Prometeu
El llibre de Gregorio Luri Medrano, Prometeos, las biografías de un mito (Ed. Trotta, Madrid, 2001) explica, en els tres primers capítols, les aparicions de Prometeu en diversos autors del món antic; el quart està dedicat a l'Edat mitjana i a la Il·lustració i el sisè i setè als segles XIX i XX respectivament.
Veiem que les versions del mite de Prometeu són tan abundoses i tan diferents entre si que ningú no pot deixar de preguntar-se d'on prové l'habilitat grega per crear imatges i històries, que tenen la capacitat d'impressionar permanentment la imaginació de pensadors del món occidental. També podem recordar el llibre d'Steiner sobre els autors que s'han atansat a la figura d'Antígona i en traurem la mateixa sorpresa i idèntic interrogant.
Els mites semblen aportar, a la reflexió de l'home sobre si mateix, quelcom que sembla l'escenificació de les passions i vicissituds humanes mitjançant figures molt expressives -freqüentment grandiloqüents- i històries commovedores que al llarg del temps reberen noves aportacions, ampliacions o modificacions.
Nosaltres, gent del nostre temps, ja no podem afegir noves baules als mites perquè ens és completament aliè l'exercici de convertir les forces de la natura o de l'ànima en figures antropomòrfiques i les nostres lluites en històries de déus i semidéus. Tal vegada desenvolupem creacions que tenen punts de contacte amb la mitologia, però són una altra cosa. Davant d'ella la nostra actitud és d'interpretació. Què significa un mite? Quina veritat, concepte o costum volia transmetre o quina funció acomplia?
Com generalment s'ha reconegut, aquesta tasca suposadament d'interpretació freqüentment es capgira en la projecció de les idees de qui pensa el mite sobre el mite mateix. Freud i Edip, per exemple.
Segurament el mite és un lloc privilegiat de recepció de projeccions perquè, com que és una escenificació, és també una primera esquematització de les peripècies de la vida humana que dóna certa coherència a les històries narrades, però de cap manera una explicació. Trobar aquesta queda reservat als intèrprets. I la donaran d'acord amb les seves idees. Així, quan es mira el que han fet els qui han tornat al mite de Prometeu sorprèn l'extrema diversitat de les seves creacions, la qual cosa testifica la gran capacitat del mite de Prometeu per ésser receptacle de les projeccions més diverses.
Diògenes, per exemple, tal com ens ho explica - l'autor de Prometeos, biografías de un mito, en contra de gran part de la tradició considera negativament Prometeu i positivament Zeus. Aquest el castiga, no per saltar-se les regles del joc que té establertes ni tampoc per afavorir els homes, sinó per haver-les fornit béns superflus, tot separant-les de la natura.
Un altre exemple: Francis Bacon. Segons ell, Prometeu no va ésser castigat per robar el foc sinó per confondre l'esfera humana i la divina, la qual cosa demostra, segons ell, la importància cabdal de distingir entre fe i raó.
Un altre exemple més: el del sempre optimista Kafka. En la seva versió, Prometeu maldà per mitjançant figures molt expressives -freqüent- conquerir el cel i va ésser derrotat. Amb el pas ment grandiloqüents- i històries commovedores del temps, en lloc de resistir amb orgull la malaque al llarg del temps reberen noves aportacions, ventura allà en el Caucas, va perdent ànims i ampliacions o modificacions. grandària al llarg del temps, "s'encasta cada cop Nosaltres, gent del nostre temps, ja no podem més profundament a la roca, fins a formar-hi un afegir noves baules als mites perquè ens és com- tot" i arriba a oblidar que havia estat tità. El seu pletament aliè l'exercici de convertir les forces cansament sense energia és total i arriba a comude la natura o de l'ànima en figures antropomòr- nicar-se als déus i a la mateixa àliga. També la fiques i les nostres lluites en històries de déus i ferida es tanca. Finalment, sols queda la roca. semidéus. Tal vegada desenvolupem creacions
I, per últim, la història de Perez de Ayala, curiós que tenen punts de contacte amb la mitologia, espantall. Prometeu és professor de grec en una però són una altra cosa. Davant d'ella la nostra ciutat petita i somnia portar a terme grans i ardiactitud és d'interpretació. Què significa aquest des actuacions. Tan grans que no es veu amb mite? Quina veritat, concepte o costum volia ànims de realitzar-les, així que li ve la idea de transmetre o quina funció acomplia? tenir un fill que pugui assolir-les. Té el fill, però Com generalment s'ha reconegut, aquesta surt "una criatura repugnant, escarransida, el tasca suposadament d'interpretació freqüent- crani dilatat, l'espatlla sinuosa", que es crià raquíment es capgira en la projecció de les idees de tic i cresqué geperut, impertinent, esquerp, prequi pensa el mite sobre el mite mateix. Freud i coçment lasciu i baralladís. Dóna fi a la seva vida Edip, per exemple. penjant-se. L'autor cita les últimes paraules del relat d'Ayala: "En l'extrem de la vil·la, penjant d'una figuera, ballava a l'aire el cos de Prometeu, deforme i lleuger com un fruit tardà."
