatible amb l’esquema d’Ortega és Finlàndia. El seu procés històric és aproximadament el següent: del segle VII al XII és independent; del segle XII al XVIII són dominats pels suecs; al segle XVIII s’inicia la penetració russa, que es consolida; al segle XIX va tenir lloc una important renaixença lingüística, cultural i política i arran de la revolució bolxevic es va assolir la independència el 1917.
En fi, no es tracta de multiplicar els exemples. Sembla clar que l’entusiasme d’Ortega per l’esquema de “sotmetre i incorporar” com a explicació de la formació de les nacions no té especial base objectiva, especialment si s’eleva a la categoria de llei tan rigorosa com les físiques i aplicable, com elles, universalment.
El procés d’una nació que en sotmet d’altres, obligant-les a formar part d’un cos social i polític, és al mateix temps el seu moment de puixança. I al contrari, la desintegració, entesa com a pèrdua de territoris prèviament incorporats, és el mateix que la decadència. Així s’expressa Ortega: “Però la frase de Mommsen és incompleta. La història d’una nació no és solament la del seu període formatiu i ascendent: és també la història de la seva decadència. I si aquella consistia a reconstruir les línies d’una progressiva incorporació, aquesta descriurà el procés invers. La història de la decadència d’una nació és la història d’una lenta desintegració” (pàg. 28).
De nou les tesis d’Ortega semblen una simplificació excessiva de la realitat. Encara que hi pot haver relació entre adquisicions territorials i puixança d’una nació i entre pèrdues territorials i decadència, altres combinacions són també perfectament possibles. És clar, però, que es pot pensar de forma diferent segons es tinguin més o menys en compte factors polítics, econòmics, socials o culturals per tal de definir el que és puixança i el que és decadència. Ortega posa la seva atenció principalment en les adquisicions i pèrdues territorials, que tendeix a identificar amb puixança i decadència respectivament. Si es tenen en compte més factors, també cal registrar més possibilitats de les que Ortega esmenta. En la mateixa Castella del segle XVI, per exemple, van coincidir l’expansió territorial i una progressiva decadència econòmica i política.
Una història peculiar és la d’un país que des de fa segles va fer que un dels fonaments de la seva personalitat fos la renúncia a les guerres d’expansió. La Confederació Helvètica va tenir la seva època conqueridora. Van ser prou agressius per fer creure a Maquiavel que els suïssos envairien Milà en qualsevol moment i probablement la totalitat d’Itàlia. Amb tot, després de ser derrotats pels francesos el 1515, els tretze cantons que constituïen llavors la Confederació abandonaren per complet les guerres de conquesta i convertiren aquest abandó en un dels eixos de la política del país, eix que s’ha mantingut fins als nostres dies sota la coneguda forma de la seva característica neutralitat, gens aliena a la singular posició que ha vingut ocupant a Europa.
CONVÈNCER I FORÇAR
D’on prové la capacitat de la nació central per “sotmetre i incorporar”? En el capítol segon de la primera part d’España Invertebrada, Ortega ho explica. Comença declarant que “el poder creador de nacions és un quid divinum, un geni o talent tan peculiar com és la poesia, la música i la invenció religiosa” (pàg.31). La seva essència és un “talent de caràcter imperatiu”, un “saber voler i un saber manar” (pàg. 31). I el “manar” ho defineix com una barreja de dos components: convèncer i obligar o suggestió moral i imposició material. Els dos components van íntimament units en “tot acte d’imperar” (pàg. 31).
El més important dels dos, diu, és la capacitat de convèncer. Sense els processos de submissió i incorporació, basats merament en la força, solament produeixen conglomerats efímers destinats a una prompta desintegració, com els va esdevenir als imperis mongòlics. Perquè una operació de “submissió i incorporació” tingui calat cal que la nació central convenci amb el que Ortega anomena un “projecte suggestiu de vida en comú”. Il·lustra això amb l’exemple de Roma: un “projecte d’organització universal”, una “admirable administració”, “un tresor d’idees rebudes de Grècia, un ”repertori de noves festes i millors plaers”(pàg. 33). D’aquesta manera, “quan els pobles que envolten Roma són sotmesos, més que per les legions, se senten empeltats en l’arbre llatí per una il·lusió”(pàg. 33).
De moment, Ortega no dóna més explicacions sobre el que pugui constituir “un projecte suggestiu de vida en comú”, però s’ocupa més del segon component del “saber voler i saber manar”. Sobre la força, i concretament sobre la força militar, ja que d’això es tracta, en parla en diverses pàgines, principalment en el capítol segon de la primera part, però també en el capítol sisè de la segona, quan tracta el feudalisme.
La valoració que fa Ortega de la força militar com a component fonamental de les nacions que “sotmeten i incorporen” ve precedida per una contraposició entre l’“ètica industrial” i l’“ètica del guerrer”. Amb una referència condescendent a Heribert Spencer, s’inclina, al contrari que ell, per considerar el guerrer una figura superior a la de l’industrial. La cosa no ofereix dubtes: “L’ètica industrial, val a dir, el conjunt de sentiments, normes, estimacions i principis que segueixen, inspiren i nodreixen les activitats industrials, és moralment i vitalment inferior a l’ètica del guerrer”(pàg. 35). Els arguments que Ortega ofereix per defensar aquesta posició són tres. Primer, la col·lectivitat industrial, diu, es regeix per “la utilitat, mentre que els exèrcits neixen de l’entusiasme”. Segon, el món industrial es regeix per “contractes, que són compromisos parcials, externs i mecànics”, mentre que els guerrers es regeixen per l’honor i la fidelitat, “dues normes sublims”. Tercer, el món industrial vol evitar el risc, mentre que el guerrer “brolla d’un genial desig de risc” (pàg. 35).
L’enaltiment de la figura del guerrer, i per tant de la força, es completa en el capítol sisè de la segona part, que dedica parcialment, encara que extensament, als mèrits de les minories feudals, bàsiques segons ell per a la creació de moltes nacions occidentals. A aquestes minories, d’origen germànic, els repugna treballar el camp. Prefereixen dominar altres pobles i “encomanar-los” el conreu de la terra. Per això, diu Ortega, “el poble consisteix per a ell (per a l’esperit germànic) en uns quants homes enèrgics que amb el vigor del seu puny i l’amplada del seu ànim, saben imposar-se a la resta i, fent-se seguir d’ells, conquerir territoris, fer-se “senyors” de terres” (pàg. 133). Els guerrers no treballen, exerceixen la seva autoritat sobre els sotmesos. Per això no els interessa “la dimensió econòmica de la terra”. El que els interessa “no és cobrar, sinó manar, jutjar i tenir lleials” (pàg. 135).
