Quan s'embruta la política?
La història dels pobles és feta per onades que van configurant etapes. Aquestes onades expressen aspiracions o són el resultat de dificultats o encerts. Periòdicament, cada poble formula les seves prioritats i s'esforça en aconseguir-les. Hi ha ocasions en què aquests objectius tenen més contingut que en d'altres. És el resultat de les giragonses del debat de les idees.
Ara, a principi del segle XX I Europa té, en general, uns capdavanters sense gaires idees, amb una preocupació prioritària per l'avanç econòmic dels Estats que representen i amb una notable capacitat per al doble llenguatge que és aquell que permet defensar una cosa, actuar en sentit contrari i expressar-se encara de forma diferent a les dues anteriors.
Han estat elegits amb claredat en marcs democràtics i confirmant un dels grans avantatges d'aquest sistema, són plenament representatius de les majories. Heus ací, doncs, que el nivell en general mediocre d'aquesta fornada de capdavanters ens porta a cercar el seu origen en l'actitud de les majories que els han elegit.
Si ens apropem a l'estat anímic d'aquestes majories observem que hi ha un important descrèdit de l'acció política que porta a què sigui considerada sovint com un refugi de depredadors dels recursos públics. És un fenomen en augment, la crítica sobre l'acció política i l'interès per mostrar sobretot les seves mancances i errors que té com tota obra humana.
Resultat d'aquesta crítica de l'acció política és l'allunyament progressiu d'amplis sectors de la població per als quals ha perdut prestigi social, eficàcia i, fins i tot, sentit en la vida de les persones.
Com sia que aquest fenomen va en augment arreu d'Europa i troba antics ressons en països com Catalunya que ha tingut una història política especialment complexa, és interessant i indispensable raonar sobre les causes que provoquen que s'embruti el mateix concepte del que és la política i, no cal dir, les seves realitzacions.
Segurament, si analitzem les causes d'aquest fenomen ens sorprendrà constatar que hi tenim un protagonisme amb el que fem i amb el que no fem o que fem de forma insuficient. ¿I si l'origen d'aquesta imatge fosca, bruta, que té la política fos provocada per les tendències que travessen la nostra pròpia vida quotidiana?
Així doncs, analitzem algunes d'aquestes tendències i deduïm-ne les nostres responsabilitats quan s'embruta la política. Com succeeix i per què.
Primer. Quan es trenca l'equilibri entre idees i gestió.
Són dos elements complementaris, les idees generen les prioritats i expressen projectes però necessiten del saber organitzar la gestió dels programes amb què es cristal·litza l'acció de govern.
Primer podem dir que són les idees i en segon lloc el saber-ne fer la gestió, però ningú no pot ignorar que sense els dos elements, idees i capacitat de gestió, res no pot cristal·litzar en realitats. Cal, doncs, un equilibri entre un i altre element. Ambdós indispensables en qualsevol moment.
Què ens succeeix ara? Doncs que la formulació concreta de les idees ha anat aprimant-se i marginant-se en benefici de la gestió que sense aquelles esdevé freda, mecànica, sense pols.
La societat utilitza la gestió en l'acció política, la creu necessària, però no l'estima. El que genera complicitat és la idea que esdevé una pràctica, quan aquesta va sola, sense la força primera de la formulació, sense una proposta deixa de ser important.
Sentim a dir: És un bon gestor! Aquest sembla que és el màxim elogi que avui pot fer-se a algú en l'acció política, però, en realitat, és el desplaçament del caràcter central d'aquesta. Perquè la gestió sovint es menja la idea i, fins i tot, fa exhibició de la manca d'intenció política.
Arreu d'Europa aquesta marginació de les idees polítiques en benefici del que s'anomena la gestió és el ressorgiment d'aquell antic plantejament que, en les nostres latituds, ens recorda el comentari atribuït al general Franco que en una ocasió recomanava: Faci com jo, no faci política.
Demonitzar la política, les idees, és deixar el camí obert al que se'n diu la gestió, que és, en el dia a dia, la tendència a la burocratització, a l'acció freda, sense ànima.
L'acció política ha començat a substituir-se en la nostra societat per l'anomenada gestió, quan les idees no s'actualitzen i no estimulen el sentiment popular. Quan l'equilibri entre les idees i la gestió es trenca, la societat va allunyant-se del que és l'acció política que confon amb la freda administració.
Ens cal retomar l'equilibri dels dos factors indispensables: les idees i la seva gestió. Són necessaris. Les idees sense capacitat de gestió són un fracàs i la gestió sense idees un retrocés en l'aplicació de les llibertats.
