Reflexions sobre l’educació
Que l’educació està en crisi és un lloc comú des de fa molt de temps. La crisi, tanmateix, no afecta únicament el sistema educatiu sinó més aviat al contrari, el nostre sistema educatiu és reflex de la crisi que afecta la societat i la cultura en general, que darrerament ha traslladat l’accent al camp de l’economia. En realitat, el conjunt de crisis que estan afectant la nostra societat tenen un abast molt més profund i necessiten plantejaments i solucions molt més radicals que les que acostumen a proposar-se.
El terme crisi està envoltat, en general, d’unes connotacions negatives que no són potser les més adients per entendre el seu significat. Una crisi es produeix quan un determinat model cultural i social deixa de ser vigent, per circumstàncies diverses i complexes, i no s’ha instaurat encara el model que l’ha de substituir. Per aquest motiu, els períodes de crisi són períodes de desorientació, ja que no sabem a què atenir-nos. Ens falten referents vàlids que ens indiquin les pautes a seguir. Són precisament aquestes connotacions negatives les que poden proporcionar als períodes de crisi un sentit positiu, perquè ens esperonen a buscar nous models i nous referents que ens indiquin no només les pautes a seguir, sinó que ens obliguin a replantejar-nos molts principis pel que fa a la nostra concepció de la vida i de la realitat. Les crisis, en definitiva, ens sacsegen i són ocasió de renovació. D’aquesta manera, la desorientació provocada per les crisis es transformarà en repte per trobar nous camins.
La situació de crisi generalitzada que estem vivint, que no és la primera que apareix en la història, és una ocasió propícia per buscar models renovats, no repetint el passat sinó coneixent-lo per afrontar el futur. Si ignorem el passat, com tendeixen a fer els progressistes, cometrem els mateixos errors. Si només reproduïm el passat, com tendeixen a fer els tradicionalistes, no donarem resposta als reptes d’avui. La tasca és assumir el passat per afrontar el futur.
Causes de la situació actual en l’educació
Podem buscar causes remotes i causes immediates a la crisi actual de l’educació, en el benentès que remotes i immediates són termes relatius. M’acontentaré d’indicar algunes causes immediates, entenent per tals les que es remunten a la segona meitat del segle XX. Les causes més remotes exigirien un tractament diferent que no és objecte d’aquest article.
El model educatiu anterior a la segona meitat del segle XX, especialment al nostre país, es podria caracteritzar com un model estàtic, aristocràtic i autoritari, model que impregnava tota la societat. Sempre s’havia educat de la mateixa manera, els valors que pilotaven l’educació no variaven, determinades coses es consideraven impossibles de canviar i l’autoritat no era contestada. És una descripció ràpida i poc matisada –i per tant una mica caricaturitzada–, però que indica una situació general compartida gairebé arreu, dins i fora del nostre país. Aquest model, mutatis mutandis, va entrar en crisi, de manera generalitzada, als anys 60, amb l’explosió emblemàtica del maig del 68, encara que aquí al nostre país amb retard. Aquell model descrit com a estàtic, aristocràtic i autoritari va donar pas a un model que podríem caracteritzar com a dinàmic, igualitari i permissiu, com a reacció al model anterior. Si els continguts de l’ensenyament havien estat els mateixos durant generacions, ara s’imposava un canvi continuat pel que fa als continguts. Els canvis legislatius en matèria educativa són una mostra d’aquest estat de coses, a més dels canvis en els mètodes d’ensenyament o en els llibres de text, per posar alguns exemples. A tot això s’hi ha d’afegir que als anys 60 varen poden accedir de manera generalitzada, almenys al nostre país, les classes populars a la universitat, fruit del “desarrollismo” econòmic iniciat a la dècada anterior. L’ensenyament deixava de ser privilegi d’uns quants, la qual cosa el convertiria en massiu, sense que aquest terme tingui aquí cap connotació negativa. El fet de ser metge, advocat o enginyer ja no depenia de la nissaga familiar, sinó que era accessible, en principi, a tothom. Finalment, el model autoritari era substituït per un model permissiu, la divisa del qual era el famós “prohibit prohibir” del maig 68 francès. Aquest fou el canvi, a grans trets i sense els matisos suficients, que va representar la segona meitat del segle XX.