Ortega, amb la seva evident admiració pel guerrer germànic tal i com ell se’l representa, culmina la seva exposició preguntant-se: qui ha de manar? La resposta, diu, és senzilla: el qui pot manar. I afegeix que tal resposta no significa el que tots estem pensant, la suplantació del dret per la força, ja que “es descobreix en el fet de ser capaç d’imposar-se als altres el signe indiscutible que es val més que els altres i, per tant, que es mereix manar”. Sembla que Ortega va fins i tot més enllà de la suplantació del dret per la força ja que vol establir que mai pot haver-hi una divergència entre ells perquè qui té la força té automàticament el dret, qui s’imposa és qui té dret a imposar-se, qui mana té dret a manar. En d’altres termes, la força no pot suplantar al dret perquè és ella qui diu el que el dret és.
En el mateix sentit, cap a l’exaltació de les virtuts de la força militar sense més referència que a si mateixa, es dirigeixen diversos paràgrafs del capítol segon de la primera part. Recordem que Ortega ha fet dependre la capacitat de “sotmetre i incorporar” de la capacitat de convèncer i de la capacitat de forçar mitjançant la força militar. Ara ens diu que la força militar actua principalment per convicció, no per imposició. Com pot ser, això? Perquè la victòria militar posa de manifest la superior qualitat de l’exèrcit vencedor i per mitjà d’ella la “superior qualitat del poble que va forjar aquest exèrcit” (pàg. 37). Per això resulta que la força de les armes no és força bruta, sinó que és força espiritual, una força més profunda que la raó: “La força de les armes, certament, no és força de la raó, però la raó no circumscriu l’espiritualitat. Més profundes que aquesta, flueixen en l’esperit d’altres potències, i entre elles les que actuen en la bèl·lica operació”(pàg. 36). Arribats aquí hom es pot preguntar si la victòria militar no serà per si mateixa la prova irrefutable que el vencedor està fornint al vençut un “projecte suggestiu de vida en comú” perquè porta en si mateixa la força espiritual necessària per convèncer. També és la força militar l’encarregada que el procés de submissió i incorporació no sigui destorbat per rebel·lies inoportunes del sotmès. En aquest sentit, Ortega també és clar: “Encara que la necessitat històrica de la unió entre dos pobles sigui molt profunda, s’oposen a ella interessos particulars, capricis, vileses, passions i més que tot això, prejudicis col·lectius instal·lats en la superfície de l’ànima popular que apareixerà com a sotmesa. Fóra va l’intent de vèncer aquestes rèmores amb la persuasió que emana dels raonaments. Contra elles solament és eficaç el poder de la força, la gran cirurgia històrica” (pàg. 34). La força, per tant, és el tribunal suprem, capaç d’interpretar el que un poble necessita amb més exactitud que aquest poble mateix, l’ànima del qual pot estar, i probablement estarà, ofuscada per prejudicis davant la perspectiva “d’aparèixer com a sotmès”.
De nou cal observar que Ortega porta les coses massa lluny. Al definir el paper de la força militar, la valora finalment en tan alta mesura que sempre tindrà raó si es tracta de la força militar d’una nació agressiva que tracta d’expansionar-se. Si aquesta nació assoleix la victòria militar i la incorporació de la nació vençuda, tot haurà succeït d’acord amb la “necessitat històrica”. Si no assoleix la victòria militar és de suposar que aquesta necessitat no existia. Si assoleix la victòria militar i la nació vençuda es resisteix, s’haurà de pensar que és per causa d’interessos egoistes i prejudicis del vençut. La teoria es formula d’una manera que no pot fallar mai.
I, com sempre, la teoria té en compte els esdeveniments des del punt de vista dels incorporadors, mai dels incorporats. De la independència d’Irlanda, per exemple, probablement solament se’n pot dir que mostra la decadència d’Anglaterra. De la resistència de la nació jueva a ser incorporada a l’Imperi Romà, al fet que no sap renunciar a les seves particularitats. I la rebel·lió dels Països Baixos contra Felip II, com cal interpretar-la?
Ortega afirma que “la victòria actua més que materialment, exemplarment, posant de manifest la superior qualitat de l’exèrcit vencedor en la qual, al seu torn, apareix simbolitzada, significada, la superior qualitat històrica del poble que forjà l’exercit” (pag. 37). Però, quantes victòries fan falta per certificar aquesta superioritat històrica? Recordem que Catalunya, en el segle XIII, va vèncer els francesos per mar i per terra, la qual cosa li va proporcionar Sicília. Vol dir això, en algun sentit intel·ligible, que Catalunya tenia llavors una “superior qualitat històrica” que França? I Portugal? L’any 1385 els portuguesos van derrotar Castella, alliberant-se d’un procés d’incorporació. Molt més tard, el 1580, les pretensions de Felip II a la corona es van veure satisfetes després de ser derrotat el candidat nacional per forces castellanes. L’any 1640 els portuguesos van restablir una dinastia nacional i van saber-la defensar davant dels castellans, i han mantingut la seva independència fins avui. A qui correspon en aquest cas la “superior qualitat històrica”? A España Invertebrada no s’esmenta Portugal ni una sola vegada i en moltes expressions d’Ortega sembla com si no existís, cosa que lliga amb l’ús anacrònic que fa dels termes “Espanya” i “espanyol”. No és exacte dir, per exemple, que Ferran i Isabel van assolir la unitat espanyola, ja que faltava Portugal. És un oblit menor per part d’Ortega? Tal vegada, però si hagués tingut en compte a Portugal hauria enriquit la seva reflexió sobre la capacitat de Castella per “sotmetre i incorporar”.
