Ramon Juncosa, pedagogia i patriotisme

Aquest article va ser publicat al diari Avui el 27 d’agost de 2000

Nat a Vilanova i la Geltrú el 1941, Ramon Juncosa i Ferret va escriure: “La gent de la immediata postguerra vàrem créixer en un món molt diferent i en un país del qual s’havien perdut el mots”. Encara que va fer la carrera de mestre i de més gran es llicencià en filosofia i lletres, en molts aspectes també va ésser un autodidacte, però duia un llevat cristià i català que el van fer madurar de pressa. El seu pare era transportista i feia el trajecte de Vilanova a Sitges, i Juncosa es va moure dins la parròquia vilanovina de Santa Maria i pertangué al moviment escolta i a la Joventut Obrera Catòlica.

La seva vocació era la de mestre, per això fou professor als escolapis de Vilanova i fins i tot fundà, amb el seu amic Safont, una escola a Sant Pere de Ribes. En establir-se a Barcelona, treballa a l’escola Nostra Senyora de Montserrat d’Hostafrancs i després a l’escola Proa, que dirigí. El pas de la privada a la pública fou per a ell una via de renovació, ja que Juncosa, vinculat als grups d’innovació pedagògica catalanista dels anys seixanta, actuà de ferm, tot esquivant amb habilitat el control del franquista Ministerio de Educación y Ciencia. Arreu on treballava hi deixava la seva empremta d’obra ben feta, d’actuació en equip, de millorament, de vegades de detalls o de programes on intervenia sense que hi figurés el seu nom. I a la primeria de la dècada de 1980, a través del conseller Joan Guitart, va entrar a la Generalitat, i la seva capacitat organitzadora, el seu rigor pedagògic i la seva fidelitat patriòtica li van obrir uns camins sòlids. Com que hi confiaven absolutament, dins la Generalitat va ocupar diverses direccions generals: Ordenació i Innovació Educatives, Institut Català de Noves Professions i, darrerament, a Presidència, la d’Avaluació i Estudis.

Jo el vaig conèixer a Ensenyament vers el 1986 i em vaig adonar que, sota una cara que semblava ferrenya i unes ulleres de moltes diòptries, hi havia un home de cor, un cristià profund i un patriota d’una peça. Preguntava molt i escoltava, tendia a un cert pefeccionisme perquè no volia errar-la, tenia una bondat innata i una preocupació especial per la situació personal i laboral dels qui treballaven amb ell. Abans d’ingressar a l’hospital per fer-se una revisió va donar ordres que vetllessin per la situació d’alguns funcionaris, ja que no volia que no s’acomplissin les previsions fetes. Des de l’anterior departament maldà perquè es fes el decret d’ensenyament de la Història de Catalunya i des de l’actual direcció general demostrà una gran sensibilitat per la història i va ajudar sobretot a publicar obres sobre aspectes més aviat negligits del nostre passat nacional. Vaig viure com va muntar els actes per recordar les Bases de Manresa. Juncosa en fou l’ànima. Després va dur a terme una agitació popular i acadèmica per commemorar el centenari de Ferran Soldevila. Remarco també el seu interès per alguns problemes de la Franja, del País Valencià i de la Catalunya Nord.

Però Juncosa no tenia hores de lleure perquè al vespre es dedicava a coordinar les sectorials de Convergència Democràtica i hi exercia una funció d’estímul i de pau, com a tot arreu. La seva bondat, que no excloïa l’energia, sobretot quan calia aconduir una reunió confusa o foraviada, demostrava el seu caràcter d’home de govern, de polític quasi sempre a l’ombra, perquè no li plaïa ni lluir ni escalar. Tenia un gairebé excessiu esperit de sacrifici i vetllava poc la seva salut. En canvi, vivia molt l’esperit familiar, com prou ho saben la muller i els fills. Però els amics i col·legues sempre li dèiem que treballava massa. Quan el 1997 li van donar el premi Ramon Fuster, que el Col·legi de Doctors i Llicenciats atorga als col·legiats que s’han distingit en la defensa de la llengua i la cultura catalanes en el camp educatiu, Juncosa va fer una llarga resposta que és tot un programa pedagògic. Ja apostava per l’educació al llarg de la vida, més enllà dels anys escolars, subratllava que calia recuperar el protagonisme de l’educació i crear més a fons a Catalunya un pensament educatiu i que “la construcció d’un sol poble implica la superació de les desigualtats”.

Ramon Juncosa ha mort, després d’una llarga agonia, en acte de servei. La seva empremta, que potser ha fet subtilment escola, és un exemple en un món en què l’ètica cristiana, la dedicació intensiva a una feina delicada i un patriotisme de pedra picada contrasten, de vegades, amb un cert deixatament, arronsament d’espatlles o una formació nacional deficient. Trobarem a faltar la seva bondat, la seva gentilesa, la seva preocupació pel treball, la seva vibració per Catalunya i per aquella pàtria que, com diu el famós vers de Carner, “encara no és nascuda com l’han somniada els seus fills”.