La universitat en transformació
Al llarg del segle XX la Universitat catalana ha viscut un procés d’incorporació a la cultura catalana i de renovació que va encetar-se amb el primer congrés universitari català de l’any 1903 i que tingué un moment cabdal amb la Universitat Autònoma de Barcelona dels anys trenta. El franquisme, tanmateix, va significar una ruptura i una regressió, sols pal·liada per la qualitat d’alguns dels seus professors els primers anys del franquisme i les noves incorporacions. El nom de l’historiador Jaume Vicens i Vives a la dècada dels cinquanta podria ésser un bon referent. En conjunt, tanmateix, la Universitat representava un espai educatiu per a una elit, que començà a modificar-se a partir dels seixanta i els setanta quan els estudis superiors incrementaren en un gran nombre el seu alumnat. Aquest fet va comportar, entre finals dels setanta i els noranta del segle XX, la creació de noves universitats a Barcelona i pel territori català. Es tractava d’una democratització de l’ensenyament superior amb efectes de potenciació d’una descentralització cultural. Alhora, l’activisme antifranquista i catalanista al si dels centres universitaris va permetre d’enllaçar amb els desigs dels congressistes universitaris catalans de 1903 d’inserció en la societat, la cultura i la llengua catalanes. El canvi democràtic i el restabliment de la Geneneralitat va impulsar aquesta catalanització.
El fenomen social rellevant, tanmateix, en els darrers trenta anys i escaig, ha estat el que abans he suggerit: la transformació dels antics objectius de la institució universitària de reproducció d’unes elits i tradicions i l’establiment d’unes noves prioritats, bàsicament professionalitzadores. L’expansió universitària, lògicament, ha produït un notable augment de la despesa pública, encara que aquesta sigui considerada insuficient en els medis universitaris. Tot plegat ha generat que des de les administracions i des de diversos àmbits de l’opinió pública del país es vagi fent pressió a la Universitat perquè accentuï les seves dinàmiques utilitaristes i s’adeqüi als mecanismes del mercat. Així mateix, s’ha estimulat una connexió més estreta de la Universitat i la societat amb la creació dels consells socials.
Ara estem en una culminació d’aquests canvis amb la constitució de l’espai europeu d’educació superior i l’anomenat procés de Bolonya. Un dels resultats és la renovació de les titulacions per fer-les més pràctiques en els seus objectius i més participatives en termes pedagògics; una altra manifestació és la de promoure recerca que s’impliqui més a fons en el desenvolupament. Es vol una Universitat que col·labori més intensament amb les administracions i el món empresarial.
Ara bé, fa la sensació que l’horitzó de la renovació universitària, en general, i a Catalunya en particular, consisteix en una adaptació a les tecnologies de la informació (que són, certament, importants), oferir un bon programa de pràctiques per als estudiants (igualment rellevant) i fer de la Universitat una empresa de serveis. Tecnologia, formació empresarial, mercat i serveis, per sintetitzar-ho.
La pregunta rau en si la missió universitària, fins i tot les necessitats socials, s’esgoten en aquesta línia o en la dinàmica de l’empresa de serveis esmentada. És positiu que es vulguin afavorir habilitats i competències en l’estudiantat per tal de poder encarar millor el seu futur professional, que es formuli la necessitat d’una formació permanent i un nou model docent més actiu i autònom per als alumnes. Però
els perfils de formació que volen deixar en un segon ordre els continguts, són suficients perquè els joves s’enfrontin amb els reptes de la globalització? La línia actual promourà de debò persones autònomes, creatives i crítiques? Com es relliga un model d’adequació a les demandes empresarials amb un pensament crític i independent?
La societat catalana necessita d’enginyers, de metges, d’educadors, d’arquitectes, d’informàtics, de filòlegs, d’historiadors, però necessita, sobretot, de persones preparades per respondre a unes demandes que no són únicament tècniques; necessita diagnòstics globals, lucidesa històrica, informació, hàbits de reflexió crítica, accés a la cultura i a la creativitat literària i artística, etc. La societat progressarà d’una manera o altra, d’acord amb l’orientació que es doni a la política de recerca. La riquesa de l’experiència universitària de l’estudiantat no depèn només de l’organització tècnica dels estudis ni dels mètodes pedagògics emprats, depèn també, i de manera fonamental, de trobar-se immers en una comunitat de saber i de recerca. Per això no és un tema banal anar o no anar a classe, disposar o no disposar de contacte directe amb el professorat, consultar o no consultar la biblioteca i disposar o no disposar d’espais de diàleg amb els companys. Viure a la Universitat és compartir una cultura, un tarannà d’un mètode crític, rigorós, una voluntat de desvelar els problemes i les qüestions de fons, un desig a favor de la veritat, una sensibilitat ètica, una afecció a favor de l’ésser humà i la seva dignitat.
La Universitat ha d’acollir les interpel·lacions de la societat i ha de reelaborar-les, d’acord amb el seu mètode i aquell tarannà, amb forma de reflexions, plantejament de problemes, anàlisis, propostes, oferta de coneixement científic, social, humà, artístic o en forma de diàleg i debat. D’aquesta manera la Universitat acomplirà la seva funció més humanitzadora. Aquesta concepció alguns la podran titllar d’obsoleta o poc pràctica. Però, difícilment, l’experiència universitària serà enriquidora si no assumeix aquesta perspectiva.
Hi ha, d’aquesta manera, algunes qüestions que ens hem de plantejar. Quin és el nostre horitzó? És possible la creativitat a la Universitat? Com han de dialogar les diverses disciplines? Què ha de dir la Universitat sobre els grans desafiaments de la pobresa, l’exclusió o la diversitat cultural i els moviments migratoris? Quin debat es fa sobre els valors, la ciutadania i la democràcia? O sobre els reptes ètics de la ciència, l’economia o la política? Què ha d’aportar la Universitat al coneixement real dels mecanismes socials i amb quin mètode? Com ha de construir la Universitat la comunitat nacional? Com s’organitzarà el mapa universitari català per promoure el
conjunt del país i no sols una part? Estan els universitaris i universitàries implicats en els problemes polítics, econòmics, sindicals, socials, mediambientals, culturals o educatius? Cap a on ha d’anar el sistema educatiu? Té sentit parlar d’humanisme avui? Quin humanisme cal construir per a les persones del segle XXI? Com unirem pensament, ciència i vida? Quin tipus de persona volem ésser? Com han de dialogar estudiants, professorat i personal d’administració i serveis? Com farem que la Universitat escolti el que succeeix a fora i, alhora, doni el que porta a dintre? El futur de la Universitat està implicat en la capacitat de fer-se aquestes i altres preguntes, fins i tot si no les podem contestar del tot.
La Universitat, per concloure, és una de les institucions educatives més antigues i és lògic, per tant, que hagi modificat les seves estructures i funcions. El seu objectiu sempre ha estat servir, d’una manera o altra, les necessitats que experimentava la comunitat, encara que mediatitzats per l’organització política i social de cada moment històric. Ara bé, entrelligada amb el seu context, la Universitat ha estat igualment un espai de producció de saber practicat en unes condicions que oferien un cert distanciament d’aquest mateix context. Se n’hagin dit “privilegis” a l’època medieval i de l’Antic Règim o “autonomia” avui, aquestes condicions han permès d’exercir la creativitat i la crítica de la comunitat universitària, més enllà d’un estricte utilitarisme professional o d’una dependència d’interessos de poder.