Reflexions d'un monjo

Aquest article fou publicat a La Vanguardia, 15 de novembre del 1984.

Hi ha persones a les quals se’ls fa molt difícil, o, pel que sembla, impossible de creure en els misteris que l’Església catòlica proposa com a veritats certes. A mi, em resulta fàcil, hi crec sense veure-ho; el que em costa, més freqüentment, és creure en el que veig.

Hi ha moltes coses que són constantment al nostre voltant i succeeixen davant nostre que tothom considera naturals i que jo trobo absolutament insòlites, sorprenents i fins i tot esglaiadores.

Un exemple. Mai no heu vist una gallina? És un animal estrany i antiestètic, que mira amb ulls desorbitats, atònits i glacials, ulls ferotges de veritable bèstia; un animal el cos del qual és asimètric i que porta al cap una pelleringa vermella que li cau de costat, torçada sense cap gràcia. Doncs bé, aquest animal de tant en tant s’asseu al damunt de les seves potes curtes i s’està així una estona mentre remuga en sordina; tot d’un plegat comença a cridar de manera totalment atonal, estrident i escandalosa; aleshores s’aixeca, mou una mica les seves lletges anques i marxa sancallosa, sovint sense mirar enrere. Observareu en aquest punt que ha passat una cosa inesperada: l’animal ha deixat darrera un ou.

Un ou és un objecte blanc de tres dimensions i d’una estètica perfecta. Una victòria sobre un problema de geometria i de càlcul, la solució genial de dificilíssims enllaços de línies corbes i d’esferes, una cosa tan perfecta que, de Fídies a Calder, cap escultor no hauria somniat mai de produir. I l’animal lleig i tibat l’ha deixat anar per darrera com qui no vol la cosa i, si l’ha mirat uns segons, ha estat per girar la cara amb menyspreu i anar-se’n de seguida. No ho heu vist mai, això? Jo sí, i us asseguro que no m’ho crec. “Tot i haver-ho vist?”, em preguntareu. “Tot i haver-ho vist”, contesto jo. Per a mi, en això que la gallina posi ous hi ha trampa. És un joc massa incongruent, massa bonic, al capdavall.

Que aquest animal antipàtic produeixi el que seria un premi internacional de disseny artístico-industrial no pot ser. I si m’insistiu que l’he vist, us diré que no sé què hi té a veure poder contemplar una cosa amb el fet que sigui lògica i natural.

I, tanmateix, tothom, pel que sembla, ho troba normal. A mi em resulta del tot increïble i alarmant; i és precisament la naturalesa el que trobo menys natural del món. Ni em resol res que em diguin que, com que ho veig, és inqüestionable; no em resol res, precisament, potser perquè ho veig. Els misteris de la religió, precisament perquè no els veig, em semblen un fons paisatgístic agradable, vague i flotant, que sembla fet de tuls, de boira o de gasa. I, sobretot, els ha revelat Déu. Això que veig davant meu és una bufetada a la lògica, un afront a les lleis metafísiques elementals.

I el que em passa amb el fet que una gallina posi un ou ocorre igualment quan al capdamunt de certs vegetals es forma una flor de girasol, una espiga o una rosa, per exemple. Heu considerat mai una flor de gira-sol, per exemple? És extraordinària. Doncs, bé, això els surt a certes plantes de tija alta, sense cap mena de lògica. Un gira-sol és una cosa literalment increïble i apareix així, com si res.

Jo discorria sobre això amb un amic, no fa gaire. Li deia que tot el natural em sembla tan insòlit com el que li passa a Alícia en el país de les meravelles o a l’altra banda del mirall. I no veig per què haig d’acceptar aquestes coses com a normals pel simple fet de presenciar-les. Acceptar-les com a fets, sí; creure-me-les com a normals, ni parlar-ne. En tot cas, sempre em queda la pregunta de per què les coses estan organitzades així i no d’una altra manera; per què, per exemple, la gallina no elabora l’ou amb el seu bec en comptes de deixar-lo anar cínicament per darrera. Qui ha organitzat aquest embolic i per què i com? I vaig mirant i m’esgarrifo: res del que veig no és explicable! N’hi ha per denunciar-ho immediatament.

Que Déu sigui inexplicable (un i tres, poso per cas) em sembla bé: algun avantatge li havíem de donar! Però que l’inexplicable campi lliure per aquest món, això no solament no em sembla natural, sinó, repeteixo, m’alarma. Si tot això passa descaradament a ple sol davant els nostres nassos, que no podrà passar a les profunditats que no veig i que, per descomptat, ho sostenen tot?