Què vol ser Europa?

Crec que la Unió Europea està passant una de les seves crisis més grans, s’ha obert una escletxa molt profunda entre els estats membres i s’ha produït en el pitjor moment, encara que es pot defensar el fet que es pot aprofitar aquesta situació precisament per avançar en el procés d’aprofundiment polític i constitucional de la Unió sobre la base de les lliçons apreses d’aquesta crisi.

La Unió Europea es troba en una nova cruïlla. Està aplicant i ha d’aplicar decisions transcendents que modifiquen la seva dimensió, les seves capacitats i la seva possibilitat d’actuació en el futur. Si es compleixen les previsions del president de la Convenció Europea per al Futur d’Europa, el que ara estem plantejant i discutint a la Unió Europea, el que decidim què vol ser la Unió Europea, hauríem de fixar-ho per als propers cinquanta anys. El moment, en conseqüència, és decisiu.

És obvi que no estem vivint la primera crisi de la Unió Europea, ni que ens encarem per primera vegada a un canvi en la seva dimensió i en la seva competència i capacitat de decisió. Recordem aquella famosa sentència de “la Unió Europea s’ha fet a cops de crisis”, com també els termes la “cadira buida” del General De Gaulle per impedir l’entrada de Gran Bretanya o el “I want my money back” de la Sra. Thatcher per recuperar part de la seva contribució a la Unió o la disputa sobre els recursos financers i la participació del Parlament Europeu o les parades del rellotge o els fracassos reconeguts per arribar a acords com en el Tractat de Niça.

Amb tot, la crisi actual té elements específics i crec que el més destacable és que s’està arribant al moll de l’os de les qüestions més essencials: les competències polítiques i les institucions que ha de tenir la nova Unió Europea, la dels vint-i-cinc o més estats membres, el que va en paral·lel amb l’ampliació que està en curs de culminar amb la incorporació de deu nous estats membres el primer de maig del 2004.

De fet, la crisi actual, que està provocada precisament per veure què vol ser Europa, és fruit dels propis èxits de la Unió. Voldria recordar molt breument que en començar la dècada dels noranta i sobre la base de l’èxit assolit per a la realització del Mercat Interior Europeu, la Unió Europea es veu amb prou força per donar una resposta positiva i agosarada, i acceptar integrar les societats europees que al llarg de dècades varen estar sotmeses als règims totalitaris imposats sota l’hegemonia soviètica en l’Europa cedida a aquesta després dels acords de Ialta. No crec ociós recordar que l’ampliació del 95 amb Suècia, Finlàndia i Àustria respon, de fet, a la nova situació sorgida amb l’enfonsament de la Unió Soviètica i els règims dels països satèl·lits. Cap dels tres nous estats membres neutrals com Suècia o neutralitzats com Finlàndia i Àustria haguessin pogut integrar-se en l’Europa dividida de la guerra freda.

La confiança de la Unió Europea no es va aturar en una simple predisposició, sobre la base de l’èxit del Mercat Interior Europeu i el Pla Delors per a una moneda única aprovat el 1989, es concretà en el Tractat de Maastricht i el dos de maig del 1998 onze estats membres de la UE, representant més de trescents milions de ciutadans europeus es doten d’una moneda única que entra en vigor el primer de gener del 1999. El primer de gener del 2002 aquesta moneda única substitueix les monedes fiduciàries en l’actual Unió Monetària de dotze estats membres. És l’assoliment més important cap a l’Europa Unida, atès que una moneda única és expressió d’Unió Monetària, però també ho és de sobirania política; únicament qui té poder i credibilitat emet moneda.

En la dècada dels noranta es va avançant en la dimensió política i institucional de la Unió Europea amb els acords fixats als Tractats de Maastricht i Amsterdam. El desembre del 2000 el Tractat de Niça permet que l’ampliació tiri endavant amb un procés que ha permès que finalment el 16 d’abril, a Atenes, bressol que considerem de la democràcia, signin els Tractats d’Adhesió deu estats, que si es realitzen les preceptives ratificacions, permetran a Polònia, Hongria, República Txeca, els tres estats bàltics (Letònia, Estònia i Lituània), Eslovènia, Eslovàquia, Xipre i Malta ser membres de ple dret de la UE a partir del primer de maig del 2004.

Des d’aquesta perspectiva, i amb aquestes realitzacions, la UE és la història d’èxits, de conquestes magnífiques, que van en el sentit de la història, de la concreció els objectius pels quals la Unió va ser fundada fa cinc dècades. És l’èxit d’un model i d’uns principis que s’han vist confrontats i amenaçats també durant dècades a la pròpia Europa. I, per a les societats que vàrem recuperar la llibertat i les llibertats després de règims totalitaris, com el cas dels estats ibèrics, o dels països del nord-est, centre , est i sud-est d’Europa per a tots , la Unió és la seva garantia d’estabilitat política en democràcia i de progrés econòmic i social per a les seves ciutadanes i els seus ciutadans.