Les reivindicacions dels anys 60, naturalment, tenien les seves justificacions. Però aquell model estàtic, aristocràtic i autoritari va donar pas a un model contrari, de reacció. I, com passa sovint amb els canvis, es va llençar el nen amb l’aigua de la palangana. Allò memorístic va ser desprestigiat en favor d’allò procedimental, la igualtat d’oportunitats es va confondre amb la igualtat de capacitats i l’autoritat va desaparèixer amb la crítica de l’autoritarisme. El resultat és el panorama educatiu que avui tenim: baix rendiment escolar, manca d’autoritat i desprestigi del saber. Els mals que afecten l’educació, ja ho he indicat, no són imputables només a l’escola. Si a l’escola no hi ha autoritat és perquè enlloc no n’hi ha, començant per la família; si el saber està desprestigiat és perquè només s’aprecia allò que és útil o d’aplicació immediata, i perquè els valors més preuats són el benestar material i l’obtenció de beneficis. Aquest és el motiu pel qual penso –dit sigui de passada– que la crisi econòmica no es resoldrà únicament amb mesures econòmiques; només té possibilitat de superar-se si es canvia l’escala de valors.
Enfront de l’atzucac que representa la situació actual pel que fa a l’educació, cal recuperar aquell nen que es va llençar amb l’aigua bruta de la palangana, sense renunciar a les adquisicions que varen suposar les reivindicacions dels anys 60. Per aquest motiu, proposo un seguit de sis punts a tenir en compte per afrontar els reptes actuals de l’educació.
Propostes sobre educació
Una de les adquisicions més importants del nostre sistema actual de drets és la garantia d’una educació bàsica per a tothom, garantia que hem de considerar com un dret irrenunciable. La concreció d’aquesta garantia, no el dret a la mateixa, és el que ha conduït al baix rendiment i al fracàs escolar en les generacions actuals. El motiu principal és que s’ha confós la igualtat d’oportunitats amb la igualtat de capacitats. Aquesta confusió demanaria una anàlisi més aprofundida, perquè les seves arrels de la mateixa són més complexes del que sembla, però és la causa principal, segurament, de l’actual desencís educatiu. Donar el mateix a tothom no significa potenciar la igualtat, sinó l’igualitarisme, que sempre és injust per definició i contrari a la igualtat. La pretensió de l’Eso de donar una educació igualitària a tothom ha estat un fracàs, i fins que això no s’admeti no s’hi podrà posar remei. Es tracta de respectar la diferència, cosa que no té res a veure amb potenciar la desigualtat. S’han confós els termes. Aplicat a l’àmbit educatiu, fer efectiu el dret universal a l’educació no significa que tothom hagi de rebre els mateixos continguts educatius, perquè les capacitats són diferents. I això no significa en absolut establir cap desigualtat, sinó respectar la diferència.
Però el desori educatiu no afecta únicament l’Eso. També l’educació primària és important, potser més que la mateixa Eso en alguns aspectes. Dels 8 als 12 anys és l’etapa més decisiva en la formació de l’infant. Durant aquesta etapa és quan es desvetlla l’interès per moltes coses. Allò que aquí no s’hagi consolidat, segurament s’haurà perdut per sempre. Acabada l’etapa d’educació primària és quan s’hauria de procedir a la divisió d’estudis. Aquells que tenen interès per l’estudi, cursar el que abans es deia batxillerat elemental i batxillerat superior, per arribar després a la universitat. Els qui no tenen interès per l’estudi, que aprenguin bé un ofici, que no és cap deshonra i és necessari per al bon funcionament de la societat. D’aquesta manera es racionalitzaria la distribució de l’alumnat i s’alleugeriria el pes dels estudis universitaris. Ja sé que aquesta proposta és radicalment oposada a l’ideari de les autoritats acadèmiques actuals, però no pel fet de ser políticament incorrecta no vol dir que no sigui vàlida.
Pensar que es pot lluitar contra el fracàs escolar i al mateix temps potenciar l’excel·lència és una contradicció, ja que no es tracta de rebaixar els continguts dels programes perquè siguin accessibles a tothom, sinó de proporcionar a cadascú allò que necessita per sentir-se realitzat i afrontar la vida amb dignitat.