Igual que l’esquema de “sotmetre i incorporar”, les explicacions d’Ortega sobre els instruments d’aquest procés, la força i la capacitat de convèncer, són molt lluny de les dades històriques. Això sí, el que diu sobre el paper de la força militar i de la superior civilització té, si es vol, una certa aplicació, encara que no completa, al cas de Roma. A Hispània, per exemple, es podria considerar que es va imposar i va convèncer la superior civilització romana i també es podria pensar que l’exèrcit i les victòries romanes van jugar amb la seva exemplaritat. És, però, un dèbil exemple, ja que a Hispània, en aquell moment, el que hi havia eren tribus més que nacions. Hispània va ser profundament romanitzada: ciutats, vies de comunicació, llengua, cultura. Però ho va ser, probablement, per la pobresa de la civilització preexistent. Per altra banda, el fet de la “submissió i incorporació” d’Hispània ens el mirem nosaltres des de la llunyania dels segles i com a hereus dels romans que som. Una altra valoració seria probablement la que farien els nostres antecessors, els germans Indíbil i Mandoni, lleidatans (si se’m permet un cert anacronisme) morts pels romans per rebel·lia.
No entraré a discutir el que Ortega diu sobre la “capacitat de manar”. Probablement el problema s’hauria de reconduir fins a considerar el que fa possible la cohesió i la direcció de les societats polítiques, la qual cosa és complexa i inclou, com un dels aspectes principals, la naturalesa de les institucions polítiques, tan oblidades per Ortega.
PUIXANÇA D'ESPANYA, PANEGÍRIC DE CASTELLA
España Invertebrada està dedicada, com he dit al principi, a interpretar la història d’Espanya, matèria sobre la qual, segons Ortega, ha d’escriure perquè no existeixen vertaders llibres escrits per vertaders historiadors. De moment hem vist quelcom que es pot definir com la teoria general que Ortega sosté respecte a la formació de les nacions. Ara hem de veure com aplica aquesta teoria al cas particular d’Espanya.
El gran segle d’Espanya és, per a Ortega, el XVI (pàg. 143). Per què? El nostre autor té la mirada dirigida a aquelles nacions que mostren una especial capacitat per expansionar-se a base de “sotmetre i incorporar” d’altres. Aquest és el seu centre d’interès, mentre que la capacitat econòmica de les nacions no és ni esmentada, com tampoc semblen interessar-li especialment les característiques de les institucions polítiques. Així orientat, entén que Espanya protagonitzà, en el segle XVI, un gran procés d’incorporacions que dura fins al 1579 (pág. 51). A partir de 1580 es dóna un procés de decadència i desintegració que va de la perifèria al centre: primer “es desprenen els Països Baixos i el Milanesat, després Nàpols. Al principi del segle XIX se separen les grans províncies ultramarines i al final del mateix segle les colònies menors d’Amèrica i de l’Extrem Orient” fins a arribar a l’any 1900, quan “es comença a sentir la remor de regionalismes, nacionalismes, separatismes...” (pàg. 51).
Què es per Ortega, el que fa possible el gran segle? La unitat d’Espanya, diu, aconseguida pels reis catòlics. Aquesta és la “causa i la condició per fer grans coses “(pàg. 46), és “un aparell formidable”. (pàg. 143) Com es va aconseguir la unitat d’Espanya? Es diria que pel matrimoni d’Isabel i Ferran. I el matrimoni és cosa de dos. Amb tot, Ortega no ho veu així. Per ell aquest matrimoni és un episodi pel qual és Castella qui “imposa a la perifèria” el “procés d’incorporació” (pàg. 43). Com pot ser, això? Tal vegada Isabel va imposar el matrimoni a Ferran? No exactament. Diu Ortega que el projecte d’unió entre els reialmes d’Espanya era una idea castellana. En general, Castella, segons ell, tenia idees àmplies i ambicioses, mentre que els altres reialmes no sabien superar “la tendència al tancament del llogaret, a la visió estreta dels seus interessos immediats” (pàg. 43). La prova de l’amplitud de la visió castellana és, per a Ortega, que Castella és la primera en desenvolupar una activa política internacional. Concedeix que també la tenia la Corona d’ Aragó, encara que en aquesta, ha d’afegir, l’esperit internacionalista era contrarestat pel “defecte més oposat a aquesta virtut: una feroç suspicàcia rural afectava Aragó, una irreductible afecció a les seves peculiaritats ètniques i tradicionals”.(pàg. 44). És aquesta Castella, admirablement dotada, segons Ortega, per a l’amplitud dels projectes polítics, la que sap conquerir l’esperit de Ferran, que va comprendre que “els seus pensaments de gran volada solament podien ser executats des de Castella”, que “era precís dominar l’esquerperia dels seus paisans i incorporar-se a una Espanya més gran” (pàg. 44).
Existeix en la història alguna nació les realitzacions de la qual –sempre sota l’òptica de la submissió i la incorporació– puguin comparar-se a les de Castella? La resposta d’Ortega és contundent: “Roma i Castella [...] forjaren les dues més àmplies estructures nacionals” (pàg. 31). També es refereix a la “prepotència desconeguda en el món nou i solament comparable a la de Roma en l’antic”(pàg. 143). Atenes, en canvi, considera Ortega que “malgrat la seva infinita perspicàcia, no va saber nacionalitzar l’orient mediterrani” (pàg. 31). Per un costat queden Roma i Castella, “mal dotades intel·lectualment” però amb una gran capacitat de “sotmetre i incorporar”, i per un altre Atenes, intel·ligent però poc capaç de dominar altres pobles.
Analitzem ara les idees d’Ortega. Bàsicament ens ha dit quatre coses: que Castella va fer la unitat d’Espanya; que aquesta va ser una gran motivació per llançar-se a empreses imperials; que Espanya va aconseguir portar a terme àmplies incorporacions a Amèrica i a Europa; que l’expansió de Castella mitjançant incorporacions va ser d’una importància que solament admet comparacions amb les de Roma.
Castella va fer el matrimoni de Ferran i Isabel i per tant una certa unitat de part d’Espanya? Més aviat consta que Joan II de Catalunya-Aragó tenia un gran interès en el matrimoni del seu fill Ferran amb Isabel, princesa de Castella. La guerra civil havia debilitat molt Catalunya i Joan II cercà activament aliances per defensar-se de França. I Isabel es va casar amb Ferran no sense abans valorar altres alternatives. Va ser un matrimoni, en suma, que es va produir per la voluntat d’ambdues parts, de la Corona d’Aragó i de la de Castella. No es pot dir que Castella imposés a la perifèria un procés incorporatiu, a menys que s’estigui pensant en Navarra, “incorporada” militarment per Ferran (1492) i en Granada. Però això no es pot dir de la Corona d’Aragó ni de Portugal.