Aleshores, per què no hi ha prou confiança? Per què diem que patim una gran crisi? Per què ens preguntem hores d’ara: què vol ser Europa? Com és que després de cinquanta anys d’una història d’èxit i èxits encara hi ha aquesta incertesa? Per què no hi ha més confiança? No hi ha una resposta clara; encara que els fonaments d’aquesta incertesa rauen en què com sempre la Unió s’ha desenvolupat sota els acords per consens, sense possibilitat d’imposicions i quan s’arriba a l’estadi actual la transcendència del que cal acordar és prou important com perquè ens trobem amb un dels moments més delicats del procés de construcció europea.

* * * *

La Unió Europea es troba de nou en una cruïlla: ha de decidir tornar a donar una nova passa, ho ha de fer amb una base de consens, no pot acordar un nou Tractat sense la unanimitat dels estats membres, i hem arribat en bona part al moll de l’os en els aspectes considerats més fonamentals que defineixen un estat, en què els estats mem- bres ja han anant cedint força a escala de la Unió, l’euro en seria l’exemple més clar.

Ara es vol anar més enllà, tenir un president de la Unió, assegurar la participació del Parlament Europeu en totes les decisions de la Unió, tenir una política exterior i de defensa i seguretat comuna i també una política de justícia i interior. Això és el que com saben està considerant la Convenció Europea pel futur d’Europa. No sabem encara quines seran les conclusions finals, però sí les opcions que es perfilen.

Una, la federalista, que vol enfortir la Comissió Europea, que no qüestiona com s’ha d’organitzar la presidència del Consell, però que voldria que el representant de la Unió fos el president de la Comissió, elegit per la majoria del Parlament Europeu, cosa que porta automàticament a potenciar els partits polítics europeus. Òbviament, les polítiques esmentades serien competència de la Comissió i les decisions es prendrien per majoria qualificada en els temes considerats més fonamentals, cosa que asseguraria la incorporació en la presa de decisions del Parlament Europeu sobre la base del procés de codecisió.

L’altra opció, és la intergovernamental, que obliga a la presa de decisions per unanimitat i a la coordinació de les polítiques i actuacions dels estats membres. És el que s’està aplicant a la política econòmica, a la fiscal i a la política exterior i de seguretat i defensa. Amb quins resultats? Ja els veiem: els estats incomplint els seus compromisos en els pactes d’estabilitat i creixent en la zona euro, amb la paràlisi de l’actuació de l’Alt Representant per a la política exterior i secretari general del Consell quan ens trobem davant d’una crisi internacional com la d’Iraq i una profunda divisió entre els estats membres.

Seria injust, però, no considerar els avanços produïts: des del primer del mes d’abril d’enguany hi ha una força d’interposició i missió de pau a Macedònia sota els estels de la Unió Europea; són pocs els efectius, però és l’embrió d’un autèntic exèrcit europeu, que ben aviat i més nombrós actuarà a Bòsnia-Hercegovina. El Parlament Europeu i la Comissió proposen una política de defensa i seguretat comuna que comptaria amb efectius propis i realment operatius al final d’aquesta dècada amb una representació única en el si de l’OTAN. Ho acceptaran els estats membres? Uns sí i altres no. De moment contemplen la iniciativa de França, Alemanya, Bèlgica i Luxemburg per configurar-ho sobre la base de la figura de la cooperació reforçada prevista en el Tractat de Niça. L’Alt Representant per a la política exterior de la Unió Europea, Sr. Javier Solana ha estat encarregat de presentar un projecte per a un exèrcit europeu.

En una entrevista amb el president Valéry Giscard d’Estaing ens va expressar la manca de visibilitat de la Unió Europea. Qui representa el poder a la Unió? Ell ho tenia clar quan era president de la República, també es té clar que ho és en la resta dels estats de la Unió, però, i a nivell de la Unió? Cal, però, anar més enllà: quin poder donar a la Unió? Fins on?

Tinc la percepció que la societat veu clar i lògic que a la Unió de l’ampliació, de l’euro, de la globalització, la ciutadania europea vol més poder i capacitat de decisió i d’intervenció a escala de la Unió Europea; és en tot cas l’opinió de la societat catalana expressada en la Convenció Catalana pel futur d’Europa, en la qual es reclama una intervenció més participativa i directa, tenint en compte l’entitat i la responsabilitat de les nacions sense estat i les regions amb competència legislativa plena, com també la incorporació del català en el règim lingüístic de la Unió Europea, tot expressant l’aplicació del principi de la Unitat en la Diversitat, que considera la seva diversitat cultural i lingüística que defineix la identitat de la societats que les integren, l’element més enriquidor i definitori de la Unió Europea.

