Recordant a Jaume Casajoana

Vaig conèixer a en Jaume Casajoana mitjançant la meva esposa, que com a professora de l’Institut d’Estudis Nord-americans l’havia tingut com a alumne d’anglès. En el curs d’uns exercicis orals de conversa, en els quals solia haver-hi intercanvi de certa informació personal, Casajoana es va assabentar que la meva esposa estava casada amb un català, professor universitari i, per a més senyals, de religió protestant. Acabada la classe, va expressar a la meva esposa el desig de conèixer a un català protestant amb qui poder parlar de certs temes que per a ell eren de màxim interès. Pocs dies després, al bar de l’Institut Americà, vam ser presentats i així vam donar inici a una inoblidable i enriquidora amistat.

Jaume Casajoana era un home de profundes inquietuds religioses i mostrava una gran preocupació per les implicacions polítiques del cristianisme. Sobre aquest particular les seves converses tenien molt de “contrició de confessionari”, en el sentit que les seves idees i conviccions les creia de difícil actualització en el nostre país. En diverses ocasions vaig escoltar dels seus llavis el lament que “els creients d’aquí callaven molt i marginaven en excés les responsabilitats pràctiques que comporta la fe cristiana”.

Als pocs dies de conèixer-nos em va plantejar algunes qüestions que s’havia formulat ja en els seus anys d’estudiant universitari, i que jutjava de gran importància. Recordo bé algunes d’aquestes qüestions: «per què en països catòlics, a diferència dels protestants, el comunisme ha exercit un major impacte i ha gaudit d’una major acceptació? Per què les formes més avançades de democràcia s’han desenvolupat en països de tradició protestant»? A fi de trobar resposta a aquests i a altres interrogants Casajoana es va embarcar en un estudi a fons del protestantisme. En aquest estudi va donar mostres d’una insaciable curiositat intel·lectual i d’una incansable capacitat investigadora. Moltes i llargues van ser les hores de reflexió que vaig passar amb ell en la recerca de resposta a les seves qüestions, i molts van ser també els llibres llegits i les referències històriques tingudes en compte en aprofundir en les diverses problemàtiques abordades.

Com ja he avançat, una de les grans inquietuds de Casajoana era la de descobrir les raons per les quals en països catòlics el marxisme va tenir tanta acceptació a nivell popular, als cercles intel·lectuals, i fins i tot entre els membres del clero. En les nacions protestants, al contrari, el comunisme va tenir una acceptació molt minoritària. Conservo encara abundants notes de les conclusions a què vam arribar en l’estudi del tema i dels llibres consultats en la investigació –entre els que recordo, d’una manera molt especial, el brillant assaig politicoreligiós de Paul Blanshard Communism, Democracy and Catholic Power. En el tema de les llibertats democràtiques als països protestants, la llista de llibres estudiats en les nostres tertúlies va ser també molt nombrosa. Casajoana va mostrar sempre una especial predilecció pels escrits polítics de William Penn –el que fóra fundador i primer governador de l’estat de Pennsylvania. De fet aquest líder quàquer va ser un avançat campió de les llibertats democràtiques a Occident.

Un altre tema de conversa, que va suscitar l’interès i curiositat de Casajoana, van ser els meus estudis sobre la Reforma Protestant a Espanya, i la influència que el luteranisme va arribar a exercir en cercles religiosos i polítics del nostre país al principi del segle XVI. Aquest tema, com altres tants relacionats amb el protestantisme, és pràcticament desconegut –o molt mal conegut. De no haver estat per la Inquisició, afirma Marcel Bataillon, Espanya hauria tingut una Reforma, tan o més influent, que la que va arrelar a França. Recordo bé que en aquest context Casajoana es va entusiasmar amb l’obra de Juan de Valdés Diàleg de doctrina Cristiana, publicada el 1529. L’obra de Valdés va ser editada per la Universitat Complutense, amb el nihil obstat de l’Arquebisbe de Toledo. Però encara així, l’obra seria poc després condemnada per la Inquisició. El Diálago ha estat considerada com la primera obra evangèlica impresa a Espanya, i demostra com n’era de favorable l’atmosfera espiritual als plantejaments bíblics de la Reforma. El Diàleg de doctrina cristiana va romandre perdut durant quatre segles, fins que el 1925 Marcel Bataillon va descobrir-ne un exemplar a Coïmbra i el va publicar en edició facsímil.

Un altre dels reformats pels quals Casajoana va sentir també una predilecció molt especial va ser el català Pere Galmés, prestigiós humanista que va desenvolupar a Itàlia una brillant carrera de jurisprudència i d’estudis clàssics. Va ser també professor a Ginebra. Va morir a Saragossa a la presó de la Inquisició. La seva col·lecció de manuscrits antics –que en part encara es conserva– va ser una de les més importants del segle XVI. En més d’una ocasió Casajoana em va expressar el seu desig de “deixar-ho tot” per estudiar la persona i obra d’aquest català il·lustre. En el marc de la qüestió politicoreligiosa i de llibertats democràtiques, que tant preocupava a Casajoana, de comú acord vam creure també necessari l’estudi de l’obra de Jaume Balmes i Josep Torres i Bages, per a així poder conèixer més de prop els posicionaments de la tradició religiosa catalana sobre el tema. L’estudi de l’obra d’aquests il·lustres prelats va posar de manifest notables diferències de criteri entre el protestantisme i el catolicisme en la manera d’entendre la política i les llibertats democràtiques.