Segon. Quan deixem d'interessar-nos-hi.
És veritat. Hi ha ocasions davant les quals sembla justificat desinteressar-nos de l'acció política. És quan el soroll que fa contrasta amb la migradesa del projecte que es debat. Aleshores, algú pot creure que el més natural es allunyar-se'n i treure de la nostra vida aquesta preocupació.
Però, encara que l'enrenou que es fa en l'escenari polític sigui superficial, contradictori i mancat d'interès, ningú no pot desconèixer que es allà on s'escenifica el debat de les idees i les orientacions i prioritats que seguirà la societat. Allunyar-se'n no té cap sentit, és semblant a l'infant que davant una realitat que no li agrada es tapa la cara amb les mans i crida: No hi sóc ! És evident que nosaltres no podem fer aquest gest infantil per fugir d'una situació que ens enutja.
Nosaltres sabem que qualsevol societat, si està estructurada en democràcia, té unes institucions, eleccions, llibertat per a expressar opinions i per crear eines per a projectar-les. No podem fer com aquell infant que s'amaga darrera les mans.
El marc democràtic que tenim ha estat guanyat amb esforç de molts i molts, durant èpoques difícils de grans repressions. Nosaltres sabem com és d'arriscat aconseguir les llibertats i hem de saber també que mantenir-les ens demana una atenció permanent.
Una de les normes fonamentals d'una democràcia rau en fer de cada persona que en forma part, un element actiu, creatiu, constant que s'aplica en la vida quotidiana, en aquells grans principis que creen la democràcia: la igualtat, la justícia i la fraternitat.
Fa poques setmanes llegia el volum de les Memòries de Pere Carbonell que comprèn des del 1945 al 1960 i en les primeres pàgines recorda quin gran efecte li provoca el pensament de Marcel·lí Domingo, que en la dècada dels anys trenta proclamava que el primer ciutadà de la República havia de ser la figura del mestre. Era una bella prioritat, però encara n'hi ha una de més engrescadora. Per a una societat que viu en democràcia, el més important és cada persona que en forma part, és una peça bàsica, sense ella res no funciona en una democràcia. La pitjor notícia que podem rebre en un resultat electoral és que hi hagi un percentatge alt d'abstencions. Perquè representa que molts s'allunyen d'un sistema que es fonamenta precisament en l'ideal que cada persona aporti conviccions i idees al govern "del poble per al poble", segons la clàssica definició de democràcia.
¿I si hi hagués algú o alguns que cerquessin el descrèdit de la democràcia i de l'acció política per actuar amb més facilitat en benefici propi?
Aquest raonament no ens pot fer oblidar que, efectivament, l'acció política és, de vegades, superficial, contradictòria...Però, l'actitud per part dels adults no es la d'allunyar-se'n, que res no resolt, el que cal és actuar de forma que recuperi continguts i prioritats útils.
Aquesta complexitat pròpia de qualsevol democràcia augmenta en un país com Catalunya que ha aconseguit iniciar i desplegar un procés de reconstrucció nacional, després d'haver-ho intentat i començat en diverses ocasions durant dos segles i mig en els quals sobrevisquérem a uns règims de centralisme i uniformisme.
Aquesta especial complexitat és present a Catalunya en fenòmens com el sucursalisme polític i la fragilitat dels valors que forgen la responsabilitat de les persones en una societat. Viure en democràcia és un estadi avançat en la història de la Humanitat.
Hi som, però ens cal reconèixer que no és fàcil, exigeix una constant tensió, la voluntat de participar en la construcció d'una societat més plena en tots els camps, des de l'espiritual a l'econòmic, del social al cultural. Res del que succeeix en la nostra societat ens es aliè, tot ens interpel·la i sabem que només amb l'acció de tothom és possible avançar.
Per a generar aquest corrent de participació cal desvetllar un debat sobre les exigències i perspectives de la vida. Necessitem aquest constant impuls en l'àmbit individual que pot sorgir de conviccions religioses i ètiques. Cal reconèixer aquests dos grans sistemes i mètodes. La pedagogia dels conceptes bíblics s'hi fonamenta, negar-ho o oblidar-ho és escanyar l'energia que nodreix l'acció política, amb exigència, sense defallença.
