Presentació de "La igualtat per defecte"

Presentació de “La igualtat per defecte” Dimecres 3 d’octubre 2001 a les 19:30 h. INHECA. Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn.

El professor Philippe Bénéton

No és la primera vegada que el professor Bénéton està entre nosaltres. Va impartir un curs sobre Els fonaments de la política moderna i un altre sobre Els règims polítics. I no podem deixar de recomanar els seus llibres “Introduction a la politique moderne” de la col·lecció “Pluriel” i “Els règims polítics”, publicat originàriament a la col·lecció “Que sais-je?” i traduït per Barcelonesa d’Edicions. Personalment he d’agrair-li, a més, d’haver-me fet conèixer la gran epopeia de l’Alvèrnia, “Gaspard des Montagnes” d’Henri Pourrat, aquest llibre del qual Daniel Halévy havia dit que “en un país ben equilibrat, tota la joventut coneixeria “Gaspard des Montangnes”, Pourrat seria el seu Selma Lägerlof”.

Avui hem de parlar, però, no de la seva gran sensibilitat i coneixements humanístics i literaris, i ni tan sols de la seus amples coneixements jurídico-polítics, sinó d’aquest llibre, un llibre amb un títol que a primera vista pot semblar estrany: “La igualtat per defecte” (en una rememorança clàssica ell diu “de l’égalité par défaut”, amb aquest “de” que trobem en “de oratore” “de mundo” “de senectute”, etc. i que vaig dubtar molt en si recollir o no i encara no sé si l’he encertada).

El llibre comença amb una cita de Chesterton: “És just d’exagerar allò que és just”. Estem, doncs, advertits: l’autor exagera a gratcient per tal que ens adonem del moviment que arrossega la “modernitat tardana” vers un buidat de tota significació, víctima d’una versió particular del concepte d’igualtat, el que ell anomena “igualtat per defecte”.

Observem que l’autor no parla de postmodernitat, terme que més aviat ens duu a mil interpretacions i discussions i confusionismes. Parla de la “deriva” de la raó moderna “sobretot a partir dels anys 60 del segle XX”, que, en una imatge molt gràfica, ens diu que “s’ha desbocat”. Aquesta deriva ens fa entrar en una “modernitat tardana” que anomena també l’era “liberalradical”. I ens adverteix, però, que “qualsevol generalització és vàlida només a títol de tendència i de cap manera com una mena de necessitat inscrita en la història”.

En el procés de fer-nos veure aquest “desbocament” que porta a la buidada de continguts pròpia de la “igualtat per defecte” l’autor es mostra un observador agut i demostra un coratge intel·lectual notable. Utilitza, al meu entendre, fonamentalment dos procediments: El primer, un raonament vigorós i incisiu, portat fins a les darreres conseqüències, i, en segon lloc i en relació amb ell una molt fina ironia amb la qual i amb l’ajuda dels propis raonaments a què indueix aquesta raó desbocada, ens fa veure el grotesc on moltes vegades el pensament actualment dominant ens condueix. Posaré alguns exemples.

Es necessita molt coratge intel·lectual i molt sentit de la ironia per dedicar un capítol a parlar de la corbata dels professors universitaris. Ben poques persones s’hi atrevirien. Tot savi, tot expert, us dirà amb menyspreu que és un problema irrellevant. De què va aquest bon senyor? I el professor Bénéton ens diu tranquil·lament que no és un problema irrellevant i que, potser més que molts altres “topoi”, que molts altres indrets, és un lloc on es pot plantejar la problemàtica de les “formes” que van essent substituïdes per purs “procediments”. És audaç i valent i tria el lloc on donar la batalla que vol donar; i ens fa veure, no sense ironia, que tota consideració pedantesca de considerar banal i intranscendent el punt de la corbata és ja una fugida d’estudi i una demostració de fins a quin punt la deriva vers el pensament estàndard de la igualtat per defecte ha guanyat terreny.

