Quan Joan Sales escrivia les cartes a Màrius Torres

La meva esperança és la guerra europea; si resistim fins a donar-hi temps, la nostra victòria és segura.

El llibre té una vocació pública. Normalment, qui l’escriu es proposa divulgar el seu pensament sobre una determinada qüestió, però hi ha llibres que ho han arribat a ser, no diré que per casualitat, però sí perquè s’ha considerat que calia aplegar uns escrits en aquest format, encara que no haguessin estat pensats per a això.

Aquest és el cas del llibre que formaren les cartes que Joan Sales, durant els anys de la Guerra d’Espanya (1936-1939) i els primers anys de l’exili a la República Dominicana, envià a l’amic poeta Màrius Torres. Les cartes, com podem suposar, no tenien altre objectiu que intercanviar opinions i descripcions dels fets que vivien. És ben segur que Joan Sales mai no imaginà que aquell conjunt de fulls escrits en els diversos fronts de guerra en què participà serien un dia un llibre d’interès pel testimoni que oferien. Segur que per part de Màrius Torres, les cartes de resposta que es perderen en les vicissituds de la guerra tampoc no tenien el propòsit d’esdevenir un llibre. Eren, unes i altres, el comentari sobre el que vivien i el que desitjaven. En aquest sentit, és ben significatiu el que Sales li escriu (19 d’octubre de 1937): “Tu i jo publicarem els nostres versos després de la guerra; ara em semblaria frívol que ho féssim” i unes setmanes després insisteix, “Tu i jo publicarem els nostres versos un cop guanyada la guerra” (7 novembre 1937).

Així doncs, el propòsit de les Cartes a Màrius Torres, que són el conjunt de les que envià Joan Sales, no ens eren destinades: eren el comentari privat entre dos catalans que vivien apassionadament els esdeveniments que trasbalsaven Catalunya aquells anys. No tenien el propòsit de ser una memòria del que vivia l’autor, com ho són el Dietari de Guerra (1938-1939) d’Edmon Vallès o el Diari de Guerra de Pere Tarrés, i com és clarament l’obra de Raimon Galí que en la sèrie “Signe de Contradicció” dedica quatre volums a explicar-nos la seva experiència en aquella guerra i les dades i reflexions que ens ajuden a entendre’n les claus profundes. No, les Cartes a Màrius Torres no eren en els seus inicis, quan s’escrigueren, res més que l’intercanvi d’impressions i comentaris sobre els fets greus que vivien, però la singularitat d’aquesta correspondència i, naturalment, el que s’hi diu i la profunditat de les seves reflexions és el que n’ha fet un llibre molt recomanable per a comprendre aquella tragèdia que deixà Catalunya malferida.

Concretament, Joan Sales explicà en una nota introductòria a la primera edició de les Cartes a Màrius Torres que “tornat a la pàtria el 1948 vaig trobar en canvi, al sanatori de Puig d’Olena, curosament conservades les meves cartes; ell les havia aplegades en un lligall abans de morir amb l’encàrrec de donar-me-les”. Durant els anys de la dictadura franquista fou impossible la seva publicació, que finalment es féu el 1976 per part del Club Editor. Club Editor reedità el llibre el 2007, edició que és la que es troba en les llibreries en l’actualitat.

Les idees i els fets

Joan Sales formà part dels joves que el 1936 decidiren incorporar-se a l’Escola de Guerra, fer els cursos intensius que s’hi establiren i sortir-ne amb el grau d’oficial cap al front. Tot això enmig de les grans convulsions de tota mena que sacsejaren Catalunya. En aquella circumstància, escriu a Màrius Torres: “tot és tan confús, hi ha tantes coses estranyes barrejades amb els nostres ideals, tantes banderes exòtiques al costat de l’única que té sentit als nostres ulls. L’únic que podem fer és seguir disciplinadament la bandera catalana allà on onegi, tot aclucant-los a tota la resta” (5 de gener 1937).