Quan deixem d'interessar-nos per la política estem demostrant un rebuig per unes pràctiques que considerem superficials o falses, per unes persones elegides que no responen a les expectatives, per unes formacions polítiques de curta volada, per uns mitjans de comunicació que cerquen el tremendisme... És veritat que som capaços de viure lluny d'aquest teixit d'interessos en un ambient més clar, sincer i lluminós, però ens enganyem si creiem que podem girar l'esquena a la política i no rebre'n les conseqüències negatives.
Quan una societat s'allunya de l'acció política s'està arriscant a què aquesta vagi a raure no a les mans dels millors que han de sorgir, sempre, de la majoria, del poble.
Malgrat les dificultats, malgrat les tendències a la superficialitat o a l'egoisme, ens cal reconèixer que l'actitud pròpia dels adults, la que és constructiva i té possibilitats de futur és la que planta cara als obstacles, als errors, a la buidor... i els hi oposa plantejaments de sinceritat, de generositat, de treball a favor de tothom.
Si ens desinteressem de l'acció política no podrem protestar davant de ningú per la seva inconsistència. Serà com si ens miréssim en un mirall en el qual veurem la nostra fugida de l'interès per les qüestions polítiques, és a dir, generals. A qui reclamarem, si nosaltres hem estat dels qui hem desertat?
Així com no es lícit desentendre'ns dels afers públics, tampoc no ho és adaptar-nos-hi, empassar-nos superficialitats, demagògies i sucursalismes.
L'acció política és indispensable i, a més, ha de ser de qualitat, és a dir, fonamentada en conviccions profundes i amb compromisos permanents.
Tercer. Quan no som autoexigents.
Algú pensarà en llegir aquest enunciat: ¿Què té a veure el que jo sigui poc o molt autoexigent amb la política que marca en cada moment la direcció del país?
Hi té a veure i molt. No és el mateix un país de gent que fa d'espectador de la política, que un en el qual una majoria s'esforça per a ser coherent i anar progressant en tots els camps com a resultat d'una voluntat de perfeccionament.
A les estadístiques, que semblen que ho volen explicar tot, els és difícil deduir en quin grau són autoexigents o no els habitants d'un país.
Hi ha, en primer lloc, la dificultat d'obtenir respostes sinceres, que mostrin els alts i baixos que sovint caracteritzen la vida quotidiana.
En general, ningú no vol mostrar-se incoherent, superficial o egoista. En l'època del disseny preferim donar una imatge brillant. Però, en realitat som així? És important saber com som. Perquè d'aquesta anàlisi se'n derivarà conèixer les possibilitats que tenim de progrés real com a persones i com a nació.
Es diu i és cert que el sud d'Europa influït pel Cristianisme en la versió catòlica exhibeix grans conceptes i una pràctica individual pobra, mentre que el Cristianisme de les esglésies reformades proporciona un grau més elevat de costums responsables en la vida quotidiana.
Així doncs, saber en quin grau ens apliquem allò que diem creure i que considerem desitjable és del més alt interès, perquè en el cas que no es tradueixi en comportaments aviat deduirem que si en l'àmbit personal no ho posem en pràctica, serà impossible avançar encara que hi hagi una pluja de lleis que ens vulguin empènyer endavant.
Heus ací, doncs, que la primera lliçó que ens cal aprendre i considerar com el gran punt de referència és la que ens diu que pràcticament res d'important no podem fer si no creiem en el conjunt de responsabilitats que s'espera que acceptem i apliquem dia a dia.
Si algú ens pregunta si creiem en una societat que s'autogoverna, que vol ser justa, creativa, fraternal... i no fem res perquè esdevingui real, efectiva, decebríem les possibilitats i condemnaríem el conjunt del poble al qual pertanyem a no avançar perquè només amb la consciència clara del que s'espera que fem, podem generar i mantenir un procés de creixement.
Com valorar en cada moment aquest procés l'aplicació del que diem creure? Analitzant les formes col·lectives i les preferències que manifestem.
Fruit d'aquest exercici, periòdicament, es pot constatar que aquelles formes superficials, com la "premsa del cor" o el fenomen dels esports que en èpoques anteriors s'havia cregut pròpies de l'opi d'una dictadura, han tornat a ser preferències destacades.
Què ha succeït? ¿Estàvem equivocats aleshores en creure que aquests fenòmens pretenien substituir activitats de més qualitat i interès? Potser ho estem ara en continuar considerant-los índexs de la superficialitat?
Ara, com aleshores, el factor determinant de les formes de vida és una voluntat de conèixer i aprofundir creences religioses o ètiques i fer-ho a fons, com a normes de vida.