I com entendre que Ortega parli del tancament vilatà dels aragonesos, s’entén, dels súbdits de la corona d’Aragó? No havien estès la seva influència a Còrsega i Sardenya, a punts del nord d’Àfrica, a Sicília i Nàpols, a Grècia, i la seva influència comercial a tot el Mediterrani amb una àmplia xarxa de consolats?
També és estrany que posi la política internacional de Castella anterior a Ferran i Isabel com a prova de la seva superior amplitud de mires. Segur que tal política internacional va ser més àmplia que la de la Corona d’Aragó? Recorda el paper que molt aviat van tenir els Comtes de Barcelona al Migdia francès? Recorda l’expansió mediterrània que hem esmentat? Ha considerat les ambicions i moviments d’Alfons el Magnànim, que fins i tot van ultrapassar les fronteres del que era assenyat? Sigui com sigui, sembla completament fora de lloc dir que l’esperit internacionalista d’Aragó era contrarestat pel “defecte més oposat a aquesta virtut, una feroç suspicàcia rural”.
La segona idea d’Ortega és que la unitat d’Espanya va ser una font de força i una motivació per llançar-se a empreses imperials. De quina classe d’unitat es tractava? Avui Espanya és el territori de l’Estat espanyol, és a dir, el de la península Ibèrica amb exclusió de Portugal. En el segle XVI designava la península sencera, de conformitat amb l’origen romà del nom, i tenia un sentit geogràfic, no polític. La cosa té una certa importància perquè l’Espanya d’Ortega sembla indicar la formació d’un bloc sense fissures entre Castella i Aragó. Un “bloc compacte”(pàg. 45) diu ell. Amb tot, com és sabut, l’ordre constitucional que es va crear amb els Comtes de Barcelona i que es va mantenir amb els Trastàmara i els Habsburg –o sigui, fins a principis del segle XVIII– en la unió entre Aragó i Castella, era el propi d’Aragó. En aquesta corona els Comtes de Barcelona havien mantingut una mena de federació, en què els diversos regnes es regien per les seves pròpies lleis. A Catalunya, en particular, aquestes lleis havien limitat en gran mesura els poders dels comtes sobirans i, a partir de 1410, quan fina la nissaga del casal de Barcelona, el poder dels Trastàmara i després dels Habsburg. En realitat, Catalunya va entrar a la nova època –quan la Corona d’Aragó ja no té un sol cap on reposar, sinó que ha de compartir aquest cap amb altres corones, la qual cosa comença a passar amb Carles V– amb la seva pròpia mentalitat política de caràcter federal. Ara hi havia un membre més en la federació, Castella, però els països integrants de la federació seguien sent països diferents.
Va aconseguir Espanya portar a terme un ampli procés d’incorporacions durant el segle XVI? Observem que Ortega ja no parla de Castella sinó d’Espanya. Amb tot, com que segons ell Castella va fer Espanya, els mèrits atribuïts a aquesta són atribuïbles a aquella. Aquesta atribució és exacta pel que fa a Amèrica. Sobre això Ortega s’explica poc, encara que en referir-se a la colonització diu que “és evident que es tracta de l’única cosa vertaderament i substantiva gran que ha fet Espanya”(pàg. 145). Com he dit, hauria de dir Castella i no Espanya, ja que, com és sabut, la corona de Castella era la titular dels territoris americans i eren els castellans els qui gaudien, amb alguna excepció menor, del monopoli per operar-hi. Els súbdits de la corona d’Aragó eren forans a Castella –i a Amèrica– com els súbdits de la corona de Castella eren forans a la corona d’Aragó. Per tant, la conquesta i colonització d’Amèrica no pot ser atribuïda a Espanya sinó que ha de ser atribuïda a Castella. De cap manera va ser una empresa que oferís a d’altres pobles com a estímul i il·lusió compartida.
Què dir del gran procés incorporatiu a Europa? Carles V va començar a regnar l’any 1516 i va aplegar diverses herències. Del seu pare, Felip el Bell, va heretar els Països Baixos, Luxemburg, l’Artois, el Franc-Comtat, Flandes, Borgonya i Charolais. Del seu avi patern, Maximilià, va heretar Àustria, el Tirol, Lundgau, Estíria, Caríntia, Carniola, el nord d’Itàlia i el dret a ser proposat per a la corona imperial. De fet va ser elegit emperador d’Alemanya l’any 1519. Del seu avi Ferran d’Aragó va heretar Catalunya, Aragó, València, Mallorca i els territoris catalano-aragonesos d’Itàlia: Sicília, Sardenya i Nàpols. De la seva àvia Isabel va heretar Navarra, Castella, Canàries, Oran, Trípoli, Melilla i les possessions americanes. Es poden atribuir a un procés d’incorporació els territoris heretats de Felip el Bell i de Maximilià? Evidentment no. En realitat són el fruit, com també els territoris peninsulars, de la coincidència en Carles V d’una àmplia herència, producte dels mecanismes de la institució monàrquica combinats amb els atzars de la reproducció d’hereus.
Què va succeir en realitat? Que Castella, com molts altres països, quedaren incorporats a l’imperi de Carles V. Perquè en realitat l’imperi era llavors l’imperi de Carles V d’Alemanya. Acostumats avui a una situació política, tendim a pensar en Carles V com a rei d’Espanya. En realitat això és inexacte. I no em refereixo ara al fet que Espanya no era llavors una unitat política estatal, sinó una juxtaposició de regnes les corones de les quals portava Carles V. Em refereixo al fet que no solament van ser els territoris heretats per Carles V els que van marcar a la monarquia, sinó també la monarquia la que va marcar als territoris. Carles és Carles de Castella, d’Aragó o de qualsevol altre territori, però també Castella o Aragó són de Carles. I això perquè som davant d’una monarquia patrimonial, però encara més perquè els diversos territoris, i molt especialment Castella, es van veure involucrats en la política de l’emperador.