Un dels factors clau de l’educació és, sens dubte, el cos docent. Seria desitjable que totes les professions fossin vocacionals, però en la de l’ensenyament hauria de ser una conditio sine qua non. Un professor que no tingui vocació per ser-ho, no només no serà un bon professor, sinó que aquest condicionament afectarà de manera negativa al qui rep el seu ensenyament. Pot ser discutible establir el conjunt de qualitats d’un bon professor, i segurament que hi ha molts bons professors que no comparteixen unes mateixes qualitats, però n’hi ha algunes que em semblen indispensables:?Un bon professor ha de ser competent en la seva matèria i sentir-hi entusiasme. Ha de transmetre entusiasme per allò que imparteix. Si no és així, els alumnes tampoc no tindran interès per la matèria. Moltes vegades, les aversions a determinades matèries vénen més per la manca d’entusiasme del mateix professor que per les dificultats de la matèria.
Un bon professor mai no ha de menysprear l’alumne, la qual cosa no significa que no hagi de ser exigent. Ha de respectar l’alumne en el que sap i en el que no sap, tenint en compte que els sistemes d’aprenentatge i els mitjans audiovisuals han modificat radicalment el contingut dels coneixements del nostre alumnat.
Un bon professor sap el que pot exigir a cada alumne. No ha d’abaixar el nivell perquè tothom ho entengui, sinó que ha de tenir nivells diferents d’exigència segons els alumnes. No és l’explicació el que ha d’adaptar, sinó l’exigència.
Un bon professor ha de saber mantenir l’autoritat, que no té res a veure amb l’autoritarisme. L’autoritat es guanya, en primer lloc, per la competència en la pròpia matèria. L’alumne ha de veure en el professor una persona autoritzada sobre allò que parla. I les preguntes dels alumnes no han de ser menyspreades per ignorants o impertinents, sinó que han de ser respostes des de l’argumentació de qui té autoritat en aquella matèria i no des de l’autoritarisme. L’autoritat no es perd mai i és font de respecte.
Caldria establir cursos de formació permanent per al professorat, que no tenen gaire a veure amb els cursos de formació que ara s’oferten, ja que l’objectiu d’aquests cursos sovint no és altre que justificar sous d’un personal que necessita hores. Caldria pensar en anys o semestres sabàtics per al professorat, que els donés ocasió de seguir cursos del seu interès que realment els servissin per a formar-se i renovar-se en la seva matèria.
Un bon professor, a més de saber, ha de saber ensenyar. Ha de tenir, per tant, determinades aptituds pedagògiques, entre les quals hi ha la de saber mantenir l’ordre a la classe. Per tal de garantir aquests objectius, l’actual sistema del CAP és clarament insuficient. El que fa el professor al CAP és una experiència artificial. L’únic que garanteix l’aptitud pedagògica és la pràctica. Seria desitjable que els contractes indefinits en el món de l’ensenyament només es poguessin signar després d’un any, per exemple, de treballar en un centre. Un any és un període prudencial per veure si realment un professor és apte per a la tasca que ha de realitzar.
Un altre tema important és el que fa referència a la direcció dels centres escolars. És a l’abast de tothom que sobretot els directors dels centres públics tenen poca o nul·la autoritat per culpa d’un mal entès democratisme (que no té res a veure amb la democràcia) que els neutralitza. La idea d’establir un cos de directors independent dels claustres de professors ha estat sistemàticament rebutjada i és una de les claus per al bon funcionament d’un centre, com passa en altres països. La diferència que hi ha entre l’escola privada i la pública en aquest àmbit, no és que els directors de l’escola privada siguin millors que els de la pública, sinó que tenen autoritat. Els models assemblearis no generen autoritat. No es tracta en absolut d’invocar un model autoritari, sinó de restablir l’autoritat.