Si en el pla individual cada persona no opta per un procés exigent i continuat en àmbit col·lectiu el resultat és d'una notable superficialitat.
Qui pot estranyar-se que la política sigui com és si nosaltres, sovint, som com som?
Qui desfarà aquest cercle que no ens permet avançar? Aquells qui considerant els conceptes de veritat, justícia, esforç, voluntat, estimació... decideixin fer-ne normes de vida arreu... també en la política.
Aquest esforç cal que ens diguem una vegada més que no és fàcil. Demana la convicció d'enfrontar-se amb els obstacles que crea una societat en la qual senyoreja el benefici propi en tots els ambients i nivells.
Alguna vegada s'ha dit que en iniciar el restabliment de la democràcia i l'autogovem en esfondrar-se la dictadura franquista existí una gran oportunitat. És cert i s'aprofità en bona part, però, ningú no va poder evitar que les tendències a la superficialitat i l'egoisme propis de l'època penetressin o simplement emergissin.
Aquest és un combat de qualsevol època, és el que fan aquelles persones que havent descobert interès de determinats conceptes lluiten per posar-los en la pràctica cada dia. Quan creix el seu nombre, la política esdevé més coherent, quan augmenta l'egoisme la política és més superficial.
El que fem en l'àmbit personal és després el que influeix en el col·lectiu. Si el que fem és lluitar per ser coherents, és a dir, més justos, més savis, més fraternals, així serà la tendència de la política. En cas contrari, ¿què exigim a la política, si no ens ho apliquem a nosaltres?
Quart. Quan equiparem la política amb un ofici.
En els darrers anys els mitjans de comunicació es refereixen sovint a les persones elegides per a llocs de responsabilitat col·lectiva, com a "polítics". És un error que posa al descobert una rara concepció de la democràcia.
Es refereixen als "polítics" com si fossin una mena específica de persones, com si fos un gremi, fins i tot, s'ha arribat a parlar d'una "classe política". És una denominació que trasllueix un distanciament entre els qui tenen aquestes responsabilitats i la resta de la gent. També es una forma de crítica d'uns comportaments als quals s'atribueix un excés de paraules i una manca d'autocrítica. És una manera d'assenyalar algú que resulta incòmode i té antics ressons antidemocràtics.
Davant aquesta terminologia, i, sobretot, davant el que representa, què cal fer?
Primer ens cal recordar que tothom pot esdevenir candidat, és a dir, optar a una responsabilitat i que la gent que l'aconsegueix es renova, de vegades perquè hi ha fixada la impossibilitat de tornar a presentar-se o, senzillament, perquè d'altres candidats són preferits pel vot dels electors.
En una democràcia tothom pot ser candidat, però cal reconèixer que a la pràctica, aquesta presentació es fa en candidatures que són canalitzades a través de formacions polítiques, que també poden crear-se lliurement, però, que també a la pràctica, necessiten d'un gruix d'opinions i de recursos. En resum, tothom pot ser candidat, però les condicions que ordenen el procés d'elecció el canalitzen i el fan més complex.
Així i tot, res no justifica que es parli dels "polítics" com dels fusters o dels pèrits agrícoles. Presentar-se a unes eleccions en una candidatura és, habitualment, la lògica evolució d'un interès per les qüestions col·lectives, que fa que aquella formació política que, lliurement s'ha triat, proposi aquella persona per a una determinada responsabilitat. És, doncs, generalment, una tria que es fa en destacar-se unes conviccions.
Aquest és el procés en centenars i centenars d'homes i dones que són presentats en candidatures i que en fer-ho tenen la il·lusió de servir la comunitat, en el nostre cas, Catalunya, en qualsevol dels àmbits on se celebren periòdicament eleccions. Hi ha excepcions? Hi ha processos en els quals l'ambició personal s'imposa a la voluntat de servir? Sí, de ben segur, però el procés és obert i crec que, en conjunt, és animat per homes i dones que no tenen altra objectiu que el de servir, potser se'ls pot criticar, que amb un excés d'ingenuïtat, pensen que faran aquelles reformes que han de marcar la història. Però, cal insistir, hi ha, sobretot, en el gest de presentarse una clara voluntat de ser útil.
La circumstancia de destacar fins el punt de ser presentat en unes eleccions i posteriorment guanyar-les i esdevenir un responsable elegit no es pot comparar amb un ofici. Els mandats, les legislatures són per a quatre anys i en acabar-se hi ha un canvi notable de candidats. És, doncs, un error, equiparar la política que fan aquelles persones elegides amb un ofici.
