Raimon Galí i les dues Espanyes

L’estiu del 1949 Raimon Galí i Joan Sales, que feia poc que havien tornat de l’exili, van donar unes conferències a uns quants universitaris cristians i nacionalistes del “Grup Torras i Bages” que ens van marcar profundament, perquè ens donaven una visió de la història recent i de la realitat present de Catalunya que diferia del que ens deien uns i altres. Era la doctrina que havien exposat a Mèxic en la revista Quaderns de l’exili. N’havien portat una col·lecció relligada i ens la passàvem de mà en mà, com un tresor (recentment ha estat reimpresa), com una ampliació d’aquelles conferències. No resumiré ací el seu contingut, perquè ja ho he fet¹ Ara, per sumar-me al memorial de Raimon Galí, només recordaré un punt concret, que considero especialment lluminós i sempre actual.

Galí, que estudiava arqueologia, antropologia i prehistòria, tractava el Dr. Pere Bosch i Gimpera, autor del millor manual de prehistòria hispànica. En aquell llibre hi havia un mapa que dibuixava la divisió de la península ibèrica entre la zona ibèrica (llevant i sud) i la celta o celtibèrica (centre i nord). En Galí un dia va presentar a Bosch Gimpera, al costat del seu mapa, un altre mapa amb la primera línia dels fronts el 1936. En els primers moments després de l’aixecament militar del juliol de 1936 es movien les columnes dels dos bàndols de manera irregular i dispersa, però aviat es va formar una línia contínua de fronts. Doncs bé: els dos mapes, que s’havien traçat de manera absolutament independent, semblaven calcats l’un de l’altre. Bosch i Gimpera, quan Raimon Galí li va mostrar la coincidència, es va esverar, i va assegurar que ell havia fet un estudi rigorosament científic, sense cap intenció política o ideològica, però Galí li va replicar que precisament per això era important la coincidència.

El tema de les dues Espanyes es troba ara en discussió, perquè amb raó es rebutja que l’enfrontament del 1936-1939 fos inevitable i fatal i, tal com Preston i jo mateix hem explicat, a la guerra civil hi va haver una tercera Espanya, que no s’identificava amb cap de les dues Espanyes caïnites, però és ben cert que els dos
sectors que es delien per matar-se depenien d’un substrat que venia de molt lluny.

Venia de molt lluny i anirà fins molt lluny, perquè, amb variacions derivades de la industrialització de certes zones i d’altres factors intervinguts, és encara en gran part el mapa que veiem als diaris després de cada contesa electoral. L’Espanya del PP és bàsicament la celtibèrica.

1. Em remeto al meu llibre Gaudeamus igitur. Notes per a una història del “Grup Torras i Bages” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999), pp. 59-63.