Entenc que són els ciutadans d’Europa, d’aquesta Unió Europea ampliada, els que han de decidir què vol ser Europa, i que caldria que ho decidissin per referèndum, però no sobre la base d’oferir una única opció per acceptar o rebutjar; el que caldria és tenir l’opció d’escollir entre l’opció intergovernamental o la federal, que els ciutadans decideixin entre les limitacions que veuen ara o la seva superació amb més capacitats i continguts polítics exercits per les institucions europees. És vol la inoperància, el bloqueig i la divisió que hem vist en els estats en el conflicte d’Iraq? O, que la Unió Europea sobre la base d’una majoria qualificada i amb l’acord del Parlament Europeu pugui decidir i actuar i intervenir amb una força pròpia en els escenaris en conflicte a escala internacional? S’està disposat a tenir un exèrcit europeu, sota els principis acordats en el Parlament Europeu sobre l’arquitectura de seguretat i defen- sa? O, s’ha d’esperar a la “coordinació” que proposa el president del govern espanyol per actuar en una crisi internacional?

De fet, els ciutadans i les ciutadanes de la Unió Europea estan representats pels seus respectius parlamentaris en la Convenció Europea pel Futur d’Europa, els dels estats membres i els de l’am- pliació, i els 105 convencionals estan expressant la seva opinió sobre els elements més essencials i bàsics del que es vol que sigui una Constitució Europea. Els membres del directori o “presidium” d’aquesta Convenció han anat proposant fórmules i propostes certament diferents a les que el president de la Convenció volia incorporar, fins al punt d’haver estat qualificat d’”autista” en relació amb les seves propostes recents sobre la presidència de la Unió, que al final no han prosperat, imposant-se una tendència que, encara que amb limitacions, s’orientaria vers els model federalista.

La ciutadania europea s’ha expressat des de diverses plataformes sobre el que es vol que sigui Europa. Cal llegir les propostes dels fòrums organitzats per la mateixa Convenció en què han participat joves, operadors econòmics i socials, organitzacions no governamentals, institucions religioses i els estaments representatius de la rica i diversa societat civil europea. En totes es troba la voluntat perquè la Unió Europea asseguri una més gran participació ciutadana, cosa que significa desenvolupar més l’Europa de les Regions, el respecte cultural i lingüístic, una participació sentida de manera més directa en les eleccions al Parlament Europeu, amb un millor coneixement dels seus representants i competències. En aquests sentiments, també hi ha la voluntat de pertànyer a una Unió Europea més capaç i més forta, tal com ho hem vist en el conflicte d’Iraq: l’unilateralisme nord-americà no és acceptat, es vol un multilateralisme en el qual la Unió jugui el paper que correspon a la seva capacitat i dimensió.

El problema és que s’està instal·lant un divorci entre uns governs dels estats de la Unió Europea i els sentiments dels seus ciutadans en relació amb la Unió. El meu principal retret a l’actuació, o manera d’actuació millor dit, en la guerra d’Iraq, no és només la inoperància, marginalitat i manera d’actuació mostrades per la Unió, amb quatre delsseus estats en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides!! Això no és més que l’efecte de la causa que ni els governs contraris a la guerra com França i Alemanya, ni els situats en les posicions nord-americanes com Gran Bretanya i Espanya, no van voler trobar una base d’acord prèvia a escala de la Unió per actuar conjuntament en el Consell de Seguretat. No hi ha reflex europeu i ben segur no hi ha direcció europea. És cert que l’eix franco-alemany és bàsic per a la Unió, però en aquesta Unió ampliada, França i Alemanya no poden pensar en imposar, com en les primeres dècades de la Unió, la seva posició, com tampoc Gran Bretanya i Espanya es poden situar al marge de la Unió cercant altres suports com en la famosa carta dels vuit. No és això el que es vol per a Europa, no és el que vol la ciutadania europea per a Europa. El que vol és que la Unió sia capaç d’actuar, d’intervenir, d’equilibrar. La Unió Europea s’ha de dotar d’institucions fortes, que actuïn amb eficàcia i que assegurin la pau, l’estabilitat i la garantia dels principis democràtics i el progrés econòmic i social que la defineix i, això, estendre- ho a la competència política interna de justícia i interior i a les externes de política exterior, seguretat i defensa. És el famós aprofundiment polític i institucional que respon a l’ampliació de la Unió.

Entenc que és això el que hauria de voler ser Europa i és ara quan ens trobem en un dels seus moments més decisius. Seria bo que tots tinguéssim l’opció de dir i d’optar sobre l’Europa que volem. No hauria de passar desapercebuda la transcendència del moment actual per al futur d’Europa, ni hauríem de cedir la nostra capacitat d’influència i decisió i en una societat democràtica com afortunadament ho és la nostra ho hem d’expressar en les nostres opcions electorals.