Reflexions a l'entorn de l'Odissea
Algú ha dit que la filosofia, com la tragèdia i d'altres gèneres literaris, surten de l'elaboració de les obres d'Homer.
La lectura de L'Odissea pot ser totalment ingènua. Fins i tot convé que ho sigui per tal d'endinsar-se en el relat que ens presenta i, sense haver pres cap distància, gaudir de les seves pàgines. No és pas difícil, ja que és perfectament capaç d'absorbir completament la nostra atenció i de mobilitzar les nostres emocions. Té sort qui pot llegir-la en l'original grec, però si aquest no és el cas, nosaltres disposem d'una traducció, la de Carles Riba, que és per si mateixa una gran obra literària i amb un català, diguem-ho de passada, que probablement col-pirà el nostre orgull perquè serà mirall de la nostra ignorància i l'enaltirà també ja que, al capdavall, també és nostre.
Però després de la lectura ingènua ha de venir necessàriament, per a nosaltres, el moment de la reflexió. Per a nosaltres, dic, que acumulem molts segles d'experiència i rebem una herència de respostes diferents sobre l'home i el seu destí. Herència viva, cal dir-ho, de cap manera dipositada en un bagul polsegós perdut en el confós desori d'unes golfes oblidades. Més aviat són figures vives que dansen davant dels nostres ulls, encara que no sempre les vegem, i que sol·liciten la nostra atenció. Probablement mantindran la seva vigoria mentre també la tinguin les preguntes que Europa s'ha repetit una vegada i una altra.
Una reflexió possible sobre L'Odissea pot partir de la peculiaritat força intensa del món que ens descriu, dels personatges que ens presenta, de les accions que aquests porten a terme, dels sentiments que hi són presents. Tot plegat ens arriba amb una gran claredat i ordre, deixant-nos la impressió d'una gran solidesa.
Permet-me, benvolgut lector, posar alguns exemples per explicar la cosa més clarament. El primer fa referència a la disposició de les coses materials. Homer diu així:
"I fora, armaren un carro muler, de rodes lleugeres,
i dugueren les mules i van enganxar-les al carro.
I la noia portà de la cambra les teles brilloses
i va estibar-les damunt del ben polit carruatge,
i en un cistell la mare va posar delitosa vianda
de tota mena, hi posà requisits, i vi, que va omplir-ne
un bot de pell de cabra; i la noia pujà al carruatge;
i li donà un setrill d'or amb un oli d'oliva llisquívol
per fregar-se després del bany amb les seves cambreres.
I ella, aleshores, prengué el fuet i les regnes llustroses,
i va flingar, arriant; i hi hagué un esbufec de les mules,
que s'allargaven, seguit, emportant-se la roba i la noia,
no pas sola, que anaven amb ella, a peu, les cambreres."
Vet aquí un altre text on es descriu una escena d'acció:
"Mentre això debatia en el seu pensament i el seu ànim,
una fortíssima onada el llançà a un esquerp promontori.
Allí s'hauria fet tires la pell i esclafat tots els ossos,
sinó que l'inspirà la deessa d'ulls clars, Atenea:
amb totes dues mans, d'impuls, va aferrar-se a la roca
i s'hi va estar, gemegant, fins a ser passada l'onada.
Va esquivar-la; però el reflux va saltar-li a sobre
de nou, el va percudir, va engegar-lo lluny mar enfora."
Les activitats humanes també tenen un caire molt contundent. Notòria és, diverses vegades, l'adhesió dels personatges als plaers gastronòmics:
"Els qui la meva mare cerquen amb tanta insolència,
de moment delitem-nos sopant, i no hi hagi cridòria,
que és una bella cosa d'estar sentint el cantaire,
com és ara aquest nostre, que sembla un déu per la veu."
Entaular-se té una força pròpia, capaç d'arraconar temporalment els conflictes, en aquest cas el de Telèmac amb el pretendent de la seva mare:
"I va beure i menjar el diví missatger Argifontes.
I quan hagué sopat i refet el seu cor amb la menja..."