La teoria és clara, si l'opinió pública ha començat a assenyalar els elegits com "els polítics", alguna raó hi haurà que expliqui aquesta terminologia aparentment equivocada.
Si analitzem el que l'opinió pública vol dir quan parla "Dels polítics" arribarem a la conclusió que hi constata uns equips de persones que noten allunyats, amb programes polítics que en la pràctica s'assemblen i que regulen l'efervescència dels debats segons les conveniències.
El sistema democràtic no és ni perfecte ni infal·lible, és el resultat de generacions que han cercat amb esforç una forma de governar-se en la qual tothom pugui emetre la seva opinió i tingui un pes. Aquest sistema, com és prou conegut, es fonamenta en la defensa de llibertats en els àmbits individual i col·lectiu.
¿Què ens cal fer quan en la nostra societat la gent comença a assenyalar "els polítics" com si fossin els practicants d'un ofici, com l'exercici d'uns coneixements específics?
Ens cal recordar a tothom que les responsabilitats en una democràcia són obertes a tots i ens cal també recordar que aquell qui es presenta a de fer-ho pensant en els altres. Són els dos elements que emmarquen l'elecció i la pràctica d'una responsabilitat política en una democràcia.
No deixem que s'empetiteixi la política com si fos pensada per alguns i no deixem de proclamar que presentar-se i exercir una responsabilitat política és un honor i mai un profit personal.
Com en tota pràctica que aplega milers de persones hi pot haver i, de fet, els mitjans de comunicació informen de casos de persones que traeixen aquesta responsabilitat, però cal defensar el que és la crida a tothom a fer-se'n càrrec i l'aportació en benefici de la comunitat, com les condicions que el vot dels electors decideix.
Si l'opinió pública percep com una cleda als qui tenen responsabilitats polítiques, cal airejar el sistema cridant tothom a apropar-s'hi i a analitzar la possibilitat de dedicar-hi uns anys. No podem resignar-nos a què vagi estrenyent-se el cercle dels qui hi opten i que creixi l'opinió que aquestes responsabilitats no son per a la majoria.
Cinquè. Quan ens fem més egoistes.
Un dels índexs que assenyalen amb més claredat l'egoisme d'una societat és aquell que indica que és favorable a l'existència de tot tipus de serveis per a la comunitat, però que es manifesta molt sovint contrària a tots els qui puguin molestar amb la seva proximitat.
El cas més conegut és la construcció de presons que registren un rebuig gairebé generalitzat. Aquesta temença, a la menor molèstia o a la por al que es pugui produir, també s'expressa de vegades contra la construcció d'una comissaria de policia, contra l'ampliació hospitalària o sobre el projecte d'una nova carretera... Tothom ho vol, fins i tot, la reclama, però lluny del seu domicili.
Aquesta actitud trasllueix una gran mancança en la comprensió del que és un país, del que és una comunitat nacional, del que és la corresponsabilitat en un poble.
És evident que unes dècades de democràcia amb cotes d'autogovern no ens han fet millorar de forma substancial en aquest aspecte.
La situació política actual crea un combinat d'efectes negatius. Moltes persones sembla que creuen que "els polítics" només defensen interessos que els resulten allunyats, això els fa apartar-se'n. Sense comprendre el que és el debat que s'expressa en el sistema democràtic, atribueixen les polèmiques a defectes dels qui hi intervenen i aleshores contemplant el funcionament d'institucions i representants cada vegada més estranys per a ells, rodolen cap a una protesta sistemàtica o bé un escepticisme respecte a les lleis.
És l'automarginació que es vesteix de diverses formes, però que amb prou feines amaga una preocupant manca de corresponsabilitat amb la societat de la qual es forma part.
Aquesta actitud pot encobrir-se amb l'ajuda d'una terminologia que es justifica en la defensa dels propis drets i deures.
Aquest neoegoisme rampant és també el fruit d'una visió del món superficial i pessimista. Són, en part, el resultat de les visions apocalíptiques que sistemàticament ofereixen els informatius.
És aquesta falsa panoràmica que diu que al món només hi ha aprofitats i especuladors. Que s'apressa com au rapinyaire a cercar entre el que hi ha de podrit al món per a fer-ne una generalització que, lluny d'animar la creativitat, aclapara creient que tot és com deia Pedrolo amb ironia, "fosc, tirant a negre".