Comença per dir-nos: “no tinc cap afecció especial a aquest tros de tela de curiosa forma que hom nua al voltant del coll”. Però ben aviat afegeix: “Però aquest tros de roba és molt més que un tros de roba, té una dimensió simbòlica, està carregat de sentit”. El capítol no té desperdici, i (qui pot arribar a resseguir les giragonses de la ironia?) em va semblar descobrir-hi àdhuc un ressò hamletià: “cordar-se o descordar-se el coll, aquesta és la qüestió”. L’autor recapitula: “el professor amb corbata creu en les virtuts intel·lectuals, el professor sense corbata creu en els mètodes; el primer es preocupa dels costums, el segon s’acantona en les regles; l’un és fidel a les formes, l’altre es limita als procediments. En el món de la igualtat per defecte, virtuts, costums i formes desapareixen i queden substituïdes per mètodes, regles i procediments”. Repeteixo: virtuts, costums i formes desapareixen i queden substituïdes der mètodes, regles i procediments. I perquè ens adonem de fins a quin punt la globalització és un fet i, cosa, aquesta, realment greu, com les normes no escrites de la igualtat per defecte s’imposen arreu, escolteu la tranquil·la descripció, fruit d’un notable sentit d’observació, de l’ús de la corbata per “matèries”:

“A França i arreu, si bé és cert que la corbata es porta encara habitualment entre els juristes i els metges, esdevé cada vegada més rara entre els sociòlegs, els psicòlegs, els pedagogs, més rara encara entre els matemàtics, els físics i els químics; els filòsofs, els historiadors, els professors de literatura estan més dividits: els professors de lògica, per exemple, porten el coll descordat, mentre que la filosofia moral s’ensenya amb corbata; els professors d’història i de literatura s’inclinen a descordar-se la camisa en proporció directa a l’adopció dels nous mètodes de les ciències humanes... Per què aquests clivellaments entre disciplines i sub-disciplines, que s’estenen, cal afegir, a les menes de corbates? Deixem de banda matisos i excepcions. En línies generals la clau explicativa sembla que és la següent: els que continuen fidels a una concepció humanística del saber es nuen la corbata, els que creuen en la ciència pura i dura passen. No es tracta pas de la dedicació a l’ofici, certament, sinó que es tracta del concepte que hom té de l’ofici”.

He triat aquest exemple com a revelador de coratge intel·lectual, esperit d’observació i ironia. Voldria ara citar-ne un altre que ens mostri com la deriva dels principis de la igualtat per defecte ens porta a l’absurd, i a l’absurd grotesc.

Ens parla de la igualtat de drets entre homes i dones i ens diu que tendeix a canviar de sentit: significava la igualtat d’oportunitats i cada vegada més es considera, per un raonament ben diferent, que implica la igualtat de resultats.

Aquest raonament només és just en el cas que la desigualtat de resultats entre els dos sexes tingui una sola i única causa: la discriminació. A França, les noies reïxen més bé que els nois en l’ensenyament secundari; cal denunciar una política discriminatòria? En canvi els nois són millors en matemàtiques: és que l’àlgebra i la geometria estan tarades de sexisme? En tots els països occidentals hi ha més homes que dones a la presó; és que els homes són víctimes d’una discriminació? No podem ni imaginar la política correctiva que l’Estat hauria de dur a la pràctica per remeiar totes aquestes “discriminacions”...

El refús de qualsevol discriminació no implica doncs de prendre com a objectiu la paritat estadística. Si fos d’altra manera, la política de quotes hauria de generalitzar-se encara més perquè els grassos, els barbuts, els joves, els fills únics, els Bretons, tots ells, estan diferentment representats en les diferents funcions socials. Ha d’entrar en aquest joc, l’Estat?

Podríem continuar: què us sembla d’un capítol que té per títol: “La raó, Mc. Donald’s i l’Ésser”? Promet. I us asseguro que compleix la promesa.

