Ramon Juncosa, militant de Convergència
En Ramon Juncosa ha estat i segueix essent un amic per a mi i se’m fa impossible destriar les seves cares. Quan hi penso, a tot estirar, em surt una peça cubista de la qual es veuen molts perfils diferents, però una sola peça en tot el seu conjunt.
En Ramon va començar a militar a Convergència l’any 1982, per tant era un home de partit, un militant, però dir això no només és reductiu, sinó que, fins i tot, pot promoure una imatge empobridora d’en Ramon. Era molt de partit, un home dedicat amb entusiasme a Convergència. Però en Ramon era, per damunt de tot, un home totalment compromès amb la seva Pàtria. El compromís amb el partit era fort i important, molt viscut, però era instrumental. El que tenia amb el país era essencial.
El compromís d’en Ramon tenia un sentit global. La Pàtria per en Ramon no era la història, o la llengua o la cultura, o les institucions, o la terra, o... la Pàtria era tot. I tot centrat en la persona: l’individu i la col·lectivitat. “La gent”. En Ramon era un humanista i un pedagog. Per tant, el compromís amb la gent era fonamental en la seva actuació. Això es reflectia en tot el que promovia i en els plantejaments que feia a les nostres reunions: la seva preocupació per les persones, la seva sensibilitat per les qüestions cíviques, la seva voluntat per mantenir la flama del progressisme social a casa nostra, sempre hi eren presents. En Ramon era molt reflexiu i profund en els plantejaments i malavingut amb les simplificacions. Em sembla important remarcar aquest sentit, aquesta visió de conjunt sobre els fets humans que caracteritza l’humanista i en Ramon ho era.
Com a pedagog, era un home que plantejava les seves actuacions dirigides a fer progressar les persones en un sentit determinat, amb total respecte a la llibertat i la pluralitat necessàries per garantir el creixement que cercava. Això també volia dir tenir capacitat de crítica, una capacitat que ell exercia dirigida a tots nosaltres, però especialment a ell mateix. Aquesta faceta pedagògica d’en Ramon és important perquè el feia participar d’un optimisme de cara a l’objectiu i de cara a l’efecte dels mitjans. Creia en el progrés i creia que s’avançava sempre que es fes feina de manera constant i tenaç. Un dels trets més destacats d’en Ramon era ser un treballador imparable. No es cansava d’explicar les coses, a vegades amb massa detall i profusió, però sempre d’una manera didàctica.
Pot semblar que no estigui parlant del Ramon polític, però, si és realitat –que ho és que fer política és fer pedagogia, això té la seva encarnació en l’activitat política d’en Ramon.
No és estrany, doncs, que la seva activitat política es centrés en l’Àrea Sectorial i, darrerament, en l’Institut de Formació. Era el millor camp en què podia desenvolupar les seves inquietuds. El vaig conèixer quan ell presidia la sectorial d’Ensenyament, de la qual jo formava part. Donava joc a la gent que tenia ganes de treballar i es comprometia recolzant les propostes que fèiem i de les quals n’era un bon coneixedor perquè en Ramon era d’aquelles persones que ho llegeixen tot i tot ho segueixen. Li agradava molt estar assabentat de molt i encara més. Quan parlaves amb ell sempre havies de reconèixer la seva habilitat per recollir informació i la seva discreció a l’hora de donar-la.
Com a responsable Nacional de les Sectorials va fer un treball immens per millorar la seva estructuració dins el Partit i aconseguir que tinguessin una veu més nítida i una major presència al territori. L’estructura territorial del nostre partit, que té més de 600 comitès executius locals, té una força enorme, capaç de menjar-se la presència de l’estructura sectorial que, al mateix temps corre el risc de no ser prou considerada des dels àmbits institucionals en els quals exercim la nostra acció de govern. Evitar aquests riscos va ser un dels objectius principals d’en Ramon al capdavant de l’estructura sectorial. Un objectiu assolit amb prou èxit.
Sempre tinc present una frase que en Ramon em va dir, i que el defineix molt: “en política cal tenir la motxilla al costat de la cadira”. Aquesta frase retrata l’esperit amb què en Ramon abordava la seva acció política. No era una finalitat personal -sovint parlàvem de quan tornéssim a l’escola-, sinó un camí per fer avançar el nostre poble des del compromís cívic personal.
Per això no es pot destriar el Ramon polític, del Ramon patriota, del Ramon humanista, del Ramon pedagog. Ell, com aquella figura cubista a la qual m’he referit al començament, uneix amb èxit totes aquestes cares. El seu optimisme pedagògic ha estat reeixit i ha generat escola: la gent que creiem que cal continuar la seva feina, que al cap i a la fi és la nostra feina. Per això en Ramon no “era” un amic, sinó que “és” un amic.