Els fets entretant s’havien anat descabdellant; concretament, de la sublevació a Barcelona el 19 de juliol de 1936 en comenta: “Tots els testimonis concorden que en el primer moment, quan tot just clarejava l’alba del diumenge 19 de juliol i els regiments sublevats sortien de les casernes per ocupar els punts estratègics de Barcelona, només tingueren enfront seu la guàrdia d’assalt catalana; no fou fins hores després, quan ja els havia vençuts virtualment si bé alguns combats s’allargassaven, que aparegué el paisanatge. Si entre aquest hi hagué morts i ferits (no pas tots de la FAI), és perquè forçosament n’hi ha d’haver entre una turbamulta desordenada de civils que es fiquen a fer nosa entre dos cossos armats que es combaten; només que les bales perdudes ja ho explicarien” (8 de maig 1937).

Joan Sales fou enviat primer com a oficial a la Columna Durruti que, formada per anarquistes, consideraven els oficials com a “tècnics”; posterior-ment fou incorporat a la 30ena Divisió i finalment a la 95 Brigada Mixta-60ena Divisió. El 1938 fou ascendit a capità i el gener del 1939 a comandant.

Les cartes tracten extensament la vida a les comarques catalanes de l’Aragó on lluiten i escriu: “Per què el nostre govern no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió, almenys pel que respecta a la zona on es parla la nostra llengua?” (17 de maig de 1937). No hi manquen descripcions de la geografia on viuen, els Monegres, i escriu: “El silenci de l’estepa és colpidor; no se sent res. Només, quan cau la tarda, la música dels grills. La terra és grisa, lleugerament ondulada, amb algun que altre petit monticle; ni un arbre que trenqui la perspectiva sense fi. Els romanins, de lluny, semblen arbres de tan baixa que és la vegetació general, feta de petites mates de farigola (n’hi ha tanta que el seu perfum amarg és el que predomina) i grans extensions d’espart que semblarien sembrats si no fos pel seu color bru i l’aspecte desigual d’herbei inculte. A la Sierra de Alcubierre hi ha savines; no es coneix altra mena d’arbre a la comarca” (18 de maig de 1937).

Les vicissituds de la guerra el porten a diverses posicions, intervé en avanços i en retrocessos, fins que el front es trencà el 9 de març de 1938 com a resultat d’una potent ofensiva de l’exèrcit franquista: “Aproximadament a migdia, totes les nostres fortificacions, fetes amb tantes suades al llarg de l’hivern, havien estat destruïdes, els parapets arrasats, volats els nius de metralladores, les filferrades desfetes. La infanteria enemiga avançava protegida per masses de tancs de muntanya que nosaltres no havíem vist mai ni teníem idea que existissin; unes tanquetes capaces d’enfilar-se rostos amunt com si res. Nosaltres havíem improvisat unes segones fortificacions, des de les quals ens defensàvem com podíem”. Més endavant conclou: “l’ensulsiada del front d’Aragó havia estat completa” (25 de març de 1938).

Unes setmanes després Sales comenta al seu amic: “M’impressiona la confiança amb què contemples els esdeveniments. De bona gana ho oblidaria tot, començant pel mapa, per poder-me-la encomanar. La meva esperança és la guerra europea; si resistim fins a donar-hi temps, la nostra victòria és segura. Per a altres contingències, és a dir, si no hi ha guerra general, crec que França és un país que ens queda força a la vora i potser seria un digne marc per a la continuació –provisional– de les nostres vides, força més accidentades que no hauríem desitjat mai” (30 abril 1938).

En aquesta mateixa carta explica com s’ha assabentat per un soldat de l’afusellament de Carrasco i Formiguera: “Sentint aquest soldat, que es veu que n’és (d’Unió Democràtica de Catalunya), em feia l’efecte com si aquest partit hagués pogut ser aquell que jo buscava, però ara ja és massa tard. Ara només podem pensar en la guerra, en l’esforç desesperat que caldria fer si és que encara volem guanyar-la, ¡el sacrifici de tantes vides haurà resultat ben inútil si la perdem! Catalunya serà esclavitzada altra vegada i qui sap per quant de temps; Felip V quedaria pàl·lid. Tot un segle de renaixença se saldaria amb un desastre de proporcions incalculables”.