Aquesta política va tenir diferents eixos: l’intent de mantenir la unitat religiosa d’Europa, la lluita contra els turcs i les rivalitats amb França. Molts territoris van contribuir, encara que no en el mateix grau, a les diverses guerres en què Carles V va participar: Nàpols, el Franc-Comtat, els Països Baixos, Alemanya, Catalunya, Castella. No eren guerres de cap d’aquests països, eren guerres de la monarquia i aquesta intentava arreplegar homes i diners d’on podia.
Dintre d’aquesta situació de conjunt, Castella va adquirir una posició singular. Al principi, l’arribada de Carles V va ser més aviat conflictiva. Havia nascut a Gant, va ser educat a Flandes i va arribar a Castella sense conèixer la llengua del país i amb un seguici de flamencs que ocuparen diversos càrrecs, tot això amb gran disgust dels locals, que es va manifestar en les Corts de Valladolid i Saragossa (1518). Un cop elegit emperador (1519), va convocar les corts de Castella a Galícia amb la finalitat d’aconseguir diners per a la coronació, propòsit que va trobar una resistència que solament va poder vèncer amb la pressió de suborns i amenaces. La conseqüència va ser la unió i la rebel·lia de les ciutats castellanes –comuners– que van ser vençudes en la batalla de Villalar (1521).
No es veu aquí la clara propensió imperial atribuïda per Ortega a Castella. Més aviat al contrari, ja que les ciutats van lluitar per les seves llibertats, la qual cosa podria ser jutjada des del punt de vista d’Ortega com “la tendència al tancament vilatà, a la visió estreta dels interessos immediats”(pàg. 43). De tota manera, un cas no fa una regla. De fet, Castella va jugar un paper singular en les empreses de la monarquia, probablement per diversos motius: perquè estava en condicions de fornir homes per als exèrcits donada la seva, per a l’època, abundant població (uns set milions d’habitants); per la seva eficàcia militar; perquè podia proveir diners per la dimensió de la seva economia, per la prosperitat del moment i per la plata americana; perquè les seves corts no tenien suficients facultats per oposar-se eficaçment a la voluntat reial, permanentment disposada a augmentar les càrregues fiscals i, probablement, perquè es va identificar progressivament amb la política de Carles V. El fet és que els exèrcits castellans, amb tropes d’altres punts de l’imperi –Alemanya o Països Baixos, per exemple– van actuar en diversos punts d’Europa amb notables èxits.
Al mateix temps, Carles V, al principi un estranger, es va anant castellanitzant fins al seu característic retir i mort al monestir de Yuste. El seu fill Felip II ja va ser castellà en tots els aspectes, començant per l’educació, rebuda a Castella, i per la llengua, un castellà acompanyat per un francès deficient i pel desconeixement del flamenc. Va fixar la capital a Madrid, tot establint un nou factor de castellanització. Per altra banda, Carles V va cedir l’imperi i els territoris austríacs al seu germà Ferran. Felip va rebre la corona de Castella amb les possessions americanes, la corona d’Aragó, la de Navarra, els estats de la casa de Borgonya i les possessions italianes. Carles V havia presidit un imperi que no portava el segell de cap nació en particular. El de Felip II portava el segell de Castella. Aquesta particular vinculació de Castella amb la monarquia també es va posar de relleu en algunes conseqüències negatives. Les càrregues fiscals i les lleves per als exèrcits van empobrir Castella fins passar de la prosperitat a principis del segle XVI a la misèria a finals del mateix segle. A més, l’eufòria per la ratxa de victòries militars es convertiria en desànim per les desfetes i fracassos (1566, primera rebel·lia dels Països Baixos; 1588, Armada Invencible).
Cap territori de la monarquia va tenir dintre d’ella la posició singular de Castella, encara que molts van contribuir amb homes i diners a les guerres del rei. La Corona d’Aragó, i Catalunya en particular, és un d’aquests territoris. Per a Catalunya no era res de nou contribuir a la política del monarca regnant. Aquesta tradició va continuar amb Carles V i Felip II. Per altra banda, al llarg del segle XVI les relacions de la monarquia amb Catalunya patiren un deteriorament progressiu. Això va ser per la seva progressiva castellanització. La instal·lació de la cort a Madrid va contribuir a la presència immediata d’homes, idees, interessos i estils castellans. Els catalans van sostenir constants queixes per la concessió de càrrecs eclesiàstics i civils catalans a castellans i pel fet que el monarca s’envoltés de castellans principalment. També tenien queixes per la violació de lleis catalanes per funcionaris del rei. També perquè el 1555 el govern d’Itàlia, possessió tradicional de la Corona d’Aragó, va passar del Consell d’Aragó al Consell d’Itàlia, amb la qual cosa els catalans es van sentir desposseïts. Tot això contribuïa a fer que la desconfiança augmentés. I com a qüestió de fons estava permanentment la diferència d’institucions i mentalitats polítiques. A la corona d’Aragó havia prevalgut la concepció contractual de la relació entre el monarca i els seus súbdits, i Castella, en canvi, tenia tradicions més aviat autoritàries. Això, unit al moment de puixança de Castella i a fets concrets com els que hem esmentat, feia témer que la monarquia pogués optar per aplicar les lleis de Castella a d’altres territoris. Però Catalunya s’estimava molt el seu sistema constitucional i de cap manera volia anar per aquest camí. I un factor més s’unia a tots els anteriors: l’absentisme reial. El rei era rei de molts territoris i no podia estar en cada un permanentment ni tan sols freqüentment. Amb tot, era una peça fonamental per al funcionament de les institucions, molt especialment en un sistema contractual com el català. L’absentisme no afavoria ni la gestió dels afers públics ni la confiança.
Va ser suficient l’enduriment de les circumstàncies perquè les relacions entre Catalunya i la corona acabessin en una guerra. La seqüència dels fets, esquemàticament exposada va ser la següent: el regnat de Felip II acaba amb unes finances completament deteriorades; els seus successors intenten obtenir més diners i homes dels seus territoris, amb la qual cosa les corts catalanes oposen resistència; amb Felip IV (1621-1665) i el seu ministre Olivares les necessitats financeres de la corona, llastades per enormes despeses, els van induir a augmentar la pressió sobre Catalunya i sobre altres països. El 1640 es va produir la revolta catalana que va acabar el 1652 en desfeta. Portugal es va deslligar de la corona.