Quins propòsits perseguia Casajoana amb totes aquestes investigacions? Pretenia, d’algun mode i en la mesura que es puga, una “protestantizació” de la filosofia política de la joveníssima Convergència Democràtica de Catalunya? La hipòtesi no és descartable, encara que, d’altra banda, el mateix Casajoana era conscient que els posicionaments religiosos majoritaris, dins el partit, s’emmarcaven en un context de catolicisme tradicional i per altre part poc procliu a incloure la qüestió religiosa en els seus plantejaments polítics i en els seus programes electorals.

D’altra banda, aquest gran interès de Casajoana pel protestantisme podia suggerir la possibilitat d’una conversió a la fe evangèlica. De fet, les seves afinitats amb el protestantisme van ser moltes. Durant un temps ens va acompanyar assíduament als serveis religiosos d’una església evangèlica de Barcelona, i també durant un temps els seus fills van ser alumnes d’una escola evangèlica. Dins els actes de la primera campanya electoral de Convergència, Casajoana va organitzar una reunió, en la seu d’Àgape, entre Jordi Pujol i un nombrós grup de líders evangèlics de Barcelona. La seva identificació amb el protestantisme va arribar a ser molt estreta, tant a nivell teòric com pràctic.

De totes maneres, i fins i tot sent molt significatives aquestes “notes protestants”, la meva opinió és que, per sobre de les etiquetacions estrictament doctrinals o eclesials, Casajoana havia superat l’especificitat denominacional de les confessions cristianes gràcies a la seva profunda i omniabarcadora Cristologia. La Cristologia era determinant en la seva vivència de fe i en el seu ecumenisme generós i obert. Davant de les diferències entre catòlics i protestants, Casajoana sempre va donar mostres d’un generós esperit ecumènic, i de ser un digne seguidor de la màxima paulina de “examinar totes les coses a fi de retenir les bones” (1 TS, 5,21). Un cop em va confessar que, en un principi, el seu ecumenisme va ser més aviat d’inspiració filosòfica, sobretot per l’impacte que li va produir l’obra d’Hans Küng L’encarnació de Déu –Introducció al pensament teològic d’Hegel com a prolegòmens per a una cristologia futura. Aquesta voluminosa obra de Küng va constituir un especial tema d’estudi en les nostres trobades de conversa. Crec que la meva crítica i total desacord amb els plantejaments hegelians de Küng van contribuir a aclarir les idees de Casajoana en favor d’un ecumenisme cristològic de sòlida base evangèlica.

Quan vaig conèixer a Casajoana, el meu desconeixement de la història de Catalunya era realment penós. Jo era molt jove quan vaig deixar l’Espanya franquista per iniciar una llarga residència als Estats Units. Un cop de tornada, i instal·lat de nou a Catalunya, vaig arribar a sentir-me com a estranger en el meu propi país. Va ser Jaume Casajoana qui, en bona part, va omplir en mi els buits de coneixement sobre Catalunya i qui em va ajudar a recuperar una identitat nacional perduda. D’ell vaig aprendre molt del bo i dolent del nostre país, i de les virtuts i vicis del nostre poble. Sense fanatismes ni posicionaments radicals, Casajoana sabia donar a conèixer i, al mateix temps, fer sentir, els valors i tresors d’una Catalunya generosa i oberta. En l’actitud tranquil·la i humil de Casajoana es tancava una gran força persuasiva. Aquest era un dels grans secrets de la seva personalitat, i de l’èxit del seu proselitisme polític a favor de Convergència en molts pobles i localitats de Catalunya.

De Casajoana vaig aprendre també molt sobre els noms i programes dels líders dels emergents partits polítics d’aquell llavors. Mostrava gran respecte per Terradellas, però creia que Jordi Pujol era el líder polític que necessitava Catalunya en aquells moments de repte democràtic. En el judici i valoració dels líders polítics catalans d’aquella hora, Casajoana va donar mostres d’un excepcional do profètic, ja que en el curs del temps les seves prediccions de futur han tingut un sorprenent compliment.

Casajoana va ser un home de gran cultura i de profunda capacitat de pensament. Però, per sobre de tot, Casajoana va ser un home bo. La seva natural timidesa, lluny de restar força a la seva personalitat, accentuava encara més la irresistible influència de les virtuts genuïnament humanes. Casajoana estimava la veritat, el proïsme i la terra que el va veure néixer. Potser l’error de Casajoana va ser el d’haver confiat massa en “l’argila humana” de la nova democràcia per construir la Catalunya que havia somiat.