A les acaballes de la guerra escriu: “De sis nois que érem en quedem la meitat. Som una família excepcional sota aquest aspecte? Em temo molt que no. Entre els assassinats a la reraguarda i els morts als fronts de guerra o en aquests camps de concentració del doctor Negrín dels quals ni sospitàvem l’existència, Catalunya haurà sofert una davallada esglaiosa, la sola batalla de l’Ebre sembla que ens ha costat cent mil vides” (6 de gener de 1939).

Ja a l’exili, primer a França, continuen escrivint-se, ara utilitzant la llengua francesa, perquè el català era prohibit també en la correspondència, i a partir del gener de 1940 des de San Pedro de Macorís a la República Dominicana, on els esdeveniments portaren Joan Sales, la seva esposa i la filla.

En aquella illa, els Sales es guanyaren la vida fent classes “de tot”, com amb ironia explica en alguna ocasió. Malgrat la relativa comoditat en què vivien, Joan Sales mai no es resignà a la vida tranquil·la que podia fer. Les cartes descriuen l’illa i la seva gent, la dictadura de Trujillo que ironitza en uns versos:

Oh, combien les pays sont heureux et opimes
Qui ont des Caudillos et Généralissimes;
Pourrais-je les chanter avec mes pauvres vers,
Ces Francos surhumains, ces Trujillos sublimes,
Qu’avec des yeux d’envie contemple l’univers

Durant setmanes espera impacient l’arribada de l’autorització per instal·lar-se a Mèxic, on creu que podrà ser més útil a les accions que cal emprendre des de l’exili: “Mentrestant fem gestions per anar a Mèxic, on hi ha una nombrosa i recent colònia estoniana. Imagino que hi deu haver molts ex-combatents i qui sap si amb ells es podria organitzar alguna cosa que donés sentit a aquest exili ¿a què, sinó, haver-nos exiliat? Tinc la convicció absoluta que si no intervenim, en tant que estonians, a la guerra, el dia de demà la “taula de la pau” serà la d’en Bernat que ‘qui no hi és no hi és comptat’, i és d’aquesta convicció que neix el meu desfici ¿no estem perdent de la manera més miserable una ocasió única? (16 de març de 1941).

La darrera carta d’aquesta correspondència que trobem en aquest llibre és la que escriu Sales el 20 de novembre de 1941 encara a Macorís. Sales comenta la poesia de Màrius. Concretament es refereix al poema prou conegut actualment de “La ciutat llunyana” i escriu: “A la primera lectura no em va agradar i em sembla que t’ho vaig dir: no hi sabia veure més que una imitació de Verdaguer. Després m’hi he reconciliat. És un poema noble (em sembla que aquest és l’adjectiu que més li escau), l’estil del qual potser podries millorar però que en tot cas no pot mancar en un recull dels teus versos. Correspon a un moment de la nostra història, i quin moment! Amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència...”.

Finalment, el 12 de febrer de 1942 els Sales arriben a Mèxic. El 29 de desembre morí Màrius Torres.

Les dues edicions que fins ara s’han fet de Cartes a Màrius Torres comprenen també el seu llibre de poemes Viatge d’un moribund, amb poemes datats del 1935 fins al 1951. Són un gran complement de les “Cartes”, que segueixen paral·lelament la trajectòria que s’hi expliquen. Les “Cartes” en llenguatge directe i precís i la poesia amb el to líric i profund de Joan Sales a Màrius Torres.

El batec del que és autèntic

Hi ha llibres extraordinaris que són presentats al lector amb les tècniques pròpies de l’escenificació o de la simbologia. Són estratègies per a desvetllar l’interès. En les Cartes a Màrius Torres no hi ha ficció, és la realitat més crua la que se’ns descriu, el que s’hi explica és la terrible experiència que viuen uns catalans amb conviccions enmig d’una de les pitjors crisis que afectaren la Catalunya del segle XX, l’impacte de la qual fou difícil de superar i que aquest llibre ens dóna per aprendre’n la lliçó.