Les actituds humanes no són presentades amb menys claredat. D'aquesta manera parla Homer de la fidelitat de Penèlope:
"I quin cor tan lleial ha tingut la perfecta Penèlope,
filla d'Icari! Que bé ha guardat la memòria d'Ulisses,
l'home del seu jovent! El renom de la seva honradesa
mai no es perdrà, i els eternals faran pels terrestres un càntic
graciós en lloança de l'assenyada Penèlope!"
I en el cor d'Ulisses sempre és present l'anhel de tornar a la seva pàtria i a la seva dona:
"Dea augusta, no em tinguis d'això rancor; jo no deixo
pas de saber que al costat de tu la discreta Penèlope
en bellesa i alçària és migrada, als ulls de qui us miri:
ella és mortal i tu ets a recer de mort i vellura.
Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies
per anar-me'n a casa i el dia veure en què torni."
El món, com he dit abans, té en L'Odissea uns perfils nítids. Cada cosa és el que és, tan intensament que a un se li associa el text homèric amb la filosofia de Parmènides. Per a aquest no hi ha barreja d'ésser i de no ésser. El que és, és, i el que no és, no és. Per això rebutja el canvi i el considera com una mera aparença, perquè en ell es barregen ambdues coses. A Parmènides trobem l'esfericitat de l'ésser, l'ésser sense ombres. De fet algú ha dit que la filosofia, com la tragèdia i d'altres generes literaris, surt de l'elaboració de les obres d'Homer.
D'altra banda, aquest món homèric té una intensa corporeïtat. No presenta viaranys espiritualistes ni complexitats intel·lectuals. Més aviat tracta de realitats humanes bàsiques.
Com aconsegueix Homer un text capaç de transmetre el que transmet? Amb seguretat es pot dir que existeix una estreta relació entre aquest text i el concepte que de si mateixa tenia l'antiga noblesa grega. I per definició el text d'Homer és producte d'un ús del llenguatge, determinat per una gran habilitat poètica. Però finalment el text que en resulta no és reductible, com qualsevol altra cosa, a les seves causes. Porta en si un esperit que el caracteritza.
Aquest esperit té relació amb la solidesa del món abans esmentada. És tan definitiva que els éssers, per dir-ho així, no tenen cap origen ni es desplacen cap enlloc. Reposen en si mateixos amb la dignitat dels seus contorns precisos.
Això és especialment clar en els comportaments humans. La voluntat dels personatges és clarament determinada, sense el menor dubte. Ulisses és qui vol retornar a la seva pàtria i al costat de la seva dona. Res no pertorba aquest desig, ni la cobdícia, ni l'afany de poder, ni l'oblit. És, la d'Ulisses, una voluntat totalment íntegra. I si així és la voluntat en les diferents esferes de la vida, si es pot mantenir en aquesta integritat, no vol dir això que l'ésser humà està, en suma, plenament immers en el seu món? No és tracta d'absència de penalitats, tampoc del regnat de la felicitat. En les històries d'Homer hi ha molt present la condició mortal dels homes i la desgràcia i el dolor que sobre ells es pot abatre en qualsevol moment. La qüestió central és la integritat de la voluntat en el si dels esdeveniments, sigui de la mena que siguin.
La completa immersió en aquest món és el mateix que la manca de referència a un altre món. En L'Odissea no hi ha cap mena de transcendència. L'home es pot mantenir ben ferm davant els esdeveniments i hi troba una plena dignitat, un valor ple, un legítim orgull. No és estrany, vist això, que en el Renaixement els textos clàssics estiguessin lligats a una revalorització de l'home. Tampoc és estrany que L'Odissea hagi estat capaç de donar forma a imatges que han restat per sempre més en la ment europea: el viatge de retorn a la pàtria; l'espera de Penèlope; l'astúcia d'Ulisses amb els gegants.
Cert, L'Odissea està plena de déus que surten constantment entrelligats amb les accions dels homes, però són uns déus tan semblants als homes que la situació no es modifica. No són ni millors ni pitjors, encara que immortals.
Sí que és significatiu que per Homer l'ànima té una realitat més aviat minsa. És solament l'ombra de la persona morta i té el seu habitacle fora d'aquest món, a l'Hades. No significa de cap manera la supervivència de l'individu. Són més properes a aquest les seves despulles mortals que l'ànima. La persona viva està indissolublement lligada a la corporeïtat, a la terra que trepitja, al gaudi de la llum del sol.