La capacitat del mite de Prometeu de suscitar tan nombroses i diverses històries deu provenir, en primer lloc, de la seva capacitat d'atreure l'atenció mitjançant els seus components estètics: un tità -que cal suposar alt, fort i ben plantat- que vola entre els núvols per portar el foc a la terra, o encadenat a la roca del Caucas i atacat per una àliga. Espectacular, commovedor, susceptible de boniques pintures.
Però els components interiors del mite encara expliquen millor la seva capacitat d'atracció. Quins són? L'autor de Prometeos en subratlla dos: el Prometeu que afavoreix els homes (els afaiçona amb fang, els dóna el foc, els ensenya estratagemes útils) i el Prometeu rebel perquè ha de contravenir les disposicions de Zeus per aconseguir els seus propòsits.
L'autor explica molt bé que en el Prometeu afavoridor del homes hi ha aquesta dimensió d'inquietud que és pròpia del cor humà i que li fa impossible estar-se quiet. Sempre pensa en millorar això o això altre, en seguir aquest camí o l'altre, o què és el que veritablement necessita. El Prometeu rebel no està lligat directament al Prometeu afavoridor dels homes. Fa falta, a més a més, que hi hagi pel mig Zeus qui, segons els termes de la història, no està interessat, al contrari que Prometeu, pel bé dels homes.
Aquestes dues dimensions semblen veritablement apropiades per exercir un atractiu especial. La primera, la inquietud, és un tret profund i universal del gènere humà. Pot interpretar-se d'una forma més aviat negativa, com quelcom per corregir (és el que consideren alguns corrents orientals?), però el mite de Prometeu la pren com una cosa positiva i és una crida a l'acció per tal d'aconseguir que ella, la inquietud, quedi apaivagada, una crida a eixamplar i millorar les condicions de la vida humana. Proposa, en síntesi, una actitud lluitadora.
La segona dimensió, la rebel·lia, està relacionada directament amb Zeus en les primeres versions del mite. Tan gran és l'interès de Prometeu pels homes que està disposat a desafiar el més poderós dels déus, la qual cosa li valdrà un càstig aparatós. Si portem la cosa a l' home mateix resulta que la seva decisió de millorar el seu destí és tan ferma que està disposat a fer front a tots els riscos i les dificultats que es pugui trobar, fins a extrems heroics. Així es completa el caràcter humà definit pel mite, amb l'afegit de l'energia, la determinació i la valentia. En resulta el perfil d'una personalitat congruent amb una gran part de l'herència cultural grega i romana, per la qual cosa no sembla estrany que sigui sovint atractiva per als qui són en el si d'aquesta tradició.
Les diverses recreacions del mite de Prometeu són, ja ho hem vist, molt diferents entre si. Probablement la gran diversitat de mentalitats que l'utilitzen com una pantalla de projecció es recolzen en el fet que les dues dimensions que l'autor subratlla i que acabem de veure es poden presentar en qualsevol punt d'un ampli espectre. La inquietud pot referir-se tant a la dificultat de trobar llenya el proper hivern com a l' estretor del món finit. La rebel·lia pot ser la de l'adolescent, la del revolucionari o la de l'angoixat metafísic. De fet, l'ampli ventall de casos que ens presenta l' autor ens permet de veure que les diverses recreacions del mite oscil·len entre extrems semblants als que hem dibuixat. La inquietud s'aproxima, en el mite original, a la llenya que hem esmentat, quelcom pràctic. En Unamuno, en canvi -i prenem sempre la presentació que d'ell fa l'autor- no sembla que existeixi cap interès pràctic. Assenyala que l'ésser humà porta dintre l'au de presa que menjava el fetge a Prometeu, i ho fa amb el seu característic dramatisme un xic incontinent. La conclusió que se'n treu, si el creiem, és que l'home pateix una inadaptació més aviat greu.