El tema d’allò públic i allò privat, tanmateix, només es pot resoldre amb un plantejament més ampli que el d’escola pública-escola privada. Efectivament, cal repensar el sentit d’allò públic. I cal repensar-ho amb independència del sistema educatiu, encara que el conflicte es doni també dintre del sistema educatiu. Caldria determinar, en efecte, en què consisteix allò públic. S’acostuma a contraposar allò públic a allò privat, com si allò privat fos una mancança d’allò públic, sobretot en l’àmbit de l’ensenyament. Aquesta falsa visió dialèctica (de fet, tota dialèctica és falsa per reduccionista) té la seva arrel, no pas en Hegel o en Marx, com molts podrien pensar, sinó en Rousseau, el pare del romanticisme. Allò públic o comú s’identifica amb la raó, la qual ha d’aprendre a renunciar a tot allò privat o particular en benefici d’allò públic. Públic i privat són contradictoris i s’exclouen mútuament. La versió dialèctica de Hegel i de Marx són una conseqüència directa d’aquest plantejament. Com ja he dit, tota dialèctica és reduccionista; en realitat és monista, perquè exclou l’alteritat. També en l’àmbit educatiu. Si allò públic s’identifica amb allò racional, allò privat n’és la seva contradicció, que ha de ser superada. Com proposar un plantejament alternatiu a aquest fals plantejament dialèctic en l’àmbit educatiu? Recuperant el concepte de subsidiarietat per part de l’Estat. L’Estat, en efecte, ha de garantir l’educació per a tothom, la qual cosa no vol dir que l’hagi d’impartir ell. Això comportaria que:
No es tracta d’ampliar la xarxa d’escoles públiques, o d’hospitals públics, o de transports públics de manera que ja no fossin necessaris els centres privats, sinó que es tracta de garantir aquests serveis. I quan no estiguessin garantits, aleshores intervenir l’Estat. Com passa, per exemple, en un servei públic al nostre país que ha estat des de sempre en mans privades i ningú no l’ha qüestionat mai: el transport de viatgers per carretera.
D’altra banda, es tractaria de restablir els contractes indefinits entre els docents, així com reconvertir les anomenades escoles públiques en altres figures jurídiques, a semblança d’altres empreses públiques o estatals.
Tothom hauria d’accedir a qualsevol lloc d’ensenyament per oposicions, a semblança del MIR en medicina, i després poder triar la plaça i signar un contracte, que el primer any seria temporal i després podria ser indefinit.
Un altre dels aspectes a modificar és el que fa referència a les qualificacions dels alumnes. El sistema actual de qualificacions, tot i que ja ha estat modificat, presenta encara deficiències importants segons el meu parer. Es pot considerar correcte que tot alumne tingui una qualificació dels seus coneixements, de la seva actitud i dels seus procediments. El que no em sembla tan encertat és ponderar aquests tres conceptes de manera que reverteixin tots tres en la nota final. Amb aquest sistema, la nota final de l’alumne no se sap a què correspon: si a la seva capacitat intel·lectual, al seu comportament o la seva aplicació. Seria molt millor, al meu entendre, valorar separadament els tres conceptes esmentats, posant una nota de continguts intel·lectuals separada de l’actitud i dels procediments. D’aquesta manera es veuria més clar si un alumne és capaç, però poc treballador i amb mala actitud, o al contrari, bona persona i treballador, encara que intel·lectualment poc capacitat. En el sistema anterior a les successives reformes educatives, es posaven les notes de cada matèria i, a banda, una nota de conducta i una d’aplicació. No era cap mal sistema.
Finalment hi ha també un conjunt de factors externs que, tot i estar en un altre nivell, són condicio-nants importants i ajudarien a millorar l’educació:
Un d’aquests elements és el copagament en funció del nivell de renda, si es vol mantenir el nivell de qualitat de l’ensenyament. Una cosa semblant al que passa a les escoles concertades. Això no significaria, tanmateix, que s’abolís la gratuïtat total en aquells casos que això fos necessari. Com passa en altres àmbits públics, el transport per exemple. Tots paguem el transport públic i ningú no creu que no s’hagi de pagar. Per què no passa això en àmbits com la sanitat o l’educació.
Un altre element té a veure amb el clima. Al nostre país, la instal·lació d’aire condicionat a les aules milloraria notablement el rendiment escolar i permetria escurçar el període de vacances d’estiu, sobretot per als alumnes. Caldria veure la viabilitat d’aquesta proposta, tenint en compte el que s’estalviaria en calefacció.
Finalment, caldria equipar els centres amb determinats instruments tecnològics amb mesura i criteri, no com s’ha fet amb els ordinadors personals. Això ajudaria també a la millora del rendiment escolar.