Tornem a l’afirmació d’Ortega. Va ser el segle XVI el gran segle d’Espanya? Indubtablement, no. Va ser el gran segle de Castella? Atesos els criteris d’Ortega, hi ha raons de sobres per considerar que sí: la conquesta i colonització d’Amèrica i la vinculació de Castella a la política de Carles V i Felip II, amb nombrosos èxits militars.
Va proporcionar Castella un projecte comú als altres pobles de l’Imperi de Carles V? No. Amèrica va ser cosa de Castella, les guerres de religió es varen estendre pel Nord, Catalunya va seguir el seu curs amb tensions creixents amb la monarquia, Aragó es va rebel·lar al final del segle i a Portugal creixia el descontentament pel desemparament de les seves colònies americanes davant els anglesos i els holandesos.
Per últim, Castella comparable únicament a Roma? Tinguem present que Roma ha mantingut una presència permanent en la ment europea, sigui per subratllar les seves grandeses amb títols imperials, sigui per comparar-se amb les seves realitzacions, sigui per mirar la seva decadència com si d’un mirall esfereïdor es tractés. No és gens estrany que a Ortega se li acudís pensar-hi. Però, és correcta la comparació? No sabem en què estava pensant Ortega en fer-la. En l’extensió territorial del seu àmbit d’influència? En la durada d’aquesta influència? En l’extensió de la cultura? Sigui quin sigui l’aspecte que considerem, la comparació ens semblarà exagerada, fins i tot molt exagerada. Amb tot, segurament cal prendre-se-la més aviat com una expressió de l’entusiasme d’Ortega per les realitzacions del seu país tal com ell les entén. És una mena de resum del panegíric de Castella que ha vingut fent en les pàgines de España Invertebrada.
LA DECADÈNCIA
Hem vist que Ortega distingeix dos períodes molt diferenciats en la història d’Espanya. Un va del final del segle XV fins al 1589 quan va endavant el procés que en diu de “submissió i d’incorporació”. El segon va des de 1589 fins al moment en què Ortega està escrivint (1920) i en ell es produeix el procés de desintegració progressiu fins arribar a l’any 1900, quan “es comença a sentir la remor de regionalismes, nacionalismes, separatismes...” (pàg. 51).
Durant aquest període de decadència són molts els territoris que es desprenen de la corona: els que Carles V va heretar a Europa fora de la península, més Portugal, més els territoris americans i els de l’Extrem Orient. Dintre d’aquest conjunt, Ortega no fa diferències. No analitza el que va passar en diferents territoris ni en diferents períodes de temps. Per a ell es tracta d’un sol bloc que també inclou els “separatismes”.
Ortega tracta d’explicar el procés de desintegració amb les mateixes idees amb les quals ha tractat d’explicar el procés d’“incorporació”. Però, de la mateixa manera que no expliquen aquest, tampoc expliquen aquella.
Té interès, però, aturar-se un moment en la idea que té Ortega de la decadència del poder central estructurador, Castella, decadència que segons ell és a la base del procés de desintegració. Comencem per una afirmació aparentment sorprenent que fa en el pròleg a la segona edició (1922): “la descomposició del poder polític assolit per Espanya en el segle XVI no significa, rigorosament parlant, una decadència. L’encimbellament del nostre poble va ser més aparent que real i, per tant, és més que real aparent el seu descens. Es tracta d’un miratge peculiar de la història d’Espanya...” (pàg. 7).
Parlar de miratge seria completament conforme amb la història real, però llavors no s’entendria que Ortega digués tot el que diu i que culmina amb la comparació de Castella amb Roma. En realitat, però, entén la pretesa puixança de Castella com a ben real, però fugissera i mancada d’un fonament sòlid.
Per què mancada d’un fonament sòlid? Ortega diu el següent: “Es miri per on es miri el fet espanyol d’avui, d’ahir o d’abans-d’ahir, sempre sorprendrà l’anòmala absència d’una minoria suficient. Aquest fenomen explica tota la nostra història, inclosos aquells moments de fugissera plenitud”. (pàg.128)
Ortega es remunta als visigots, que veu “degenerats”, “alcoholitzats de romanisme”. Un poble, en suma, de baixa qualitat: “Per desgràcia, del franc al visigot va una llarga distància. Si fos possible posar els pobles germànics en una escala de major a menor vitalitat històrica, el franc ocuparia el grau més alt, el visigot un grau molt inferior.” (pàg. 181)
Al principi hem vist que el guerrer germànic és, per a Ortega, un compendi de virtuts. Per tant, és lògic que per a ell sigui preocupant que a la base de la historia d’Espanya hi estigui un guerrer germànic de tercera qualitat. D’aquí vindria, segons ell, que Espanya no hagi tingut un feudalisme fort, ja que aquest és el “tret més característic dels germànics” (pàg. 133). Això l’obliga a dir que la decadència d’Espanya “no va ser menor en l’Edat Mitja que en la moderna i contemporània” (pàg. 141).
Finalment, Ortega no veu més que decadència per tot arreu, exceptuant el segle XVI. Ara bé, com que el concepte de decadència necessita referir-se a un moment de relativa puixança, s’inclina finalment a parlar de “defectes de constitució, d’insuficiències originàries, natives” (pàg. 141).
És una explicació ben difícil de valorar. Solament em voldria preguntar per què Ortega no té en compte un territori peninsular amb una història que, segons que sembla, l’hauria d’interessar. Em refereixo a Catalunya o al que havia d’arribar a ser Catalunya. Aturem-nos un moment en els seus orígens.
Va rebre la seva dosi de visigotisme durant el període que va de l’any 476, quan conqueriren la província Tarraconense, fins a l’any 718, quan els musulmans entraren a Barcelona. Després, l’any 732, el franc Carles Martel els derrota a Poitiers amb la seva infanteria pesada. Els francs ocupen la Septimània a mitjan segle i després ultrapassen els Pirineus per tal de crear una franja de seguretat, la Marca. L’any 785 Girona es lliura voluntàriament als francs i aquest ocupen Barcelona l’any 801. Les relacions entre la població no musulmana dels territoris de l’actual Catalunya i els francs es van iniciar a mitjan segle VIII, quan els francs van conquerir la Septimània, on van a anar a refugiar-se els fugitius dels musulmans. L’afinitat que aquí es va posar en relleu entre ambdues poblacions va ser el fonament de la bona rebuda que van tenir els francs al sud dels Pirineus. En realitat hi va haver col·laboració dels indígenes amb els francs fent front comú contra els sarraïns.