També la rebel·lia té rostres molt diferents. La del Prometeu del mite original és contra un Zeus que, recordem-ho, era bastant despòtic. Fill de Cronos, una astúcia de la seva mare el va salvar de ser devorat pel seu pare. Després va ser criat en secret, destronà el seu pare i governà el món després d'esclafar la rebel·lió del gegants. Anava armat amb un raig per destruir els seus enemics. Gràcies a nombroses aventures amoroses amb mortals, poblà Grècia amb descendents seus i Hera, la seva muller, perseguí amb rancúnia les seves amants i els seus fills. En fi, que Zeus era un tirà i un murri sense escrúpols en l'ambient arbitrari i violent de l' Olimp i els seus encontorns.
La rebel·lió contra Zeus és una història bastant comprensible i que pot representar la lluita real contra qualsevol altre tirà. Completament diferent és la rebel·lia de Marx quan escriu, com ens explica l'autor que, a la filosofia, li ha arribat l'hora d'oposar un odi prometeic a "tots els déus del cel o de la terra que no reconeixen la consciència humana com la divinitat suprema". Això és més aviat la formulació literària d'una rebel·lia filosòfica.
Entre la gran varietat d'interpretacions i noves elaboracions del mite de Prometeu, l'autor també s'interessa en aquelles que pretenen donar respostes més o menys últimes als interrogants de la natura humana. No és objecte del llibre, però, una reflexió explícita sobre aquestes respostes, encara que sembla voler-nos portar cap a un territori que es dibuixa, en ocasions, amb una certa claredat. Així, per exemple, quan fa referència a l'enfrontament entre qualsevol humanisme i el "programa místic d'abandonament del món, defensat aferrissadament per aquells qui són incapaços de gestionar amb la cosa quotidiana les demandes de la seva esperança".
La "gestió" de la cosa quotidiana queda enfrontada, així doncs, al "programa místic". Tal vegada l'autor ens ho explicarà millor en el futur. Si arribés el cas, tal vegada seria interessant aclarir l'estatut de paraules com "Déu", "déus" i "rebel·lia". Alguns dels intèrprets del mite de Prometeu les usen de forma difícil d'entendre. El cas de Marx és típic. D'una banda, com hem vist, demana un "odi prometeic a tots els déus de l'Olimp que no reconeguin la consciència humana com la divinitat suprema". Naturalment, sols es pot prendre com una forma de parlar més aviat literària, ja que la frase està construïda com si els déus existissin, quan del que es tracta és de negar-los i fer de l'home un déu. La cosa no tindria importància si no fos perquè en aquest cas els déus semblen fer molta companyia, paradoxalment, a les proclamacions dels ateus. Perquè, en efecte, tal vegada ens sigui més fàcil concebre que els déus reconeguin la nostra consciència com a divinitat suprema que reconèixer-la nosaltres mateixos com a tal. Al cap i a la fi alguns déus -els olímpics, per exemple- fan coses bastant pintoresques. Nosaltres també les fem, però el coneixement de les nostres misèries hauria de ser bandejat per una immensa ximpleria per arribar a proclamar-nos divins.
Fins i tot, l'autor de Prometeos, en la seva formulació més estilitzada de l' actitud prometeica, ("afrontament conscient del rebel que es nega a acceptar sumís el desordre del mon"), conserva el terme rebel·lia, que tan unit està al mite original però que tan impropi és, generalment, quan ja no és contra els déus o contra Déu. Té sentit parlar de rebel·lió contra aquest desordre del món que és el virus de la grip? Té sentit dir que ens rebel·lem contra la màfia simplement perquè pensem que és un desordre moral, social i polític?
Els qui creiem que Deu és l'alfa i l'omega i que sense ell perilla la racionalitat i la llibertat, tal vegada hem d'interpretar que tanta rebel·lia i tants déus no són sinó un símptoma, torçat però símptoma, de la presència de Déu i un càntic, desafinat però càntic, a la seva major glòria.