Però no puc pas citar-ho tot. En un cert moment, després de la llarga preparació de les dues primeres parts del llibre, l’autor manifesta ja plenament el seu pensament. Aquesta tercera part, que porta per títol “L’enganyababaus” comença amb “El plat de llenties”, els deu manaments i el catecisme de la modernitat tardana:

El catecisme de la modernitat tardana recapitula les regles oficials que tenen curs legal en el món de la igualtat per defecte. L’essencial està contingut en aquests deu manaments:

1. Només adoraràs el teu Jo, i l’estimaràs perfectament.
2. Rebutjaràs i refusaràs absolutament tota dependència.
3. Prendràs les teves preferències com a única norma de vida.
4. Consideraràs l’altre com el teu igual en tot.
5. Cultivaràs gelosament els teus drets en tots els terrenys.
6. Consideraràs la ciència com a única raó vàlida.
7. Respectaràs els procediments però no les formes.
8. Utilitzaràs constantment tota mena de tècniques per al teu servei.
9. Miraràs el món com quelcom totalment teu.
10. I sobretot, sigues sempre modern en totes les coses.

Aquests deu manaments d’abast universal es redueixen a un i diuen una sola cosa: “tu ets l’amo, actua en conseqüència”, o potser, amb més precisió: “tu ets l’amo i t’has de comportar com a tal en dos sentits; sigues el creador de tu mateix i estigues segur que, triïs el que triïs, no hi ha ningú més gran que tu; domina el món, recolza’t en la raó tecnocientífica, sigues un especialista i coneix a fons el teu tema. Que res no et retingui; no hi ha res que tingui valor excepte la teva autonomia personal; no deus res a ningú”

A partir d’aquest moment el llibre és una galopada per mostrar contundentment la falsedat d’aquest decàleg amb el qual ens estan martellejant.

“Els senyors inermes”. L’“aprenent de senyor ignora la seva ignorància i ignora el que sap. Què fa aleshores? S’allunya d’ell mateix, juga un paper, adopta una pose”

“No dec res a ningú. La veriat és exactament el contrari. Ho dec pràcticament tot”.

L’escola. L’enquesta. Els rituals de la comèdia social televisiva; tres moments on la persona és tantes vegades invitada a fingir i a judicar com si fos el rei de la creació.

“La desigual igualtat de les opinions”. L’opinió dominant que avança emmascarada amb una màscara fictícia d’impossible neutralitat moral i, fictíciament, com a opinió comuna.

Tocqueville, fa prop de cent setanta-cinc anys ja veia dibuixar-se a l’horitzó “una massa innombrable d’homes semblants i iguals que giren incansablement sobre d’ells mateixos per procurar-se petits i vulgars plaers amb què omplir el seu esperit”. Però...

De sobte, no sabem per què, el to canvia. Les màscares cauen, els artificis desapareixen, algú confessa la seva incertesa i insatisfacció, l’altre expressa la seva admiració per alguna cosa, tots plegats esdevenim més atents al que diuen els altres, s’estableix l’intercanvi. Al cap d’una mica, per efecte de no sabem quina gràcia, els interlocutors abandonen la seva autocomplaença, parlen obertament i amb el cor i es fan forts en allò que diuen. Tots es retroben en el mateix pla, tots senten una comunitat substancial que els relliga. L’aire és més dens, s’estableix un sentiment de comunió, tothom percep com una injecció d’ésser, la gent es troba. El que passa no té res a veure amb una febrada emocional en la qual la raó es dissol; el que es produeix és la joia, amb la participació de la raó: és ella qui capta la realitat de les relacions humanes. Aquesta veritat s’ha establert sobre les runes del Jo. Hi ha hagut una trobada perquè tots ens hem desembarassat de les runes del propi Jo, perquè tots, connectant amb els altres, hem retrobat el nostre ésser i la nostra llibertat interior...

Em trobo en pau amb mi mateix perquè em dono sense reticències i la veritat mana... No sóc veritablement lliure més que quan no sóc l’amo. La llibertat interior és renúncia a si mateix i compromís amb l’ésser.

Senyores i senyors, us desitjo que llegiu aquest llibre amb el mateix gaudi que vaig sentir jo en traduir-lo; i que encara que l’autor us toqui alguna vegada el voraviu, conserveu el suficient sentit de l’humor i la suficient ingenuïtat per arribar al final, on trobareu una interessant carta, amb el segell de “confidencial” i que fa una forta olor de sofre, l’autenticitat de la qual estan examinant en aquest moment els experts.