Els francs van ser als territoris de l’actual Catalunya durant els segles IX i X, de forma decreixent. Aproximadament, el mateix temps que els visigots. Tal vegada va influir en la història de Catalunya aquesta integració en l’imperi carolingi? No és possible que succeís, en certa mesura, com a la mateixa França on, segons Ortega, “el franc va irrompre intacte en la gentil terra de les Gàl·lies, abocant sobre ella el torrent indòmit de la seva vitalitat”? (pàg.132).
És estrany que Ortega no es faci aquesta pregunta ja que, segons diu, parla d’Espanya. És molt estrany, ja que Catalunya sí que va tenir un feudalisme fort i, com sabem, ell dóna molta importància a aquesta fase històrica. I encara s’ha d’afegir una altra raó que fa estrany que Ortega no s’ocupi de la història primerenca de Catalunya: es tracta del procés de “submissió i incorporació” portat a terme pels Comtes de Barcelona. Com és sabut, el comtat era la principal divisió administrativa de l’imperi carolingi i el comte el principal funcionari. En els territoris de la pre-Catalunya hi havia diversos comtats: Barcelona, Osona, Manresa, Girona, Empúries, Peralada, Rosselló, Conflent, Urgell, Pallars, Ribagorça, Cerdanya, Besalú i Berga. Varen ser els Comtes de Barcelona els qui van portar a terme el procés d’unificació de tot aquest conjunt, els qui van conquerir territoris als sarraïns, els qui van establir una unió dinàstica amb Aragó i els qui van conquerir Mallorca, València, Atenes i Sicília, per dir-ho d’una forma esquemàtica. Tot això té l’aire, si més no, dels processos de “submissió i incorporació” d’Ortega. Per això sembla estrany que no se n’ocupi.
Però, en realitat, hi ha una raó molt forta perquè Ortega no s’ocupi de tot això: que el país peninsular que més compta, l’únic capaç d’entendre Espanya és, segons ell, Castella. Ja ho hem vist en les idees que té Ortega respecte a la unió de les corones d’Aragó i de Castella. També diu que és la “força escultora de la nació” (pàg. 28). Retinguem al respecte aquesta frase: “Perquè no s’hi doni voltes: Espanya és una cosa feta per Castella i hi ha raons per anar sospitant que, en general, solament caps castellans tenen òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral” (pàg.40). No és prioritari ocupar-se d’un poble de la perifèria perquè ho és molt més ocupar-se de la potència central.
ELS SEPARATISMES: CATALUNYA I EL PAÍS BASC
Els separatismes (o nacionalismes, o regionalismes, perquè Ortega no distingeix entre aquests termes) són quelcom que preocupa molt Ortega. De fet ja en parla al primer capítol de l’España Invertebrada i més endavant afirma que és “una malaltia gravíssima” perquè és el fenomen de desintegració més pregon.
Cal veure, de bon principi, un aspecte de la seva teoria general de la formació de les nacions i del seu funcionament. La nació que sotmet i n’incorpora d’altres, diu, no anul·la aquestes, que conserven la seva personalitat. Literalment diu que “el nucli inicial ni s’empassa els pobles que va sotmetent, ni anul·la el caràcter de unitats vitals pròpies que abans tenien”. (pàg. 27) El que concretament perdura és la tendència a la independència: “submissió, unificació, incorporació, no signifiquen la mort dels grups com a veritables grups; la força d’independència que hi ha en ells perdura, encara que sotmesa; això és, frenat el seu poder centrífug per l’energia central que els obliga a viure com a parts d’un tot i no com tots a part. És suficient que la força central, escultora de la nació –Roma a l’Imperi, Castella a Espanya, l’Illa de França a França– disminueixi, perquè es vegi reaparèixer automàticament l’energia secessionista dels grups adherits” (pàg. 28).
D’aquesta teoria s’ha de dir, de nou, que a vegades sí i a vegades no. En el cas d’Espanya és més o menys certa pel comportament històric de Catalunya i del País Basc. De fet, Ortega ja esmenta aquests països quan formula la seva teoria, especificant que quan “Castella redueix a la unitat espanyola Aragó, Catalunya i Bascònia”, aquests països no perden “el seu caràcter de pobles diferenciats entre si i del tot que formen” (pág. 27). No sembla, en canvi, que la teoria sigui especialment certa en d’altres casos. A la mateixa Roma, exemple constant d’Ortega, no sembla que els etruscs i els samnites, per posar algun exemple, mostressin tendències centrífugues o força d’independència. De moment, però, la teoria centrifuga-centrípeta de l’Ortega ens està dient implícitament que el cas de Catalunya i del País Basc no són cap anomalia, ja que el seu nacionalisme, separatisme o regionalisme és el que cal esperar de les unitats polítiques sotmeses i incorporades per una altra unitat política. No afegiré més exemples, però em sembla que la consideració comuna és que aquestes situacions, lluny de ser normals, són més aviat problemàtiques.
A partir d’aquí, Ortega comença per posar-nos en guàrdia davant el que considera dos errors fonamentals en la consideració dels separatismes. En primer lloc, critica aquells que el consideren un moviment artificial, sense “motius profunds”, iniciat fa pocs anys i producte de persones conduïdes per interessos econòmics o ambicions personals. Els que pensen això, diu, creuen que el separatisme es pot combatre ofegant-lo “per directa estrangulació”(pàg. 40). Res més equivocat, al parer d’Ortega. Ell creu, d’acord amb la teoria centrífuga-centrípeta, que Catalunya i el País Basc, encara que sotmesos i incorporats per Castella, mantenen la seva personalitat. També “la força d’independència que hi ha en ells perdura, encara que sotmesa” (pàg. 28).