Qualsevol activitat humana pot realitzar-se amb criteris egoistes, evidentment, però, també pot sorgir d'actituds de responsabilitat, amb afany de construir, a favor de tothom.
En qualsevol país, l'egoisme com a criteri efectiu entre les persones és negatiu, però en una nació com Catalunya, encara en una trajectòria de reconstrucció, és fatal, perquè es digui com es vulgui, s'amagui sota paraules tranquil·litzadores, el cert és que l'egoisme individual afecta l'àmbit col·lectiu, li minva força en fer-lo progressivament indiferent respecte a tot el que no siguin els interessos particulars, entesos com una prioritat absoluta.
Un país no va endavant si no hi ha una aportació desinteressada al comú. Es dirà que ja es paguen els impostos. No n'hi ha prou, cal, també, una actitud càlida cap els afers públics, que han d'estar voltats per l'atenció i la disponibilitat.
Una societat egoista és aquella en la qual els seus membres només estimen els interessos més particulars. No serveix per a construir. Catalunya, en les últimes dècades, ha estat capaç de combinar la defensa i projecció dels interessos i projectes en l'àmbit individual i en el col·lectiu. Aquesta voluntat, en els darrers anys, l'hem vista trontollar. Ara som en plena eclosió de l'egoisme polidament recobert de conceptes que volen ser tranquil·litzadors. Ens cal una nova embranzida per a treure dels nostres actes, en la vida quotidiana, la pols de l'egoisme i tomar a ser capaços d'oferir les millors energies als nostres afers particulars, però, també, a la política catalana.
Cal tornar a interessar-nos pels afers col·lectius perquè sabem que si renunciem a fer-ho, empobrim el marc polític i això ens acabarà afectant individualment i col·lectiva.
Si la política no ens agrada només hi ha una actitud coherent i útil: fer-ne i millorar-la.
CAP A UN NOU PENSAMENT POLÍTIC
Els objectius aconseguits, la nova època de Globalització en la qual vivim, les experiències que acumulem i els nous desafiaments ens porten a la necessitat de noves síntesis, que configuren un nou pensament polític.
Aquest no pot créixer del no-res, del buit, sorgeix del que hem estat capaços de construir, incorporant-hi la voluntat de respondre millor a les necessitats i aspiracions actuals.
Neix del treball immens fet per milions de persones que aconseguiren crear un sistema de llibertats, de redistribució de la riquesa, de capacitats creatives i de justícia per a tothom. Neix també de la convicció que cal que aquestes noves síntesis han de respondre més clarament als neguits del món actual.
Aquest pensament polític ha de néixer de la realitat, amb la voluntat de servir-la i de seguir transformant-la positivament. Necessitem aprofundir per evitar la superficialitat que erosiona les millors conviccions. El primer que cal afirmar és que les persones necessitem un codi moral i cívic i la voluntat de fer-ne norma de vida. Cap idea no és útil si no porta a la seva pràctica. La simple estètica no és suficient. El que no té arrels és, sovint, fum. Aspirem a arribar a nous horitzons però construint camins fets amb materials de reconeguda utilitat en la història de la Humanitat.
Aquest nou pensament polític que ens cal sorgeix d'entendre la persona com un ens complex. No hi ha només necessitats materials, n'hi ha, també, d'espirituals.
Les persones no vivim en un núvol, ens construïm a través de realitats familiars, socials, laborals i en cada un d'aquests àmbits hem de manifestar sentiments i conviccions. El sistema democràtic ens hi ajuda, però és indiscutible que cal que rebi també l'impuls de la nostra convicció.
El "políticament correcte" és una fórmula que ha tapat sovint la complexitat de les realitats, però aquestes segueixen existint, segueixen presents en la nostra vida. Anem cap a noves síntesis polítiques que seran més sensibles a les necessitats i aspiracions de les persones i, en conseqüència, no és desitjable que les inquietuds i sensibilitats espirituals hagin de marginar-se en la formació i en la vida de les persones.
Conviccions que han d'estar construïdes des de la pròpia responsabilitat i llibertat.
Aquest pensament polític seguirà creient en la reforma com a mètode per a crear realitats permanentment actualitzades i creurà en la responsabilitat personal que és l'única que ens hem d'exigir, en cada moment, el que fem.
Les noves síntesis polítiques han de fer una lectura de les realitats amb voluntat d'aprofundir-les. Sense etiquetes, amb la intenció d'entendre-les i de respondre-hi.
Aquestes noves idees van apropant-se perquè les necessitem. Cal afavorir la formació d'aquestes noves eines.