Per això, quan L'Odissea ens relata el pas d'Ulisses per l'Hades i concretament quan parla amb Aquil·les -amb la seva ombra- passa el següent: Ulisses li diu que no té raons per queixar-se, ja que és el senyor dels difunts. Aquil·les li respon:
"No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésser el rei de tots els morts que finaren."
L'Odissea restarà com una perpètua crida a la confiança en les estructures formals del món i en la capacitat humana de crear-les en la configuració de la cultura. Quelcom que és, probablement, molt diferent del tarannà oriental, que més aviat crida al desinterès i a la distància per no deixar-se enganyar pel vel de Maya que filtra la nostra mirada i ens fa veure miratges del tot enganyosos.
Una reflexió és ara possible, sobre aquest món ben format que L'Odissea ens descriu i, especialment, sobre la voluntat dels homes, caracteritzada per la seva integritat. Sembla que tant aquell món com aquesta voluntat es recolzen en si mateixos amb una suficiència que no necessita cap mena de referència ulterior. Seria correcta definir l'esperit de l'obra com d'una total mundanitat? I quan ens fixem en la integritat de la voluntat, no seria exacte parlar d'ateisme pràctic? Entenem que l'ateisme teòric consisteix a negar que Déu o els déus formin part de la realitat i l'ateisme pràctic a actuar sense cap referència al transcendent. En L'Odissea els déus hi són presents constantment, però no sembla que siguin essencials per a la conducta dels homes.
Això és una gran estilització del que en la realitat es dóna. L'home està sempre una mica perdut en el món, en la societat i en si mateix, sense saber ben bé on anar, és a dir, que viu amb una voluntat relativament confosa. Per orientar-se ha de recolzar-se en tradicions establertes i valors morals, tot fent funcionar la seva raó amb més o menys èxit.
Aquesta mundanitat de L'Odissea és una mostra de la que és present en una gran part de l'esperit grec i també en el romà. Respecte a aquest últim, cal dir que en molts aspectes no és identificable amb el grec encara que en va rebre fortes influències. Recordem Livi Andrònic, esclau grec que al segle III aC. va traduir L'Odissea al llatí. Sense entrar en més precisions, el cert és que el pensament clàssic, grec i romà, ha servit a l'europeu, com és ben sabut, per girar la vista cap a l'home i trobar-hi valors positius dignes de ser subratllats, respectats i conreats. Res d'estrany en això, ja que en la tradició clàssica hi ha, efectivament, una exaltació de les capacitats i de la dignitat de l'home.
En el Renaixement, el gir cap a l'home es recolzà principalment en obres romanes i si bé es va fer en polèmica amb la tradició cristiana, no va ésser un corrent fonamentalment anticristià. El cas del primer Bocaccio, decididament pagà fins a la seva conversió, és més aviat excepcional.
Però ja aquí és pertinent preguntar-se si el cristianisme es mereixia l'acusació de menystenir el valor de l'home, una pregunta que durant segles ha surat en l'ambient i que ara mateix hi continua surant. Probablement les respostes poden ser molt diferents, ja que el cristianisme és vast i variat. Però una part essencial de l'assumpte és que la naturalesa de l'home és concebuda pel cristianisme d'una manera completament diferent als clàssics. Subratllàvem abans, per exemple, la integritat de la voluntat dels herois. En contrast amb ella, Sant Pau remarca fortament que la condició humana està contaminada pel pecat i la impotència de la voluntat que ens porta a no poder fer el bé que voldríem fer i ens porta, en canvi, a fer el mal que no voldríem fer (Carta als Romans). Els clàssics sabien que els homes arrossegats per passions excessives es podien perdre a si mateixos i podien perdre els altres. En el cristianisme, però, l'essència del pecat és la separació de l'home respecte a Déu i aquesta separació solament pot ser anul·lada mitjançant una restauració de l'amistat entre Déu i l'home, atorgada per Ell i acceptada per l'home.