Què és, per tant, el que passa? D’acord amb la seva teoria és natural, diguem-ne, la força d’independència, la força centrífuga. Però per la unitat nacional “tan essencial és per al seu manteniment la força central com la força de dispersió” (pàg. 28). Els que critiquen el separatisme com quelcom artificiós no s’adonen d’aquest imprescindible joc entre forces d’independència i força central. És una crítica tan equivocada que probablement, diu Ortega, prové de caps incapaços d’entendre el que Espanya és. Quins caps? A Catalunya i al País Basc hi ha dos tipus de gent: els separatistes i els unionistes. D’aquests últims surt, probablement, la matussera apreciació del separatisme com a artificial i la idea d’ofegar-lo. Això pot semblar sorprenent, però és el que diu Ortega de la forma més clara: “Tinc la impressió que l’unionisme que fins ara s’ha oposat a catalanistes i basquistes és un producte de caps catalans i biscaïns, nativament incapaços –parlo en general i respecto totes les individualitats– per comprendre la història d’Espanya” (pàg. 40). I a continuació, amb una expressió no menys contundent, afirma: “Perquè no s’hi doni voltes: Espanya és una cosa feta per Castella” i afegeix, com hem citat que “hi ha raons per anar sospitant que, en general, solament caps castellans tenen els òrgans adequats per percebre el gran problema de l’Espanya integral” (pàg.40).
El segon error que Ortega detecta és el de creure que per diagnosticar aquesta malaltia que és el separatisme, cal escoltar el que diuen els malalts, és a dir, Catalunya i el País Basc. En realitat, diu, “la queixa del malalt no és el nom de la malaltia”. (pàg. 53) Dit encara més explícitament: “les teories nacionalistes, els programes polítics del regionalisme, les frases dels seus homes manquen d’interès i són en gran part artificiosos. En aquests moviments històrics, que són mecànica de masses, el que es diu és sempre mer pretext, elaboració artificial, transitòria i fictícia, que solament té un valor simbòlic com a expressió convencional i gairebé incongruent de profundes emocions, inefables i fosques, que operen en el subsòl de l’anima col·lectiva” (pàg. 52).
És llàstima que no recolzi aquestes afirmacions amb una mínima anàlisi de les idees nacionalistes catalanes i basques. L’única realitat política catalana que esmenta de passada és el programa del Tívoli, com una expressió inadequada de l’“impuls centrífug” del poble català. En realitat, aquest programa no sembla requerir especials complicacions interpretatives. Al Tívoli va tenir lloc, el 1907, un acte de Solidaritat Catalana en què es proposava la creació d’organismes regionals, però sobretot es demanava l’abolició de la Llei anomenada de Jurisdiccions. Aquesta, aprovada al 1906, donava competència a la jurisdicció militar per jutjar els delictes contra l’exèrcit i la pàtria, inclosos els ultratges a llurs símbols. Això venia del fet que un setmanari humorístic barceloní, el Cu-cut!, va publicar una caricatura que va fer enfadar molt els militars. Un grup d’oficials va atacar i malmetre els tallers de la revista, aquesta va ser suspesa durant cinc mesos i, com a conseqüència de tots aquests fets, aparegué la Llei de Jurisdiccions. Això va provocar indignació a Catalunya i va portar a la unió de diversos partits catalans, que van formar la Solidaritat Catalana, per lluitar-hi en contra. Tot plegat no sembla tan difícil d’entendre.
Però, de nou, ens hem de posar en la perspectiva d’Ortega. Si les expressions del nacionalisme no informen sobre la seva autèntica naturalesa, com se l’ha de definir? Ortega ja ho ha dit: és la força central la que falla, la que no forneix projectes de vida en comú, la que no sap, en definitiva, mantenir la integració. És Castella, per tant, la que falla: “Castella ha fet Espanya i Castella l’ha desfeta” (pàg. 55). Mancada de minories selectes i masses obedients, Castella s’ha tornat tancada i egoista i ha encomanat el mal a la resta de territoris i també a les classes socials, a l’Església, la monarquia, l’exèrcit, els poders públics. La malaltia s’ha estès a tothom, tothom va a la seva amb el conseqüent oblit de la resta. En aquest context, els nacionalismes de Catalunya i el País Basc són “la manifestació més acusada de l’estat de descomposició en què ha caigut el nostre poble” (pàg. 52). Més acusada, però de la mateixa naturalesa. La mateixa malaltia té Catalunya que Galícia, que Sevilla (pàg. 54), que l’exèrcit (pàg. 88).
El procés de desintegració dura, segons hem vist, des del final del segle XVI i són molts els països que han aixecat el vol, abandonant la corona. Territoris peninsulars, Portugal, territoris europeus, territoris americans i territoris de l’Extrem Orient. Si Catalunya i el País Basc són la manifestació extrema d’una malaltia, què cal dir dels països que han anat força més lluny, abandonant la corona? Què cal dir de Portugal, dels Països Baixos, dels països americans? Han quedat definitivament malalts o s’han curat? Han adquirit la capacitat de jutjar els seus propis assumptes o estan perduts en les seves “elaboracions artificials, transitòries i fictícies”, com els passa als nacionalistes catalans i bascos?
Tot plegat no acaba de quadrar. Si Ortega es mirés el procés de desintegració, tal com ell ho concep, des del punt de vista dels països que han abandonat la corona, tal vegada hauria d’afirmar, a partir dels seus propis arguments, que van fer molt bé de sortir d’una comunitat política malmesa i que com a clau de volta tenia un país, Castella, que ja al principi del segle XVII es va tornar “suspicaç, estreta, sòrdida, agra” i que va caure “en el perdurable ensopiment d’idiotesa i egoisme que ha estat durant tres segles la nostra història” (pàg. 56). Són judicis durs, fins i tot massa durs, però Ortega manté la seva fe en Castella o, millor dit, li continua atorgant el paper de poder central malgrat que tres segles d’errar-la són molts segles. Hauria de comprendre que d’altres no tinguin tanta paciència. I en el cas de Catalunya i el País Basc, que intentaven fer el seu propi camí, sigui creant institucions pròpies o independitzant-se, els hauria de reconèixer que això indicava un bon estat de salut, perquè era d’allò més sensat tractar de lliurar-se del pes mort que Castella era des de feia tres segles. Així sembla deduir-se dels mateixos esquemes d’Ortega. Però aclarim que no es tracta de defensar aquí la independència de Catalunya i el País Basc, sinó de mostrar un cop més la fonamental inconsistència dels esquemes d’Ortega, els quals poden portar a conclusions el més allunyades del seu pensament, tan allunyades com la possible racionalitat de la ruptura d’aquesta unitat espanyola que tan valora.