Quinze generacions d'una família catalana, de Martí de Riquer
Martí de Riquer
Quaderns Crema
Barcelona, 1999
Aquest llibre narra la història d'una família catalana. El nucli central n'és la família Riquer en la seva línia troncal, que l'autor pot resseguir ininterrompudament des de 1429 (tot i que hi ha informació discontínua dels Riquer a partir de l'any 879). La base d'aquest treball es troba en l'Arxiu Riquer, que es composa de 422 pergamins que van de l’any 1156 al 1612 i de 77 caixes, que l'autor va completant amb bibliografia adient per a cada època o episodi. Aquest arxiu sortosament aplega, a més dels pergamins i papers normals d'aquests dipòsits (escriptures, plets, donacions i privilegis), nombroses lletres familiars, factures, comptes domèstics i escrits insignificants quan foren redactats, però que segles després ens obren curioses escletxes per a veure petits detalls del passat.
La família Riquer absorbí en tres ocasions línies d'altres llinatges acabats en pubilla, la qual cosa aprofita Martí de Riquer per tal d'ampliar, paral·lelament, el seu relat amb les històries familiars respectives. La documentació de l'Arxiu Riquer s'enriquí amb els casaments, l’any 1600, de Joan Baptista de Riquer amb Brianda de Vega i Remolins, senyora de Vinfaro; el 1705 de Baltasar de Riquer amb Maria Teresa Sabater, marquesa de Benavent (que incorporava el notable patrimoni dels Agullana-Sabater-Sanz de Latrás de Girona);i el 1797 de Borja de Riquer amb Maria del Carmen Gallego Dávalos, que recollia l'heretat dels Ribera i dels Dávalos del Perú.
Alguns dels personatges descrits tingueren un cert protagonisme històric. Així, l’any 1460, misser Antoni Riquer tindrà la difícil missió de posar pau entre Joan II i el príncep Carles de Viana; el maig de 1498 el cardenal Francesc de Remolins condemnarà a mort Savonarola i presidirà el seu suplici a Florència; el 1534, Nicolás de Ribera Viejo participarà en la fundació de Lima; el 1623 fra Francesc de Sabater, cavaller de l’orde de Sant Joan, perdrà les galeres del General de Catalunya davant les costes de Provença; el 15 de setembre de 1714 Anton de Sabater, felipista declarat que s'havia refugiat a Montserrat entre 1708 i 1714, essent nomenat regidor primer de Barcelona, ocuparà el lloc que fins quatre dies abans havia ocupat Rafael Casanova (de fet, havia entrat a cavall a la ciutat amb les tropes del duc de Berwick el dia 12 de setembre); i ja al segle XIX el besavi de l'autor organitzarà partides carlines al Vallespir: l'estiu de 1869 farà entrar clandestinament a Catalunya Carles VIl vestit de pagès català amb barretina.
D'altra banda, molt sovint es poden seguir altres fets històrics d'abast local, però força il·lustratius, des de les diverses residències dels avantpassats de l'autor. Així, la casa pairal dels Riquer a Lleida, situada a la plaça de Sant Joan des de 1444, serà un excel·lent observatori per a les diverses lluites ciutadanes dels segles XV a XVI; a casa dels Agullana de Girona suscitarà, entre 1623 i 1631, curioses baralles entre jesuïtes i dominicans quan el seu propietari s'entestà a bastir un pont que encara avui pot ser contemplat a la part vella de la ciutat; i la casa del carrer Escudellers de Barcelona, que bastí Felip-Mariano de Riquer i de Sabater entre 1764 i 1775 (de la qual es conserva un detallat pressupost de les obres), serà refugi dels parents rossellonesos fugits de la Revolució Francesa, a més de privilegiat observatori de la Guerra Gran contra la Convenció. Val a dir que aquestes tres cases se les malvengué Borja de Riquer i de Ros a primers del XIX, dilapidant vertiginosament una bona part del patrimoni familiar tot fent el fatxenda al voltant de la cort madrilenya de Josep I.
Són remarcables del relat uns quants aspectes: el clima d'extrema violència als segles XV-XVI entre diverses famílies durant generacions, reflex de ferotges lluites entre bandositats locals tan típicament catalanes; l’extraordinària recuperació econòmica experimentada després de la desfeta de la guerra de Successió (tot i que podria matisar-se la crisi del camp català del XVII a partir de nombroses cartes que envien a Barcelona els arrendataris de diverses finques rústiques d'arreu de Catalunya); l'acurat estudi dels usos lingüístics que fa l'autor de la llengua escrita dels seus avantpassats; i, en darrer terme, l'encert amb què es detalla el context militar i religiós de cada època, per tal d’il·lustrar els èxits i els fracassos dels diversos membres de la nissaga familiar que es van anar incorporant als dos estaments esmentats.
Pel que fa a les opinions o actituds que avui en diríem polítiques dels seus avantpassats, sobretot quan el país estava dividit en dues faccions, l'autor intenta de mostrar-se objectiu, tot presentant els fets a partir de la documentació utilitzada. I com bé diu el mateix Martí de Riquer, "el lector ja veurà que, sempre que a Catalunya hi ha hagut oposició i lluita entre dues tendències, els individus que integren les famílies ací estudiades han abraçat i defensat la tendència contrària a aquella que és vista amb més simpatia a la Història de Catalunya de Ferran Soldevila".
Compte, però, a prejutjar ràpidament aquest sector “col·laboracionista” o "espanyolista"
sempre tan present en la nostra història. Fa pocs dies, tot analitzant les polítiques econòmiques dels darrers 35 anys a Espanya amb relació a Catalunya amb un conegut catedràtic de la Facultat d'Econòmiques de la U.B. (d'esquerres i amb prou sentit de país català), una sorprenent conclusió encara per aprofundir podria ser aquesta: l'època en la qual ha estat més reconeguda una dinàmica pròpia i diferenciada per a l'economia catalana, en què han estat més elevades les inversions públiques estatals al Principat (tant en percentatge del PIB com en PIB per habitant de cada any) i en què ha estat més afavorida a Catalunya la inversió estrangera, podria haver estat la corresponent als governs franquistes del "lobby català encapçalat per Laureà López Rodó (per davant de la participació socialista de 1982-1993 o del condicionament convergent de 1993-1999): pensem a qui devem la xarxa de carreteres que avui encara tenim o qui va estimular inversions clau (automòbil, petroquímica, turisme, etc.) que configuren econòmicament avui el nostre país.