D'altra banda, la formació de la visió catòlica del món no és de cap manera estranya al pensament clàssic. Diguem-ne que aquella és hereva de la idea grega de cosmos i de l'esperit que l'acompanya. La noció d'un univers ordenat i ric en una multiplicitat de formes articulades va unida, en l'esperit grec, a la vivència de l'esplendor de l'ésser i a l'actitud d'admiració. El mateix es pot dir del catolicisme. En el si de la seva tradició es pot parlar de l'esplendor de la creació. I amb aquest terme, creació, ens endinsem en la història sagrada creació-pecat-redempció. Història, efectivament, el temps com a dimensió essencial de l'existència. Ara estem en un període històric intermedi que té una característica fonamental: la bondat de l'ésser creat, la glòria de l'home creat a imatge i semblança de Déu, estan obscurits per les conseqüències del mal ús que ha fet i fa l' home de la seva llibertat.
A finals del segle XVIII s'inicia el període cultural que anomenem Romanticisme. El seu esperit no és el clàssic, fins i tot hi és contrari a ell en diversos aspectes, per exemple en l'actitud davant l'emoció i la subjectivitat. Però al mateix temps és una època en què hi ha un nou retrobament amb la cultura clàssica i particularment amb la grega, a diferència del Renaixement, que més aviat havia empalmat amb el món romà. L'esperit romàntic també va tenir una fibra revolucionària, no solament en la política sinó també en l'actitud bàsica de l'individu respecte al seu món. Impulsat per una mena d'anhel inquiet, freqüentment condemnava les condicions reals del present tot imaginant un món millor, molt millor, ideal en realitat. I aquí la Grècia clàssica va jugar un paper fonamental perquè va fornir la imatge del món que es cercava, la imatge de la pàtria perduda.
El fenomen va ser profund i persistent. A Anglaterra cal recordar els noms de Scheller i Byron. Aquest últim va portar l'anhel fins a anar a Grècia per lluitar per la seva llibertat contra els turcs. Allà va morir. A Alemanya són nombrosos els autors que tenen una gran admiració per la Grècia clàssica i que en van ésser molt influïts en un moment en què el pensament del país va assolir un floriment i una profunditat que el convertirien en un referent europeu. En aquesta època la connexió amb el classicisme va unida generalment a un frontal rebuig del cristianisme. La nova pàtria que es cerca és declaradament pagana. Ara s'encunyen figures que s'enganxaran persistentment al cristianisme: el seu Déu es tirànic, la seva visió del món ombrívola, el seu tarannà estret. L'alegria, la bonhomia i la creativitat estan del costat dels olímpics.
Com dèiem, aquest corrent espiritual va tenir llarga durada. A ell pertany plenament Nietzsche, nascut l'any 1844 i mort el 1900. Era fill de pastors protestants i va estudiar filologia clàssica a Bonn i a Leipzig, així com teologia durant un semestre. Així doncs, per família era cristià i per estudis coneixia bé la cultura grega. A mesura que va anar desenvolupant el seu pensament es va mantenir en aquesta herència, ja que tant l'un com l'altre van continuar tenint en ell una viva presència; el cristianisme com el pol al seu entendre totalment negatiu i la cultura grega com un altre de molt positiu. Per això Nietzsche s'inscriu enterament en el corrent cultural europeu que s'inicia, com abans hem dit, en els últims decennis del segle XVIII. Un altre tret que comparteix amb aquest corrent és el menyspreu per la pàtria que li ha tocat viure i la recerca neguitosa d'una en la qual la plenitud humana sigui possible. En el seu cas és Alemanya la que rep tota mena de desqualificacions i Grècia, en canvi, és fornidora, com a mínim, de significatives pistes per trobar la terra volguda.
El cristianisme és per a ell "la malaltia més terrible que ha afligit mai els homes"; és "crueltat psíquica"; el seu Déu és un botxí que porta els homes a torturar-se fins a un "espantós grau de duresa" (Més enllà del bé i del mal).
I quina ha de ser la pàtria futura? Per aconseguir-la hauríem d'aplicar els descobriments del mateix Nietzsche, cosa gens fàcil si creiem el que ell mateix diu: que milers d'anys seran necessaris per assimilar el seu pensament i produir una nova humanitat. Gairebé res. Quines idees li van fer concebre aquestes ambicions tan grans? No és fàcil respondre, ja que llegint els seus escrits, prolixament literaris i no massa respectuosos amb la lògica, el seu pensament se'ns pot escapar com una pastilla de sabó entre unes mans mullades. Amb tot, algunes coses són clares. Per exemple, el que li agrada i el que no li agrada, a grans trets. Vet aquí el que li agrada: les castes nobles, aristocràtiques, fins i tot bàrbares, els homes forts, les actituds plenament afirmatives. El que no li agrada: els esclaus, els dèbils, els ressentits, els ideals, els valors morals, les voluntats dèbils que dubten. I no diem "que li agrada" per acusar Nietzsche de subjectivisme arbitrari en les seves posicions sinó per preguntar-nos per què posava unes coses al costat de les malalties de l'home i d'altres al costat, diguem-ne, de la salut.
Tal vegada hi ha un fil conductor: l'aspiració d'una voluntat íntegra, tal com ens la mostren els herois clàssics. Per què critica, per exemple, la moral altruista? En La voluntat de domini diu que aquesta moral té constantment a la boca la paraula "pietat", la qual cosa significa que qui la pronuncia té l`atenció posada en una altra, vibra amb ell i dissol així la seva pròpia personalitat. Transformant l'oració en activa, el que vol és una personalitat forta i afirmativa, una voluntat ferma. Això és diferent d'aquesta aristocràcia primitiva, fins i tot bàrbara que espasa en mà imposa la seva voluntat. És diferent, sembla, d'aquesta "bèstia rosa" que de vegades esmenta. Ella no expressa més que toscament el que Nietzsche està buscant, la integritat de la voluntat, una voluntat que digui sí al que es porta entre mans, un sí complet, sense dubtes i sense intermediaris: ni valors ni ideals que la justifiquin.
Un sí a què? Depèn la qualitat del sí de la qualitat de la cosa que l'individu porta entre mans? No ho sembla. Quan parla de l'etern retorn parla d'estimar la vida "tal com l'has viscut i tal com t'ha tractat". Pot imaginar-se una major omnipotència de la voluntat? Aquesta inflexible afirmació assoleix el cim quan la voluntat vol viure de la mateixa manera eternament, en vides que se succeeixen en l'etern retorn.
Nietzsche està tractant de dissenyar un ateisme pràctic del tot radical. No en té prou que l'home no faci referència explícita a Déu. També vol eliminar tot el que siguin valors o ideals, tot allò que estigui més enllà de la consciència i que sigui utilitzat per aquesta per enfortir-se. La fortalesa, sembla, ha de tenir el seu origen solament en ella mateixa. Tota la resta li sembla, a Nietzsche, una debilitat.
Pot volar aquest artefacte? Deixem de banda aquesta pregunta per centrar-nos en una altra: Té això quelcom a veure encara amb el classicisme? La veritat és que sembla massa radical, massa espiritual, massa sofisticat per semblar un aire clàssic. Més aviat sembla un paganisme clàssic passat per les profunditats que el cristianisme ens ha ensenyat. Els clàssics estaven molt aferrats a la fama, a l'honor, a l'amistat, al combat, a la bona menja, a mil coses mundanes. Nietzsche més aviat proposa un ascetisme que per la seva natura i els seus resultats sembla bastant deslligat de l'experiència i de la vida bona i concebut sobretot en l'alquímia bullent de la inquietud espiritual i l'efervescència especulativa.
Certament el cristianisme, continuador del judaisme, introduí un gran dubte en la voluntat amb la seva noció de pecat. Un gran dubte i una gran esperança ja que, malgrat ell i fins i tot gràcies a ell, pot aspirar als fins més alts: immortalitat i plenitud en el veïnat de Déu.
Nietzsche cerca una existència humana que ja no sembla humana ni clàssica i la cerca girant-se completament contra el cristianisme. No és estrany que en Ecce homo digui això: "El que em delimita, el que em posa a part de la resta de la humanitat és haver descobert la moral cristiana... No haver obert els ulls en aquest punt és per a mi la major impuresa que la humanitat té sobre la seva consciència". Sembla, efectivament, que pren com a teló de fons allò que és una part important de la seva inspiració.